http://blocgran.cat/?p=2752
Entre Gallines i Galls per la Sagrada Família
"...Comença un nou jorn al barri de la Sagrada Família. Pot semblar un barri normal d'un país normal si ens deixem enganyar per l'activitat i el tracte agradable que regna dins del Mercat. Fora les obres d'ocupació, de l'AVE, també es disposen a escenificar el canvi de la guàrdia de nit per la feina diürna, amb l'hissada solemne de la bandera espanyola, que impera, cada dia, omnipresent i desafiant, com una pica en Flandes, ben visible en la cruïlla de Mallorca i Padilla, davant els comerços empobrits després de llargs mesos esquivats per la clientela que evita aquella zona tan enlletgida i de difícil transitar..."
Comença un nou jorn al barri de la Sagrada Família. Pot semblar un barri normal d’un país normal si ens deixem enganyar per l’activitat i el tracte agradable que regna dins del Mercat. Fora les obres d’ocupació, de l’AVE, també es disposen a escenificar el canvi de la guàrdia de nit per la feina diürna, amb l’hissada solemne de la bandera espanyola, que impera, cada dia, omnipresent i desafiant, com una pica en Flandes, ben visible en la cruïlla de Mallorca i Padilla, davant els comerços empobrits després de llargs mesos esquivats per la clientela que evita aquella zona tan enlletgida i de difícil transitar, i davant dels rostres vençuts del veïnat instal·lat en el fatalisme, fins al punt d’expressar, cada dia de cada dia, el seu convenciment que “és obvi que la Basílica se’n veurà afectada, i això no ho pagaran pas els polítics que s’hi han entestat, no, que tornarem a ser nosaltres”!
La bandera espanyola que presideix aquest paisatge dramàtic també genera discursos i preses de posició, però les que he escoltat avui (el mateix dia que en Carretero no ha pogut veure en Laporta per problemes d’agenda, com fa uns dies li va passar al Puigcercós) entre el veïnat, han estat comentaris lamentables. S’ha iniciat al döner kebap que hi ha just al davant. Ignoro si els que treballen al restaurant s’han fet ja del grup de Nous Catalans de CiU, però si que sé del segur que li han fet un comentari a un client, sembla que fent broma sobre que hi havia una estelada molt més alta -en un àtic- que l’estanquera (contraposant “el estandarte de los vencedores de Sudáfrica con la mierda de bandera de la estrella que habrá puesto algun niñato en aquel balcón”, en paraules del client que n’ha sortit, posant-los a parir).
La reacció dels veïns a l’insult ha estat covarda i mancada de convicció, i més ho ha estat a partir del moment que els responsable s’ha declarat catalanista, però matisant que “una cosa es la patria chica y otra muy diferente traicionar a nuestro equipo”. Fins i tot ho ha acabat lligant amb el conflicte actual de la policia espanyola a Melilla: “…o se está con la gente, que semos españoles, o se está a favor de los putos moros. Toda la culpa es de la Esquerra, espero que a la próxima vuelva a ganar el Pujol o los socialistas, que esos de la Esquerra nomás saben hablar catalán pero no tienen cultura ninguna”.
Tot plegat m’ha fet venir al cap un record d’infància, també relacionat amb fòssils. Fa prop de quaranta anys havia anat a un lloc, prop del poble, on tot el terra estava cobert de terebràtules i de rynconelles. N’hi havia a milers. Al costat treballava un pagès que em va preguntar per què ho volia. Li vaig explicar que feia col·lecció de moluscs fòssils i similars. Em va mirar amb cara de pena i, fent un esforç per superar la “vergonya aliena” que sentia pel meu comentari, va procedir a il·lustrar-me sobre el fet que els moluscs es crien al mar, no pas a la muntanya. Aquelles pedres que el pagès ha vist sempre, i abans que ell el seus pares, els seus avis, els besavis, ‘no són moluscs sinó uns rocs anomenats “gallinicas” (terebratula) i “gallicos” (rhynchonella), formades per l’acció de l’aigua’. Tots els meus intents d’explicar-li que allò havia estat un mar, i que les pedres havien estat animals, no feien sinó posar-lo més nerviós, fins gairebé indignar-lo, perquè un “niñato” com jo no podia saber més que la sapiència de tantes generacions que havien solcat aquella terra.
Em va preguntar d’on era, atès el meu accent estranger, tot i que em tenia vist al poble tots els estius. “¡Ah, bueno, yo estuve también viviendo en Barcelona durante cuatro años! Son buena gente porqué allí nadie me habló nunca en catalán, no como los polacos de Fraga, que allí nadie sabe hablar castellano. Mira, majete, tienes que estudiar mucho antes de creerte todas esas tonterías de las piedras. Coge todas las gallinicas y gallicos que quieras pero no te se ocurra decir eso que eran animales, que sinó todo el mundo te tomará por tonto”.
Suposo que m’ha vingut el record, en mig de galls fatxendes i de gent gran covarda, i en constatar que no sempre sap més el diable per vell que per diable, però que també de vegades d’on no n’hi ha no en raja, i no cal esforçar-se en fer entendre la realitat a qui mai no l’entendrà per molt que t’hi escarrassis. Els veïns de l’episodi de la Sagrada Família, davant la bandera espanyola que presideix les obres, han actuat com allò que són: vençuts de la guerra i del franquisme, i espanyolitzats. La força està en les idees noves i en la reacció desacomplexada dels joves, com el que ha posat l’estelada al balcó intentant resistir l’agressió estètica.
Entre Gallines i Galls per la Sagrada Família
agost 19, 2010 | 
Fantassin Manel |
Comença un nou jorn al barri de la Sagrada Família. Pot semblar un barri normal d’un país normal si ens deixem enganyar per l’activitat i el tracte agradable que regna dins del Mercat. Fora les obres d’ocupació, de l’AVE, també es disposen a escenificar el canvi de la guàrdia de nit per la feina diürna, amb l’hissada solemne de la bandera espanyola, que impera, cada dia, omnipresent i desafiant, com una pica en Flandes, ben visible en la cruïlla de Mallorca i Padilla, davant els comerços empobrits després de llargs mesos esquivats per la clientela que evita aquella zona tan enlletgida i de difícil transitar, i davant dels rostres vençuts del veïnat instal·lat en el fatalisme, fins al punt d’expressar, cada dia de cada dia, el seu convenciment que “és obvi que la Basílica se’n veurà afectada, i això no ho pagaran pas els polítics que s’hi han entestat, no, que tornarem a ser nosaltres”!.
La bandera espanyola que presideix aquest paisatge dramàtic també genera discursos i preses de posició, però les que he escoltat avui (el mateix dia que en Carretero no ha pogut veure en Laporta per problemes d’agenda, com fa uns dies li va passar al Puigcercós) entre el veïnat, han estat comentaris lamentables. S’ha iniciat al döner kebap que hi ha just al davant. Ignoro si els que treballen al restaurant s’han fet ja del grup de Nous Catalans de CiU, però si que sé del segur que li han fet un comentari a un client, sembla que fent broma sobre que hi havia una estelada molt més alta -en un àtic- que l’estanquera (contraposant “el estandarte de los vencedores de Sudáfrica con la mierda de bandera de la estrella que habrá puesto algun niñato en aquel balcón”, en paraules del client que n’ha sortit, posant-los a parir)..
La reacció dels veïns a l’insult ha estat covarda i mancada de convicció, i més ho ha estat a partir del moment que els responsable s’ha declarat catalanista, però matisant que “una cosa es la patria chica y otra muy diferente traicionar a nuestro equipo”. Fins i tot ho ha acabat lligant amb el conflicte actual de la policia espanyola a Melilla: “…o se está con la gente, que semos españoles, o se está a favor de los putos moros. Toda la culpa es de la Esquerra, espero que a la próxima vuelva a ganar el Pujol o los socialistas, que esos de la Esquerra nomás saben hablar catalán pero no tienen cultura ninguna”..
No sé si marxo més empipat per l’actitud d’un home que ha despertat a l’espanyolisme furibund arran d’un partit de futbol, o per la sensació d’esterilitat dels meus esforços per introduir llum en el tema, o per la resposta dels veïns que, un rere l’altre, s’esforcen a convèncer el primer que “ells no són dolents, malgrat ser catalanistes”, tot dient animalades històriques del tipus: “…jo estic agraït al Felipe y al Zapatero perquè em paguen una pensió cada mes, que sinó passaríem gana…” o també “…amb els diners que ens dóna Madrid , en comptes de crear feina, els gastem en el català, això amb el Pujol no passava…”
.
Tot plegat m’ha fet venir al cap un record d’infància, també relacionat amb fòssils. Fa prop de quaranta anys havia anat a un lloc, prop del poble, on tot el terra estava cobert de terebràtules i de rynconelles. N’hi havia a milers. Al costat treballava un pagès que em va preguntar per què ho volia. Li vaig explicar que feia col·lecció de moluscs fòssils i similars. Em va mirar amb cara de pena i, fent un esforç per superar la “vergonya aliena” que sentia pel meu comentari, va procedir a il·lustrar-me sobre el fet que els moluscs es crien al mar, no pas a la muntanya. Aquelles pedres que el pagès ha vist sempre, i abans que ell el seus pares, els seus avis, els besavis, ‘no són moluscs sinó uns rocs anomenats “gallinicas” (terebratula) i “gallicos” (rhynchonella), formades per l’acció de l’aigua’. Tots els meus intents d’explicar-li que allò havia estat un mar, i que les pedres havien estat animals, no feien sinó posar-lo més nerviós, fins gairebé indignar-lo, perquè un “niñato” com jo no podia saber més que la sapiència de tantes generacions que havien solcat aquella terra..
Em va preguntar d’on era, atès el meu accent estranger, tot i que em tenia vist al poble tots els estius. “¡Ah, bueno, yo estuve también viviendo en Barcelona durante cuatro años! Son buena gente porqué allí nadie me habló nunca en catalán, no como los polacos de Fraga, que allí nadie sabe hablar castellano. Mira, majete, tienes que estudiar mucho antes de creerte todas esas tonterías de las piedras. Coge todas las gallinicas y gallicos que quieras pero no te se ocurra decir eso que eran animales, que sinó todo el mundo te tomará por tonto”..
Suposo que m’ha vingut el record, en mig de galls fatxendes i de gent gran covarda, i en constatar que no sempre sap més el diable per vell que per diable, però que també de vegades d’on no n’hi ha no en raja, i no cal esforçar-se en fer entendre la realitat a qui mai no l’entendrà per molt que t’hi escarrassis. Els veïns de l’episodi de la Sagrada Família, davant la bandera espanyola que presideix les obres, han actuat com allò que són: vençuts de la guerra i del franquisme, i espanyolitzats. La força està en les idees noves i en la reacció desacomplexada dels joves, com el que ha posat l’estelada al balcó intentant resistir l’agressió estètica..
De fet, no parlo pas de cap mecanisme innovador, perquè arreu són -i han estat- els joves combatents independentistes els que estenen la llavor del canvi. Aquí ja fa massa temps que van enterrar els esprais! Aquell “escribo tu nombre en las paredes de mi ciudat” ha passat a la història a partir del moment que han mamat poder. Potser fora bo que, atesa la badada de la CUP de no presentar-se a les properes eleccions, atesa la conflictivitat entre RCAT i la SOLI per liderar el novedós centre-dreta independentista, atès l’anquilosament de CiU i d’ERC… potser cal ser valents altre cop, desenterrar els esprais, i que els joves de totes aquestes organitzacions, es disposin a fer net i a prendre el timó.
.
.
.
.
agost 20, 2010 a les 4:58 am
Altra cosa és el client.
agost 20, 2010 a les 8:53 am
agost 20, 2010 a les 10:52 am
agost 20, 2010 a les 3:42 pm
Sobre el despertar espanyolista de tanta gent, s’ha demostrat que fa més per la “unitat d’Espanya” un partit de futbol que 20 sentències del TC. És trist, però la gent es deixa emportar per espectacles així. I trista, tb, la resposta dels veïns. És intolerable que ens trepitgin d’aquesta manera.
agost 20, 2010 a les 6:59 pm
I si els castellans solen ser uns innutils presumptuosos que celebren triomfs catalans amb la bandera de Catalunya em sembla molt bé i divertit.
agost 21, 2010 a les 12:05 pm