http://blocgran.cat/?p=4480
Visca l’estat autonòmic !:-b
gener 20, 2011 | 
Fantassin Manel |
(…)
I l’endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven “Viva Espanya
i viva la Constitución”… mira per on!
I visca el rei… ves quin remei!
(…)
.
Comença la segona part de la Comèdia Catanyola 2011 amb insinuacions encadenades, dels partits espanyols, sobre possibles retallades autonòmiques. Les reaccions coherentment secessionistes han estat només les de l’independentisme explícit, però per la boca petita, perquè el globus sonda els ha agafat en pilotes i perquè el seu electorat està desconcertat, mancat de direcció ideològica clara. També perquè els grans mitjans de comunicació estan perfectament coordinats en una operació orquestrada per a difondre, en forma de combat pugilítico-dialèctic, les cinquanta mil justificacions espanyoles, així com les repliques verbals de CiU i, en menor mesura, de ICV. Tot un espectacle!.
Ja fa uns quants articles que estic advertint sobre la principal característica de l’entesa PSOE-CiU: desactivar l’independentisme sociològic, aquell independentisme català “reactiu de la reacció espanyola contra les inacceptables demandes catalanes”, perquè no beneficia ni els uns ni els altres, al contrari, els crea seriosos problemes. En canvi, aquell altre independentisme minoritari, reactiu de la repressió policial espanyola dels anys vuitanta, gràficament aliè a la centralitat, éra molt útil, perquè permetia percebre clarament que la normalitat sociològica estava en el regionalisme. Però aquest “nou sobiranisme de centre” és innecessari tant a ulls convergents com d’allò que també aquests anomenen “govern central”; ja ho deien, quan ERC va proposar un nou Estatut d’Autonomia, que “no calia, perquè en l’antic Estatut quedaven moltes competències per desenvolupar” i perquè, a més, “crearia tensions amb Espanya i fins i tot podíem veure retallats alguns drets”. Llavors ja m’advertia, molt seriosament, un conegut convergent i grandíssim admirador de Duran-Lleida, d’una manera ben gràfica: “en 10 paraules, Manel, per ser més nació cal més nacionalisme i menys independentisme“, i fa pocs dies m’ha trucat per recordar-m’ho.
.
Recordeu aquella intervenció de Zapatero al Parlamento Español, augurant públicament a Puigcercós que aquest darrer acabaria sentint-se còmode en l’Espanya amiga que anaven a construir? En aquell moment el Presidente ho veia fàcil, perquè imaginava un increment de la descentralització al gust dels catalans, però en termes administratius, la qual cosa no havia pas trencat altres països encara més descentralitzats, tot el contrari. En Zapatero només posava el límit per banda simbòlico-identitària, amenaçant que no permetria competicions de futbol de Catalunya contra Espanya. Això darrer era una línia infranquejable seriosa, que seria combatuda amb totes les armes possibles, i així ho vam poder veure a Roma, Fresno i Buenos Aires, en forma vergonyantment bruta, contra la Federació Catalana de Patinatge.
.
Estic convençut que aquell Zapatero innocent d’aleshores ha canviat, que ara és un altre, més amargat amb el capítol català, més madur i escèptic de creure que sigui possible una solució al cas català que no passi per temes simbòlics impossibles de digerir a Espanya. Ha pogut veure l’independentisme multiplicant-se front la reacció espanyola contra el nou Estatut. Enyora la pau catanyola de les èpoques pujolistes, quan el PSC no havia de governar Catalunya i, per tant, no havia d’exercir de nacionalista català (no perdia ni l’electorat espanyolista que el percebia radicalment catalanista, ni l’electorat catalanista defraudat per les posteriors correccions espanyolistes). Ara, per fi, el PSC podrà tornar a guanyar la confiança de l’electorat catanyol. Tanmateix, el gran mal ja està fet! Els errors es paguen, però quin Estat, potent o no, renunciaria a usar tots els mitjans possibles per corregir-los? La comoditat de la nova correlació de forces al Parlament de Catalunya dóna tranquil·litat, perquè quan no hi ha iniciatives que generen rebuig a Espanya, no hi ha reacció independentista catalana. Què cal, doncs, per corregir l’error i tornar al població a la normalitat autonomista? Doncs amenaçar l’autonomia! Només cal: l’ús dels amics editors, l’acció concertada de “los dos grandes partidos nasionales” i les valentes respostes a l’ofensa, per part del flamant nou super-president de la Generalitat, traient pit en defensa de l’autonomia :
.
