http://blocgran.cat/?p=4545
Amics Per Sempre lailo lailo… (Sobre la Difícil Internacionalització del Cas Català)
gener 27, 2011 | 
Fantassin Manel |
La nova ofensiva espanyola contra el nostre sistema de Caixes d’Estalvi sembla ja acceptada per la classe política catalana, conscient que la correlació de forces li impedeix cap resistència. Potser si des d’Europa fos possible algun suport… però la realitat és que fora de Catalunya no ens entenen, i la prova és el nostre reflex en la premsa internacional, reflex convertit en una mena d’esquema (sense matisos, sense riquesa, sense interès) que neix en espanyol a Can Godó (en el millor dels casos) i a El Mundo, i que arriba als nostres veïns després d’haver passat per l’anglès!.
Aquests dies la prestigiosa revista Time ha difós a tot el mon mundial un Top Ten de les nacions independentistes i ha oblidat Catalunya, però no Euskadi, país que malgrat tot sembla prou còmode amb el seu Concert Econòmic. Em diu un amic nord-americà que Time no oblida mai res, que si no ens ha fet sortir no és pas per desconeixement, sinó per motius més que concrets, segurament relacionats amb la posició catalana en el ranking d’amistats de la revista i del poble americà per extensió..
En això de la Internacionalització del Cas Català sempre hi ha hagut tantes capelles com sants. N’he llegit que apel·len a la reparació de la traïció anglesa de 1714, n’hi ha d’altres més pragmàtics, amb propostes diplomàtiques, però basades en argumentacions sobre drets i justícia. En tot cas, tots els que he llegit són reivindicatius. L’amic Daniel Camon Pastor em recomanava l’altre dia el seu llibre “Un únic camí”, però encara no he tingut oportunitat de cercar-lo. En tot cas, veig que la majoria són reivindicatius o ingenus, en relació al suport que ens cal rebre d’uns estats que difícilment es mullen més enllà del mercadeig. És com el cas del Sahara: per què Amèrica hauria de recolzar els Saharauis? Pels fosfats? Si els és més fàcil i segur obtenir els fosfats dels Saharauis del mans del Marroquins! Doncs és el mateix amb Espanya! Recordeu també com França oferia policies al fugit dictador de Tunísia, per ajudar-lo a esclafar la revolta, només dos dies abans que aquesta triomfés …i no deixeu de mirar, veureu com no passarà res i França continuarà venent armes, partir d’ara als nous governants!.
Pot haver alguns casos incondicionals que permetin ballar la Rumba de les Olympíades “Amics per Sempre lailo lailo…”? Penso que només els pocs casos que siguem “gairebé família”, però família d’aquella que “com més amics més endins”. Hi havia una època que érem molt amics dels Lituans. Ho recordeu? La premsa no parava de parlar-ne. Alguns convergents, que en aquella època eren furibundament anti-independentistes, prou que ens advertien que “aquests bàltics, no solament ens oblidaran de seguida que seran independents, sinó que fins i tot votaran en contra nostra quan les raons del “club dels Estats” se’ls imposin”. Però no cal anar tan lluny, si Andorra accedeix a la Unió Europea tampoc no tenim pas la seguretat que espanyols i francesos no regalin quantitats indecents de diners al grup dirigent d’aquell Estat pirinenc a canvi de renunciar –amb arguments ben elegants- a l’oficialitat europea del català. Per tant, d’entrada, ja podem descartar totes les instàncies que puguin ser influenciables per l’enemic..
La relació institucional sols pot ser reflex del sentiment d’amistat a nivell de carrer, perquè els pobles han de poder forçar els seus representants a no trair els catalans, i per fer-ho, els pobles s’han de sentir amics nostres. Us explicaré per quina raó no crec en l’àmbit institucional com a forma per garantir solidaritat en un moment donat: la primera coneixença independentista quebequesa que vaig fer va acabar en desengany quan, després d’explicar-li la nostra voluntat d’alliberament nacional, em va respondre que no em creia, perquè ell havia acompanyat una delegació que s’havia entrevistat amb Jordi Pujol i amb altres membres del Govern i de la plana major convergent, els quals “ja els havien explicat no sols que els catalans desitgem ser espanyols sinó fins i tot que els secessionistes catalans som quatre gats absolutament residuals”. M’alegra que dues dècades més tard el molt honorable hagi canviat d’opinió (abans d’ahir mateix), quina llàstima de pèrdua de temps!.
Què tenim? Per una banda els suports circumstancials: en situació de pau i democràcia burgesa són pràcticament inexistents les possibilitats de suport “gratuït”, envers les pretensions d’independència de Catalunya, per part d’administracions estrangeres que no estiguin en idèntica situació que nosaltres, i les que hi pugui haver no mantindran la seva posició quan canviïn el seu status (com l’exemple dels Lituans). Per una altra banda tenim un entorn geogràfic pròxim als catalans i també mancat de sobirania política, que a nivell popular pot ser afí a nosaltres perquè durant segles les fronteres no han pogut tallar un contínum de trets culturals comuns. Aquesta àrea de solidaritat mútua i hinterland, en el sentit de reraguarda, de fàcil interrelació, que permetria la participació d’amics de Tolosa a les mogudes barcelonines de la mateixa manera que nosaltres ens apropem a Vilanòva de Magalona per donar-los suport en la lluita pels rètols en occità, que a més ens entenem molt per proximitat cultural, és un recurs que tenim malbaratat fins al punt que sembla que l’enemic hagi aconseguit consolidar les fronteres. Però no és així i, quan conjuminem l’oportunitat i l’esforç, ens adonem que ni el mar ni l’idioma són obstacles per a fer evidents els graus enormes d’afinitat, també amb veïns com els sards o com el països gal·loitàlics.
.
La interrelació, a nivell de relacions personals, amb aquesta àrea, és un recurs al qual no podem renunciar perquè només els pobles amics poden fer front als atacs que encara haurem de rebre, per part de les seves institucions, a petició del nostre enemic. Si esteu a l’aguait anireu detectant articles als diaris francesos i italians posant-nos a parir, però veureu que, al marge de la intoxicació que aconsegueixen entre els lectors, ja hi ha també algunes respostes que ens defensen i sovint són respostes de persones amigues que ens coneixen. Us ho deia al principi, la informació que arriba de nosaltres és infame i esquemàtica, generada en espanyol i traspassada en anglès. No creieu que nosaltres som perfectament capaços de fer-nos entendre i de transmetre les notícies del Cas Català als Occitans i als Sards sense necessitat de l’Espanyol ni de l’Anglès, ni de mitjans com La Vanguardia o El Mundo?.
En fi, ja he dit moltes vegades com em fot el típic intel·lectual i comentarista bloguer que fa grans arengues, gratuïtes i al servei del seu ego. Per això, per tal d’evitar que m’hi pugueu confondre, molt abans de redactar aquesta proposta he creat tres humils i embrionaris fòrums d’internet amb l’objectiu de començar a generar (i a demostrar que és posible) afinitat a nivell de base..
CONVÈRSA CATALOCCITANA
.
Groupe francophone des Amis des Pays Catalans
.
Vogliamo l’Indipendenza dei Paesi Catalani
.
Tots tres grups ronden ja el mig miler de membres i són un clar exponent de bones relacions i de capacitat d’intercomprensió mútua. El primer i ja consolidat, ha estat un grup de conversa catalano-occitana en bilingüisme passiu, és a dir, cadascú parla com vol (mercès a l’extremada proximitat lingüística que tenim els habitants de Bordeus, Marsella i Alacant) però, precisament per això, és possible anar fent tranquil·lament assajos en la llengua de l’altra. El segon és un grup francòfon i el tercer un grup en italià (aquest darrer integrat en un 90% per independentistes sards). Més enllà d’aquest perímetre són difícils els “Amics Per Sempre lailo lailo…”, però dintre d’aquest perímetre no està justificat, en absolut, que siguin “altres” els que expliquin els nostres problemes amb les Caixes d’Estalvi o les raons de la nostra lluita. Aquest perímetre ha d’esdevenir el nostre segon àmbit de lluita, de manera que, quan toqui trobar-se a Brussel·les, París o Roma per defensar el cas català, no hi hem d’anar sols (perquè també hi serem quan toqui defensar el cas sard, occità o piemontès)!!!!.
.
.
.
(Gothia Lunga)
.
Etiquetes Política catalana | 
12 comentaris »
12 comentaris »
gener 27, 2011 a les 7:30 am
gener 27, 2011 a les 1:32 pm
gener 27, 2011 a les 1:48 pm
gener 27, 2011 a les 1:58 pm
no vull tractar-vos de venuts sinó reconèixer que no tenim cap garantia que el govern (que mai les poblacions) andorrà serà sempre valent fins el martirologi amb aquells (nosaltres) que considera els seus veïns. No ho podem garantir dels nostres governants, menys encara ho podem garantir dels governs veïns.
.
Tampoc no dic que la salvació vingui de cap lloc. El que dic és que no tenim garantia que ningú ens recolci, ni els Estats Units (un dels grans mites en els quals s’està construint l’estratègia independentista) ni l’estat de Lituània (tot i les promeses d’amor etern prèvies a la seva independència).
.
Només prentenc constatar que els amics que tenim són escassos, i encara menys aquells que s’enfrontaran, gratuïtament, als que ara tenen els nostres recursos en les seves mans, Espanya.
Es com el Sahara, que és un cas de justícia però no hi ha cap govern que vulgui enfrontar-se al Marroc. Per què fer-ho si els recursos del Sahara ja els obtenen de les mans dels Marroquins i, en canvi, qui sap com serien les relacions amb un govern saharaui???’
.
El que dic és que, en aquest tema “són faves comptades”: 1-no tenim garantia de suport de cap institució. 2-Només tenim garantia de la pressió que puguin fer aquells pobles amb els quals hi ha bona comunicació i, alhora, forta identificació. Això no és salvació de res, això és sols constatar que no hem de fer castells de cartes damunt d’una fantasia, perquè la realitat és que no tenim res ni tenim garantia de res més que no siguin les nostres forces.
.
Vaja, que com diuen els espanyols, “és lo que hay” i jo no em faria il·lusions de res més, perquè
si ho fem
serà una nova frustració.
.
Ara, aixó si, jo no malbarataria al possibilitat d’anar estrenyent relacions entre aquells dels nostre veïns amb els quals pugui haver més possibilitats de suport mutu
…però sempre a nivell de carrer. No confieu mai que tindrem cap suport de cap institució, ni del govern d’Andorra ni del govern del Québec,
perquè en el nivell institucional la lògica és una altra: “allò que compta és més material”, i sobren exemples.
gener 27, 2011 a les 3:47 pm
Ara que han posat ‘pinganillos’ al Senat no s’hi podran negar, veritat?
gener 27, 2011 a les 4:14 pm
Hi ha massa esperances posades en un hipotètic enfrontament d’Estats Units amb Espanya en suport de la independència catalana
i també excessives esperances que el Català esdevindrà llengua oficial i de treball a la Unió Europea (idea amb molt poderosos enemics) quan Andorra hi entri a la UE !!!!
Com molt bé diu
Durruti fai Companys cnt amb psuc
convé que no hi comptem.
.
I la pressió al govern espanyol tampoc és cap opció:
una concessió marginal es fa per acotar, és a dir, quan vols impossibilitat àmbits més normals, perquè ara la resposta sempre serà que “no demanem més o ens llevaran allò simbòlic que ja tenim i que seria perfectament prescindible atès que tothom entén l’espanyol”.
.
Per tant, la única opció som Nosaltres Sols (això sí: càlidament acompanyats per aquells Escassos Amics Incondicionals que sí compartirien martirologi).
gener 27, 2011 a les 4:33 pm
I ni després d’això no són capaços d’obtenir res a canvi? Tan inútils són? O potser no van salvar tanta cosa. Aquesta història sembla més una ‘tartarinada’, com dirien els teus amics occitans, que una realitat.
gener 27, 2011 a les 5:06 pm
Però allò que si que crec és que l’estretor de mires catanyola era deguda a un tic fantassiós que sofrim.
I això és preocupant. Després de segles de frustracions és fotut veure com et defensen l’autonomia amb cara de convenciment.
I això no es cura: ahir encara vaig perdre una hora escoltant un amic que m’explicava fantasies sobre uns futurs lobbies que aconseguiran el suport americà per la secessió de Catalunya! Aquest amic, que té mig segle com jo i que es belluga en la frontera difusa entre CiU-SI-RCAT-ERC fa pocs mesos posava la mateixa cara fantasiosa posant a parir ERC i convençut que en Carretero estava a punt de proclamar el nou estat català, i ara posa la mateixa cara quan m’esplica que ERC ha de ser el “pal de paller”. Però fa pocs dies estava feliç pel nomenament d’Artur Mas, segur com estava que ens duria a la independència.
Doncs això, et deia que no crec que fossin tan inútils com “primos” (com es diu “primo” en català?).
gener 27, 2011 a les 5:09 pm
gener 27, 2011 a les 8:05 pm
Els suports internacionals a la secessió de Catalunya s’han de basar en la recerca d’interessos ( econòmics o geo-estratègics ) comuns amb estats o grups econòmics importants.
Si fóssim un estat, ( i Catalunya no seria un estat marginal ) què els podríem oferir, quins tractes podríem fer, a partir de les nostres decisions sobiranes ?
Cal estudiar cada aliat potencial, les seves necessitats, i cercar què és allò que nosaltres tenim que els podria interessar.
Cal coneixement de la realitat internacional i càlcul.
I respecte les opinions públiques dels països democràtics, cal organitzar una campanya de propaganda en tota regla. Cal que el Govern faci, multiplicada per cent, la feina del col·lectiu Emma.
Cal inversió, diplomàcia, mala llet i una mica menys d’apriorismes pseudo-ideològics.
Cal que els que poden fer-ho, s’hi posin.
Salut
gener 27, 2011 a les 8:49 pm
Si, s’ha de fer. Hem de fer les anàlisis que dius, i també hem d’activar el ressort de l’afinitat internacional a nivell popular que, en tant que recurs, l’hem de valorar en la seva justa mesura (recordem que en moments de greus crisis s’han activat importants mesures de solidaritat internacional).
Però s’ha de fer de la manera que apuntes. Fins ara no s’ha fet, sols s’ha previst i s’ha magnificat en la imaginació. La realitat és un pèl més aspra de com ho imaginen els optimistes de pedrapicada: no es tracta de preguntar “què pot fer el nou estat català per tu?”, es tracta de preguntar “què no fa per tu l’estat espanyol que pugui pagar la pena enfrontar-se a ell en base a expectatives d’hipotètic rescabalament per part d’un futur estat català que potser emergiria de la confrontació amb l’estat espanyol?”
…o quelcom semblant.
en tot cas, quan s’hagi de fer, tens raó de dir que el mecanisme d’anàlisi és la seriositat i la rigorositat científicometodològica.
febrer 17, 2011 a les 1:30 am