Suposo que deu ser l'edat (no és veritat que l'edat et faci perdre idealisme, sino que et dóna realisme, que és una manera més eficaç de gestionar l'idealisme) però ara ja no em sorprén quan sento que ha estat acusat de corrupció algún polític de qui mai m'ho hagués imaginat.
Es molt senzill, encara que pequi de determinista: el poder fa inevitable la temptació de corrupció. Per a passar de la temptació a l'acció només faltarà l'oportunitat. L'acció de corrupció només podrà ser evitada en proporció a l'eficàcia dels mecanismes de control que hi hagi damunt els que detempten el poder.
Sembla una mica un contrasentit, perquè és difícil que qui detempta el poder no pugui controlar els mateixos mecanismes de control. Suposo que la garantia estarà en la divisió del poder entre partit enfrontats que es vigilen al temps que intenten amagar els propis pecats. Però si aquests partits són amics el més probable és que es conxorxin per a fer els ulls grossos.
Sí, ja sé que no dic res novedós, però trobo que és diferent dir-ho com un refrany arxisabut, que dir-ho, com faig ara, perquè t'adones de sobte que això del poder i la corrupció és un mecanisme absolutament natural i inevitable, potser tant com respirar i menjar. Potser ho duem encara als gens i forma part de la necessitat del mico que portem dins d'aprofitar l'oportunitat. En tot cas és un mecanisme que està (al costat de les agressions exteriors) en l'origen del fracàs d'algunes de les grans utopies del segle XX, com el socialisme real o la revolució sandinista.
Però a l'hora de cercar solucions tampoc no vull donar ales a utopies encara més tronades. Es com la crítica a la medecina, que no té més solució que la millora i perfecció de la medecina. La solució de la corrupció del poder només pot passar per la millora dels sistemes de control.
Es molt senzill, encara que pequi de determinista: el poder fa inevitable la temptació de corrupció. Per a passar de la temptació a l'acció només faltarà l'oportunitat. L'acció de corrupció només podrà ser evitada en proporció a l'eficàcia dels mecanismes de control que hi hagi damunt els que detempten el poder.
Sembla una mica un contrasentit, perquè és difícil que qui detempta el poder no pugui controlar els mateixos mecanismes de control. Suposo que la garantia estarà en la divisió del poder entre partit enfrontats que es vigilen al temps que intenten amagar els propis pecats. Però si aquests partits són amics el més probable és que es conxorxin per a fer els ulls grossos.
Sí, ja sé que no dic res novedós, però trobo que és diferent dir-ho com un refrany arxisabut, que dir-ho, com faig ara, perquè t'adones de sobte que això del poder i la corrupció és un mecanisme absolutament natural i inevitable, potser tant com respirar i menjar. Potser ho duem encara als gens i forma part de la necessitat del mico que portem dins d'aprofitar l'oportunitat. En tot cas és un mecanisme que està (al costat de les agressions exteriors) en l'origen del fracàs d'algunes de les grans utopies del segle XX, com el socialisme real o la revolució sandinista.
Però a l'hora de cercar solucions tampoc no vull donar ales a utopies encara més tronades. Es com la crítica a la medecina, que no té més solució que la millora i perfecció de la medecina. La solució de la corrupció del poder només pot passar per la millora dels sistemes de control.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada