dissabte, de març 15, 2008

Cal que siguem normals! Si al menys fos un bloc espanyolista... no hauries perdut la feina!


Cal ser normals! Si no pots perdre la feina...! No és la simple amenaça de l'amo, és l'explicació dels fets consumats.

Ahir llegíem a l'Avui:



En català o normal?
Dia 9 de març, després de tota una campanya electoral en què el català i Catalunya han estat protagonistes en tots els mitjans de comunicació. Com a exemple, en una benzinera que hi ha sortint de Cervelló en direcció a l'Ordal un client ha demanat un diari. La caixera li ha preguntat: "En catalán o normal?". El client ha dit, amb cara de satisfacció, "el normal". Un cop sol al cotxe, m'ha sabut greu no haver-hi dit la meva i m'han vingut al cap les paraules del nostre poeta: "Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història".
Enric Domingo de Barcelona


i avui trobo un post, que ja te uns dies, amb les conseqüències laborals de l'anomalitat catalana en forma de repressió:



JA HAVIA TROBAT FEINA PERÒ...
Jordi Carbonell PERSONAL dilluns, 3 de març de 2008 13:03h
El dia 26/02/2008, em varen trucar per comunicar-me que una de les feines a que optava era per mi si encara la volia. Evidentment vaig dir que si, no hi ha rés més angoixant que cercar feina; entrevistes interminables, test psicològics, psicotécnics, més entrevistes (si vas passant els filtres)etc...Seguidament em varen convocar per el Divendres 29 de Febrer per explicar-me amb més calma; les meves funcions, personal al teu carréc, etc... Tot anava bé fins aquest mati. Aquest mati, cap al voltant de dos quarts de deu, he rebut una trucada de l'empresa per comunicar-me que ho sentien molt, però que no era el perfil que cercaven -eufemisme, per amagar les veritables raons-. Estrany, si tenim en compte que vaig tenir tres entrevistes amb els responsables de l'empresa. El primer que he fet després de recuperar-me del cop, ha estat trucar a l'empresa de selecció per què esbrinessin les veritables raons...
A dos quarts d'onze l'empresa de selecció m'ha trucat per dir-me el que ha passat. La raó que m'ha donat es una desraò en si mateixa, el motiu per el que no hem donen la feina es... el meu bloc.... Si, com ho sentiu, el meu bloc ha estat el meu botxí - segons ells-, segons les explicacions rebudes, un dels socis va posar el meu nom al google, i evidentment li va sortir el meu bloc, un cop llegits alguns articles va trucar en els seus socis, i entre tots varen decidir que no els hi convenia, textualment a l'empresa seleccionadora li han dit : " Pensa massa, i no estaria per la feina". La recomanació del seleccionador també ha estat a l'alçada: "Elimina'l", he dit que no, que no penso deixar de escriure. La resposta ha estat contundent, si fos un altre tipus de bloc no "tant català", Aquest es el problema!. Si fos un bloc espanyolista, el problema es convertiria en un avantatge alhora de cercar feina. Necessito la feina com tothom, però no renunciaré al que crec per poder treballar.


Abans que res vull expressar la meva solidaritat amb en Jordi Carbonell. Ho he volgut reproduir sencer per allò de que és millor un testimoni directe que mil referències. Em sembla que un dia en Vicent Partal advertia de que un dels riscos del bloggeig és que deixes emprenta i de vegades el poder és venjatiu. Ara bé, si ha de ser la guerra, que ho sigui! Ja cal que no ens tallem per denunciar-los, pel nom i per la marca.


Malauradament sovint paguem les conseqüències de ser nosaltres, els demòcrates, massa respectuosos. En Jordi explicava d'aquesta manera les raons per no denunciar els lliberticides:



JA HAVIA TROBAT FEINA PERÒ...(II PART)
Jordi Carbonell SOCIETAT dimarts, 4 de març de 2008 11:24h
Aclaparat, així es com em sento per la quantitat de mostres de suport rebudes, tant en el meu bloc com en el meu correu electrònic. Tant es així, i per evitar la injustícia de deixar-me algú en el tinter, vull fer un reconeixement de gratitud a tot el món blocaire, i afegir una serie de consideracions...
Amb el post d'ahir, només vaig voler fer palés el mal ús -pervers, afegiria- de Internet. Tots i totes estem a la xarxa d'una manera o altre; per haver signat un manifest, per haver comprat quelcom a traves de la xarxa, per apuntar-se a una cursa popular, etc...Tot aquesta informació, exerceix com un imà sobre les persones que amb internet o sense, volen descobrir algun punt feble per utilitzar-lo quan més els hi convingui, evidentment descontextualitzat, i si s'escau tergiversat, no hi poden fer res, va amb la seva personalitat. Aquest tipus de persones tenen com a màxima intel·lectual, "Som esclaus de les nostres paraules, i amos dels nostres silencis", màxima que personalment, em sembla mesquina i propi de persones mediocres i poc honestes.
En contra de les recomanacions - que agraeixo de tot cor- , de passar a l'anonimat o escapçar el meu cognom, els hi dic que no, però un no mancat d'heroïcitat, simplement considero que contra la mala fe no s'hi pot fer rés, i ara ha estat el bloc, però demà serà un comentari innocent, o potser no riure un acudit, o fer-li palés que no m'expliqui misèries d'amics, coneguts, companys de feina,etc...En definitiva no vull patir, ni angoixar-me per com dic les coses i com afecten a les persones.
Per finalitzar, afegir que no, no diré el nom de l'empresa per varies raons:
L'empresa a mi directament no m'ho va dir. Em van dir que el meu perfil no donava.
No puc traïr a l'empresa seleccionadora, que va ser la que em va dir la veritable raò, i em va aconsellar que l'eliminés per si em tornava a passar.
Endegar una guerra em comporta més perjudicis que beneficis, i puc espantar a possibles contracta-dors. No podrìa tancar aquest post sense tornar agraïr tots els comentaris de solidaritat envers aquest affaire.

1 comentari:

Tondo Rotondo ha dit...

Per eviatr situaciosn com les que descrius cal que ens anem plantejant seriosament el poder dotar a l'EI de més força i representació.