dijous, de juny 30, 2011

Des del rovellet d’ou d’Elx fins l’extrem nord del Capcir


Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5942

Des del rovellet d’ou d’Elx fins l’extrem nord del Capcir

 juny 30, 2011 |  Fantassin Manel |

Tot just entro a casa i veig que  ja m’ha arribat, per correu, el llibre d’en Joan-Carles Martí i Casanova “Des del rovellet d’ou d’Elx”, però  només tinc temps d’emocionar-me un moment amb la dedicatòria, perquè marxem en cinc minuts camí de la zona més septentrional del Capcir, que és el darrer indret que ens manca per poder proclamar que  tenim ben apamat el bressol de Catalunya. Com sempre que pugem  cap al nord, busquem les rutes més llargues amb l’objectiu conscient de perdre’ns tant com puguem. DelColl d’Ares (entre el Ripollès i el Vallespir) fins al Coll de les Ares (entre el Capcir i el Donasà). Passem Prats de Molló seguint la Pollangarda i Sola dels Campets en direcció a Ceret, on prendrem el Camí del Roc Blanc i la Sureda d’en Rodó, passant per la Calcerana, el piemont del Canigó, porta dels Aspres, fins Tuïr. D’allí cap al Vilar d’Ovança on, després d’un breu cafè mirant el forn solar i les muralles, enfilem el camí vers Formiguera.
.
El primer cop que vaig estar a la capital del Capcir va ser fa uns 25 anys a casa de la família Pi. Després hi he tornat vàries vegades,  però encara no tenia apamats tots els vilatges de la comarca. Ara passem de llarg fins l’extrem nord. Podria arribar a Quilhan per saludar l’amic Terric, però  fins que no tornin les vaques grasses  estic limitat a escapades breus. A més, ja vaig passar per Quilhan  fa pocs mesos, que vaig travessar de Mirapeis a Sant Pau de Fenolhet venint de Carcassona i Montsegur. Com veieu, a casa ens costa poc fer kilometres! La d’avui no és una escursió occitana, com aquella, encara que, com més creix el meu coneixement del territori, més s’allunya Espanya i més  properes veig Barcelona i Tolosa …i Bordèu, i Niça, i fins i tot la llar torinesa de l’amic Luca. Així doncs, començo a fullejar l’obra d’en Joan-Carles Martí i Casanova mentre remullo els peus a l’embassament de  Puigbalador. Casualment coincideixen la visió d’un capítol, el títol del qual esmenta Quilhan, amb la del rètol viari que tinc davant assenyalant la ruta vers aquesta vila occitana.
.
Tanmateix, la primera lectura que hem fet del llibre ha estat el pròleg de l’editor arran que la meva senyora el recordava de prehistòriques reunions a can PSAN, també d’un acte polític (foto adjunta) que, juntament amb en Jordi Moners,  vam compartir a Martorell,  i d’una vegada que vam anar plegats a Oliana farà cosa d’un quart de segle. Després comença a llegir el prefaci del llibre: “Des el rovellet de l’ou d’Elx són 23 escrits en els quals es reflexiona sobre la gran ciutat a la fita sud de la catalanitat cultural…” -Què fas tu llegint coses culturals? -És veritat, sempre estic embolicat en conflictes i misèries socials! Doncs precisament he volgut que ens perdem entre aquestes muntanyes ancestrals per a mirar de desintoxicar-me d’un excés de penúries humanes però, no crec possible, en tant que català, poder defugir els conflictes culturals, malgrat que siguin tan allunyats dels meus interessos quotidians.
.
Precisament recordo una llarguíssima discussió, davant mateix d’una parada deLlengua Nacional (també deu fer una vintena d’anys) on, a contracor, vaig haver d’acceptar la tesi –mig irònica- de l’amic Jordi-Carles B.,  segons la qual, per molt obrers i comunistes que siguem, en tant que catalans, estem condemnats a ser filòlegs en potència. Dels “monjos-soldats” de l’edat mitjana als “treballadors independentistes sensibilitzats per la llengua”  de la Catalunya del XXIè segle! Doncs deu ser veritat, atès que al cap de poca estona m’he sentit frustrat perquè volia escoltar la parla de transició a l’occità que caracteritza el Capcir, però m’he adonat que aquest pastor d’ovelles tan típic en aparença només sap parlar a les ovelles i al gos en francès! És clar, no puc evitar les comparacions entre aquesta realitat, diglòssica però orgullosa de la seva catalanitat, i la que em transmet en Joan-Carles Martí i Casanova “des del rovellet d’ou d’Elx”, i que va captivant-me pàgina a pàgina; encara tinc per dies de lectura del llibre …però només falten poques hores per tornar a Barcelona!
.
M’acomiado del Capcir des del seu interior més íntim: la cova de Font Rabiosa. Descoberta el 1958 ran dels treballs d’una pedrera d’ònix, la mateixa pedrera d’on es van extreure els materials de revestiment del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, té una longitud de 12 quilòmetres i es pot visitar des de 1983. Quan hi aneu no us descuideu de veure una curiosa formació en forma de “papallona” que, segons diuen, només s’ha donat en dues altres coves en tot el món.  Esperant l’hora de la visita hem tingut una llarga tertúlia, en francès, amb els altres visitants, amb la senyora que cobra l’entrada, amb la seva filla adolescent i amb el guia. Aquest darrer, en adonar-se que la meva filla petita no parla francès, s’ofereix a fer, durant la visita, algunes  explicacions en castellà que té preparades pels visitants ocasionals que venen de Barcelona. Li responc que no, que de cap manera. No tindria cap sentit, i jo ja puc traduir-li a la meva filla aquells conceptes que pot entendre una criatura de 7 anyets.
.
La reflexió “és curiós que la majoria de turistes barcelonins coincidiu en no voler explicacions en castellà” és seguida pel comentari d’un altre dels visitants, de Perpinyà, que exclama –sempre en francès- amb to d’enveja “la sort que teniu els barcelonins, que us podeu integrar aquí perquè us és molt fàcil aprendre a parlar francès, molt semblant al català; en canvi als nordcatalans ens costa molt  integrar-nos a Barcelona perquè el castellà  és molt diferent”. Té part de raó, si ho mirem pel costat fatalista d’haver d’usar els idiomes ocupants, però abans que jo pogués replicar se m’ha avançat un altre turista, aquest de Suïssa, amb la resposta assenyada: “del que es tracta és de saber parlar tots en català!” Tot seguit la xiqueta adolescent de la guixeta, que no havia deixat de mirar, amb expressió de curiositat i admiració, alhora,  la verborrea de la meva filla petita, ha dit amb orgull que ella ha après català a l’escola  i, a continuació,  la seva mare ha afegit  que pels grans ja és tard, però que els petits l’aprenen  i se’n senten orgullosos (fiers).
.
De tornada a Barcelona recordava el mestre Josep Guia i la seva perspectiva de Centre-Perifèria. Ell ja ho deia que la principal responsabilitat del redreçament nacional la tenim al centre, però és patent que, llevat d’exigües (percentualment) excepcions, com en el cas d’en Jordi Solé, no estem prou a l’alçada. Sort tenim, als nostres extrems septentrional i meridional, amb aquests resistents perifèrics, autèntics herois, com els que al Capcir  mantenen l’orgull i s’esforcen per recuperar una llengua situada en nivells residuals …i com en Joan-Carles Martí i Casanova,  regalant-nos amb tan valuosa aportació des del rovellet de l’ou d’Elx.
.
.
.
.
.
Etiquetes Política catalana |  7 comentaris »

