http://blocgran.cat/?p=6365
Identitaris Catalanistes?
agost 11, 2011 | Fantassin Manel |
Aquest article va de paraules reivindicades, confiscades i renunciades. Diu que els reis catalans pertanyien al grup dominant d’origen germànic (i endogàmicament racista) anomenat “Hispani”, raó per la qual, quan va començar l’expansió catalana, a costa d’Al-Andalus, els monarques de Catalunya haurien tingut la necessitat d’anomenar Hispània els nous territoris que anaven conquerint (malgrat que he llegit que l’expedició catalana contra Còrdoba va ser anomenada “Expedició contra Espanya”, per tant, pel poble ras, Espanya era el nom del país àrab veí). Però en Jaume I i la seva família es van haver de fotre, perquè el nom “Hispània” ja havia estat confiscat pels reis emperadors de Castella. Així doncs, amb l’ascens social de les classes indígenes, amb la barreja d’aquestes amb les grups nobles en descens, i amb la renúncia, per part dels reis, del gentilici “Hispani”, s’aniria consolidant la consciència de catalanitat. Per contra, l’any 1962 en Joan Fuster no veia necessari, en tant que valencià, de renunciar al gentilici “català”, perquè es podia fer derivar del terme “Països Catalans” que, per en Joan Fuster, era el pas previ a una extensió futura del nom nacional “Catalunya”..“Como no sus ehteis quietoh sus vaih a caé!” Qui parla així als seus fills en mig de la nostra conversa, m’ha estat fotent un rotlle, que denomina “identitari”, contra allò que considera una “invasió musulmana”. És clar, jo li he respost que entre ell i el meu col·lega (musulmà, nascut al Marroc i que parla un català anys-llum millor que el meu) no puc evitar considerar que el musulmà és més català que jo, però que “…en canvi, per a mi, tu, en tant que espanyolista, ets l’estranger!”. Mesos més tard sentia aquesta parauleta, en forma de definició política, per segona vegada; aquest cop per part d’un auto-denominat “identitari catalanista”, el qual em fotia el mateix rotlle anti-musulmà. “A mi plim, que sóc ateu” –li vaig respondre- i ell em respongué que ell també ho era, però que “…cal salvaguardar els trets identitaris catalans…”. Espero que la covardia i el peix al cove convergent no siguin trets identitaris nostres! Al final la prova del cotó va ser simple, li vaig preguntar: “…què prefereixes ser, espanyol o musulmà?” La resposta va ser la primera opció. “Doncs està tot dit” -li vaig respondre- “un independentista català de debò no diferencia entre espanyols i marroquins, com no sigui per a recordar que els imperialistes que ens roben, ens dominen i ens exploten són els espanyols, no pas els musulmans”..Encuriosit per aquesta nova terminologia, que col·lisiona amb un concepte universalment acceptat, com és la “identitat” (tant que fins n’està ple de “cerveses identitàries”!), començo a sospitar que pot tractar-se d’alguna estratègia espanyola per tal de fer-nos perdre de vista la dialèctica “Catalunya/Espanya” i, d’aquesta manera, neutralitzar bona part de la lluita d’alliberament que menem. No se m’acut altra manera d’esbrinar-ho que preguntar directament als “militants identitaris”, per tal de valorar fins quin punt poden estar infiltrats per l’enemic. Estableixo contacte amb mitja dotzena d’adolescents de Perpinyà, que han aparegut sobtadament per les xarxes socials proferint consignes desinhibidament independentistes catalanes barrejades amb referències europeistes i xenòfobes. En adonar-me que alguns amics d’aquests llueixen creus gòtiques i simbologia feixista, he pogut demanar precisions sobre el seu argumentari, que anomenen “identitari”..Les seves respostes han estat amanides de moltes consignes: “anti-capitalistes”, “anti-ultralliberalisme”, “independentistes”, “bolxevics” (sic), “europeïstes” i “anti-immigració” són les consignes habituals. Però, en la discussió, totes aquestes consignes han estat matisades fins perdre’n el sentit (fins i tot el suposat “socialisme” té més a veure amb el de la Falange i està a les antípodes del marxisme!) llevat de la darrera: “ANTI-IMMIGRACIÓ”. Fins aquell moment jo pensava que la suposada “identitat catalana” plantejava algun qüestionament dels immigrants espanyols i dels francesos residents a Catalunya (més enllà de referències a un “estat català”, però no, no és així, de cap manera. Els pregunto el per què, i la resposta és que “…ni espanyols ni francesos posen en perill la nostra essència judeo-cristiana”. Els vaig respondre que, parlant d’essències, estava clar que la seva suposada essència identitària catalanista no és altra que “abanderar, de forma populista, la croada anti-islam, ja siguin aquests musulmans europeus (bosnis, albanesos, kosovars, búlgars….) o no”..Dotze mesos més tard “l’identitarisme catalanista” ha creuat l’Albera i ha arribat a Barcelona, competint amb els “identitaris espanyolistes”. La veritat és que dubto molt que hi hagi gaire competència entre ells, a la vista que tenen el gran punt essencial en comú: l’ANTI-ISLAM”. Mentrestant, la resta dels catalans tenim un un problema lingüístic: l’ús d’una paraula (“identitari”) que ha estat confiscada i monopolitzada per aquests grups. Personalment, i a diferència dels meus amics, jo no crec que siguem a temps, encara, de recuperar-la, perquè seria com voler usar el terme “convergent” en política, fent referència a la “confluència o convergència de les esquerres” (per posar un exemple) i pretendre que no ens confonguin amb CiU. Per tant, tinc el convenciment que a partir d’ara el mot “identitari” ja té poc a veure amb el conflicte amb els espanyols i que ho haurem de traduir simplement com “xenofòbia anti-islàmica” …i que tota la resta de consignes catalanistes i d’iconografia independentista que hi puguin afegir és merament un atrezzo secundari.......Etiquetes Política catalana | 14 comentaris »14 respostes
Identitaris Catalanistes?
agost 11, 2011 | Fantassin Manel |
Aquest article va de paraules reivindicades, confiscades i renunciades. Diu que els reis catalans pertanyien al grup dominant d’origen germànic (i endogàmicament racista) anomenat “Hispani”, raó per la qual, quan va començar l’expansió catalana, a costa d’Al-Andalus, els monarques de Catalunya haurien tingut la necessitat d’anomenar Hispània els nous territoris que anaven conquerint (malgrat que he llegit que l’expedició catalana contra Còrdoba va ser anomenada “Expedició contra Espanya”, per tant, pel poble ras, Espanya era el nom del país àrab veí). Però en Jaume I i la seva família es van haver de fotre, perquè el nom “Hispània” ja havia estat confiscat pels reis emperadors de Castella. Així doncs, amb l’ascens social de les classes indígenes, amb la barreja d’aquestes amb les grups nobles en descens, i amb la renúncia, per part dels reis, del gentilici “Hispani”, s’aniria consolidant la consciència de catalanitat. Per contra, l’any 1962 en Joan Fuster no veia necessari, en tant que valencià, de renunciar al gentilici “català”, perquè es podia fer derivar del terme “Països Catalans” que, per en Joan Fuster, era el pas previ a una extensió futura del nom nacional “Catalunya”.
.
“Como no sus ehteis quietoh sus vaih a caé!” Qui parla així als seus fills en mig de la nostra conversa, m’ha estat fotent un rotlle, que denomina “identitari”, contra allò que considera una “invasió musulmana”. És clar, jo li he respost que entre ell i el meu col·lega (musulmà, nascut al Marroc i que parla un català anys-llum millor que el meu) no puc evitar considerar que el musulmà és més català que jo, però que “…en canvi, per a mi, tu, en tant que espanyolista, ets l’estranger!”. Mesos més tard sentia aquesta parauleta, en forma de definició política, per segona vegada; aquest cop per part d’un auto-denominat “identitari catalanista”, el qual em fotia el mateix rotlle anti-musulmà. “A mi plim, que sóc ateu” –li vaig respondre- i ell em respongué que ell també ho era, però que “…cal salvaguardar els trets identitaris catalans…”. Espero que la covardia i el peix al cove convergent no siguin trets identitaris nostres! Al final la prova del cotó va ser simple, li vaig preguntar: “…què prefereixes ser, espanyol o musulmà?” La resposta va ser la primera opció. “Doncs està tot dit” -li vaig respondre- “un independentista català de debò no diferencia entre espanyols i marroquins, com no sigui per a recordar que els imperialistes que ens roben, ens dominen i ens exploten són els espanyols, no pas els musulmans”.
.
Encuriosit per aquesta nova terminologia, que col·lisiona amb un concepte universalment acceptat, com és la “identitat” (tant que fins n’està ple de “cerveses identitàries”!), començo a sospitar que pot tractar-se d’alguna estratègia espanyola per tal de fer-nos perdre de vista la dialèctica “Catalunya/Espanya” i, d’aquesta manera, neutralitzar bona part de la lluita d’alliberament que menem. No se m’acut altra manera d’esbrinar-ho que preguntar directament als “militants identitaris”, per tal de valorar fins quin punt poden estar infiltrats per l’enemic. Estableixo contacte amb mitja dotzena d’adolescents de Perpinyà, que han aparegut sobtadament per les xarxes socials proferint consignes desinhibidament independentistes catalanes barrejades amb referències europeistes i xenòfobes. En adonar-me que alguns amics d’aquests llueixen creus gòtiques i simbologia feixista, he pogut demanar precisions sobre el seu argumentari, que anomenen “identitari”.
.
Les seves respostes han estat amanides de moltes consignes: “anti-capitalistes”, “anti-ultralliberalisme”, “independentistes”, “bolxevics” (sic), “europeïstes” i “anti-immigració” són les consignes habituals. Però, en la discussió, totes aquestes consignes han estat matisades fins perdre’n el sentit (fins i tot el suposat “socialisme” té més a veure amb el de la Falange i està a les antípodes del marxisme!) llevat de la darrera: “ANTI-IMMIGRACIÓ”. Fins aquell moment jo pensava que la suposada “identitat catalana” plantejava algun qüestionament dels immigrants espanyols i dels francesos residents a Catalunya (més enllà de referències a un “estat català”, però no, no és així, de cap manera. Els pregunto el per què, i la resposta és que “…ni espanyols ni francesos posen en perill la nostra essència judeo-cristiana”. Els vaig respondre que, parlant d’essències, estava clar que la seva suposada essència identitària catalanista no és altra que “abanderar, de forma populista, la croada anti-islam, ja siguin aquests musulmans europeus (bosnis, albanesos, kosovars, búlgars….) o no”.
.
Dotze mesos més tard “l’identitarisme catalanista” ha creuat l’Albera i ha arribat a Barcelona, competint amb els “identitaris espanyolistes”. La veritat és que dubto molt que hi hagi gaire competència entre ells, a la vista que tenen el gran punt essencial en comú: l’ANTI-ISLAM”. Mentrestant, la resta dels catalans tenim un un problema lingüístic: l’ús d’una paraula (“identitari”) que ha estat confiscada i monopolitzada per aquests grups. Personalment, i a diferència dels meus amics, jo no crec que siguem a temps, encara, de recuperar-la, perquè seria com voler usar el terme “convergent” en política, fent referència a la “confluència o convergència de les esquerres” (per posar un exemple) i pretendre que no ens confonguin amb CiU. Per tant, tinc el convenciment que a partir d’ara el mot “identitari” ja té poc a veure amb el conflicte amb els espanyols i que ho haurem de traduir simplement com “xenofòbia anti-islàmica” …i que tota la resta de consignes catalanistes i d’iconografia independentista que hi puguin afegir és merament un atrezzo secundari.
.
.
.
.
.
.
Etiquetes Política catalana | 14 comentaris »
agost 11, 2011 a les 12:28 pm
agost 11, 2011 a les 12:31 pm
Ha estat aquest fet potser, el que hagi suscitat el que alguns hagin pensat que el terme Iberia sigui només una descripció geogràfica. Tampoc manca qui afirmi que el terme Hispània sigui una forma que determini una adscripció geogràfica sense cap càrrega “política”, tanmateix a mi no em fa el pes aquesta percepció, tot i que no en coneixem l’etimologia del terme, sembla prou clar que és la manera com anomenaven els aris Romans a la península dels Ibers, i se’m fa difícil d’imaginar que una acció pròpia de l’àmbit de “govern” Romà estigui lliure d’intenció política”. (Urak. Vallfosca)
agost 11, 2011 a les 12:40 pm
La resta ho comentarem, o no, el dia que llegeixis l’escrit.
