http://blocgran.cat/?p=3539
CATANYOLS
octubre 27, 2010 | 
Fantassin Manel |
Deien ahir, el ministre del govern regional catalunyès, en Josep Huguet i el top cuiner Ferran Adrià,que la cuina catalana està adquirint un gran renom mundial. Això si que és “més del mateix” de l’antic pujolisme autocomplaent! Al menys els darrers anys s’ha explicitat la catalanofòbia, la qual cosa ens ha permès reaccionar, perquè és més revolucionària (la veritat sempre ho és) que no pas viure emmirallats en fantasies. De fet, només cal buscar al google “Catalan chef Ferran Adrià” i veurem que només obté vuit-mil entrades, a anys llum del terme “Spanish chef Ferran Adrià”, que n’obté setanta mil. A més, no ens enganyem, si Espanya usa en Ferran Adrià com ambaixador culinari d’Espanya és perquè el seu nom no s’associa a la catalanitat, sinó a l’espanyolitat. Exactament igual que qualsevol altre èxit català..
Assaig de regla general: “mentre no tinguem estat propi qualsevol triomf català ha de ser considerat un atracamentsofert pels catalans a mans d’Espanya atès que sempre (fins que no siguem un estat independent) serà percebut internacionalment com un triomf espanyol (o, com a màxim, “espanyol rar” )“.
.
Aquest exemple és una més de les obvietats que els nostres polítics acostumen a obviar i fins emmascarar. Es normal, perquè una part de la seva feina consisteix en no tirar pedres dins el seu plat. Però, per desgràcia per ells, i gràcies a l’esforç dels catalans més sacrificats, al final s’acaba evidenciant la realitat i tant els polítics catalanyols com els símbols mediàtics (patums, cuiners, esportistes d’elit…) catanyols queden davant la història com allò que són: espanyols..
Que entri claror per la finestra, benvingudes siguin totes les evidències que ens permeten contrastar la nostra realitat amb allò que hauria de ser normal!: ahir mateix se sabia que el PNB ha inclòs, en el seu acord amb Zapatero, ni més ni menys que set milions d’euros per a Navarra; es tracta d’un exemple de patriotisme i de coherència nacionalista a anys llum de cap negociació amb Espanya que li hagi vist jo a CiU (sempre tan tolerant amb la concepció patrimonial que el PP té de les nostres comarques meridionals, de Castelló a Alacant), d’acord amb la lògica regionalista ecspanyola dels convergents. Per descomptat que la Union del Pueblo Navarro ha advertit els nacionalistes bascs de com poden ser de contraproduent les seves ingerències, i òbviament també, al PNV se la repampinfla l’opinió dels “blavers” secessionistes, perquè allò que al final obté rèdits és demostrar la coherència nacional. Lògicament els socialistes navarresos han celebrat les inversions i, com és també lògic, pocs arguments tenen els navarresos del carrer per rebutjar-les.
.
Assaig de regla general: “qualsevol política catalana en clau regional (ja sigui per excés de prudència o per manca de coherència), acaba esdevenint política espanyola, atès que esdevé, en la pràctica, una cessió de part del territori a l’enemic i una pèrdua del reconeixement nacional d’aquests territoris“..
Desenganyem-nos, mentre no tinguem un estat propi o mentre no actuem amb coherència nacional (és a dir, com si tinguéssim ja l’estat propi, que vol dir, saltant-nos olímpicament la legalitat espanyola) només serem reconeguts com espanyols, potser una forma friki d’espanyols, però espanyols. En tot cas, no n’hi ha prou amb la coherència personal, perquè ni jo ni tu tenim la rellevància que pot tenir el Ferran Adrià o el Duran Lleida,sinó que cal deixar clar el nostre rebuig a l’apropiació espanyola dels nostres èxits i de la nostra política, posant a parir els col·laboracionistes que ho possibiliten.
.
.
.
.
.
En Joan és com jo, un patriota de pedra picada originari del comunisme ecspanyol dels anys setanta, quan en el nostre entorn, ni tan sols havíem sentit parlar mai de l’existència de res anomenat independentisme català. És quinze anys més vell, per això en aquella època, quan jo era adolescent, ell ja portava moltes persecucions dels grisos a l’esquena.
Les nostres converses deriven, sovint, en la crítica a la traïdoria nacionalista en què cauen uns i altres, sempre per interessos econòmics individuals, en contraposició al patriotisme honrat i heroic dels que tenim poc a perdre. A diferència dels diversos projectes nacionals que hi havia arreu del mon fa un quart de segle, que es definien no sols per l’àmbit geogràfic sinó també pel color social, el nostre patriotisme era -i és- un tret de la personalitat, que ens agermana amb els que han caigut abans, en totes les lluites d’alliberament. Es per això que sempre acabem amb referències als “enfants de la patrie”, a la Gran Guerra Pàtria dels russos, al Frente Patriótico Manuel Rodríguez de Xile, al “Patria o Muerte, Venceremos!”… fins al F.R.A.P., perquè precisament ens havíem conegut com a simpatitzants del PCE(ML).
Per això, quan vam descobrir l’independentisme català (no cregueu pas que era fàcil en aquella època i entorn) la lògica patriòtica ens hi va abocar, passant a discrepar dels federalistes i dels confederalistes espanyols, trencant amb ells i assumint l’objectiu de la revolució catalana (pintada amb certs trets tercermundistes de tipus castrista). Jo vaig entrar a militar als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i ell va confluir en l’MDT des del moviment ecologista.![puigcercos2[1]](http://blocgran.cat/wp-content/uploads/2010/10/puigcercos21.jpg "puigcercos2[1]")
Tanmateix, us equivocareu si penseu que aquestes etiquetes han estat gaire importants. Venien determinades pel paisatge polític català i han estat sols l’enquadrament inevitable. En canvi, la característica fonamental roman, i aquesta és el patriotisme. Passades tres dècades en Joan continua sent més patriota que nacionalista, més impulsiu que no pas conspirador en grans projectes polítics. És per això que va abandonar ERC durant el primer tripartit, i per això mateix s’ha fet un fan entussiasta d’en Carretero durant el darrer any.
Quina seria la realitat catalana si el nostre bon Rei, En Pere el Catòlic, hagués fet bondat la nit abans de Muret?
E com fo alba
Aquests dies hem aprofitat a casa, que teníem cinc vespres inusuals, per veure una marató d’episodis de Fringe, a raó de quatre diaris. Aquesta addictiva sèrie de Scy-Fy fa una doble referència als “marges“: com a límit ètic (que els poderosos traspassen sempre que en tenen necessitat) i com a frontera porosa vers allò que podria ser o hauria pogut ser “en cas d’haver-nos aturat sota aquell balcó, just quan queia el piano, o un metre abans o un segon després”.
Els catalans també hem tingut una versió pròpia de “Els Marges“, avisant-nos de realitats alternatives molt properes, tant que no sols s’haurien pogut esdevenir, sinó que “potser s’han donat en una Catalunya paral·lela” o potser poden arribar a succeir aquí mateix, i més aviat que tard. Com sabeu, em refereixo alManifest d’Els Marges. Estem parlant, doncs, de realitats que poden corregir-se a partir de dos requisits: ser capaços de preveure’n la imminència i ser capaços d’implementar les mesures que ho evitin
Malauradament, els catalans no som gaire llestos a l’hora de neutralitzar els canvis que causa laintromissió de l’enemic en la nostra història. Però encara som menys capaços de prevenir-les (potser som una mica happy flowers?).
.
Com deia (com pensava, veient Fringe), no som gaire espabilats ni preveient ni neutralitzant possibles intromissions secretes “en la nostra línia de l’espai-temps”.Qualsevol manipulació hàbilment orquestrada, per part de ves-a-saber-qui, seria capaç(hauria estat capaç) de capgirar (fins i tot mesos abans que es produís) la revolució radical(en la història de submissió dels catalans) que hauria suposat una declaració unilateral d’independència, derivada de la Unitat Electoral Sobiranista en les eleccions d’aquell novembre de 2010.
octubre 28, 2010 a les 12:49 am
octubre 28, 2010 a les 2:09 am
octubre 28, 2010 a les 1:29 pm
octubre 28, 2010 a les 3:12 pm
.
-independentistes
(d’àmbit territorial inassumble per ecpanya, és a dir, de Salses a Guardamar)
-versus catanyols
(regionalistes que es defineixen catalanistes, amb més o menys intensitat, però que la seva política regionalista és perfectament asimilable i assumible per ecspanya).
.
A partir d’aquesta clarificació el joc brut, derivat d’interesos personals, dins del camp indepe, només podria ser qualificat de “manca de patriotisme”.