7 respostes

  1. Terric lausa diu:
    juny 30, 2011 a les 7:45 am
    Un article apassionant.
    T’esperam a Quilhan se te fa pas páur atraversar la frontièra!!! ;-)
  2. Fantassin Manel diu:
    juny 30, 2011 a les 7:54 am
    Me fa pas paur traversar la frontièra! :-D
    Tot lo contrari, i vau fòrça per Occitània :-)
    Lo problèma es que de còps solament ai un jorn per viatjar e me cal alavetz planificar lo viatge. Fa de paucs meses faguèri Barcelona-Carcassona, Montsegur-Mirapeis-Quilhan-Sant Pau de Fenolhet-Barcelona …e ara, aquel còp, lo limit es estat lo Capcir. Quand tornaràn de vacas grassas m’i veiràs sovent per Occitania. Mercés, amic.
  3. Joan-Carles Martí i Casanova diu:
    juny 30, 2011 a les 8:11 am
    Amic meu:
    Què dir-te? Gràcies. Imaginar-me com llegies “des del Rovellet de l’Ou” al Capcir m’emociona. Hauria estat bé veure’ns allà, amb un got de vi de la terra a la mà i un altre ja dintre la gola, millor encara a Quilhan amb en Terric Lausa. S’ha de fer alguna cosa per reviscolar també l’occità veí. A mi, amb la de faena que dec tenir a Elx pel que fa a la llengua catalana, el meu valencià d’Elx, em sembla que la causa occitana reforça la causa catalana. Que el reviscolament de l’occità és també una causa egoista per nosaltres perquè fa que les nostres fronteres també siguen més fortes. Pensa que un 75% dels “francesos” que fan de turistes fins a Guardamar són occitans. Occitans de territori, d’accent occità, capaços algunes vegades, de parlar occità. Un occità més fort és un català més fort també perquè ens podríem parlar en aquestes llengües tan veïnes sense haver de recórrer al francès o a l’anglès. I com a tècnic de turisme et diré que ho veig clar, claríssim. Encara recorde aquell senyor que em parlà directament en occità gascó a l’oficina de turisme d’Elx o aquella dona jove que em parlà occità provençal, era avinyonesa, a l’oficina de turisme de Guardamar. I uns quants casos més. Aquesta hauria d’haver estat la normalitat. Un occità fort, a més a més, significa un Rosselló totalment català. És fàcil de capir més enllà del Capcir.
  4. Fantassin Manel diu:
    juny 30, 2011 a les 8:38 am
    Joan-Carles:
    Em deia una vegada un occità d’origen espanyol, que mentalment era “hispano-francès” (imagina’t, quina por!), que la nostra dèria per la recuperació de l’occità (i de l’aragonès a l’Aragó) era deguda a interessos tan antics com la tàctica dels “estats-tap”. Evidentment li vaig negar que fos aquesta la raó però li vaig confirmar que estaria ben justificat perquè la proximitat de l’espanya espanyola i la frança francesa Fan Por …i ell mateix n’era la prova.
    Enhorabona per la teua faena perquè, sent com sou gent de frontera, la vostra és faena d’herois i mereixeu el reconeixement de tot el país …i dels seus entorns (fins més enllà de Bordèu e de Niça !!!! :-)
  5. Jordi Solé i Camardons diu:
    juny 30, 2011 a les 11:40 am
    Ara m’has emocionat Manel, gràcies!
  6. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
    juny 30, 2011 a les 3:09 pm
    Coneixent la zona del Rossellí, Capcir i Occitania, ha estat un plaer llegir-vos.
    tant de bo els occitans parlessin català abans que castellà, jo intento parlar català allà i refusen, en canvi a les parts de langued’ui és veu que no tenen refús i contesten, en francès o fins en anglès.
  7. joan pere "Perpinya" diu:
    juliol 1, 2011 a les 2:45 pm
    Bon dia, a jo, em fa mal de sapiguer que el catalan del nord que estava alla aquest dia, hagi dit aquestes paraules i en françes sobretot que per integrar-nos a Barcelona, hi ha que parlar el castella pero per a mi es una broma o que no coneix de tot el seu Pais “si es un catalan françes que no podia parlar el catalan i que no coneixia de tot Catalunya o sino es un estranger que viu en el Rossello perque ara la meitat de la gents en el Rosselo ja no son mes Catalans” pero em sembla molt estrany aixo que ha passat i tambe molt trist que el guia no sap parlar el catalan tampoc ???. Pero bueno i en a jo no m’ha agradat gairebe perque es molt trist per nosaltres Catalans del Nord perque el Rossello es el bressol del catalanisme i no hi havia cap persona que sap parlar el catalan nostra llengua i aixo em fa mal !.Fins aviat. joan pere “les alberes”.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)