LES MOTIVACIONS DELS LÍDERS SOBIRANISTES

Nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=2870

03/09/2010-Les motivacions dels líders sobiranistes (http://blocgran.cat/?p=2870) 

LES MOTIVACIONS DELS LÍDERS SOBIRANISTES

 setembre 2, 2010 |  Fantassin Manel |

Les eleccions tenen una doble dimensió: estabilitzadora (en tant que  donen representació parlamentària  als projectes polítics principals) i desestabilitzadora (perquè l’electorat  no és sempre previsible i de vegades, per molt apalancat que estiguis, perds el poder).

.

Algunes propostes  poden arribar a catalitzar una autèntica revolució. Per exemple, l’obligatòria  (s’havia d’intentar!) proposta de candidatura unitària que, després d’arrasar electoralment, proclamés unilateralment la independència, a part d’aconseguir  unificar el vot catalanista, reduint l’abstenció, hauria pogut generar també altres fenòmens sociològics, com la inhibició del vot espanyolista i com l’aglutinació del “vot protesta antisistema” (ja ha passat abans d’ara, en conec uns quants que estaven –i continuen estant- a les antípodes del catalanisme però van votar ERC l’any 92, que fou, precisament, el primer cop que aquest partit es presentava electoralment com independentista).

.

Parlava de dues dimensions. Doncs, és degut a aquesta darrera dimensió desestabilitzadora que les eleccions poden arribar a ser, de vegades, gairebé una tómbola. Els partits que “proven sort” estan obligats a cercar aquest efecte intentant “entusiasmar l’electorat”. Però, per altra banda, els seus líders no poden jugar-s’ho tot a la carta de que segurament guanyaran, governaran el país i decretaran la secessió. És evident que tenen uns altresobjectius no verbalitzats que no són tant “per si de cas sona la flauta” sinó que, tals objectius, constitueixen la veritable raó –les motivacions íntimes-  que els hauria decidit a impulsar la candidatura.

.

Si la candidatura unitària ha quedat descartada i veus que, les que havien de ser simples components, continuen mantenit, per separat, un discurs basat en les mateixes expectatives de resultats del “conjunt no-nat”, llavors es fa interessant esbrinar quins són els objectius reals dels seus líders.

.

Als anys vuitanta, l’independentisme català modern estava encara en el seu bressol d’extrema esquerra i les eleccions eren, sobretot, una eina propagandística i un sistema per comptar-se, perquè llavors era important haver crescut en mil o dues mil persones. En aquella època els percentatges electorals encara eren una utopia!  Però aquest no és el cas actual de Rcat ni de la Soli.

.

Quan els d’ERC rebutgen la tàctica –i l’argument electoral- de la proclamació unilateral de la independència, i proposen un referèndum que Espanya no permetrà (similar en quimèric  a les pretensions d’ICV de modificar la Constitució Espanyola) estan evidenciant que ja no veuen “urgent” l’assoliment de la sobirania nacional, perquè un cop s’ha frustrat el big-bang independentista, els quadres del partit poden dedicar uns pocs anys a consolidar hegemonies domèstiques i a clarificar correlacions internes.

.

CiU també respira alleugerida perquè s’ha frustrat la unitat sobiranista i veiem que els capos convergents no estalvien megafonia per a rebutjar la independència (llevat d’alguna aclucadeta d’ull com la que ens ha fet en Mas els darrers dies),  evidenciant també  que el seu interès no és “ni comptar-se ni fer propaganda”, sinó  limitar-se a “donar a la majoria allò que vol la majoria”, atès que l’objectiu és comercial i consisteix a guanyar.

.

Per a CiU, les enquestes ja han revelat que la majoria dels catalans se senten  ”també espanyols”  i que, quan cíclicament es redueix la confrontació amb Espanya, creix també el nombre dels que se senten espanyols (i més si es remunta la crisi i si la selecció espanyola guanya competicions). Per tant, si la majoria dels vots són “també espanyols”, guanyar implica rebutjar l’independentisme. Així de fàcil!

.

Des del punt de vista de l’Artur Mas, atès l’esmicolament sobiranista, que serà castigat per la Llei de Hondt, no val la pena entrar en un procés de polarització nacional que sols portaria a perdre vots, perquè aquells vots que son “més de la ceba” sempre es podran recuperar a posteriori, quan en Laporta conflueixi a CiU (però en fred, en un procés serè, ordenat, negociat i assenyat que garanteixi un bon repartiment dels “rols Duran-Mas-Laporta” i la consegüent moderació, de síntesi, del conjunt de la –futura- Federació).

.

Us deia al quart paràgraf com és fa d’interessant esbrinar quins són els objectius reals dels líders. Els historiadors del futur no trobaran tan interessant estudiar per què van sorgir dues candidatures, el RCAT i la SOLI (malbaratant, amb la divisió, els vots independentistes que obtingueren, així com els que podrien haver mobilitzat, cas d’anar junts i d’haver donat exemple si no haguessin caigut en allò mateix que criticaven als polítics professionals). No, el que serà més interessant d’estudiar serà PER QUINES RAONS REALS no es van posar d’acord aquell agost del 2010.

.

Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

Etiquetes Política catalana |  27 comentaris »

27 respostes

1. Josep-Joan Rosselló diu:
   setembre 2, 2010 a les 11:46 pm
   Sempre hi ha, company F. Manel, qui s’estima més ser cap de ratolí que cua de lleó. Potser aquesta constatació explica els origens d’RCat i de la SIC i, simultàniament, dóna les claus per entendre les raons reals del desacord final d’aquest mes passat. O no.
2. Manel diu:
   setembre 3, 2010 a les 12:02 am
   Bon article. El problema Rosselló no es ser cap de sardina o cua de lleó, sinó que per la nostra part era esperar que el teu partit se la fotès de veritat per poder fer fora els qui ho estaven portant i despres fer quelcom per la independencia o mirar de fer abans.
   Jo era partidari d’esperar igual que altres. Pero el Puigcercos ens va fer decidir quan vs convidar al Carretero a marxar
3. Manel diu:
   setembre 3, 2010 a les 12:09 am
   Fantassin jo no se pas les raons perquè Laporya va trencar per dos cops l’acord. Per mi es inversemblant havent-li donat tot el que ell va demanar. Per mi es que entre el seu ego i els consells dels altres, el van convencer que podria qudar-se amb tot, incloent part d’ERC i CIU. Segur que li van dir gent com el Valdero que RCat es desfaria a la primera de canvi i a mes en Carretero havia dit que aniria a on anès el Laporta. A part de qye Carretero sempre ha dit que ell no vol ser lider i si hi ha algu amb mes força que ell( i RCat) plega.
   No hi ha res mes que aixó oenso jo
4. Ignasi diu:
   setembre 3, 2010 a les 6:58 am
   Cap de sardina??quin riure no et fot, A vera: la tàctica proclamacionista és una gran mascarada. 1) Perquè no tenint una majoria social contundent a totes les classes socials, a totes les generacions i a totes les comarques favorable a la independencia, tenint en el millor dels casos, ara per ara, un pírric empat tècnic entre partidaris del si i del no a la Catalunya autonomica, un escenari eventual de proclamació derivaria en un escenari d´Estat fracassat per inconsistencia interna amb perill de guerra civil a petita o gran escala. Quin seri l´ordre i la seguretat interna d’un Estat naixent on com a minim, ara per ara, el 50% de la seva població estaria en contra? Va home va, la historia ja ens diu com acabaria la proclama 2) Perquè proclamar no és avançar cap a la independencia, serà retrocedir a l´estadi anterior a la tornada del President Tarradellas de l`exili cap a finals dels anys 70. I per anul·lar les nostres institucions d’autogovern, les que tenim ara, a l’estat espanyol no li caldrà traure els tancs i bombardejar la capital, amb uns quants mossos d´esquadra, ja enllestiran la faena i ben a pressa. I llavors que? ehhh i Davant del món sense un referendum democratic que donara legalitat internacional i que fora generador de solidaritat progressista internacional…. i 3) I perquè n’ hi han d´altres motius principals i secundaris.
   Solucions? Cap. Anar-hi anant amb la tàctica del Dret a Decidir sobre la Independencia i anar acumulant forces socials a favor de la reunificació i la llibertat dels Països Catalans.
   PRIMER REFERENDUM autodeterminació
5. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   setembre 3, 2010 a les 12:17 pm
   Quina frivolitat, quina inconssistència, i no fa cosa de que quedir escrit, és que el papaer i la pantalla, aguanten el que els possin.
   O és per fer gràcia, en aquest cas, sí que en fa.
6. Indigeta diu:
   setembre 3, 2010 a les 12:39 pm
   Les verdaderes raons que mouen als independentistes de pancarta les coneixem sobradament, i certament no és la indepemdència de Catalunya la fonamental.
7. Fantassin Manel diu:
   setembre 3, 2010 a les 1:18 pm
   Certament, Josep-Joan Rosselló, la majoria dels coneguts amb qui parlo apunten per aquestes febleses humanes de preferir ser cap de ratolí. En concret tinc un parell d’amics que fins fa poc eren fanàticament reagrupats i ara estat ratllant la depressió clínica (em sembla que ja us ho vaig comentar un dia…)
8. Fantassin Manel diu:
   setembre 3, 2010 a les 1:18 pm
   Compte! No vull donar a entendre amb això que responsabilitzo uns més que uns altres, eh!El Manel té raó que hi pot haver hagut un safareig important. Jo ja ho he viscut i no em sorprèn en absolut. Febleses humanes conegudes les té en Laporta, les té en Putxi …i les tenim nosaltres.
9. Fantassin Manel diu:
   setembre 3, 2010 a les 1:32 pm
   Durruti fai Companys cnt amb psuc. De debó vols que respongui o només són ganes de trollejar?
10. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 1:44 pm
    Indigeta. No et critico per no concretar perquè tampoc ho he fet jo, però fixa’t que jo no m’he referit al independentistes en general, portin pancarta o smoking jacket, sinó que especulo sobre els interessos dels líders, de tots els líders. Tampoc no és tan rar, no per això cal lapidar-los, perquè són humans i a més, en tant que líders, se la juguen més que nosaltres DE LLUNY! Per tant, és comprensible que tinguin interessos personals QUE DE VEGADES POT SER QUE NO COINCIDEIXIN amb els de la clientela. Fins i tot poden ser antagònics.
    .
    Si tu, que tant combregues amb CiU, haguessis de triar entre el martirologi independentista (perquè ara si que toca!) però això impliqués afectar greument la teva butxaca i la teva família
    …i tinguessis prou poder per decidir,
    podria ser que acabessis decidint en contra d’allò que toca. Som humans.
    .
    L’únic que dic jo, amparant-me en la Primera Esmena de la constitució USA, M’AGRADARIA QUE LES VERITABLES RAONS FOSSIN PUBLIQUES i esbombades a la premsa perquè hauríem de tenir dret a conèixer-les
    en comptes de
    continuar deprimint-nos veient “com es troben dos independentistes i funden tres partits”
    i pensant que NO TENIM SOLUCIÓ.
11. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 1:46 pm
    Ignasi, el teu punt de vista el veuria si fóssim tan arrauxats com per tirar pel dret, però això jo no m’ho crec. Potser és perquè jo sóc una relíquia dels temps el psan però sempre suposo que hi ha una dimensió propagandística per una banda i per l’altra sempre acaba havent la realpolitik.
    .
    Vull dir que trobo bé la tàctica de proposar la declaració unilateral d’independència, perquè és una manera d’estirar de la corda que fa que la gent es posicioni.
    Ja se sap que en les clarificacions també es posicionarà l’espanyolisme fins ara aletargat, però molt més important és que el “catalanisme tou” es radicalitzi. I després el trionf dependrà de l’opció de més prestigi (que nosaltres apostem que és la nostra)
    …però a l’hora de la veritat, no seria una proclama diferent de les que ha fet fins ara el parlament.
    .
    Inevitablement s’aniria a un procés que potser acabaria en referèndum al cap de MOLT de temps, en mig de negociaciacion, o potser no…
    .
    ALLO QUE JO CRITICO d’ERC ES DEIXAR PERDRE L’AMENAÇA DE LA PROCLAMACIO UNILATERAL. Cagar-se a les calces dient que “bufff, primer hem d’acumular forces…, després les enquestes han de garantir que som majoria de llarg…, després em d’aconseguir que ens deixin fer un referèndum a canvi tals o quals donades pel cul… AIXÒ ÉS (…com es diu en català “gatillazo”?) destrempar-nos abans d’hora i DONAR MASSA ARMES A L’ENEMIC.
12. Ignasi diu:
    setembre 3, 2010 a les 2:59 pm
    L’AMENAÇA DE LA PROCLAMACIO UNILATERAL? no és una amenaça, és una broma. Com si el dirigent del Partit del Comunisme Reagrupat diu que vol proclamar la Revolució socialista catalana. Una broma.
13. Salvador diu:
    setembre 3, 2010 a les 4:42 pm
    No deixa de tenir gràcia que des d’un partit que s’autoanomena independentista ara ens vinguin si fa o no fa amb els mateixos arguments que CiU, que si no estem preparats, que si no som majoria, que si perill de guerra civil. I la perla: “Solucions? Cap”
    Nois, en aquest cas potser que tanqueu la paradeta.
    Fantassin, avui l’has ben clavada.
14. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 5:11 pm
    Ignasi,
    Jo crec que ho hem de dir obertament, que de seguida que podrem farem la proclamació unilateral. No s’estan pas els altres d’amenaçar amb l’article 8 o amb la Legion!
    .
    Una cosa molt diferent és que s’acabi fent. Però jo atribueixo al procés una dimensió PROPAGANDISTICA fonamental.
    Es com les consultes sobiranistes, que que els espanyols diuen que “és propaganda independentista”. Doncs és clar que sí. Fonamentalment és propaganda. No és el 20% de vots. Es la consciència i el l’augment d’independentistes en varis milers durant els procés de les consultes, durant els debats, com a reacció a les prohibicions…
    De tota manera, si no actués la realpolitik i si finalment s’acabés fent una proclamació unilateral, inevitablement després de la proclamació vindran les negociacions interminables i un referèndum posterior.
    .
    L’alternativa d’esperar, fins que la composició poblacional hagi mutat per vàries generacions a favor dels indígenes, ens situa en posició extremadament feble i desequilibrada en relació a l’enemic; tant pel que fa a l’aplicació de lleis i normes, tant per la fatxenderia i prepotència que en ells se suposa que és normal però que a nosaltres ens està vedat, i perquè a diferència dels quebequesos, és el que ha estat habitual en les independències.
15. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 5:11 pm
    Gràcies, Salvador.
16. k diu:
    setembre 3, 2010 a les 5:37 pm
    Si aconseguim mantindre l’esperit crític, el temps posarà tot a lloc, cadascú al seu niu.
    El problema és que no en tenim massa de temps. Tinc la impressió que això que ha encetat el TC només ha fet que començar, la solució final per a la cultura catalana, en podríem dir. I pel que fa a l’economia, l’altre gran greuge català, els nacionalistes espanyols estan tranquils, amb un mes de veure Antena 3, la 1, T5, Quatro, etc., i uns programes de “tomate”, la intel·ligència de gent queda adormida profundament i només es desperta per a corejar els eslogans que ens programen en els cervells a còpia de marketing, sigui per la “roja”, o contra el moro que vol quedar-se Melilla.
17. Ignasi diu:
    setembre 3, 2010 a les 5:59 pm
    Estem preparats pel Dret a Decidir sobre la independencia. I això no és una amenaça, és una possibilitat. Si la societat per majoria Vota Si a la independencia, el Parlament actuarà en conseqüència, mai abans. I això o semblant si que ho pot dir Esquerra Republicana (E.R.C) i també ho diu tot el Moviment independentista contemporani des de fa uns 30 anys (exercici del Dret d´Autodeterminació com a via d´accedir a la independencia) i ho continua dient avui amb el Moviment del Dret a Decidir. Tot just fa 1 mes: fragment de comunicat de la Plataforma del Dret a Decidir (a tall d’exemple)
    * La PDD dóna suport a l’acte de Sobirania que dimarts 29 de juny a les 20.00 h a la plaça Sant Jaume de Barcelona.
    * La PDD se sumarà a qualsevol acte públic o mobilització de caire unitari que manifesti de forma clara que el poble català abandona la via autonomista i vol exercir el dret a l’autodeterminació.
    * És l’hora de la dignitat nacional. Per la pau, el treball i la democràcia: autodeterminació!
    La Plataforma pel Dret de Decidir reitera un cop més que l’Estat Espanyol ha exhaurit la via autonomista i l’única sortida viable és l’exercici del dret a l’autodeterminació per escollir quin ha de ser el futur de la nostra nació.
    * La PDD dóna suport a l’acte de Sobirania que dimarts 29 de juny a les 20.00 h a la plaça Sant Jaume de Barcelona.
    * La PDD se sumarà a qualsevol acte públic o mobilització de caire unitari que manifesti de forma clara que el poble català abandona la via autonomista i vol exercir el dret a l’autodeterminació.
    * És l’hora de la dignitat nacional. Per la pau, el treball i la democràcia: autodeterminació!
    Si vols aconseguir res amb la politica de l´amenaça com a arma propagandista, no es el nostre estil, si tu fas noslatres la farem mes grossa encara… (aquesta mena de politica sempre duen el pais al desastre) i veient la meitat del poble d´ aquest pais com un enemic, fantassin manel, tens una molla de pa a l´ull ben grossa.
18. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 6:28 pm
    Les paraules defineixen la realitat o l’emmascaren, o l’endolceixen. En funció del moment històric diem “enemic” o diem “amo”, i la història ho legalitza. Els mateixos catalans -i de fet tots els pobles- que en una època qualificàvem algú d’heroi després hem vist com la història els ha deixat com terroristes i com delinqüents …i a l’inrevés.
    .
    Les meves conviccions i la meva formació comunista m’empeny a intentar veure què hi ha sota “allò formal”, i per veure-ho em cal analitzar com actua. Allò pot actuar d’adversari, de competència o d’enemic. No tinc cap dubte que des de fa 3 segles no actua com a mal veí, que actua com enemic. Si no ho dic clar contribueixo a falsejar la història i m’estic apropant al seu discurs, per tant a la seva ideologia, la ideologia de l’enemic.
    .
    La propaganda fa el mateix paper. Jo puc negar estar fent propaganda, fins i tot en Mas pot negar estar fent propaganda, però la propaganda és un fet, una realitat i una obvietat i qualsevol sociòleg així ho analitzarà. Per tant, negar les components propagandístiques de les nostres accions (amb la fi d’incrementar el nombre de conscienciats que s’apuntin a l’independentisme) seria un eufemisme.
    .
    Usar l’amenaça de la “declaració unilateral” o no ens situa en una disjuntiva: atès que l’estat no s’està d’amenaçar, nosaltres hem de ser diferents de la resta del mon castrant-nos una facultat a la qual ningú altre ha renunciat ???? Jo crec que hem de dir clar que tenim la facultat d’actuar amb normalitat, i això no deixa de ser una amenaça
    (també és una amenaça exigir el 50% de català perquè implica deixar clara l’exigència d’expulsar un 50% d’espanyol, és a dir, que l’espanyol dugui a terme una “retirada” no inferior al 50 %. No ens enganyem, tot allò que nosaltres recuperem és una pèrdua per a l’opressor). Es clar que ho exercia de forma injusta, però és una pèrdua.
    .
    En tant que comunista i en tant que d’origen espanyol difícilment puc considerar enemic la meitat del poble. Però hauré de considerar enemic aquelles institucions i aquell Estat que exerceixi com enemic, i la gent que li faci costat.
    .
    Una altra cosa és que en cada moment usi la tàctica que em sembli més útil per aconseguir els meus objectis. Si em fan ministre no podré dir aquestes coses i fins i tot haure de tractar l’enemic d’excelentíssim senyor, i hauré de maquinar d’amagatotis …exactament com ho fa tothom.
    .
    Avui hem sabut això de’n Dani Comas:
    http://www.racocatala.cat/noticia/23928/dani-comas-seleccionador-espanyol-em-va-dir-no-em-convocava-motius-politics
    Per a molts pot semblar una tonteria, una infantilada, però és una actuació pròpia d’un enemic i comesa amb la prepotència de qui també a tu et veu com a tal.
19. Ignasi diu:
    setembre 3, 2010 a les 6:49 pm
    Usar l’amenaça de la “declaració unilateral”, et repeteixo, no és una amenaça, és una broma. Usar l’amenaça de la “declaració unilateral com a arma propagandistica és clarament fer propaganda enganyosa i mentir la gent. El Dret a Decidir sobre la independencia és una possibilitat real: ERC és 100% favorable. ICV i CIU matitzen el dret a Decidir. ICV voldria un referendum multiopcions i CIU no inmediatament. Per tant, el proper Parlament, segur que tindrà una majoria absoluta a favor del Dret a Decidir (amb matissos). No tindrà cap majoria a favor d´amenaçar unilateralment, ara per ara, no.
20. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 7:25 pm
    Tens raó, Ignasi, en això darrer, la darrera frase. Bé, al menys estem d’acord que “El Dret a Decidir sobre la independència és una possibilitat real” i estem d’acord que el proper Parlament regional “no tindrà cap majoria a favor d’amenaçar unilateralment”.
    .
    Jo crec que ERC hauria d’incorporar electoralment la proposta de la declaració unilateral (o, si més no, no n’hauria de renunciar públicament) i tu creus que seria propoganda enganyosa i seria mentir a la gent.
    .
    Si intentem situar-nos al centre de l’electorat en un moment prou radicalitzat catalanistament com l’actual
    (abans que nous triomfs de La Roja tornin a fer augmentar el percentatge catanyol)
    és obvi que la tendència de l’electorat (és és moderat per definició), vull dir de l’electorat que és més de la Ceba, estarà en els postulats que van de CiU a ERC.
    .
    En aquest sentit, l’ampli article sobre CiU d’avui al diari està molt encertat (des de la cosmovisió convergent).
    Però, com dic, en aquesta meva modesta opinió en forma d’article que estem comentant, la meva opció no és tan “comercial”, jo no hauria volgut “donar a la majoria allò que vol la majoria”, jo no voldria guanyar oferint engrunes catanyoles a canvi d’obtenir el sufragi de la majoria catanyola. Allò que hauria fet jo (com ja sabeu) seria aprofitar les eleccions per a conscienciar, és a dir, propaganda.
    .
    Ningú és perfecte. Si no ho són en Laporta i companyia, en Carretero, en Mas ni en Putxi, tampoc ho sóc jo. De fet és la tesi de l’escrit que ens ocupa: que la tàctica està mediatizada per interessos personals, formació, complexos… dels seus líders.
21. Andreu diu:
    setembre 3, 2010 a les 8:31 pm
    FM, bon article. Ben treballat. Enhorabona. No comparteixo algunes de les teves conclussions , però es ben normal. Les visions, les vivències, les formacions, els orígens i les praxis són diferents. Això es el pluralisme.
    El temps, en pocs mesos, donarà o treurà credibilitat a les hipòtesis dels darrers dos o tres anys sobre el tema, com va passar amb la desfeta de Nacionalistes d’Esquerra, tot i la propaganda prèvia, al seu moment, o el curtet camí emprés també pel PI, després d’aquella bestiessa intersectàri.
    No dic que cregui o desitgi res. Nomès que els fets són, amb els resultats electorals, els qui validen o desmenteixen molts intents de lideratge i de proiectes. No entro en questions morals de justicia o injusticia, sinò fàctics. El milió de votants d’ERC que el messies Carod anuncià el 2004 com a inminent ja veiem en que ha esdevingut. La majoria absoluta dels primers temps Carretero, i d’alguns bufats proSoli també han passat ja a millor vida. Ho feien per propaganda? Jo crec, sincerament, que no. Per ineptitud en copsar realment el sentit majoritari o important del poble català. Per ineptitud derivada d’un ego, sobretot, malcriat, potser per viure en bombolles aïllades i per manca de voluntat de disposar de col.laboradors/res realistes, crítics, prepats objectivament a més de lleials personals.
    Amb aquests moviments de l’estiu, sincerament, l’únic que arrisca més es en Laporta. Si no aconseguís entrar al Parlament, no descartable, però que crec sí assolirà.
    De com es mogui el periode desembre 2010/març 2010 depén el futur de la Soli i el polític d’en Jan.
    Suposo, crec, que ja està aprenent que això de la política no és com el club de futbol, ni molt menys, i que la repetició de relliscades (per dir alguna cosa) com les que va fer de tant en quant des del 2005, ara, no donen marge a res. Seria el final.
    Però en Laporta és llest, molt llest. Tot i que políticament ho ha de demostrar. I no l’acompanyen gaire gent experta i realista, tot i que passades les eleccions, si surt, formarà un equip reduït i de confiança, i acabarà amb aquesta suposada etapa inicial de les mil floretes pel camp a les primaveres, on tothom diu el que li dona la gana com si tinguessin alguna representativitat.
    I, per acabar aquest petit (?) rotllo sobre la personalitat d’en Jan, un recordatori, Manel, que molta gent molt més jove no sap:
    Convergència, en la praxis política, sense tenir gaire marxistes en els seus rengles, ha demostrat, a bastament, que és l’organització que coneix millor i practica amb prou èxit, i discreció, algunes de les tàctiques o pràctiques leninistes relatives al poder i a les relacions amb els poders.
    No són afirmacions només meves, que no tenen valor, són les constàncies explicitades, ja fa basant anys, pel desaparegut Dr. Antoni Gutierrez Diaz i alguns dels seus més lúcids col.laboradors.
    Encara que a molta gent, potser, això li soni a “batalletes”, “volada de coloms”, o “boutade”, recoreu que el Psuc eurocomunista, lúcid, honest,resistent, preparat, estés per gairebé tot el territori, i amb un curriculum extraordinari va sucumbir front l’atac frontal i ntotal del PSOE a partir del 1980, cosa que, coses de la vida, (intel.ligència, tàctica, i capacitat) no va aconseguir amb Convergència (CDC), tot i que ho intentà amb similar objectiu, i ho segueix intentant amb tot el seu èmfasi.
    CDC, i el PNB, no han estat bandejats de la política, malgrè els intents. I el PNB va governar molts anys amb el PSoe. CDC no, mai.
    I CDC està on està. Per algunes coses seran.
    Cordialment,
    Andreu
22. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 9:12 pm
    Molt interessant la reflexió sobre CiU, Andreu.
    .
    Pel que fa al Laporta, per això m’he atrevit a pronosticar la seva confluència a una CiU futura on hi pugui haver un tercer braç sobiranista.
    De fet la tàctica de CiU sempre ha estat l’alquímia perfecta: el centre esquerra de CDC + el centre dreta d’UDC = el centre-centre perfecte, allí on està l’elecorat.
    Si ara hi comença a haver clientela sobiranista “no farem l’animalada de radicalitzar el discurs i perdre la clientel·la més moderada, però podem fagocitar una part ben liderada” com la de’n Laporta.
    .
    És llest i suposo que ha hagut de valorar fins on podria esdevenir president i personatge històric de la independència fe catalunya
    .
    (s’havia d’intentar, s’ha fet la proposta d’unió de tothom, ha fracasat, però s’ha intentat)
    .
    i a partir d’on podria assegurar-se un futur prou digne formant part d’un triunvirat CiUiS
    .
    Potser m’equivoco, és una juguesca, potser l’encerto i potser no… ja ho veurem!
    .
    Una abraçada, Andreu!
23. Andreu diu:
    setembre 3, 2010 a les 10:16 pm
    Manel,
    No ho veig tant senzill, d’esquema, com ho resumeixes.
    El Pal de Paller , com a teoria política aplicable, tindrà uns 45/50 anys de vida, i com a treball politic real uns 36/38, o sia, que amb experiència, i un cert èxit.Vaja, amb gran èxit, polític i social.
    Amb politiques aplicades de centre esquerra socialdemòcrata, que generen i permeten amplis consensus.
    El 1974 , ERC no va voler formar part de la Convergència naixent. I UDC tampoc.
    Ramon Trias Fargas ho va veure clar, i s’hi afegí. Més components liberals i competents. Pallach, un valor sòlid i intel.ligent, sí fabricà amb en Pujol i amb el Front, el Pacte Democràtic per Catalunya.Més socialdemocràcia reconeguda i solvent.
    La mort d’en Pallach fou un gran cop. I els diners del Psoe encara més, per als qui trairen l’obra, la doctrina i el llegat d’en Josep Pallach.
    Però cal recordar que quan UDC demana ajut urgent, el 1979, despres dels seus fracassos e solitari, també es torna a intentar que ERC s’hi apunti, per a fer el pal de paller molt més sòlid.
    I ERC no vol i es fa l’orni, altra vegada.
    Les coses sóm com són. Els fets. LA realitat.
    En lloc de CiU s’hagues fet una C,U.E. Però no va ser ni ha estat possible, i no per manca de voluntats i intents de CDC.
    Per això, quan observo això de l’unitarisme en mans de nouvinguts a la praxis, sempre em surt un somriure.
    Ja veurem, ja veurem.
    Però el que si crec , i n’estic segur es que no hi ha cap operació ni cap pla , per part del partit majoritari del nacionalisme català.
    El que algunes persones, jugadors de poker mentre altri feien política de veritat, pensin o venguin és el seu problema. Confondre desitjos amb realitats.
    Ja saps que les tàctiques leninistres , sobretot, estan amollades a la realitat, no a les conspiracions ni a les filosofades.
    Plans personals d’alguns, potser, però conspiracions niente niente. Es el que em sembla.
    Cordialment,
    Andreu
24. Albert diu:
    setembre 3, 2010 a les 10:58 pm
    En un país com el nostre, no és gens fàcil canviar unes dinàmiques de vot força establertes. Els aprtits sembla que tenen una massa de votants que els cedirà el seu vot independentment que el que facin estigui horrorsament malament. Per tant, per a entrar calen grans cops, petites revolucions. Això és el que va acosneguir ERC el 2003 i el 2004. Ara, tot aquest potencial l’han malbaratat.
    Aquest cop d’efecte només era possible amb una candidatura unitària independentista. En cas contrari, només e spot aspirar a entrar modestament. És una pena, pk s’ha perdut una gran aoportunitat de doanr una bona sacsejada.
25. Fantassin Manel diu:
    setembre 3, 2010 a les 11:01 pm
    En època d’en Pallach vaig viure els debats al psc-Reagrupament, tot i que vaig acabar militant al psc-Congrés, i vaig abandonar-lo (juntament amb els altres joves del poble) quan es feu la fusió amb la Federació Catalana del PSOE.
    .
    En el cas d’ERC, i suposo que degut a la poca traça de l’Heribert i al perfil dretà de l’Hortalà, el problema republicà fou (o al menys així ho vaig computar en aquell temps) la falta de definició politica, que no donava confiança a l’electorat (ara anant a les eleccions amb el Partido del Trabajo de Espanya, ara mig fagocitat per CiU…)
    .
    Després, un cop definit com independentista, comprenc la por de la fagocitació per part de CiU. No ho conec gaire perquè mai he estat prop d’ERC però suposo que jo també hauria anat amb peus de plom. Per la mateixa raó, estic segur que si ERC hagués fet president al Mas en comptes de al Montilla, els resultats electorals republicans haurien esta pitjor (“posats a votar nacionalista, per què votar al petit, votem directament al gran!”).
    .
    No, jo tampoc no crec -com alguns- que sigui cap trama convergent.
    Mantinc la meva juguesca perquè, malauradament, la meva formació leninista em fa força determinista i crec que el sistema polítics de partits del projecte nacional català, degut a l’increment sobiranista pel centre sociològic, han creat una vacant al centre dreta que serà per al primer aventurer que hi arribi i que sàpiga jugar les seves cartes.
26. fredi bentanahs Chalaux diu:
    setembre 6, 2010 a les 7:05 pm
    Amics, l’unitat ès tan desitjable om per ara dificil. No ès qüestió de caps de ratoli o cua de lleó.
    CiU, mai s’unira, per ara es creuen la seva majoria absoluta, i la seva prepotència els ha tornat orbs.
    ERC, encara està en el núvol de poder i no veu cap patacada que no sigui superable, ja s’ho trobaran.
    Reagrupament no pot forçar llistes tancades i canvi de cromos, quan tot el poble el 10J reclama llistes obertes i Independència.
    Solidaritat inocenment o no a volgut copsar un sentiment el de tots les eleccions primaries per configurar llistes ès democràcia en estat pur, no està tan malament.
    La oosa ès què cdescú actui en conseqüència, i malgrat tot cal seguir lluitant per la nostra llibertat, encara hi som a temps, no cal negar el pa i la sal a ningú. Si fos fàcil ja faria anys que forem independents.
    Independència, visca la terra lliure.
27. Fantassin Manel diu:
    setembre 7, 2010 a les 5:27 pm
    “…prepotència (els Convergents),
    …embriagats de poder (els Republicans),
    …llistes tancades (els Reagrupats),
    …democratisme (la Soli)…
    Actuem en conseqüència i no parem de lluitar…”
    Bons consells els teus, gràcies, Fredi !!!!