Dignitat, integritat = valentia! Quina diferència entre la Catalunya dels segles enrere descrita com un poble de gent armada i de poca broma, comparada amb el poble sotmès que hem esdevingut. Suposo que tants segles de derrota des de mil sis-cents deixa petja. De tota manera també deu tenir a veure amb la propaganda d'enemics i col·laboracionalistes adreçada a estigmatitzar-nos amb la qualitat de tous. A final t'ho acabes creient!
A més és graciós veure com la premsa imperialista espanyola tracta en el fons amb més respecte a Euskadi, que per a ells són un enemic digne. En bitàcoles digitals com criterio.es els comentaris tenen un punt de menyspreu que no tenen les notícies relatives als bascs.
Un conegut de Bilbo m'explicava que la valentia no és genètica sinó cultural i per tant derivada de la cohesió social. Segons ell "la dificultat dels catalans derivava de que la majoria de la població catalana estava formada per immigrants i fins que els seus fills no se sentin criolls independentistes no hi ha prou coixí per a la valentia". Jo li replicava que la dignitat està per damunt de la correlació de forces i justament posava l'exemple del Xirinacs.
A casa nostra hem tingut sort de que els veïns no són gaire llestos i per qualsevol tonteria engeguen la repressió, la qual cosa activa el principi d'acció-reacció-acció que permet mantenir un suficient nivell de consciència patriòtica entre les classes populars. Això no passaria en altres països europeus on, al no donar-li, l'estat, massa importància a la simbologia, la manca de reacció no alimenta la consciència i, al final, seguint la corrent de l'economia, grans nacions com l'occitana passen de tot i se sumen a la llengua de l'ocupant.
Tot i així, i malgrat el clima de crispació de l'estatut, no és habitual que l'extrema esquerra independentista planti cara (cara descoberta) -aprofitant que un tema com les fotos cremades ha picat tant l'enemic- . Em diu un conegut que això només ha passat perquè en Jaume Roura és reconegut com a líder i valent. Potser, però tampoc no és habitual que Joan Ridau demani els jutges que no apliquin la llei, ni que s'autoinculpin de la crema del foto del rei un diputat, un escriptor i el president del casal argentí, i tampoc no és habitual que des del Govern es proposi incomplir la llei en el cas dels partits de la selecció catalana, i tampoc que un càrrec del Govern, (Rafael Niubò) faci públic que continuarà portant el CAT malgrat les multes que li posin...
Per cert, que sempre m'ha sobtat el silenci respectuós que ha seguit quan s'ha fet pública una multa posada per un mosso d'esquadra o d'un policia municipal contra algú que portava del CAT a la matrícula. Entenc que els agents són anònims de cara a la premsa, però no ho són pas els seus caps, i res no impedeix que els càrrecs polítics i els periodistes els interpel·lin directament sobre la seva responsabilitat en els excessos dels seus subordinats.
En fi, tornant al tema que ens ocupa, penso que potser estem reaccionant en el sentit dels darrers mots del Xirinacs. Si fos així és el millor homenatge que podem fer, no sols a ell sinó a la nostra pròpia dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada