http://blocgran.cat/?p=3609
L'argument: que estem fins els pebrots d'Espanya !
L’argument: que estem fins els pebrots d’Espanya !
novembre 4, 2010 | 
Fantassin Manel |
Era mitjan abril d’enguany a BCN, un amic occitanista originari de Tolosa portava una bona estona discutint amb un altre occità, aquest provinent de Niça i francès convençut. Curiosament, el meu amic no parla occità i l’altre si. La conversa va abastar des del plantejaments revolucionaris (el meu amic és simpatitzant deLibertat!) fins la Batalla de Muret, passant per la llengua..
El francès d’origen niçard desqualificava el meu amic en l’aspecte lingüístic a partir de plantejaments fatalistes: “…l’occità és mort, ni tan sols tu el parles, s’ha convertit en l’idioma dels gitanos de Niça…” i secessionistes. Aquests darrers per la via lingüística: “…a Tolosa parleu com en Valencià, en canvi a Niça parlem més semblant al Català, que són idiomes semblants però diferents…” (resulta que està casat amb una murciana i que estiueja a Alacant, de manera que té coneixements, esbiaixats, del nostre país), i per la via històrica: “…Niça es va incorporar a França al 1860, més tard que Algèria, per tant nosaltres tenim més dret a independitzar-nos que els algerians, però vosaltres, els tolosencs, no teniu aquest dret, perquè sou francesos des del Segle XIII…”
.
En aquell moment jo sentia un avorriment insondable, i em venien al cap trenta-cinc anys de converses similars. Ja sabeu, les típiques amb els espanyols que confonen l’actual regió d’Aragó amb l’antic regne d’Aragó, amb els “llestos” que fonamenten les seves argumentacions en els títols que triaren els nostres líders medievals per autoproclamar-se, “comte” o “rei”, amb els ignorants del marxisme insultant la intel·ligència amb versets de Marx descontextualitzats… Aarh, bored! Així doncs, vaig intervenir per sentenciar:
.
-Deixeu-vos estar d’històries! Tant argument poden tenir els espanyols com els catalans com els àrabs per reivindicar Múrcia, si apel·lem als drets històrics!
La seva dona, murciana i també present, va fer un intent de rèplica, però es va fer un embolic idiomàtic, atès que la conversa era en francès, i ho va deixar córrer. Jo vaig continuar:
-Som demòcrates?
Em van fer que si.
-Doncs llavors, qualsevol comunitat pot ser allò que vulgui i que sigui capaç de mantenir viable.
El profrancès niçard em van fer la típica resposta sobre si tenen dret a independitzar-se les comunitats de veïns.
-Tenim dret a considerar que un grup de ciutadans no són majors d’edat per a exercir la democràcia? -vaig demanar.
Van respondre tots que no.
-Doncs ja s’apanyarà la comunitat de veïns que viu en la teva fantasia –li vaig respondre- i, pel que fa al cas occità, si ara tothom tolera (quin remei!) la majoria electoral francesa, quan l’independentisme serà hegemònic s’hauran d’adaptar els altres, com en tota democràcia.
.
El tolosenc romania callat, segurament perquè estaria acostumat a argumentacions limitades en la injustícia històrica, i jo vaig passar llavors a parlar del cas català a partir d’uns texts, del Cercle Català de Negocis, que havia llegit aquell mateix dia. Al final, el niçard es devia atipar de les dades econòmiques sobre com ens aniria de bé sent independents, i va voler tornar als essencialismes d’origen històric, dient-me que els diners estan molt bé, però que per a ser un país independent cal una justificació històrica. Li vaig respondre tornant a l’argument democràtic però intentant satisfer el matís que em demanava:
-La principal raó històrica per la nostra independència és que “estem fins els pebrots d’Espanya”, i la resta d’arguments històrics, si cal ens els passem també pels pebrots, perquè la història es pot interpretar de moltes maneres però totes les revolucions s’encenen en els presents, i és ara que estem cremats, no tant fa vint anys tot i que la història era la mateixa.
.
Em va donar la raó i ho va lligar amb la revolució francesa (ell, que és francès d’origen italià i que parla occità!), em va dir que molts critiquen la legitimitat de la revolta, però ell creu que no importa si el poble parisenc tenia o no drets històrics per fer allò que va fer, atès que es van autoatorgar el dret i el van exercir per decisió democràtica, i que els catalans tenim el mateix dret. Tot i que, després, els darrers mots foren per posar en dubte que mai de mai del futur pugui haver el mateix sentiment a Occitània, i que encara menys podrà haver unitat entre tolosencs i niçards.
.
Els mesos posteriors, fins avui mateix, he usat l’argument front aquests espanyols que diuen que no podem ser independents “porqué Cataluña nunca fué reino”. Els dic: “se me’n fot, com si vols que ens acabem d’inventar Catalunya; la raó del nostre independentisme és, fonamentalment, que estem fins els pebrots d’Espanya”. Es descol·loquen, no saben què dir i tornen i tornen a intentar parlar d’història. “Us la podeu ficar on us càpiga, la història; se’ns en fot, ara és només qüestió de pebrots!”
novembre 4, 2010 a les 5:58 pm
novembre 4, 2010 a les 5:58 pm
novembre 4, 2010 a les 6:57 pm
Tot i així, encara hi ha molta gent enganxada a haver de donar explicacions com si ens haguessim de jutificar en la història, i com ells criden més, al final desgasta i no val la pena. Si us doneu un passeig virtual pels videos catalanistes del youtube i llegiu els comentaris, veureu la mar de gent que hi ha encara enganxada a debats de lluç sobre si el Comtat de Barcelona era subsidiari o no de no-se-qui.
Això, a més d’avorrir, desgasta i deprimeix. Es més engrescador enviar-los directament a prendre pel sac :-D
novembre 4, 2010 a les 10:09 pm
Hem perdut segles, intentant convèrcer els espanyols que tenim algún dret, i implorant que ens el reconeguessin.
I sempre s’han rigut de nosaltres i ens han pres el pèl i els diners.
( I encara hi ha avui dia qui diu que es proposa conseguir que ens atorguin el dret a pactar amb ells la mesura de l’expoli ).
Només serem una nació de debó, quan comencem a pensar i a actuar d’acord amb els nostres propis interesos com a catalans, sense ni tans sols pensar en el que en puguin pensar ells.
novembre 4, 2010 a les 11:52 pm
novembre 4, 2010 a les 11:58 pm
Per això estic amb el plantejament del Fantassin que resumiria:
La història ens la passem per l’engonal.
Volem ser independents perque entenim els pebrots plens
novembre 5, 2010 a les 7:27 am