Com l'article anterior era un reconeixement de la tasca d'en Josep Sort he recordat que fa uns dies ens comentava la sèrie "Els Soprano" i això m'ha decidit a explicar-vos, jo també, una sèrie de televisió. Ahir vaig veure el darrer episodi de la temporada (2x20) de Battlestar Galactica, que no té res a veure amb Els Soprano en qualitat, però se li ha de reconèixer originalitat per a deixar enrere el caspós record de la sèrie original d'ara fa 20 anys. En aquella època vivíem un moment polític que tenia punts en comú amb l'actualitat en quant a debat polític clarificador. En aquell moment, salvant la distància amb l'actual tema de l'estatut, hi van confluir un seguit d'elements que van permetre fer créixer la consciència política i nacional des dels pocs centenars que ens coneixíem de tot arreu fins a unes quantes desenes de milers.
I també llavors comentàvem la TV (som humans) i, en concret, la sèrie Galactica original. Recordo estar-ne parlant en contexts durs (la tristesa pels amics caiguts que constituïren la llavor de l'actual generació desacomplexada), en mig de reivindicacions i en mig gresques o després d'estèrils debats bizantins. En concret em ve al record una manifestació antinuclear en la qual el company que acabava de cridar una consigna es girà i em preguntà com havia acabat el capítol del dia anterior. També recordo que tots coincidíem en la valoració de que la sèrie era espantosa però la seguíem, per que ens distreia com a simple espectacle. A més, en mig de la caòtica barreja de motius religiosos i científics devia tenir elements amb els quals ens identificàvem.
La nova sèrie conté modificacions de l'antiga. Segons la llegenda en el planeta d’origen vivien amb els Déus, però per alguna raó els mortals van haver de marxar a tretze colònies, una de les quals és la Terra, de la què s'ignora el parador. Posteriorment van patir la revolta de les màquines en una guerra que van guanyar els humans. Però les màquines han tornat, s'han aprofitat de les febleses humanes i han aniquilat tota la població, els supervivents de la qual, en un èxode bíblic de dotze tribus, cerquen la tretzena colònia perduda, que és La Terra, on esperen ser acollits com a refugiats. Ara els traïdors són més ambigus, més "malalts", els enemics són màquines místiques genocides -però emotives i autocrítiques- que desenvolupen un maquinari similar -fins a nivell molecular- a la fisiologia humana, fins al punt de poder-se quedar embarassats o hibridar-se. Els bons són igualment ambigus i, a voltes, moralment reprovables, així com politeistes de l'antic panteó grec, (que se suposa devien portar a La Terra). Altres elements que criden l'atenció és que fumen i beuen de forma exagerada. Potser es vol simbolitzar els pecats de la humanitat que els han dut a l'extermini, o potser és un enllaç amb els cigars que fumava Dirk Benedict. En tot cas la sèrie té prou ambigüitats com per enganxar amb els nostres costats foscos, i cal considerar-la un èxit.
Barrejar una telesèrie amb l'estatut és perillós perquè és fàcilment criticable i desqualificable (però comprendreu que, en ser això una bitàcola personal de reflexions, tant me fa el que pensi ningú), però em preguntareu quins punts en comú hi veig. Dons precisament la tasca dels guionistes, l'atzar mogut per l'estètica i lluny de la ciència, al menys de la ciència explícita. Perdoneu que barregi la política amb la ciència ficció (alguns en canvi em justificareu) però recordareu que als darrers posts he repetit com, tot i situar-me a l'esquerra d'ERC, m'han semblat correctes les decisions que han anat prenent els republicans des de les darreres eleccions, i també he manifestat el convenciment de que tals decisions es devien més a l'atzar que no pas al càlcul. Dons és el mateix que em passa amb Galàctica, puc equivocar-me, però tinc el convenciment de que l'èxit de la sèrie respon més al resultat d'un seguit d'elements desendreçats, atzorosos i inconexes, que no pas a la coherència estratègica. 
Tot i i situar-me a l'esquerra d'ERC, tinc dret a assenyalar els seus errors i també els encerts. Per exemple, el Tripartit ha estat un assaig que calia fer, ara tothom està retratat. Això és un gran capital de cara al futur. La decisió del No a l'estatut pot costar-li a ERC votants indecisos però fa que molts dels més conscients no es quedin orfes i es consolidin com un focus dinamitzador a tenir en compte. Perdoneu si semblo massa determinista, però algunes clarificacions necessàries no sempre són fruit del càlcul, sinó de la intuïció, i si el final és estètic és un bon indicador d'èxit. La creativitat humana té molt d’improvisació i de vegades es pot ser un "personatge genial", un Elvis, i al mateix temps una "persona enze". En conclusió, que no cal ser perfectes però cal ser "guionistes actius", reinventant i corregint els errors de la història. L'activitat és la benzina de la història. Cal acceptar que podem equivocar-nos i gaudir de l'espectacle. Com he dit altres vegades, més val no menysprear allò que té d'espectacle quelcom tan important com la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada