Es tracta d'una conversa que relato a: http://blocgran.cat/?p=268
Estavem parlant sobre els problemes de la gent de RCAT i de la Soli i m'ha acabat explicant una campanya de missatges anticatalans que uns espanyols enviaven a un fòrum d'internet d'argentina fa uns deu anys. Des del punt de vista històric és interessant perquè crec que aquí no en sabíem res.
"...Parlàvem de psicologia en relació a d’altres coneguts pertanyents a RCAT i a la SOLI que fa pocs mesos posaven a parir CiU i ERC, que feien apologia de la regeneració, i que ara han caigut en “més del mateix”, fins i tot abans de començar. Alguns d’ells estan deprimits i creuen que, si ja no hi ha esperances en l’alternativa, atès que l’alternativa al desastre és un altre desastre, “…què queda?”..."
(...)
"...sabes por qué nos caen tan mal los argentinos? Porqué, a diferencia del resto de Hispanoamérica, no parecen españoles, porque siempre hablan con acento extranjero, como los catalanes, porque son los únicos gilipollas que cuando emigran a Cataluña les da por aprender catalán, porque cuando estás de turista en Buenos Aires te encuentras con gente en mitad de una plaza bailando sardanas, porqué viajas por Argentina y de repente te encuentras con un pueblo que en vez de hablarnos en español nos hablan en galés y nos preguntan si sabemos catalán, porqué se las dan de importantes, como los catalanes, porqué prefieren ser italianos antes que españoles, como los catalanes, que tambien prefieren ser cualquier cosa antes que españoles..."
(...)
Ens hem conegut parlant de psicologia. Ni el meu conegut ni jo som psicòlegs, molt al contrari, som simples treballadors. Ell feia de manobre de la construcció i ara està en atur, ha exhaurit la prestació i ara fa les feinetes informarmals que troba, moltes força precàries, però va tirant perquè no té família i no paga gaire d’habitació.
Es diu Mario, és argentí, ja fa anys que viu a Catalunya però no és pas un nou català. Diu que hi ha gent que es juga la vida pel país d’acollida, com el Che Guevara o com els catalans en les independències americanes. Després hi ha els que adopten la nacionalitat d’acollida. Finalment hi ha els que no fan ni una cosa ni l’altra. Les opcions B i C dependrien del prestigi de les nacions d’origen en relació a la d’adopció. Per això, l’Espanya dels acudits “del francès, l’anglès i l’espanyol”, en els quals el darrer era “d’allò tan cutre!”, facilitaven la renúncia al nacionalisme opressor hispànic, mercès que el patriotisme català era molt més seductor. En canvi, l’Espanya que van modernitzar els “joves nacionalistes espanyols” de Felipe González, amb els diners de l’espoli català, l’Espanya que ara ha esdevingut “el millor equip de fútbol del mon”, ha guanyat massa en orgull per a continuar facilitant el procés.
Diu en Mario que la facilitat de “canvi nacional” pot donar-se en relació a altres països de Sudamèrica, però difícilment pot succeir ni a l’Argentina ni als USA ni a Catalunya. Curiosament, el patriotisme d’aquests tres països és fonamentalment “d’adopció”, no pas tan ètnic com s’argumenta sovint en relació als bascs o als hispans. Tanmateix, un cop adoptat, no se’n reuncia. Encara que això no ens impedeix, com ja he dit abans, jugar-se la vida en la lluita internacionalista. I entre els exemples vam esmentar fins i tot la Brigada Lincoln.
Li sonava vagament Catalunya per algunes entitats cíviques de Buenos Aires que participen en actes folklòrics, o per referències d’alguns personatges històrics d’aquell país, que n’eren originaris, però diu que fa 10 anys la meitat dels internautes argentins, ell entre els quals, va acabar tip del nom “catalans”. Per què? Resulta que l’únic fòrum d’internet sobre cultura argentina (precursor dels actuals i que no estava restringit) rebia diàriament la tira de missatges que no tenien res a veure amb temàtiques argentines, sinó catalanes. Sembla ser que un grup de feixistes espanyols usava aquella eina argentina per posar a parir els catalans.
“…sabes por qué nos caen tan mal los argentinos? Porqué, a diferencia del resto de Hispanoamérica, no parecen españoles, porque siempre hablan con acento extranjero, como los catalanes, porque son los únicos gilipollas que cuando emigran a Cataluña les da por aprender catalán, porque cuando estás de turista en Buenos Aires te encuentras con gente en mitad de una plaza bailando sardanas, porqué viajas por Argentina y de repente te encuentras con un pueblo que en vez de hablarnos en español nos hablan en galés y nos preguntan si sabemos catalán, porqué se las dan de importantes, como los catalanes, porqué prefieren ser italianos antes que españoles, como los catalanes, que tambien prefieren ser cualquier cosa antes que españoles…”
La va aconseguir fa cinc anys i amb el passaport europeu va venir directament a Barcelona. Ara té intenció de tornar a Buenos Aires, degut a la manca de feina, però vol esperar que passin les autonòmiques perquè no es vol perdre la Proclamació d’Independència, tot i que diu que, a la vista del panorama caïnita entre RCATs i SOLIs, i d’aquets amb tots els altres, no ho veu gaire probable. Però s’espera per si de cas…
13/08/2010-“…por qué nos caen tan mal los argentinos…?” (http://blocgran.cat/?p=2688)
“…por qué nos caen tan mal los argentinos…?”
agost 13, 2010 | 
Fantassin Manel |
Ens hem conegut parlant de psicologia. Ni el meu conegut ni jo som psicòlegs, molt al contrari, som simples treballadors. Ell feia de manobre de la construcció i ara està en atur, ha exhaurit la prestació i ara fa les feinetes informarmals que troba, moltes força precàries, però va tirant perquè no té família i no paga gaire d’habitació..
Parlàvem de psicologia en relació a d’altres coneguts pertanyents a RCAT i a la SOLI que fa pocs mesos posaven a parir CiU i ERC, que feien apologia de la regeneració, i que ara han caigut en “més del mateix”, fins i tot abans de començar. Alguns d’ells estan deprimits i creuen que, si ja no hi ha esperances en l’alternativa, atès que l’alternativa al desastre és un altre desastre, “…què queda?”. D’altres, més ficats i amb menys perspectiva, s’han fanatitzat atorgant-se la “veritat”, condemnant tots els altres, convençuts que, d’entre l’oferta electoral independentista, el poble els triarà massivament i completaran el clímax en la declaració solemne al parlament regional catalunyès.
.
Es diu Mario, és argentí, ja fa anys que viu a Catalunya però no és pas un nou català. Diu que hi ha gent que es juga la vida pel país d’acollida, com el Che Guevara o com els catalans en les independències americanes. Després hi ha els que adopten la nacionalitat d’acollida. Finalment hi ha els que no fan ni una cosa ni l’altra. Les opcions B i C dependrien del prestigi de les nacions d’origen en relació a la d’adopció. Per això, l’Espanya dels acudits “del francès, l’anglès i l’espanyol”, en els quals el darrer era “d’allò tan cutre!”, facilitaven la renúncia al nacionalisme opressor hispànic, mercès que el patriotisme català era molt més seductor. En canvi, l’Espanya que van modernitzar els “joves nacionalistes espanyols” de Felipe González, amb els diners de l’espoli català, l’Espanya que ara ha esdevingut “el millor equip de fútbol del mon”, ha guanyat massa en orgull per a continuar facilitant el procés..
Diu en Mario que la facilitat de “canvi nacional” pot donar-se en relació a altres països de Sudamèrica, però difícilment pot succeir ni a l’Argentina ni als USA ni a Catalunya. Curiosament, el patriotisme d’aquests tres països és fonamentalment “d’adopció”, no pas tan ètnic com s’argumenta sovint en relació als bascs o als hispans. Tanmateix, un cop adoptat, no se’n reuncia. Encara que això no ens impedeix, com ja he dit abans, jugar-se la vida en la lluita internacionalista. I entre els exemples vam esmentar fins i tot la Brigada Lincoln..
He esmentat a l’inici que ens hem conegut parlant de psicologia. En realitat era parlar per parlar però fent diagnòstics “d’estar per casa” en relació als greus estats de tristesa (en alguns casos diria que veritables manifestacions d’ansietat i fins formes de neurosi) que afecten alguns coneguts vinculats a RCAT i a la SOLI. En aquest context ha sorgit, en la conversa, el típic clixé de si tots els argentins són psicòlegs (similar al dels catalans botiguers i gasius). En Mario trobava curiós aquest arquetipus envers els seus compatriotes i es preguntava si tenia a veure amb la manera de parlar, sovint molt acurada, o a la casualitat d’una arribada massiva de licenciats en psicologia en un moment històric determinat.
.
La veritat és que no l’hi he pogut aclarir perquè l’única expèriència meva amb argentins fou amb els estudiants que vaig conèixer en una gresca molt divertida a la Bucarest de Ceaucescu l’any 1978 (on vaig anar a fer el turista, amb 17 anys, aprofitant els primers sous de la fàbrica on treballava) i després amb altra gent massa diversa com per poder fer-me aquest clixé sobre ells. En canvi, si que els havia atribuït un excés de familiaritat en prendre’s la llibertat d’apalancar-se a casa d’un, o de convidar-hi amics. Aquest tret l’he vist posteriorment en totes les nacionalitats, catalans inclosos (barrejat amb aquella forma de parlar com si allò que defenses fos el més normal del mon, tan típic dels italians), en l’època de conèixer mon, és a dir, entre els 18 i els 30 anys.
.
Li sonava vagament Catalunya per algunes entitats cíviques de Buenos Aires que participen en actes folklòrics, o per referències d’alguns personatges històrics d’aquell país, que n’eren originaris, però diu que fa 10 anys la meitat dels internautes argentins, ell entre els quals, va acabar tip del nom “catalans”. Per què? Resulta que l’únic fòrum d’internet sobre cultura argentina (precursor dels actuals i que no estava restringit) rebia diàriament la tira de missatges que no tenien res a veure amb temàtiques argentines, sinó catalanes. Sembla ser que un grup de feixistes espanyols usava aquella eina argentina per posar a parir els catalans..
Els naturals del país, molestos i alhora desinteressats pel contingut dels missatges, creien que els responsables eren això, catalans (atès que era el mot que més es repetia als encapçalaments), i quan algú responia des d’Argentina ho feia insultant els qui en creien responsables. Al mateix temps els espanyols s’hi tornaven, divertits, embolicant més la troca. Al fòrum, insultant també els catalans, hi intervenien uns suposats argentins, que deien ser “argentins d’origen espanyol”, donant la raó als feixistes en contra de Catalunya o en contra de la resta dels argentins. A mesura que es desenvolupava l’internet s’estenia també a altres webs el nombre d’insults “catalans” en contra de la cultura argentina, però tot era un divertiment espanyol.
.
En Mario ho va saber arran de rebotar-se, intentant polemitzar amb aquests “catalanes”, i de rebre atacs en resposta, que li van permetre assabentar-se que els responsables eren, en realitat, espanyols anticatalans i antiargentins. Diu que, obviant les raons de l’anticatalanisme, que en aquell moment no li interessava gaire, hi va tornar a contactar (fent-se passar per mexicà) amb l’objectiu d’intentar entendre el perquè dels insults antiargentins, i li van respondre tota una declaració de principis, que recorda fil per randa perquè fou un email que va llegir moltes vegades:
.
“…sabes por qué nos caen tan mal los argentinos? Porqué, a diferencia del resto de Hispanoamérica, no parecen españoles, porque siempre hablan con acento extranjero, como los catalanes, porque son los únicos gilipollas que cuando emigran a Cataluña les da por aprender catalán, porque cuando estás de turista en Buenos Aires te encuentras con gente en mitad de una plaza bailando sardanas, porqué viajas por Argentina y de repente te encuentras con un pueblo que en vez de hablarnos en español nos hablan en galés y nos preguntan si sabemos catalán, porqué se las dan de importantes, como los catalanes, porqué prefieren ser italianos antes que españoles, como los catalanes, que tambien prefieren ser cualquier cosa antes que españoles…”.
Arran d’això, en Mario es va interessar per la nostra terra, va fer un curset de català al Casal de Buenos Aires. Atès que sabia parlar italià, per origen familiar, i que havia après francès a l’escola, diu que ho entenia tot des del primer dia, aconseguint aprendre a parlar català fluidament en pocs mesos, i ara ningú el distingiria de cap altre barceloní. Després va gestionar la doble nacionalitat italiana per raons familiars.
.
La va aconseguir fa cinc anys i amb el passaport europeu va venir directament a Barcelona. Ara té intenció de tornar a Buenos Aires, degut a la manca de feina, però vol esperar que passin les autonòmiques perquè no es vol perdre la Proclamació d’Independència, tot i que diu que, a la vista del panorama caïnita entre RCATs i SOLIs, i d’aquets amb tots els altres, no ho veu gaire probable. Però s’espera per si de cas….
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
·
Fantassin Manel
Etiquetes Política catalana | 
2 comentaris »
2 comentaris »
agost 13, 2010 a les 12:41 am
agost 13, 2010 a les 4:14 pm