http://blocgran.cat/?p=5308
L’independentisme entre la Distorsió i la Clarificació
abril 6, 2011 | 
Fantassin Manel |
Som a 3 dies de la curullar la campanya de Consultes Independentistes a la Capital Catalana, i a 6 dies del debat parlamentari sobre la Llei d’Independència, som a la vora de Sant Jordi coma facilitador patriòtic, i amb ganes que passin les eleccions municipals per poder començar a pair, en fred, la distorsió partidista del moviment per la independència que hauria d’encarar la fase 4 del Full de Ruta..
No sé pas què en sortirà d’aquest aiguabarreig, però tinc clar que és un procés necessari, perquè el nou independentisme cívic no ha sortit al marge dels polítics, sinó com a reacció al tractament que feien els espanyols de la iniciativa estatutària catalana. Si, és inevitable que el protagonisme independentista estigui al carrer en comptes d’estar al Parlament, però la distorsió només és aparent, perquè en realitat allò que està succeint és una clarificació.
.
La clarificació s’està donant al carrer, als partits, al Parlament… Serà clarificador el debat de la Llei d’Independència perquè escriurà noms i cognoms en la Història de Catalunya, tant a llistat dels patriotes com al dels traïdors que permetin que prosperin les esmenes amb què la volen neutralitzar. Però, jo, com tots, espero que acabi aviat aquesta fase, perquè a nivell partidari és clar que distorsiona i desmobilitza ! Especialment entre l’independentisme de centre, que es veu dividit per allò que identifica com “simples ambicions personalistes”..
Per sort els CUPàires estem en altres coordenades i ens podem permetre el tracte amb uns i altres sense por al contagi; com dissabte passat, que vaig estar a l’acte de la Plaça Sant Jaume organitzat per Solidaritat. N’érem uns quants de propers a les CUP però no vaig saber reconèixer ningú de Democràcia Catalana ni de Reagrupament ni d’ERC. Estic segur que el dia que vagi a un acte d’aquestes formacions també hi trobaré d’altres de la meva corda però ningú de Solidaritat.
.
He reconèixer que em va agradar especialment el parlament del Gómez Tena i, engrescat per aquest, vaig iniciar una interessant conversa amb vells coneguts que ara estan en l’òrbita de Solidaritat. Inevitablement vam acabar parlant de les properes eleccions municipals a BCN. D’entrada estaven encegats en la mateixa fantasia que va protagonitzar Reagrupament a les Autonòmiques, però no van acceptar la porra que els proposava, o sigui que, de facto van acceptar el meu pronòstic:.
“Compteu el nombre d’independentistes de centre que hi ha a la capital catalana, resteu-hi tots els que es quedaran a casa decebuts per l’enfrontament caïnita, resteu-hi els que votaran CiU perquè pensaran que al menys canviem catalanista per postporciolista, resteu-li finalment els que, d’entre les dues opcions (Solidaritat/DC-Rcat-ERC), votaran la força minoritària que no obtindrà representació… al final la nostra representació a l’ajuntament serà sols d’un 10% de l’independentisme real”.
.
Al menys vaig gaudir amb l’acte i amb les reflexions perquè, a diferència dels que hi estan encegats, jo ho percebeixo com una peça del conjunt. No tant en forma de front patriòtic, com diu el meu antic partit, el PSAN, sinó que prefereixo veure-ho, des del meu determinisme sistèmic, com una interessant adaptació a un conjunt de necessitats: d’independentisme explícit, però també de liderat.
.
En tot cas, estic convençut que allò primer són els nínxols ideològics i després l’encaix en ells, sovint costós, la qual cosa vol dir que els propers anys la gent s’anirà resituant en fred, conformant l’assignatura pendent del sistema català de partits: el centre-dreta independentista. El rol sistèmic de la CUP, estirant de la corda -i dificultant les baixades de pantalons d’ERC-, permetrà visualitzar millor l’espai pendent al nostre sistema de partits.
.
De tota manera, la clarificació afecta tot el sistema en la mesura que es va fent més creïble una alternativa d’esquerres i independentista, com les CUP, que provocarà tensions en el seu “homònim sistèmic espanyol” (ICV): ja vam sentir l’altre dia en Gomà, i més que en veurem, suposo que començant per la gent provinent d’Entesa.
.
En fi, ja s’acaba! Que quedi clar que les eleccions són el darrer acte de la distorsió en un procés clarificador, i que la vertadera feina comença l’endèma mateix, el 23 de maig. Les restes del naufragi hauran de posar el seu gra de sorra, des dels Ajuntaments i del Parlament, amb iniciatives que facilitin el desemmascarament dels venuts de tots els signes, mentre el poble basteix des de la base l’Assemblea Nacional Catalana del Moviment per la Independència.
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana | 
8 comentaris »
8 comentaris »
abril 7, 2011 a les 12:27 am
abril 7, 2011 a les 8:58 am
abril 7, 2011 a les 9:11 am
Les que no siguin de centre seran necessàriament minoritàries però el seu paper sistèmic és fonamental. També al UK i als USA hi ha partits comunistes, i també hi ha les opcions de l’altre extrem, i el marge electoral que tenen és necessàriament minoritari;
de fet, la manca d’aquestes opcions és un símptoma de l’anormalitat i una explicació dels problemes del país.
Actualment el sistema català de partit té l’anormalitat de la manca d’un centre-dreta independentista (que ocasiona tot un girigall de propostes contradictòries intentant ocupar aquest espai)
i l’anormalitat que l’extrem esquerre no es presentava a les eleccions autonòmiques (molt del seu vot potencial anava a l’alter-ego espanyolista ICV o es repartia entre opcions indepes de centre),
però a la propera de ben segur que tindrem les CUP al Parlament.
Que serem pocs? Obviament!: La majoria de la gent vota centre, però la nostra tasca és fonamental!
abril 7, 2011 a les 10:21 am
abril 7, 2011 a les 4:46 pm
.
“si algú vol ser demòcrata-cristià, és el seu dret, però que no ho amagui al darrere d’una estelada”, o “si algú vol ser liberal, és el seu dret, però que no ho amagui al darrere d’una estelada”, o “si algú vol ser conservador, és el seu dret, però que no ho amagui al darrere d’una estelada”, o “si algú vol ser humanista, o ecologista, és el seu dret, però que no ho amagui al darrere d’una estelada”…
.
El patriotisme es demostra lluitant contra Espanya. A Euskadi qui són més independentistes, els comunistes d’ETA o els democristians del PNV ???
.
Doncs depèn: qui dóna més suport a Espanya i que n’està més en contra?
.
(…que per cert, el PNV no sols fou fundador de la Internacional Democristiana, sinó que fins i tot va ser fundat el 1947 als mateixos locals parisins del PNV)
abril 7, 2011 a les 5:10 pm
abril 8, 2011 a les 12:31 am
El centralisme democràtic s’oposa al burocratisme.
Què vol dir “centralisme democràtic”:
1-Caràcter electiu i revocable de tots els òrgans de direcció de baix a dalt.
2-Rendició periòdica de comptes pels òrgans de direcció davant dels que elegiren i davant els òrgans superiors.
3-Llibertat crítica i autocrítica dins del partit.
4-Estricta disciplina de partit, subordinació de la minoria a la majoria.
5-Les decisions dels òrgans superiors son vinculants pels òrgans superiors.
5-Treball i direcció col·lectius, resnponsabilitat individual de cada militant.
Equival a: democracia interna, unitat d’acció i direcció col·lectiva.
.
Però “centralisme democràctic” bàsicament vol dir “subordinació de la minoria a la majoria”. No veig perquè presumeixes tant de la manca de centralisme democràtic de CiU en al qual les decisions espanyoles d’una minoria que controla el poder poden més que el pensament independentista de la immensa majoria dels militants, dels votants i fins dels diputats!
.
Tant el Partit Demòcrata dels Estats Units com el Partit Republicà USA són bons exponents de centralisme democràtic, però a Europa és habitual que les idees de la camarilla dirigent puguin més que l’opinió de la majoria, i particularment a convergència.
abril 8, 2011 a les 6:50 am