http://blocgran.cat/?p=5911
Tizemt, Bahac i Izza al corraló dels moros
juny 23, 2011 | 
Fantassin Manel |
Cada vegada que deixava enrere Barcelona en direcció a Ponent no sols em desplaçava seixanta Km sinó també una mar d’anys, en concret fins els anys setanta, quan aquell atzucac de darrere les eixides, que anomenàvem El Corraló, s’omplia de quitxalla. Recordo que, quan sortia de l’escola, ens trobàvem tots allí fins l’hora de sopar i sovint després hi tornàvem. Aquells nens érem els fills de la primera immigració del segle passat (andalusos, murcians, aragonesos…) i, per tant, encara que parlàvem amb els nostres pares en espanyol, entre nosaltres ho fèiem en català, com en català era tot el xivarri que fèiem de jocs, riures, baralles i fantasies!.
Però, de sobte, en torn de l’any setanta, tot va canviar, ens havíem quintuplicat de cop. Els nouvinguts procedien un lloc que deien era entre Sevilla i Màlaga. Des de llavors l’idioma dels carrers i l’idioma de relació entre nosaltres va ser l’espanyol. Per això dic que els viatges al poble sempre més van ser viatges a aquell moment precís del passat, perquè el xivarri que se sentia des de l’eixida havia quedat fossilitzat en idioma espanyol. Així va jugar la meva filla gran sempre que sortia al corraló durant els anys noranta; i semblava que així ho faria la meva filla petita …però els darrers anys ha hagut un nou canvi!
.
Els anteriors veïns havien marxat a vivendes millors, deixant lloc als nous immigrants nord-africans (“cuando nos fuimos se convirtió en el callejón de los moros”, em deia un antic veí). Ara, des de l’eixida, el xivarri torna a ser en català! Estic content perquè l’idioma arrossega ideologia, de manera que quan sento els nens magrebins dient “vaig mullat de cap a peus!” em reconforta pensar que la meva filla no haurà d’adaptar-se a la cosmovisió espanyola que comença pels peus (“de pies a cabeza”). Fins al punt que, després de jugar-hi tot el sant dia, no percep pas que tota aquella quitxalla siguin altra cosa que vers catalans, i ho diferencia perfectament dels que anomena “els nens castellans de l’altre parc” amb qui juga de vegades.
.
Però la sociologia és misteriosa! La setmana passada vèiem un reportatge de TV3 que feia el seguiment d’un noi de Guinea Conakry que havia vingut a viure a Salt. Aquest xicot parlava perfectament francès en arribar. Vam veure com el director li explicava, en l’incorporar-se a l’Aula d’Acollida, que TOT serà NOMÉS en català. Mig any més tard les càmeres de TV3 tornen a visitar-lo, el mestre diu que és el millor dels alumnes, i veiem que ell ja parla “una miqueta escassa de català però, alhora, un espanyol perfecte!”. També al corraló de darrere l’eixida succeix un fet paranormal preocupant: les veïnetes, Tizemt i Bahac, que són germanes i tenen 7 i 11 anys, sempre s’han parlat entre elles en català, fins i tot dins de casa seva, malgrat que s’adrecen als seus pares en idioma thamazig …però ara ambdues han començat a adreçar-se a la seva germana Izza, que té 5 anys, en espanyol! “Però, per què li parleu espanyol a la vostra germaneta?”, pregunto. I em responen: “Doncs perquè ella parla castellà!”. Jo insiteixo: “I per què parla espanyol si vosaltres, que sou les germanes, només parleu català, i els pares només parlen bereber?”. És clar, elles són petites, no ho saben ni els interessa gaire, encara bò que s’atreveixen a especular i em diuen: “potser la seva mestra no sap català…”.
.
I així, cada dia que passa, més i més torna a sentir-se l’dioma de Madrid al “corraló dels moros”. De moment només quan s’adrecen a la petita, però també quan la petita s’adreça a les seves germanes catalanòfones, i després quan els altes nens s’adrecen a la petita, i quan la petita s’adreça als altres, i de vegades quan la meva filla s’adreça a tots plegats… Preneu-ho com un símptoma!
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana | 
6 comentaris »
6 comentaris »
juny 23, 2011 a les 12:39 pm
juny 23, 2011 a les 1:46 pm
juny 23, 2011 a les 10:45 pm
Gràcies per fer-me entendre amb aquesta suavitat i tendressa el sentiment sagrat que significa sentir-se d’aquesta terra i no voler que es perdi.
juny 24, 2011 a les 2:44 am
juny 24, 2011 a les 11:39 am
juny 25, 2011 a les 9:11 pm
.
Durruti fai Companys cnt amb psuc:
No sé, no sé qui en té la culpa però, arral del que veig cada dia entre amics, a l’escola de les nenes, fins i tot entre líders “catalansites” em decanto intuïtivament per la desídia de tots nosaltres com a principal culpable. Ens manca trempera lluitador i ens sobra mandra!
.
Vallfosca:
tens raó però crec que l’experiència als països normals posa la voluntat en un segon pla, o, per dir-ho millor, el voluntarisme requereix referents clars. Fins i tot molts de nosaltres sóm militants voluntaristes i sovint anem de fracàs en francàs.
.
Kaperusita:
M’alegra que al menys els meus pensaments no se’ls endugui el vent!
.
Josep:
No és sols entendre’s. De tota manera és cert que hi ha situacions impossibles de dominar, com quan estàs dominat per Espanya i el nombre d’espanyols que t’arriba és indigerible. Però hi ha altres situacions que cal analitzar bé, com quan els nous immigrants s’integren bé al català i …de sobte, misteriosament, comencen a passar-se a l’idioma de Madrid. Jo crec que això és un indicador de deixadesa per part nostra …o potser ningú ho controla la feina d’ensenyants.