-“S’enfrontaran no només amb la Generalitat sinó també amb la gent que està disposada a defensar allò que som: la voluntat d’un conjunt del poble de ser una nació”.
-“Que ells facin el que vulguin amb les seves 17 autonomies, però que no toquin Catalunya; Catalunya i la nació catalana sí que és viable”.
-“Ja sabem el pa que s’hi dóna, el dit acusador anirà cap a Catalunya, però toparan amb nosaltres”.
.I l’endemà podran començar a gaudir d’un nou escenari sociològic a Catalunya. Tota aquella gent que cridava “independència” ara reivindica l’autonomia, i fins i tot els mateixos que fa quatre dies posaven les esperances en la fantasia d’una majoria independentista a punt de guanyar les autonòmiques i de proclamar unilateralment la independència , ara tornen a caure en més del mateix, però de forma encara més contradictòria: defensem l’autonomia front el govern “central” i visca en Mas que no sols donarà estabilitat al govern espanyol sinó que ens durà a la independència!
.
Via fora els adormits …i els miops que es deixen enredar per fantasies sobre vies, suposadament més lentes però segures, vies que no tenen altra destinació que l’Espanya dels catalans narcotizats que reivindiquen les seves pròpies cadenes.
.
.
.
.
(Gothia Lunga)
.
Etiquetes Política catalana | 
9 comentaris »
9 comentaris »
gener 20, 2011 a les 10:28 am
salut i independència.
gener 20, 2011 a les 1:06 pm
Per intents que no sigui. Però la realitat democràtica és molt i molt tossuda. I despreciar-la, des d’una pretesa superioritat estratègica, esdevé, realment, una collonada.
Andreu
gener 20, 2011 a les 4:17 pm
.
Tot el nostre bagatge
és un cúmul de fracassos,
però incomprensiblement
cada dia som més gent.
Sempre que ens alcem
és per fotre´ns de nassos
i malgrat tot,
malgrat tot guanyarem!
.
…i encara que no fos així,
vendríem cara la nostra dignitat
i la nostra pell,
.
una abraçada!
gener 20, 2011 a les 4:53 pm
…no és menyspreu de la realitat democràtica en favor de la superioritat estratègica …o no és ben bé això, sinó que crec que són dues coses diferents, o tres:
1-la societat tria una opinió majoritària (que és legítim),
2-els seus líders decideixen una estratègia (que també és absolutament legítim i que, a més, l’estratègia pot ser coherent amb el sentir majoritari dels electors o no, en tot cas les següents eleccions seran l’avaluació de les seves decisions)
3-i jo, que sóc sobiranista, per això escric aquí (això és un blog sobiranista), em sento partícep d’una fració de la comunitat (formada tant per persones de dretes com per persones d’esquerres i de centre) partidària de les polítiques independentistes i contrària a tot allò que ens allunyi de l’independentisme.
En conseqüència critico aquells que, d’entrada sembla que són dels meus però que no estan fent allò que crec que haurien de fer: entre d’altres, incrementar la consciència sobiranista.
.
-És clar, després hi ha una altra tipologia, i és amb aquests que tinc problemes jo. Es caracteritzen per ostentar la meva etiqueta (independentista) però la combinen amb elements “parapsicològics” (en el sentit q tenen el convenciment que certs líders i certs partits que rebutgen la independència i que no fan pas polítiques independentistes “ens portaran de manera segura, tot i que potser lenta, a la independència”).
.
Ahir m’ho deia la persona que esmento a l’article, em deia que en Duran-Lleida en durà a la independència! Com puc admetre jo aquest Acte de Fe d’algú que precisament es proclama contrari a la independència?
En aquest cas no puc limitar-me a donar-li “infabilitat per raó de Respecte al seu Èxit Electoral”,
al contrari, com a sobiranista, com a membre de la comunitat sobiranista transversal i d’un blog sobiranista, allò que he de fer és criticar tota defensa de l’estat de les autonomies (és a dir, de l’actual fòrmula organitzativa del Reino de España) que facin els polítics que ens administren.
Ben cordialment,
manel
gener 20, 2011 a les 8:35 pm
Tens raó que l’intercanvi d’amenaces de fulminació per part dels d’allà, i de proclames de voluntad de defensa dels drets adquirits ( !!??? ) per part dels d’aquí, hi ha moments que sona a comèdia. Al cap i a la fi, quan cada dia et tallen un dit, exigir que no et tallin la ma sembla una mica ridícul per bé que entendridor.
Jo no participo de la fe en els miracles ( ni tan sols a can Duran ), però penso que a aquesta comèdia, per a ser-ho realment, li falla alguna cosa. Li falla l’estabilitat de la situació de fons. De la situació econòmica, vull dir.
Amb una situació de tresoreria com la que hi ha ara mateix a la Generalitat, aquests tipus de brometes florals no es poden fer amb tot el fair play necessari.
No veig els dirigents volent avançar decididament cap a la independència, però pot passar que sigui l’independència la que avanci cap a ells.
Jo no li demanaré al President Mas que sigui independentista, sino que faci tot el possible per a defensar els interessos dels catalans. Això sí que ho està obligat a fer. I si per no donar el pas, no ho fa, si per no prendre les decisions que calgui, perjudica aquests interessos, aleshores, ens haurà traït a tots. Als independentistes explícits, als implícits, als parapsicològics, als místics i fins i tot als autonomístics.
Salut
gener 21, 2011 a les 1:27 am
Andreu
gener 21, 2011 a les 7:20 am
Avui, a Som Ràdio, el presentador ho ha assenyalat molt bé quan ha comentat que ja No és temps de limitar-se a administrar, que ara cal independència, que la independència és el contrari de l’espanya autonòmica i que cal dir “autonomia NO independència si”.
Precisament la lògica de medis de comunicació com aquell, o com aquest bloc, està en la clarificació. L’autonomisme
(i per extensió totes les teories referides a que “si anem fent” amb l’autonomia després la independència caurà com fruita madura)
se situen en un costat,
i l’independentisme se situa en l’altre,
això no és sectarisme o, si més no, ho és tant com qualsevol altra opció ideològica absolutament legítma,
així són les clarificacions.
gener 22, 2011 a les 3:27 am
I en democràcia i en llibertat, amb les pastilles , com ha demostrat la història, la histèria i les fanàtiques subdivisions del Psan i dels seus derivats, no s’arriba en lloc, ni a l’autonomia, ni al progrès ni a la llibertat.
Per les paraules moren els peixos,pel progrés i per l’ampliació de la majoria social sobiranista, en democràcia i en llibertat, es pot arribar a la sobirania plena.
Cordialment,
Andreu
gener 22, 2011 a les 11:24 am
…llevat que la meta d’aquests partits (dels seus dirigents) sigui tot el contrari de l’ampliació de la majoria social sobiranista
.
perquè, després d’anys i panys de majories independentistes no veig pas que la majoria dels independentistes -que actualment han votat Mas- provinguin de CiU
Més aviat vegi els independentistes formats en els pastillers histèrics i fanàntics que comentes que s’han passat a CiU.
.
No cal preguntar-se perquè CiU no genera independentisme (encara que després fagociti l’independentisme format al PSAN, convertit i en adult i cremat!), és evident perquè CiU no ho genera, perquè el seu objectiu ni és ni ha estat independentista!
.
Per tant, tornant al teu comentari, et dono TOTALMENT la raó: millor ho aconseguirem en democràcia i no entre fanatismes,
però això NO implica que qualsevol partit democràtic ens hi porti.
Només ho podrà fer algun partit que generi consciència sobiranista, i jo en conec alguns que ho fan i uns altres que ho rebutgen explítament
…malbaratant els vots independentistes i lligant de mans els seus diputats independentistes.