http://blocgran.cat/?p=5568
ESCÒCIA, CONVERGÈNCIA I FRUSTRACIÓ
maig 11, 2011 | 
Fantassin Manel |
Quan no podem dormir fins resoldre un problema que ens fa ballar el cap, la solució no es materialitza en la realitat, sinó en un camí dissenyat al cervell en forma d’anticipació cognitiva, un full de ruta que ens tranquil·litza perquè no és un pedaç, sinó la solució definitiva. I així ens adormim tranquils. Com tranquils es van llevar els escocesos el dia dels comicis i tranquils se’n van anar a dormir acabada la jornada electoral. No sols no tenen dubtes de la gestió d’Alex Salmond, que posa l’accent en les polítiques socials (a diferència del govern català), sinó que tampoc tenen dubtes del full de ruta del govern (clarament independentista) ni tampoc de la resposta democràtica dels anglesos, actualment dominants..
Durant els primers anys vuitanta un conegut escocès, en Mathew, em deia sempre que catalans i escocesos som molt semblants. Jo li responia que, mentre ells són més folklòrics que independentistes, nosaltres som a l’inrevés. Prop de trenta anys més tard s’ha girat totalment la truita, i aquells quasi inexistents independentistes escocesos han escombrat electoralment amb una àmplia majoria absoluta. Mentrestant, se senten veus catalanes especulant sobre si la causa rau en la major qualitat democràtica dels anglesos en comparació als espanyols. Aquesta darrera frase s’ha repetit amb poques variacions en tots els fòrums catalanistes, però en l’entorn dels meus amics convergents hi detecto un to més “a la defensiva”.
.
És veritat que allò que més ens ha sorprès ha estat la promesa del Govern Britànic de no entorpir un referèndum independentista. Potser alguns catalans haurien hagut d’analitzar com un partit de centre-esquerra, el Partit Nacional Escocès, ha aconseguit la unió electoral de les esquerres entorn d’un projecte independentista, mentre fracassaven tant les opcions més radicalment sobiranistes, així com les obertament unionistes i les ambigües. És clar, com a casa nostra els senyalers de les opcions ambigües no han parat d’advertir que l’independentisme provoca frustració, ara no poden admetre que en altres nacions germanes europees pugui succeir tot el contrari. Per tant, prefereixen justificar-se amb arquetipus tronats, en comptes de fer autocrítica.
.
El problema de la frustració no deriva d’abanderar postures difícils. No, la frustració neix de la maca de solucions, és filla de l’ambigüitat i de fulls de ruta que només ofereixen hipotètics alleugeriments però cap garantia, cap sortida del túnel. CiU juga a un doble equívoc: Descontrol/Frustració. Quan els catalans sofrim “sensació de pèrdua de control” els convergents ens donen mecanismes que ens tranquil·litzen, però són simples placebo. Em refereixo a la sensació de tenir un Govern que se suposa que sap gestionar. Ho fa garantint tranquil·litat als rics i retallades de serveis mèdics als humils, però el missatge “nosaltres gestionem!” arriba clar i català als electors. Això ens dóna una sortida a la sensació de vertigen. Fa que la gent se senti bé. Però, per contra, només fa que cronificar les frustracions derivades de la manca d’encaix en la nació dels veïns: els catalans sempre insatisfets, mai compresos, sempre a en mig de greuges mutus, mai acceptats….
Què han demostrat els escocesos? Dues coses:
.
1-Per una banda que, partint, espanyols i anglesos, de discursos unitaristes, en el cas català la indefinició catalana, exigint privilegis dins d’un marc autonòmic, manté enrocat els espanyols en l’exigència, en vers nosaltres, que hem de respectar els límits marcats. En canvi, en el cas escocès, al bellugar-se Escòcia en paràmetres democràtics vers un referèndum indicatiu, ha obligat el govern anglès a bellugar-se també en paràmetres coherents. Això és perquè, en tot sistema, quan es belluga una part s’acaba bellugant tot. A més, tots tendim a la tranquil·litat, encara que la crispació es pot cronificar alimentada dialècticament; però només cal que l’element disfuncional –nosaltres- deixi de marranejar i adopti un paper còmode, naturalment independentista. Llavors la reacció de l’opressor necessàriament tendeix a la comoditat: per això la reacció del Govern Britànic no té altra sortida que una resposta natural i distensionada.
.
2-Per l’altra banda, que “Independentisme i justícia Social” conflueixen allí on hi ha coherència. L’electorat escocès, majoritàriament de centre-esquerra, obté d’Alex Salmond garanties socials de centre-esquerra al mateix temps que seguretat de bona gestió en polítiques socials, en comptes de retallades a l’estil Mas, raó per la qual no li és traumàtic canviar la fidelitat al Partit Laborista pel vot al Partit Nacional Escocès. A més a més, aquests electors estan canviant el guirigall de les batalletes en clau estatal entre Laboristes i Tories, per un full de ruta clar cap a la independència. Ja diuen que els problemes no s’acaben quan acaba el problema, sinó molt abans, quan el cervell percep quin és el camí…
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada