dijous, d’octubre 27, 2011

INDEPENDÈNCIA O MORT... de la llengua

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6954 


INDEPENDÈNCIA O MORT... !!!! 




(...) “Liberté, égalité, fraternité, ou la mort!” deia la  Revolució Francesa“, “Libertad o Muerte” diu la bandera de l'Uruguai dels 33 orientals, la mateixa frase ("E-lef-the-rì-a i Thà-na-tos") està simbolitzada en les franges de la bandera de Grècia, “Patria o Muerte Venceremos” deien els patriotes cubans de Fidel Castro, “La Patrie ou la Mort, nous Vaincrons” llegim a l’emblema nacional de Burkina Faso, com també “Independentzia ala Hil” és un lema de l’esquerra abertzale basca, semblant al “Independència o Mort” de Terra Lliure(...)




LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A:           http://blocgran.cat/?p=6954 










dijous, d’octubre 20, 2011

Capitalitat nacional significa reconeixement dels herois que defensen la frontera

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


Perpinyà només és a una hora i mitja en cotxe de Barcelona però el Rovellet de l’Ou d’Elx és quatre vegades més lluny, i a més cal sumar els descansos necessaris. Però la longitud no ha de ser excusa per justificar que la capital catalana no sempre està a l’alçada del seu paper motor. És veritat que les xarxes socials han escurçat distàncies  però les comunitats de parlants no poden ser virtuals (com sovint les occitanòfones) sinó que necessiten  molta vida de carrer i de contacte físic. Per açò he decidit no perdre l’oportunitat de fer de “Barceloní conscient” anant a l’IEC a retre el reconeixement que mereix en Joan-Carles Martí i Casanova, en la presentació del seu  llibre, dins la programació  de l’Any de la Paraula Viva.
.
En la presentació, tant en Jordi Solé Comardons com Isidor Marí i Vicent Pitarch (tots ells perifèrics) han coincidit a usar reguitzells de qualificatius elogiosos per la tasca de Joan-Carles, i el conjunt de tots aquests mots, en la meua percepció,  ha sintetitzat un significat de “heroïsme”. Vicent Pitarch potser ho ha fet més en el sentit de cercar-ne l’explicació en la història familiar de l’elxà,  i ha cregut trobar-la. Segons la seva hipòtesi tot deriva de la necessitat de retrobar les arrels i a partir d’ací s’imposa una militància que en qualsevol altre país de mon mundial hauria estat reconeguda i premiada institucionalment. Mentre l’escolte estic pensant en les condicions tan dures d’aquella frontera, ofegada per una allau humana d’origen espanyol que ha quintuplicat la població;  en aquell entorn ideològic de dreta espanyolista, malgrat les simpaties per Barcelona (a diferència del nord alacantí), haurien hagut de poder comptar més  amb la capital catalana, i no ha estat aquest el cas !
.
Potser parle més dels presentadors que del protagonista, però el Vila-realenc ha fet una altra referència que també em fa pensar, i és la percepció que l’obra de Joan-Carles Martí és una autobiografia, no volguda, en la qual “l’autor cerca contínuament el Nord geogràfic, tant en la història, com entre els cognoms i els llinatges”; diu que tots ho fem, ho fem a Castelló, ho fem a Barcelona, ho fem a Girona i -diu:  “…supose que a Perpinyà s’acaba la recerca del Nord”.  Doncs jo no n’estic tant segur d’aquest límit, crec que ens sentim –potser no conscientment-  fills d’una civilització occitanocatalana (establerta en una part del continum lingüístic romànic que ha generat dos idiomes extremadament pròxims), raó per la qual la nostra cerca del Nord tendeix molt sovint a traspassar les Corberes.
.
En el cas de Joan-Carles, la seua dimensió occitana ho és per naixement (com el rei en Jaume, si em perdoneu l’aparent petulància comparativa) i la seua  obra també ho reflecteix. De la mateixa manera que reflecteix la malícia de les argumentacions “blavencianistes” sobre el diasistema occitano-romà, així com el cinisme normatiu de l’AVL, com l’absoluta lleialtat de l’autor a l’IEC, i també la seua percepció moderna de la llengua, amb la defensa desinhibida d’un estàndard català central fort. Els idiomes que no tenen una gran ciutat mundial sempre ho tindran molt més difícil que nosaltres, diu ell, i jo afegeixo que entre els objectius de l’enemic sempré estarà l’intent de deslligar-ne les  fronteres  extremes .
.
Què més puc dir sinó donar les gràcies a Joan-Carles Martí per la seua obra. No em referisc sols al conjunt heterogeni que compon el llibre “Des del Rovellet de l’Ou d’Elx” sinó a la seua funció (insuficientment reconeguda des del Cap i Casal) en la nostra frontera amb les eines intel·lectuals i el coratge propis dels millors entre els defensors de la terra. Al llarg de la nostra història mai hem estat mancats de lluitadors ni en els moments més difícils, des dels occitans que combatiren al Puig i a València en 1238, passant pels 400 valencians que descansen al Fossar de les Moreres des de fa 297 anys,  fins a herois com Sanchis  i Guarner, Enric Valor, Joan Fuster i tants d’altres dels nostre temps.  Les obres de tots ells esdevenen eines per la reconstrucció nacional, des de Barcelona i des de la frontera en mans de tots aquells activistes. Els podem reconèixer fàcilment per l’optimisme i la il·lusió incombustible, i en aquests trets podem reconèixer Joan-Carles què és alhora generador d’aquestes eines i activista: el reconeixement, doncs, també ha de ser doble.









Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!


Fantassin Manel


(Gothalonia)

dijous, d’octubre 13, 2011

12 octubre: Contra l’independentisme i la immigració

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:



De vegades és l’enemic qui ens aplana el camí. Estic xerrant amb una coneguda d’origen cubà que s’ha assabentat dels conflictes que va haver ahir a Barcelona “con los españoles que agredieron a unos catalanes”.  Aquesta cubana es considera anticastrista però reconeix que Fidel Castro tenia raó, en els seus llarguíssims discursos sobre el tema, en els quals “es reivindicava indi i criticava el 12 d’octubre, data que commemora l’assassinat de tots els indis de Cuba i del vuitanta per cent dels de Mèxic”.  Acaba dient que “…aquells espanyols que es van manifestar ahir son els autèntics immigrants però invasors, son els conqueridors,  perquè els cubans vam reemplaçar la població índia massacrada, som els nous indis…”.
.
És clar, aquest punt de la conversa em du a una pregunta obligada: “diries que vosaltres (cubans, equatorians, marroquins…) sou els nous catalans i que, en canvi, aquests espanyols son l’enemic?” La seva resposta es fa esperar i m’acaba dient que té por de semblar castrista perquè aquests comentaris son propis de Fidel i ella és profundament anticomunista. Llavors li ensenyo les notícies de premsa que expliquen que els manifestants cridaven al mateix temps contra l’independentisme i contra la immigració. Ho llegeix amb atenció i acaba sentenciant: “…immigrants i catalans som vistos com el mateix per part d’aquesta gent infame …i a més qui defensa l’espanyolitat és el feixisme…! això demostra que anem pel bon camí, nosaltres acabarem sent catalans i aquesta gent espanyola no ho seran mai…”
.
Aquesta anècdota de fa ben poca estona és una visió parcial, si voleu emocional i poc elaborada, però m’ha semblat un bon exemple de la dinàmica de conflicte i de renacionalització que vivim a casa nostra.  Pel que fa a Fidel Castro, he fet una recerca de referències seves contràries al 12 d’octubre i he trobat un article de La Vanguardia de 23 de juliol de 1985 que acaba dient “fins que els espanyols no facin autocrítica dels seus terribles crims no els podrem donar les gràcies per algunes coses culturals que ens haguessin quedat…”. Afegeixo jo: mentrestant el 12 d’octubre és solament la festa dels ultres invasors en contra d’immigrants i de catalans.











dijous, d’octubre 06, 2011

Alerta que potser l'objectiu ja no és robar-nos sinó empobrir-nos

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


Alerta que potser l'objectiu ja no és robar-nos sinó empobrir-nos


http://blocgran.cat/?p=6806


Un de cada 5 catalans és pobre. M’esperava comentaris convergents atribuint als nouvinguts la condició de menesterosos, però no ha estat així perquè uns quants coneguts votants de CiU, en concret majors de 55 anys, estan passant el mes amb menys de 640 euros. És clar que una cosa són els votants (també he conegut treballadors en precari votants del PP degut a la poca consciència social i un arrelat sentiment ecpanyol) i una cosa molt diferent son els polítics, sovint emparentats entre sí i provinents de famílies benestants.
.
“(…) la burgesia catalana forma part de la classe burgesa espanyola, per tant està interessada en mantenir aquest marc estatal d’explotació de les relacions laborals, encara que lluita per majors porcions del pastís. Sent part de la burgesia espanyola també és en part corresponsable dels governs espanyols que administren l’Estat (…). Aquesta va ser la conclusió d’un interessant debat independentista l’any 1993 i d’aquesta reflexió es deduiria que l’explotació de Catalunya es limitaria al robatori, sense perjudicar la nostra estructura econòmica, atès que se’n beneficia tot l’estat Espanyol. Segurament era cert en aquell moment, però ara el mercat s’ha estès a la Unió Europea i això ha permès a la burgesia catalana deslligar-se del xantatge hispànic i valorar l’explotació colonial que sofrim des d’una altra perspectiva. Tot plegat ha derivat en una major contestació interclassita catalana, fent que el conflicte amb Madrid vagi a més (per allò de la “acció-reacció-acció”) perquè els veïns necessiten continuar prenent-nos els doblers. Però potser ara volen anar més enllà del robatori…!
.
Si seguiu la premsa internacional veureu que ja no som els únics a preveure la proximitat de la nostre independència, sinó que comença a expressar-se aquesta idea amb una certa normalitat. Saben que la pròxima parada dels catalans és l’Estat Propi i que ja no hi ha retorn. Declaracions confuses com les de Duran Lleida (rebutjant la independència i pronunciant paraules com “confederal”) només serveixen per allargar un procés inevitable. Per tant, els espanyols poden pensar que ja no té sentit salvaguardar els hipotètics beneficis per a Espanya que podria tenir una Catalunya pròspera, sinó que allò que cal és exprimir-nos el màxim abans que ens hagem separat. Qualsevol inversió en nosaltres (amb els nostres diners, of course) son un malbaratament, perquè estem marxant.

.

A més, en època de crisi és més fàcil visualitzar la relació entre el procés d’empobriment accelerat dels Catalans i els 60.000.000 d’euros que Espanya se’ns queda cada dia. Això vol dir que els nostres burgesos saben que Espanya ens està empobrint i que els espanyols saben que el seu domini sobre nosaltres ens empobreix. Però en la perspectiva de la separació judicial la lògica ja no és solament econòmica, no és solament esquilmar-nos al màxim, empipats perquè s’haurà acabat un robatori de 300 anys, sinó que també és l’hora de la geoestratègia, de les futures relacions de veïnatge, de dependència, de xantatge poblacional, de propaganda… En aquest sentit potser si que l’objectiu ja no és solament robar-nos sinó començar a empobrir-nos. No podem perdre de vista que la “intel·ligència” espanyola ja pot estar dissenyans polítiques pensant en “el dia després”.
.
http://blocgran.cat/?p=6806
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)