La meva amiga Anna i el Tribunal Constitucional

Llegiu la nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=2398

01/07/2010-La meva amiga Anna i el Tribunal Constitucional ( http://blocgran.cat/?p=2398 )

La meva amiga Anna i el Tribunal Constitucional

 juliol 1, 2010 |  Fantassin Manel |

La meva amiga Anna està feliç per la retallada de l’Estatut, que ha executat el Tribunal Constrictorcional. No sap què han retallat en concret, però li és igual, perquè ni que n’hagués retallat una sola coma, l’efecte és el mateix: la mort de la via autonomista i el tret de partida de la secessió. S’emociona visiblement en sentir-se part de la història. El seu marit ho defineix molt bé, encara que amb una mica de to de conya,  intentant acabar la frase quan ella no troba els mots: “…protagonista d’una història romàntica i heroica, que tracta del procés d’alliberament del nostre poble, i que acaba amb l’assoliment de la Independència dels Països Catalans. 

L’Anna no és espanyola, és catalana; però ha nascut a Leon (Espanya) i tots els seus ancestres són també espanyols d’allò més!  Fins i tot s’ha catalanitzat legalment el nom (a diferència de molts catalans que diuen ser “molt catalans”). Diu que el seu problema personal va originar-se a França, en concret a Poitiers, on va viure alguns anys i on es va convertir en comunista. Quan  després va venir a viure a Barcelona, en tant que d’esquerres, defensava el dret dels catalans a ser allò  que volguessin. Quan va tornar al seu poble, prop de Lleó, amics i familiars li van fer entendre que  ser d’esquerres i catalanista era incompatible amb ser espanyola. En conseqüència, va tornar a Catalunya i esdevingué independentista.

El marit de la meva amiga Anna és occità i diu que els catalans tenim sort d’estar ocupats pels espanyols. Més concretament, diu que si els occitans tinguessin la sort que algú els prohibís explícitament l’idioma o altres trets identitaris, de la manera que ho prohibeixen els espanyols, la reacció seria fulminant, és a dir, a la manera com reaccionen els francesos: “…no solament s’acabaria recuperant l’idioma sinó que l’independentisme  occità seria hegemònic en quatre dies”. També diu que si els espanyols fossin com els francesos (amb subvencions, convencent de l’interès econòmic i sense prohibicions explícites) llavors ho tindríem cru els catalans: “…faria temps que hauríeu abandonat, voluntàriament, la llengua catalana i fins faríeu apologia de l’espanyolitat”. Tot això m’ho diu amb indissimulada enveja.

La meva amiga Anna viu a tocar de la part alta del Passeig de Sant Joan. Explica que li agrada el barri perquè pot aprendre català parlant amb els veïns, atès que no hi ha pràcticament immigrants, ni tan sols espanyols. Però el dia que parlem, dimecres 30 de juny, està molt enfadada amb el veïnat perquè la única senyera que hi ha al barri és la del seu balcó. L’Anna no ho entén: va sentir la consigna de respondre la retallada del Constitucional i va pensar que l’endemà el carrer quedaria ple d’estelades.

 

No és pas l’única bandera del barri. Dins del bar del costat del casa seva, i també en altres dos bars de l’entorn, hi ha penjades banderes espanyoles a les parets interiors. “És pel futbol. No et pensis que aquests locals són de Fuerza Nueva, que tots tres amos són catalanoparlants”, -exclama, i afegeix que ha parlat amb els propietaris, un dels quals encara va tenir la barra de respondre-li, en adonar-se de l’accent espanyol de l’Anna, que ell és molt més català que ella. També un dels altres justificava la seva catalanitat reconeixent-se votant de CiU, i el tercer argumentant el nombre de jugadors del Barça que hi ha a la Selecció. Sigui amb una excusa o amb l’altra, tornem a tenir banderes espanyoles sota de ca nostra i la única senyera (en resposta al greuge del Constitucional) és la de l’Anna.

Ara l’Anna està enfadada i comença a deprimir-se. Diu que si el dia 10 només som els que tenim la senyera al balcó, no val la pena. Li responc que aquell dia no serem ni milions ni centenars de milers, però que unes quantes desenes de milers, vinguts d’arreu, som la llavor necessària, en tant que activistes que multipliquem l’efecte de les nostres accions i les convertim en consciència.  Què puc fer, sinó consolar-la, explicant-li que encara estem en la fase de guanyar els adeptes d’un en un? En això de no confondre’m mirant-me el melic ja sóc gat vell, perquè al principi érem una quarantena que en coneixíem tots. Només després dels sacrificis coneguts, ens vam multiplicar, passant a ser vàries desenes de milers, i ara, trenta anys més tard, hem arribat a percentatges electorals que, tot i encara minsos, són el mínim necessari per començar a fer camí cap a la majoria electoral.

Etiquetes Política catalana |  3 comentaris »

3 respostes

1. Josep Aixalà diu:
   juliol 2, 2010 a les 8:02 am
   És de veres, Manel, que tens una amiga que es diu Anna? T’ho dic més que res perquè una sensació semblant a la de l’Anna és la que jo mateix sento si he de fer cas de la tímida resposta banderil als carrers del país. En contrapartida, i seguint en el mateix àmbit, tenim l’agosarament i desacomplexament dels espanyols de pedra picada, que tots sabem que existeixen i viuen en el seu propi món, i amb el nacionalisme banal (una mena de tampó a la page, que actua i sobreactua sense que es noti ni pràcticament ningú se n’adoni, fisn al punt que gosen confondre’s amb el que anomenen món real)com a principal recurs i argumentari. Seria bo, no cal dir-ho, que els catalans ens deixessim anar una mica, que no tinguessim tant de pudor estètic de deixar-nos veure, però també és cert que som com som, i que sovint anem fent la nostra sense fer massa soroll. Però aquest capteniment nostre, en moments com aquest, és obvi que fa por, per la incertesa que provoca el fet de no saber com acabarem reaccionant. Per sort, però, a hores d’ara tenim elements on agafar-nos que abans pràcticament no existien, i als que tu d’alguna manera al·ludeixes en el teu escrit: l’inseriment i la potència, a un pas de l’hegemonia, de l’independentisme entre les classes mitjanes del país, en molts àmbits professionals pertanyents al que podríem denominar l’avantguarda econòmica i social del país… Qualitativament avancem, és clar, i seria molt estrany, atesa la incidència de tot ordre d’aquests sectors, que una part considerable del país no seguís aital dinàmica. Penso que el meu punt de vista, en aquest sentit, és bastant similar al teu: prudència i realisme en l’anàlisi, i alhora esperança en els resultats. Una abraçada!
2. Fantassin Manel diu:
   juliol 2, 2010 a les 12:49 pm
   Si, és ben bé això.
   ‘
   A mi m’agrada fer apologia de l’extremisme combinat amb la prudència. Però quan ho dic, exagerant una mica, és amb l’objectiu de donar a entendre que anem fluixos tant en visualització desacomplexada com en realisme.
   ‘
   Vul dir que faig crides a la rauxa en el sentit de l’esforç per fer-nos veure i,
   al mateix temps, em fa molta por ‘ la tendència a mirar-nos el melic, perquè estic tip d’escoltar gent que es pensa que ja tenim la majoria social
   s’ho pensen perquè en el seu entorn tothom és de la seba i del morro fort) …quan després et trobes amb una resposta tan minsa a la barrabassada del Tribunal Constrictoranal que, fins i tot l’endemà, hi ha més banderes espanyoles (feia anys que no se’n veien als bars catalans) que no pas senyeres.
   ‘
   Per això, encara que sembli contradictori, jo dic que “cal córrer” però al mateix temps dic que “encara hem d’anar captant consciències d’una en una” (és com als temps de la candidatura de Catalunya Lliure, que no era tan important el percentatge de vot com el fet que “ja érem 23.000 independentistes”, és a dir, ja no érem 22 però encara no sóm un percentatge folgat).
   ‘
   Si, l’Anna existeix, però jo em relaciono amb moltíssima gent al cap del dia (és per això que he dedicat el meu Blog a esplicar comentaris de gent molt diversa, sovint exòtica, sobre temes catalans), i aquest mateix tema ha estat molt recurrent aquests dies. Jo diria que han estat sis persones, i en termes molt similars, les que m’han assenyalat el mateix:
   que “com pot ser que a nivell periodístic i virtual sembla que siguim nosaltres majoria i després al carrer allò que es visualitza és la simbologia de l’enemic …no serà que en realitat sóm quatre gats?” M’ho diuen amb por.
   ‘
   Jo, en canvi, m’ho miro de forma més realista …però rebutjo el gradualisme convergent, perquè crec que les consciències es desvetllen ràpidament amb bons liderats i aplicant cops d’efecte desacomplexadament. En canvi, el gradualisme a la convergenta té el perill de dur a la letàrgia (Via Fora els Adormits!”)
   ‘
   Una forta abraçada, amic.
3. Ignasi diu:
   juliol 2, 2010 a les 7:01 pm
   Doncs jo tinc una amiga que diu que anirà a la manifestació amb una bandera andalusa. Lo que dius dels futboleros, el mateix passa amb el Barça quan juga alguna final. Què s´ha de fer? És incert, s´actui com s´actui hi hauran pros i contres. El millor que podria passar és que els jugadors del barça de la selecció de l´estat opressor fessin un Cathalan Power a la Black Power i als de les banderotes de la monarquia vagin enretirant-les de les seves finestres, que molesten. Però així ja la hem liat, oi?