agost 11, 2011 a les 2:16 pm
agost 11, 2011 a les 2:21 pm
agost 11, 2011 a les 2:30 pm
agost 11, 2011 a les 2:44 pm
agost 11, 2011 a les 3:05 pm
no
així es la democràcia…
agost 11, 2011 a les 3:32 pm
i si decidim sobre les coses de menjar amb opció a pregunta vinculant???
a si? per mi l’unica cosa que cauria és el senyor feudal, res canviaria, només qui mana el tinglado……. foten llàstima ‘democràcia’ si però vots estil xeq en blan pèr 4 anys…
agost 11, 2011 a les 3:34 pm
agost 11, 2011 a les 3:41 pm
agost 11, 2011 a les 3:51 pm
agost 31, 2011 a les 12:05 am
Quant als teus comentaristes els veig esnobs, classistes i pedants insofribles, així de clar. Jo, si fos tu, no els respondria les parides ni els donaria peu a retopar-me amb tal descaradura. La llibertat i la democràcia tenen un límit, i la llibertat d’expressió també el té. De fet, no s’ha d’opinar si no t’ho demanen, i si t’ho demanen aleshores cal ser sincers. I aquí tothom fa gala de la seva increïble sapiència i vèrbola docta. Aquesta mena de creguts i pinxos no mereixen atenció. Tu segueix escrivint les teves idees, penso jo, i qui no li hi estigui conforme que s’hi foti fulles.
Quant als reis de l’edat mitjana i els seus orígens més o menys feixistes, jo et remetria a en Jordi Bilbeny, a qui ja deus conèixer. D’història en sap un munt i és un investigador incansable.
A part, m’ha semblat que parles del Rei En Jacme una mica a la lleugera, jo pel poc que en sé, l’admiro molt. Altrament, defenses molt els musulmans…, jo no. Jo vull veure la gent d’una altra manera, exclòs qualsevol indici de religió o creença. Per a mi, les religions han podrit la societat… TOTES!, sense excepció. De manera que considero tant “musulmà” com “islam”, “cristianisme”, “budisme” o “judaisme”, “sionisme”, etc, i totes aquestes paraules amb connotacions pseudoreligioses, són pastanagues d’ase per qui no assumeix les seves responsabilitats com a ésser pensant i les delega en macroorganitzacions com absolutament alienants que no els aporten més que covardia, misèria espiritual i conflicte. I aquesta és una de les raons (evidentment n’hi ha força més) per la qual sorgeixen les guerres i les matances i es lapiden les dones per haver fotut un clauet de res en un descuit, però, sobretot, per ser dones. Per tant, no defenso ni musulmans, ni jueus, ni cristians, ni més hòsties, perquè tots creuen ser el puto poble de déu. A prendre pel sac! Així ho penso.
agost 31, 2011 a les 8:45 am
T’agraeixo la crítica constructiva.
.
Sóc conscient de les meves limitacions estilístiques, de fet, vaig posar-me a escriure opinions per quedar-me descansat de les coses que m’indignaven. Tot el contrari de molts professionals de la ploma que, a diferència de mi, estan dotats, alhora, de coneixements gramaticals …i de petulància.
En el meu cas, després de cada escrit (20 minuts) dedico vuit vegades més aquest temps en eliminar subordinades innecessàries i paraules que, si m’intento posar en la pell del lector, ja intuixò que no ho entendrà com jo.
En fi, que tens raó i t’asseguro que, lent però constant, procuro anar-ho esmenant.
.
Pel que fa al comentari sobre els reis medievals, només pretenia il·lustrar el problema dels “conceptes confiscats” amb referències històriques que he llegit:
que el seu origen germànic els empenyia a anomenar “Hispania” els territoris que estaven conquerint però que no ho van poder fer perquè el nom Hispània havia estat confiscat pels seus cosins de Castella.
I això ho enllaço amb el problema que representa que “algú confisqui” un nom que et sembla assenyat, com “identitat” o “identitari”.
Aquí arriba, doncs, la tesi de l’article:
Què passa quan un grup de polítics que no tenen res a veure amb la “identitat” s’apropien d’aquesta paraula i li donen un significat aliè???
Hauríem de presentar batalla i reconquerir aquesta paraula …o hauríem de renunciar a ella, de la mateixa manera que els monarques germànico-hispani catalans van renunciar al mot “hispani”????
És un dubte que jo encara no he resolt.
.
En quant al tema religiós, estic totalment d’acord amb tu.
.
Moltes gràcies, Joan.