60 anys des de la Vaga de Tramvies fins al Català Emprenyat

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5488

60 anys des de la Vaga de Tramvies fins al Català Emprenyat

 abril 27, 2011 |  Fantassin Manel |

La vetlla al Parc de la Ciutadella, per la votació parlamentària sobre la Llei d’Independència de Catalunya, en plena ressaca de les eleccions autonòmiques, i amb l’expectativa de les municipals, va permetre debats interessants entre patriotes d’ERC, CUP, DCAT, etc. que vam trobar-nos fent costat a la iniciativa d’ScI.

.

Un tema que es va repetir, amb distints arguments, fou com la pràctica partidista acaba destrempant la ciutadania, però que quan aquesta s’indigna acaba emergint amb força, fins que novament els partits tornen a intentar suplantar el poble, i aquest acaba castigant-los electoralment.

.

Ens estàvem referint a les grans manifestacions massives que ha viscut Barcelona arran de les polèmiques sobre l’estatut. De fet, les Consultes Sobiranistes són percebudes com una continuació d’aquest moviment cívic, però, per contra, els processos electorals on han pres part alguns dirigents cívics han semblat quelcom aliè i fins contraproduent, atès que la gent s’ha acabat abstenint o votant els mateixos partits que van retallar l’Estatut.

.

Vam recordar també la Vaga de Tramvies de març del 51, encuriosits perquè els mitjans no havien comentat el 60è aniversari. És cert que era un context molt diferent, però vam assenyalar alguns elements interessants d’aquells fets, des de la perspectiva antropològica i de la psicologia social, per a ser introduïts en les reflexions del present: la insostenibilitat de la situació econòmica i el fet que la gent percebeix que en són responsables les grans fortunes corruptes.

.

Però, a diferència d’Islàndia, aquí sembla que tenim assumit que som nosaltres, el poble ras, els que haurem de socialitzar les pèrdues de les grans fortunes corruptes a base de retallades en la sanitat pública, així com a precaritzar els drets socials i laborals. És clar, la realitat econòmica és molt diferent de la de 1951, no té res a veure! …però la reacció de la gent és interessant, atès que en aquell moment, mancada de direcció política i desmotivada, la població va necessitar que l’espurna que encengués els ànims fos, alhora, patriòtica i social.

.

En concret, va ser la diferència de tracte de Barcelona amb Madrid. A la capital de ca l’ocupant les protestes no sols van aturar l’increment del preu del bitllet sinó que, fins i tot, aquests van quedar en una tarifa inferior a la de Barcelona d’abans de l’encariment. (Recordem com també s’havia fet aturar la matriculació de cotxes i la concessió de telèfons a Barcelona fins que Madrid hagués superat les xifres de la capital catalana.)

.

Estelades i peles! Aquesta era la fórmula filosofal on anava a parar la conversa amb arguments circulars. Si, però com gestionem el dia a dia? –vam coincidir a preguntar els més esquerrans de la tertúlia-. No puc dir que arribéssim a cap acord; tornàvem a les mateixes propostes partidistes que causen la paradògica deserció electoral. Però el problema no són pas els partits sinó quelcom de la seva estructura que no acaba de sintonitzar amb les necessitats de l’electorat.

.

Els amics de ScI em justificaven la seva proposta municipalista, i jo els responia que el discurs de Santiago Espot té poc ganxo als barris i en les expectatives dels ciutadans que sofreixen problemes concrets (de mobilitat, de desnonaments per hipoteques impagades, de manca de guarderies que permetin conciliar la vida laboral i familiar…). Les rèpliques sovint anaven a la defensiva: “pitjor CiU,  que el Trias mira de no bellugar-se gaire per guanyar sols amb l’abstenció dels que estan cansats de l’Hereu!”.

.

…I encara ens sorprenem  de veure com la població “passa de votar” després de manifestar-se al crit d’Independència? Si al 51 hagués hagut democràcia i,  després de la famosa Vaga de Tramvies, els partits polítics haguessin proposat circumloquis sobre els terminis en els increments dels bitllets, probablement la gent s’hauria abstingut massivament. És normal, hi ha un moment que la població s’atipa i, alhora, percep les institucions com part del problema. Cap institució fica en l’organigrama el seu botxí, i els partits estan inserits en la realitat institucional espanyola, per tant alguna cosa se’ls deu contagiar de manera que sovint allò que fan és apagar focs, pitjor encara: apagar l’espurna.

.

No, companys d’independentisme immadur, l’espurna no vindrà d’eludir les polítiques socials. L’espurna no ha de ser “independentisme i consciència d’espoli fiscal”.  Massa intel·lectual! Això és l’escalfor de fons, però no l’espurna. L’espurna ha de ser la indignació del barri “per les retallades dels serveis bàsics degut a que Espanya ens roba i els privilegiats no sols no tenen pebrots de lluitar contra Espanya sinó que, en comptes d’això, pretenen fer-nos-ho pagar a nosaltres, al poble ras, perquè d’aquesta manera poden mantenir beneficis fiscals, escoles concertades a les quals se les tolera escaquejar-se del repartiment dels nens nouvinguts,  i tot el gaudi habitual de privilegis mesquins” .

.

La nostra tasca ha de ser propostes de solucions concretes sense mossegar-nos la llengua, però amb solucions, encara que aquestes estiguin a Madrid, però concretes. I no voler fer d’apagafocs, perquè quan el poble se n’atipa, quan “cal ser valents altre cop”, quan hi ha el canvi, és quan hi ha una espurna “patriòtica i social alhora”. Com en la Vaga de Tramvies d’aquell març de 1951.

.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana |  14 comentaris »

14 respostes

1. Guim diu:
   abril 28, 2011 a les 1:28 am
   S’esten el dogma, i amb gent que pensava més liberal, que no existeix ni esquerra ni dreta, i que privatitzar serveis públics és l’única sortida, en definitiva, que no hi ha volta de fulla i punt. Perquè ho diu “tothom”, des l’Artur Mas al Mas-Colell, passant per la Merkel, en Sarki, l’Ansar i tants d’altres. De la nostra i de la no tan nostra brillant “intelligentsia”.
   L’argument que no hi ha altres opcions de gestionar l’economia és pervers i penso també que poc liberal, políticament. La “meva” Europa, millorable com tot, s’assenta o s’assentava sobre les llibertats formals, però també sobre un concepte clau, per a mi, que és una classe mitja ampla i potent, i possibilitats per a tothom. És evident que els catalans, com els europeus, trien o han triat de moment en sentit contrari, en la línia de neutralitzar i aprimar els serveis públics en la línia de seguir disminuint el gruix de la classe mitjana, en la línia també de primar l’economia davant la política. I sinó combregues, estúpid.
   L’excusa de la “retallada” d’en Mas no és conjuntural, no és d’apagafocs, no és que s’ha de fer perquè s’ha trobat la caixa buida (mira qui parla) és el seu model (De la Rosa, empresari de l’any?), afavoreix els més privilegiats i no als que més s’esforcen, i això amb o sense la revisió del nefast pacte fiscal que patim amb Espanya.
2. Fantassin Manel diu:
   abril 28, 2011 a les 2:17 am
   No estic d’acord que els Europeus estiguin triant el mateix, sí que és cert que això és el que ens arriba, coneguts meus de diversos països europeus (frança, Alemanya, Holanda, Austria i Suècia) em diuen que a ca seva no està havent retallades que afectin a serveis bàsics sinó que l’aprimament de l’administració s’està veient compensat per increments en serveis bàsics (per exemple el no increment de funcionaris per controlar sous i patrimonis a persones meritòries de prestacions es compensa universalitzant les prestacions, el cost de la qual universalització és inferior al cost dels funcionaris que haurien d’estar mirant si et passes o no un euro o si et falta un euro per tenir dret a la prestació). En canvi aquí simplement retallen drets i prestacions, i també impostos pels que més tenen.
3. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   abril 28, 2011 a les 2:46 pm
   T’equivoques, és normal tu que vius de fantasies.
   el desmoronament de l’estat del benestar el provca el partit comunista de la Xina fent dumping social, i també la necessitat d’elevar el nivell de vida en aquests pïsos que estem enriquin i que diem emeregents, fent-los immenses transferències de riquesa que ens estan empobrin, aquí no es pot produir per què el que ve d’allà és infinitament més barat i produir aquí és la ruïna.
   I no es pot permetre que es criminalitzi cap col·lectiu, els que tenen més no poden ser perseguits per quatre que com hom ha vist abastament només esperen quedar-se el que és d’altres.
4. Fantassin Manel diu:
   abril 28, 2011 a les 3:17 pm
   No visc pas de fantassies, que pocs em guanyen a materialista! No nego tampoc els efectes que pot tenir en el nivell de vida dels països el joc de capitals transnacionals. De tota manera estic d’acord amb en Guim, no és tant criminalització com potineria, atès que en altres països lliberals i gens sospitosos de socialistes son més seriosos i cerquen l’excel·lència empresarial en el valor afegit i no pas en xanxullos ni en posar en perill la cohesió social com fa la classe empresarial hispanocatalana.
5. vallfosca diu:
   abril 28, 2011 a les 5:44 pm
   El marxisme i la lluita de classes no te res a oferir a Catalunya, res de profit, ans al contrari ignorància i pobresa. De fet una de les principals dificultats que tenim és la prevalença del mite de que “tothom te dret a tot” i de que els que impedeixen aquesta realització son uns fills de puta egoistes que no volen perdre privilegis de “classe”.
   Però aquest mite no explica com es fa per a pagar tota aquesta despesa sense robar.
6. vallfosca diu:
   abril 28, 2011 a les 5:52 pm
   Ah!, per cert, sembla que la participació del 2.010 ha estat més alta que la del 2.006, potser alguns ciutadans és varen decidir a anar a les urnes,malgrat tot, amb l’única missió de foragitar els Tripartits de l’igualitarisme redemptor universal.
7. Guim diu:
   abril 28, 2011 a les 8:03 pm
   Manel, la informació que jo tinc indica que la diferència entre rentes, i també entre les provinents del capital i les del treball, s’ha eixamplat progressivament a Europa en les darreres dècades.
   Sóc una mica escèptic quant a les solucions i alternatives a aquest problema, però tant de bo siguem capaços, a nivell català i europeu, al món, a no triar el camí més fàcil sinó un camí més just. Però el discurs que arriba més és la matraca conservadoritzant, i naturalment, no ho dic només per alguns opinadors, “realistes”, habituals d’aquest bloc.
8. David Morgades i Clopés diu:
   abril 28, 2011 a les 11:45 pm
   Nou article a l’hora Vallfosca: http://blocgran.cat/?page_id=5508
9. Fantassin Manel diu:
   abril 28, 2011 a les 11:49 pm
   Guim: jo sóc optimista perquè els drets socials ens els hem guanyat lluitant contra els lladres, però no totes les polítiques socials han vingut de l’esquerra, segurament la majoria han vingut de la dreta, especialment de la democràcia cristiana, per tal d’evitar “mals majors”. Jo sóc optimista, no pas per les capacitats dels treballadors catalans, que són ben febles, ni per l’honestedat dels empresaris catalans que n’he vist més aviat poqueta, sinó perquè estem condemnats a afegir-nos a un espai social més ample, l’europeu, on hi ha més seny per dalt i més força per baix. I la prova és que els va millor que a nosaltres.
   Vallfosca: el problema per a mi no és el percentatge que gent que vulgui foragitar tripartits ni el percentatge de gent que al final ha decidit votar catanyol. Per a mi el problema és la gent independentista que es queda a casa. De moment el problema el tenim aquí. De cara a les municipals ja pots deixar estar les entel·lèquies sobre si els marxistes o els no marxistes, perquè a Barcelona allò que tenim és penós: independentistes que passen de votar perquè només veuen divisió, i un Tries que no té cap atractiu i que guanyarà perquè la gent està cansada de l’Hereu: O sigui, en comptes d’excel·lència allò que tenim, l’únic que tenim, és mediocritat.
10. vallfosca diu:
    abril 29, 2011 a les 2:59 pm
    En això estem d’acord, aquest és un País ben trist en el que els ciutadans,una majoria, han de triar entre votar “el mal menor” o quedar-nos a casa…
11. Fantassin diu:
    abril 29, 2011 a les 3:02 pm
    Avui he trobat a faltar els comentaris més convergents. Llàstima!, tenia ganes saber com és que coincideixen tant el PSC i CiU en penar menys qui se salta un semàfor en vermell que qui va pel carrer com a Malibú (déu n’hi do la diferència en la quantia de les multes!)
    http://www.ara.cat/societat/LAjuntament-Barcelona-seminudisme-PSC-CiU_0_471553122.html
12. Andreu diu:
    abril 29, 2011 a les 5:50 pm
    Manel, crec, sincerament, que t’equivoques molt i molt. Sobretot en comentaris fora de lloc. Aci no hi ha hagut mai comentaris convergents, que, en tot cas, nomes els poden donar els qui tinguin la representativitat convergent. Això, crec, us omple de fantasies qauan confoneu comentaris estrictament personals amb parers col.lectius. Ja entenc que els qui formen part de grupets que fan assemblees en un menjador petit s’ho puguin arribar a creure, però la vida política és molt diferent, gràcies a Deu, dels comentaris personals de tothom a aquest bloc. Vaja, no sé de ningú que escrigui dient que representa al gropuscul més petit dels mes petits de Catalunya.
    Bon cap de setmana i que els sindicats espanyols vagin desapareixent d’una vegada de casa nostra.
    Cordialment,
    Andreu
13. Ramon diu:
    abril 30, 2011 a les 10:59 am
    Hi ha força episodis de l’història recent de Catalunya que han estat mitificats perque calien mites més que no pas perque s’ho valguessin. Pel que se, la Vaga de Tranvies n’és una. Es sol presentar aquesta vaga com una mena de aixecament popular, però testimonis presencials, entre ells el meu pare, ja traspassat, m’explicaven que el dia de la vaga hi havia uns senyor molt ben vestits i encorbatats que, sense ser molestats per la policia franquista, anaven tranquil·lament pel carrer ordenant a les botigues que tanquessin, que s’adherissin a la vaga, i ho feien sense amagar-se. No sembla pas que la policia franquista hagues permes la feina d’aquests actius promotors de la vaga si arriben a ser agents del Komintern, oi? La versio que corria a l’epoca era que allo era una “guerra” entre faccions del règim, pero es clar com pels antifranquistes era inadmisible que la unica accio de certa importancia contra el regim no hagues estat obra d’ells sino del propi regim, doncs potser van reinventar el succeït a major gloria de la llibertat i la democràcia.
    Passa que quan s’arriba a una certa edat, les mentides ja fan fàstic.
14. Ramon diu:
    abril 30, 2011 a les 11:08 am
    Fantassin Manel,
    Els drets socials “obtinguts amb dura lluite per les classes populars”, com diria la propaganda d’esquerres, van ser nomes concessions de qui tenia el pdoer als països occidentals per a no donar facilitats a la pinça constituida pel Exercit Roig a Berlin i potents Partits Comunistes a cada pais. Els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, el comunisme s’havia imposat als països de Europa del Est gracies a la forá militar societica, i alesores no estava gens clar que aquests no decidissin tirar capa l’Oest, i la força militar aliada per evitar-ho era mes aviat modesta. La solucio va ser la Guerra Freda i el Teló d’ACer per un costat, i el “desarmament” dels partits comunistes nacionals que foren abandonats pels electors quan la prosperitat i els drets socials van començar a manar a dojo.
    Pero arriba el 1989, l’Exercit Roig s’ensorra, i tot de sobte, les pensions son insosteibles, l’estat de benestar esdeve una carrega feixuga, i els llocs de treball volen a Asia buscant salaris baixos. Es l’origen de la situacio actual, no nomes aqui sino a tot Europa, encara que el cas espanyol es dels pitjors a causa dels vicis propis: l’estat de benestar de rebaixes, les pensions enderredrides amb l’esperança de que els perceptors es morin abans de cobrar, l’atur galopant etc. I l’origen de tot es l’ensorrament del sistema comunista i, sobre tot, del Exercit Roig: ara les classes populars occidentals no tene cap papus amb el que amenaçar els de dalt. I ho estan pagant.