23/07/2010-És l'hora de les CLARIFICACIONS (http://blocgran.cat/?p=2570)
És l’hora de les CLARIFICACIONS
juliol 22, 2010 | Fantassin Manel |
La proposta de Solidaritat Catalana de Laporta, Tena i Bertran està feta per a ser rebutjada. És política-ficció, com molts han dit, però l’havien de fer, perquè, per sobre de tot, és la MILLOR tàctica inicial per a començar a estructurar una part important de l’independentisme català que resta orfe. La seva qualitat és “la CLARIFICACIÓ en el moment més oportú”. El resultat del seu rebuig implicarà un posicionament, d’uns i altres, “marcat a foc” a les hemeroteques i en les percepcions dels votants, que pot ajudar molt en la consolidació d’aquest espai electoral.
.
La Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència ha sacsejat el món catalanista més enllà del que els actuals diputats voldrien reconèixer. Per fer la prova he preguntat als meus amics si ho votarien en les properes eleccions. Tinc cinc amics que pensaven votar ERC, vuit que optaven per CiU, tres que volien votar Rcat, tres que voten IC-V i tres que voten PSC. Si es presenta la Solidaritat Catalana integrant ERC i CiU, ho votaran tots els que haurien votat ERC, CiU i ICV, però si es presenta “SENSE INTEGRAR ni ERC ni CiU”, HO VOTARAN IGUALMENT !
.
Per simple càlcul de guanys en nombre de poltrones sembla clar que a ERC li interessa formar-ne part. Però també és cert que una autèntica Solidaritat Catalana hauria requerit de la presència de CiU. Hauria estat la més gran clarificació: convergents i republicans i la resta d’entitats sobiranistes, liderats per una cara nova en política amb prestigi personal públic, com en Joan Laporta, hauria pogut engrescar les masses catalanes fins al punt de possibilitat el triomf. Algú ho havia de dir !
.
Però els convergents saben que no els cal apuntar-s’hi perquè les enquestes ja els donen la majoria absoluta sense moure un dit. També diuen els sondejos que ERC i RCAT per separat tindran resultats molt minsos, fins al punt que el segon podria ni tan sols obtenir representació. Seguint el mateix raonament, és possible que l’efecte mediàtic de Laporta permetria la Solidaritat Catalana (integrada per tothom llevat de CiU) obtenir el mateix nombre de diputats què gaudia ERC abans de la gran davallada.
.
Però, compte! Si els convergents no participen de la clarificació independentista podria ser que la mateixa CiU es clarifiqui amb una escissió independentista que s’incorpori al centredreta sobiranista de Laporta. De tota manera, l’Oriol Pujol té clar que això seria un sacrifici assumible, atès el poc que li ha costat declarar públicament que CiU no és independentista. Deu haver pres bona nota dels fragments de “La Temptació nacionalista” que ens ha avançat en Marc Arza sobre que “la radicalització nacional” només ha afectat els nacionalistes, demostrant-se incapaç de penetrar en la resta dels catalans, i que si CiU es fa independentista passaria a ser minoritària i el país davallaria vers la decadència…
.
Tot i això, amb més o menys èxit, és obvi que estem en un moment de clarificació i que s’albira un canvi global. En la fase anterior, la dreta, guiada per l’objectiu de gestionar tot el poder que sigui possible (ja sigui poc o molt) ha evitat la polarització del poble, perquè quan tu forces la consciència nacional catalana (necessàriament oposada a l’espanyola) perds els vots catanyols i, amb això, pots perdre el poder, que és l’objectiu principal.
.
Per la seva banda, el centreesquerra independentista, més patriòtic en l’aspecte idealista, ha preferit tibar de la corda (doncs és el paper que li pertoca) i, en comptes de mig-espanyolitzar-se, ha aprofitat que no tenia prou pes electoral per ambicionar representar la majoria dels catalans (majoritàriament catanyols, no ens hem d’enganyar!) i ha optat per situar el PSC en una tessitura de protagonisme nacional català.
.
La reacció espanyola a les iniciatives catalanistes del tripartit han estat les esperades i han provocat prou tensions en l’electorat d’esquerres catanyol (ni en militants del partit ni en l’electorat espanyol i espanyolista a Catalunya, només en els catanyols). Això jo ho veig i ho puc contrastar dins el text que ens ha avançat en Marc Arza de “La Temptació Nacionalista”, perquè no he conegut hispanoparlants (per posar un indicador lingüístic a la diferència entre catalanistes i espanyolistes) indignats pel tracte de l’estat al seu govern autonòmic. En canvi, si que he conegut votants catalans fidels al PSC que ara diuen que votarien SI a la independència (i que després continuarien votant PSC). Fins i tot algun d’ells em comenta que s’està pensant si votar Laporta.
.
Doncs, benvinguda sigui la clarificació a Can Sociata ! De la mateixa manera que ha estat positiu demostrar, amb el suport d’ERC a CiU dels primers anys (que li costaren la pèrdua de dos terços dels escons republicans), l’esterilitat del l’autonomisme. Igual com també ha estat positiu el suport al nou estatut (fins que en Mas i en Zapatero el van retallar) i l’embolic posterior que ha acabat a Can Constitucional, per a demostrar que la via federal és una quimera.
.
Es l’hora de les clarificacions. Clarificació en el concepte: “l’autonomisme ha mort, ara toca la independència, l’autonomisme s’ha quedat sense arguments”. Clarificació en els partits: uns rebutjant la independència, aferrant-se a la gestió d’un cadàver, i els altres obrint forat sobiranista en el centredreta sociològic. Allò següent serà la clarificació de les estratègies: una part important dels líders socials del país demanen la proclamació de la independència i els partits s’hauran de posicionar, hauran d’arriscar-se i pagaran un preu.
.
Potser CiU tindrà la majoria absoluta i també podria ser que no. ERC ja ha dit que sols pactarà amb qui es comprometi a fer la consulta sobiranista. Si CiU no aconsegueix la majoria absoluta, s’atrevirà a assumir aquesta condició o preferirà governar en minoria amb el suport del PSC i del PP, que no li imposen excessos nacionalistes? És una aposta arriscada perquè pot implicar l’acomodació d’aquest nou centredreta sobiranista dins la comoditat regionalista de CiU o pot implicar tot el contari, que els convergents siguin després desbancats del seu nínxol electoral per part de les noves generacions, més lleials a Catalunya i menys covardes.
.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
·
Fantassin Manel
Etiquetes Política catalana | 20 comentaris »
juliol 22, 2010 a les 11:32 pm
juliol 23, 2010 a les 12:24 am
.
No el rebutjo pas però en el cas que m’ocupava he preferit obviar-lo perquè ja és prou complicat encabir-hi dos projectes nacionals: l’ecspanyol i el català.
.
Ja saps que al meu facebook, a la pestanya de caixes, hi tinc posat el quadre dels quatre eixos i a mi em surt:
.
Economic Left/Right: -8.75
Social Libertarian/Authoritarian: -4.41
.
Curiosament surto de ple en mig del camp liberal quan, per la meva adscripció coneguda, allò lògic hauria estat sortir en l’altre requadre, en l’autoritari.
.
De tota manera els liberals de d’esquerra són anarquistes, i tant aquests com els liberals més de dreta tinc els meus dubtes sobre si no són en realitat autoritaris.
.
I el darwinisme, efectivament, només l’accepto en els altres animals, no pas dins la nostra família de simis.
juliol 23, 2010 a les 1:43 am
Ja no citarè la situació i evolució al Pais Valencià i a les Illes, en comparació a la de Catalunya, però si amb Euskadi. EL 1980, per dir una data, el sentiment/desig polític d’independència/sobirania plena a Catalunya estava, clarament, per sota de l’existent a Euskadi. No anem a buscar raons. Aquest nivell més “endarrerit” va seguir uns quants anys més, però poc a poc (no busquem raons) a Euskadi va deixar d’avançar com abans. I diria que al tombar el segle ja estaven molts parells, i fins i tot, una mica avançat a Catalunya. I ara, a mi em sembla clar que es a Catalunya on hi ha, sociològicament i parapoliticament, el sentiment més elevat, respecte al conjunt de la població, de desig/ànsia/convenciment per la sobirania plena. La “classe” mitja/alta urbana (la de municipis menys grans ja ho ha estat sempre) ha travessat el Rubicó de manera majoritària, crec, i té un efecte difusor molt positiu. Sincerament, crec que encara falta bastant, però els avenços han estat importants, molt importants. I, també sincerament, i sense cofoïsme, considero que a Euskadi s’han gairebé aturat, mentre ací segueix l’avenç. I també amb més pluralisme polític, ací, que a Euskadi, la cosa cosa també considero positiva.
Andreu
juliol 23, 2010 a les 7:10 am
juliol 23, 2010 a les 7:28 am
juliol 23, 2010 a les 7:41 am
juliol 23, 2010 a les 10:04 am
juliol 23, 2010 a les 10:20 am
juliol 23, 2010 a les 4:59 pm
Aquesta Crida ha despertat molta il·lusió. Els que ho tenen a les mans han d’anar amb molt de compte per a no frustrar-la. No ens podem peremtre una altra patacada política. Això, ara que ha començat, ha d’acabar sigui com sigui.
juliol 23, 2010 a les 6:00 pm
juliol 23, 2010 a les 9:40 pm
juliol 24, 2010 a les 5:16 pm
juliol 25, 2010 a les 11:19 am
juliol 25, 2010 a les 11:37 am
Una nota final: Cal llegir el llibre de la Rahola sobre l’Artur Mas. Allí hi trobareu que esteu buscant.
juliol 30, 2010 a les 12:55 pm