September 11 th. Semblava una Diada ensopida perquè el temps estava lleganyós, però pel camí ja he vist algú embolic: en un bar sud americà, on els amos han volgut representar artísticament l'agraïment vers la terra d'acollida pintant al vidre a tot color dues banderes agermanades, la del seu país (crec que és Colòmbia) i l'espanyola, la part del vidre amb la bandera espanyola havia estat embrutat a consciència amb un rètol que els tatxava del provocadors.-No entiendo que los españoles se metan con nosotros tachando su propia bandera" -deien.
I jo tampoc no tenia temps de dedicar-me a explicar allò que els nostres dirigents no tenen pebrots per a explicar.
He enfilat cap a l'estàtua de Rafael de Casanova. He trobat coneguts de fa una munió d'anys i en converses informals, com sempre que ens trobem en la Diada, hem reiterat que l'homenatge a Casanova és per tradició, ...o perquè hi tenia estàtua o per ves a saber, però que, per coherència, l'ofrena s'hauria de fer davant d'un estàtua del General Moragues. Trenta anys repetint el mateix sense que res no hagi canviat!També en aquestes trobades casuals en etzibàvem indirectes:
-Si en Xirinacs deia que hem d'arriscar-nos i comprometre'ns, com és que ja no estem en grups activistes, ni que sigui gerontològics?"
I d'altres responien:
-Ja ens toca descansar, que si no, els joves passarien de tot, perquè no voldrien estar amb iaios, i semblaríem els quatre comunistes soviètics que s'arrepleguen a la Plaça Roja l'u de maig.
-Doncs potser no som quatre però som tots aquí. Si algú volgués exterminar l'independentisme estem absolutament tots concentrats.
-No siguis pessimista! Segur que el 90 % estan amagats a la clandestinitat esperant el moment...! -bromejava l'altre.
En fi, com cada any...! Per tant ja tocava baixar cap al Born.
Quan he entrat al Fossar anava a saludar el Pepe d'horta quan m'ha cridat una altra parella (ara matrimoni) de coneguts de l'adolescència, encara que jo no me n'adonava que em cridaven:-Hòstia, Anna, encara em dieu pel nom de guerra. Ja no me'n recordava jo que m'anomenàveu així.
-Jo no em dic Anna, això era el nom de guerra. Em dic Mercè!
-Quina planxa! -penso-, tot això dels noms i les tàctques per despistar deuen semblar d'un altre planeta als jovenets d'ara. Jo mateix encara ho tinc tan interioritzat que fins i tot el blog és anònim ("fantassin"), en canvi la nova generació deu considerar que si no surten amb nom i cognoms a l'internet no són res, no hauran existit!
-Ajuda'ns a explicar-li a aquest guiri alemany (al final va resultar suïs) tot això de la Diada".
En aquelles m'han passat per un costat el Fredi i per l'altre Lo Pere, i entre l'embolic de voler parlar amb tots a l'hora s'ha creat un moment còmic davant el desconcert del suïs, però com els altres han passat de llarg m'he centrat en el turista barrejant els quatre mots d'alemany que rasco amb l'anglès, i amb el francès quan no tenia prou vocabulari. El noi ho ha entès a mitges, diu que les raons històriques estaven clares però que en relació a la política catalana actual no entenia que no haguem aprofitat tots aquests anys d'independències a Europa per a secessionar-nos. Venia a dir que se n'adonava que en realitat som poquets poquets malgrat l'escenografia de l'entorn.
Comentant després amb aquesta parella de vells coneguts hem dissertat sobre els canvis en la concentració del Fossar:-Tot sembla igual que fa vint-i-cinc anys però hi ha diferències. Fixeu-vos la gran quantitat de joves que ara mateix estan parlant pel telèfon mòbil -vaig dir-, moltíssims!"
El company va aprofitar per dir:
-Les noies estan més bones, en canvi els tius són igual de lletjos com érem nosaltres.
-No és això -respon la seva companya- és que ara la moda és anar amb les tetes ben aixecades, i en canvi nosaltres anàvem sense sostens i amb samarretes hippioses. I no és veritat que els nois siguin igual, abans anàveu grenyuts i descuidats i ara porten el cabell molt millor i vesteixen bé.
Finalment l'acte pel darrer dels patriotes màrtirs. Emotiu! Ha passat dels rotlles reiterats de sempre a la reflexió de la fundació Randa Xirinacs i al xut energètic del Joel Joan: "Espanya és una fal·làcia esquizofrènica". Aquí adjunto filmats els segons posteriors. Al meu costat una senyora deia:-El Joel fa com deia el Xiri, ho arrisca tot per la causa de la llibertat -al temps que anava responent a les arengues que feia des de l'escenari com si es tractés d'un diàleg entre ambdós- Jo tampoc -deia la dona quan el Joel cridava que ja no volia ser esclau d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada