He de reconèixer que em trec el barret per la reacció dels dirigents republicans. No em considero un votant d'ERC (llevat d'ocasionalment i sols per raons de vot útil) per la qual cosa considero que tinc prou distància en la percepció.De fet sempre que he admirat les capacitats dirigents d'un polític ho he fet al marge de l'opció que representava. Potser costa d'entendre, però té a veure en el fet de que m'interessa més l'anàlisi, per simple curiositat, que no pas les conseqüències dels fets; això fa que al meu voltant se succeeixin exclamacions tragicòmiques sobre allò que ens depara el futur i, en canvi, a mi no em fa ni fred ni calor, més enllà de la satisfacció de percebre que la cosa pot anar per un costat o per l'altre, i la satisfacció posterior de comprovar-ho o d'aprendre de l'error (suposo que com la meva vida i la meva feina estan tan allunyats de tot això em distrec muntant-me la pel·lícula).
Tornant a ERC, és possible que la recent angina de pit d'en Carod hagi pogut influir en l’actitud que han demostrat els seus dirigents, especialment front el tracte indigne rebut per part de CiU. Però també és possible que sigui la simple experiència i el tremp innat que marquen la diferència entre els líders i els simples mortals.
Pel que fa a l'actitud de CiU, la primera impressió és que els pot més el budellam que el cervell, però no descarto que no sigui una estratègia ben dissenyada, ja fa temps, amb l'objectiu de posar els màxims entrebancs a un futur d'enteniment amb els republicans, sabedors que, en cas d'haver d'ajuntar-se, podrien ser inevitables les comparacions (com la del pallasso de micolor o la prova del cotó fluix) i tota comparació, en un context de col·laboració, podria afectar la lleialtat de les bases convergents amb consciència i coherència patriòtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada