http://blocgran.cat/?p=2829
"Escoltar i Parlar "
27/08/2010-Escoltar i Parlar (http://blocgran.cat/?p=2829)
Escoltar i Parlar
agost 27, 2010 | 
Fantassin Manel |
Em disculpareu si faig un inici autoreferencial, explicant-vos el meu convenciment que, si els meus amics haguessin de definir-me amb cinc paraules, segurament tots ells coincidirien en dos dels mots. Un d’ells seria “independentista” i l’altre seria “escoltador”. Però no solament em caracteritza l’escolta empàtica; també l’audició discreta, pacient i analítica.
Dic aquestes floretes sobre mi mateix, amb l’objectiu d’intentar convèncer-vos, que té un alt grau de fiabilitat allò que pugui comentar-vos sobre coses que hagi escoltat. En aquest cas, es tracta de l’observació sobre els usos lingüístics percebuts al poble on he anat a passar el dia.
Hem sortit de BCN i hem travessat l’àrea metropolitana uns 50 km en direcció a ponent. No diré fins on per no mosquejar els meus amics, només diré que és un nucli de més de quatre mil habitants pertanyent a un municipi situat passat Sant Sadurní.
Sóc al carrer principal d’una vila catalana d’aspecte tradicional i històric, de gent que se saluda amablement pel carrer, que passegen sense presses, amb posat tranquil, perquè no hi ha gairebé trànsit, camí de la pastisseria o pujant de missa.
És mig dia quan la meva petita em pregunta, innocent i acostumada a molt de cotxe, si encara som a Catalunya i, arran d’això, m’adono que no he sentit encara ningú parlant Català. Estem habituats a l’Eixample barceloní on la nostra llengua es barreja amb parles estrangeres, des d’Urdu a Xinès, passant per l’Anglès i l’Espanyol majoritari. En circumstàncies similars, en tractar-se d’una via on conflueix tanta gent anant amunt i avall, a Barcelona hauríem percebut el caràcter marginal del català però no la seva absència.
Em disposo a parar l’oïda per tal d’identificar aquests catalanoparlants tan discrets. Passa una estona. Tothom xerra poc o molt. Realment cap d’aquests vilatans amb aspecte pagesívol parla Català. Esperarem! Passa un auto amb la música a tota hòstia, envaint el carrer amb la veu de Los Chunguitos que, lluny d’agredir acústicament l’entorn, com m’hauria semblat fa sols una estona, ara em dóna la sensació que s’hi integra perfectament.
Arriba la vesprada i cerquem nous espais públics, perquè la mainada pugui esbargir-se mentre els grans fem un cafè. Cap d’aquests nens del parc juga en Català? M’hi adreço, amb l’excusa d’un joc, en la llengua del país, per tal de provocar el canvi, amb llur resposta. La conversa esdevé de bilingüisme passiu, em responen en Espanyol. Diu la meva companya que pot ser degut al context de joc on aquesta és actualment la llengua “obligada”.
Es fa fosc i, com fantasmes entre les ombres …veiem apropar-se homes vestits amb llargues camises que semblen llençols blancs. Al darrere venen també senyores i mainada igualment mudats. Han festejat el ramadà i surten també a passejar. Quatre nenes marroquines es posen a jugar amb la meva petita EN CATALÀ! Al meu costat escolto una de les veïnes dient “…el pueblo se está llenando de extrangeros…” i un senyor li respon “…estos son los hijos de la mora…”.
El joc de les cries és bonic i en un Català exquisit. Els pares seuen al meu costat i veig que no parlen Àrab sinó Amazigh (si, ho sé diferenciar bé. De debò!). Després marxen i es queden vigilant les nenes dos xicots d’uns 15 i 13 anys que també parlen entre ells en Català.M’adreço a ells per a preguntar-los pels seus usos lingüístics. M’expliquen que es van acostumar a parlar Català a classe. La diferència amb altres nens fou que ells, en sortir d’escola, havien d’anar a casa, on jugaven entre els germans. En canvi, la resta dels amiguets es quedaven jugant al carrer …es Espanyol.
La família va arribar fa 15 anys, però els pares no solament no parlen (gaire) Espanyol ni Català sinó que tampoc parlen Àrab. El pare es dedica a feines agràries i la mare no treballa. A casa, els cinc fills (dos nois i quatre nenes) parlen entre si en català i amb els pares en Amazigh. Sovint són els nois que fan d’intèrpret en la compra i a cal metge.
Fa prop d’un any hi havia una enquesta de facebook demanant el parer sobre quins forasters s’integraven més fàcilment a l’idioma de Catalunya. Durant prop de tres mesos, mentre la pregunta en movia en l’àmbit català, el vot era majoritàriament a favor dels marroquins. Quan va arribar a coneixement d’un grupet espanyolista, i el van difondre entre ells, va rebre una allau de votacions en vers l’Espanyol (però fins per a ells era un vot difícil, atès que respondre era considerar-se foraster): http://apps.facebook.com/livingsocial/micro/polls/110713/answer
Després de 20 anys de Pujolisme i de vuit anys amb independentistes al govern autonòmic regional, he passat el dia en una vila catalana de l’interior on només he sentit parlar Català una família musulmana qualificada pels vilatans com “extranjeros”..
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
Etiquetes Política catalana | 
5 comentaris »
5 comentaris »
Comença un nou jorn al barri de la Sagrada Família. Pot semblar un barri normal d’un país normal si ens deixem enganyar per l’activitat i el tracte agradable que regna dins del Mercat. Fora les obres d’ocupació, de l’AVE, també es disposen a escenificar el canvi de la guàrdia de nit per la feina diürna, amb l’hissada solemne de la bandera espanyola, que impera, cada dia, omnipresent i desafiant, com una pica en Flandes, ben visible en la cruïlla de Mallorca i Padilla, davant els comerços empobrits després de llargs mesos esquivats per la clientela que evita aquella zona tan enlletgida i de difícil transitar, i davant dels rostres vençuts del veïnat instal·lat en el fatalisme, fins al punt d’expressar, cada dia de cada dia, el seu convenciment que “és obvi que la Basílica se’n veurà afectada, i això no ho pagaran pas els polítics que s’hi han entestat, no, que tornarem a ser nosaltres”!
La bandera espanyola que presideix aquest paisatge dramàtic també genera discursos i preses de posició, però les que he escoltat avui (el mateix dia que en Carretero no ha pogut veure en Laporta per problemes d’agenda, com fa uns dies li va passar al Puigcercós) entre el veïnat, han estat comentaris lamentables. S’ha iniciat al döner kebap que hi ha just al davant. Ignoro si els que treballen al restaurant s’han fet ja del grup de Nous Catalans de CiU, però si que sé del segur que li han fet un comentari a un client, sembla que fent broma sobre que hi havia una estelada molt més alta -en un àtic- que l’estanquera (contraposant “el estandarte de los vencedores de Sudáfrica con la mierda de bandera de la estrella que habrá puesto algun niñato en aquel balcón”, en paraules del client que n’ha sortit, posant-los a parir).
La reacció dels veïns a l’insult ha estat covarda i mancada de convicció, i més ho ha estat a partir del moment que els responsable s’ha declarat catalanista, però matisant que “una cosa es la patria chica y otra muy diferente traicionar a nuestro equipo”. Fins i tot ho ha acabat lligant amb el conflicte actual de la policia espanyola a Melilla: “…o se está con la gente, que semos españoles, o se está a favor de los putos moros. Toda la culpa es de la Esquerra, espero que a la próxima vuelva a ganar el Pujol o los socialistas, que esos de la Esquerra nomás saben hablar catalán pero no tienen cultura ninguna”.
Tot plegat m’ha fet venir al cap un record d’infància, també relacionat amb fòssils. Fa prop de quaranta anys havia anat a un lloc, prop del poble, on tot el terra estava cobert de terebràtules i de rynconelles. N’hi havia a milers. Al costat treballava un pagès que em va preguntar per què ho volia. Li vaig explicar que feia col·lecció de moluscs fòssils i similars. Em va mirar amb cara de pena i, fent un esforç per superar la “vergonya aliena” que sentia pel meu comentari, va procedir a il·lustrar-me sobre el fet que els moluscs es crien al mar, no pas a la muntanya. Aquelles pedres que el pagès ha vist sempre, i abans que ell el seus pares, els seus avis, els besavis, ‘no són moluscs sinó uns rocs anomenats “gallinicas” (terebratula) i “gallicos” (rhynchonella), formades per l’acció de l’aigua’. Tots els meus intents d’explicar-li que allò havia estat un mar, i que les pedres havien estat animals, no feien sinó posar-lo més nerviós, fins gairebé indignar-lo, perquè un “niñato” com jo no podia saber més que la sapiència de tantes generacions que havien solcat aquella terra.
Em va preguntar d’on era, atès el meu accent estranger, tot i que em tenia vist al poble tots els estius. “¡Ah, bueno, yo estuve también viviendo en Barcelona durante cuatro años! Son buena gente porqué allí nadie me habló nunca en catalán, no como los polacos de Fraga, que allí nadie sabe hablar castellano. Mira, majete, tienes que estudiar mucho antes de creerte todas esas tonterías de las piedras. Coge todas las gallinicas y gallicos que quieras pero no te se ocurra decir eso que eran animales, que sinó todo el mundo te tomará por tonto”.
Suposo que m’ha vingut el record, en mig de galls fatxendes i de gent gran covarda, i en constatar que no sempre sap més el diable per vell que per diable, però que també de vegades d’on no n’hi ha no en raja, i no cal esforçar-se en fer entendre la realitat a qui mai no l’entendrà per molt que t’hi escarrassis. Els veïns de l’episodi de la Sagrada Família, davant la bandera espanyola que presideix les obres, han actuat com allò que són: vençuts de la guerra i del franquisme, i espanyolitzats. La força està en les idees noves i en la reacció desacomplexada dels joves, com el que ha posat l’estelada al balcó intentant resistir l’agressió estètica.
Ens hem conegut parlant de psicologia. Ni el meu conegut ni jo som psicòlegs, molt al contrari, som simples treballadors. Ell feia de manobre de la construcció i ara està en atur, ha exhaurit la prestació i ara fa les feinetes informarmals que troba, moltes força precàries, però va tirant perquè no té família i no paga gaire d’habitació.
Es diu Mario, és argentí, ja fa anys que viu a Catalunya però no és pas un nou català. Diu que hi ha gent que es juga la vida pel país d’acollida, com el Che Guevara o com els catalans en les independències americanes. Després hi ha els que adopten la nacionalitat d’acollida. Finalment hi ha els que no fan ni una cosa ni l’altra. Les opcions B i C dependrien del prestigi de les nacions d’origen en relació a la d’adopció. Per això, l’Espanya dels acudits “del francès, l’anglès i l’espanyol”, en els quals el darrer era “d’allò tan cutre!”, facilitaven la renúncia al nacionalisme opressor hispànic, mercès que el patriotisme català era molt més seductor. En canvi, l’Espanya que van modernitzar els “joves nacionalistes espanyols” de Felipe González, amb els diners de l’espoli català, l’Espanya que ara ha esdevingut “el millor equip de fútbol del mon”, ha guanyat massa en orgull per a continuar facilitant el procés.
Diu en Mario que la facilitat de “canvi nacional” pot donar-se en relació a altres països de Sudamèrica, però difícilment pot succeir ni a l’Argentina ni als USA ni a Catalunya. Curiosament, el patriotisme d’aquests tres països és fonamentalment “d’adopció”, no pas tan ètnic com s’argumenta sovint en relació als bascs o als hispans. Tanmateix, un cop adoptat, no se’n reuncia. Encara que això no ens impedeix, com ja he dit abans, jugar-se la vida en la lluita internacionalista. I entre els exemples vam esmentar fins i tot la Brigada Lincoln.
Li sonava vagament Catalunya per algunes entitats cíviques de Buenos Aires que participen en actes folklòrics, o per referències d’alguns personatges històrics d’aquell país, que n’eren originaris, però diu que fa 10 anys la meitat dels internautes argentins, ell entre els quals, va acabar tip del nom “catalans”. Per què? Resulta que l’únic fòrum d’internet sobre cultura argentina (precursor dels actuals i que no estava restringit) rebia diàriament la tira de missatges que no tenien res a veure amb temàtiques argentines, sinó catalanes. Sembla ser que un grup de feixistes espanyols usava aquella eina argentina per posar a parir els catalans.
La va aconseguir fa cinc anys i amb el passaport europeu va venir directament a Barcelona. Ara té intenció de tornar a Buenos Aires, degut a la manca de feina, però vol esperar que passin les autonòmiques perquè no es vol perdre la Proclamació d’Independència, tot i que diu que, a la vista del panorama caïnita entre RCATs i SOLIs, i d’aquets amb tots els altres, no ho veu gaire probable. Però s’espera per si de cas…
agost 27, 2010 a les 2:03 am
Pot semblar estrany però, vist des de fora, faran molt més pel català aquests marroquins que totes les polítiques lingüístiques de la Generalitat. Són ells els que convenceran els seus compatriotes que el català és útil per al dia dia. Si tu vas a Nova York i et diuen que al barri “tal” és millor parlar en italià, potser no te’n refiaràs fins que trobis algun altre català resident a la Gran Poma que, per empatia personal, t’hi acabi convencent.
La gran Barcelona no la farem nosaltres sols, perque els catalans, per la raó que sigui, no estem avesats a procrear massa. I tampoc ho estan, tot s’ha de dir, els espanyols (cosa que és esperançadora).
agost 27, 2010 a les 10:32 am
agost 27, 2010 a les 8:47 pm
agost 27, 2010 a les 9:45 pm
agost 28, 2010 a les 1:00 am