divendres, setembre 24, 2010

El seu lladruc demostra que cavalquem

Nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:




"... Què li queda doncs al PSC després de renunciar a l’electorat més catalanista?Només poden esperar la fidelitat dels espanyols de fermes conviccions, però és gent tradicionalment abstencionista a les eleccions autonòmiques. A costa de què? Quin serà el cost que hauran de pagar per aquesta estratègia desesperada? Doncs de fer-nos un altre regal, el de consolidar la nostra imatge mediàtica en termes de possibilitat real i propera, la qual cosa implica insuflar novament optimisme i coratge a la joventut catalana. ..."




24/09/2010-El seu lladruc demostra que cavalquem (http://blocgran.cat/?p=3092

El seu lladruc demostra que cavalquem

 setembre 23, 2010 |  Fantassin Manel |

premsaFa 30 anys em ve a buscar el “cabo” de la policia municipal, del poble de deu mil habitants on vivia, arran d’unes pintades. No havia estat jo, tampoc cap altre convilatà, sinó algú de la capital que també havia pintat la resta dels pobles per on havia passat. Però la sospita del policia –i de la resta dels veïns- era lògica, qui altre podria haver estat sinó l’únic independentista conegut i reconegut del poble? Cinc anys més tard l’independentisme havia crescut exponencialment.  Joves molt joves molt joves, sense cap contacte organitzatiu ni vinculació familiar o relacional nacionalista, m’explicaven  com havien pres partit per aquesta opció arran de sensacions d’optimisme i coratge, derivades del sobredimensionat ressò mediàtic de petites explosions  de càmping gas; i també de les exageracions periodístiques sobre l’entorn independentista associat, que fins llavors havíem estat quatre gats.
.
arenysDe vegades la realitat xoca amb l’ortodòxia i de vegades fallen ambdues; estàs en el Govern que ha fet més lleis (i teòricament la premsa difon les teves notícies) però ets percebut com tot el contrari, fins el punt que els teus electors et castiguen massivament i injusta. Però, també de vegades, els mateixos que controlen la premsa s’equivoquen. Fixeu-vos com el soroll mediàtic, gràcies també a prohibicions governamentals i judicials, va contribuir –sense voler-ho-  a encendre la metxa d’una de les més efectives eines de conscienciació: les consultes sobiranistes, …i com premsa, jutges i polítics van  callar de cop en adonar-se’n! Però ja era tard, l’independentisme baixava de la utopia a les urnes i al debat ciutadà.
.
catalansnosomespanyolsDurant anys ha hagut una divisió estratègica al si del sobiranisme: per una banda els independentistes, partidaris de la clarificació (que creiem que qui  es reconeix nacional català ja no li ve d’aquí rebutjar l’espanyolitat i tirar pel dret), i per l’altra, els denominats “nacionalistes catalans” (temorosos que, forçant la clarificació, una part important de votants nacionalistes  puguin decantar-se per ser espanyols i acabin oposant-se frontalment a la independència, amb conseqüències desnacionalitzadores). Aquests darrers,els nacionalistes, mai han volgut soroll, sinó que han estat partidaris que se’n parli poc i bé (“…catalanes laboriosos, el motor de España…”) més que no pas molt i malament.
.
jaumesobrequesAra és el PSC que s’apunta a la clarificació. Pels socialistes el cost de governar ha esta contribuir a fer evident la necessitat de la independència. La secessió ha deixat de ser una utopia per al seu electorat catanyol, i fins i tot en alguns militants ha esdevingut una necessitat, sentida i formulada en termes pràctics i des de posicions de centre esquerra, que és un punt de vista molt allunyat de la imatge difusa (mig xirucaire i mig guerrillera) que tenien dels republicans.
.
Què li queda doncs al PSC després de renunciar a l’electorat més catalanista? Només poden esperar la fidelitat dels espanyols de fermes conviccions, però és gent tradicionalment abstencionista a les eleccions autonòmiques. A costa de què? Quin serà el cost que hauran de pagar per aquesta estratègia desesperada? Doncs de fer-nos un altre regal, el de consolidar la imatge mediàtica de l’independentisme en termes de possibilitat real i propera, la qual cosa implica insuflar novament optimisme i coratge a la joventut catalana.
.
altaveuNo hem de compartir les pors convergents, que només porten a contradiccions (com la d’ahir, quan CiU va impedir que Sant Cugat del Vallès s’incorporés als Municipis Moralment Exclosos de la Constitució Espanyola), la por és el camí vers el costat fosc. Però la claror premia aquells que sumem, sense complexos,  ”la necessitat d’una majoria social” amb la consigna d’una “immediata declaració unilateral d’independència”, perquè el nostre jovent torna a engrescar-se en la mesura que nosaltres som coherents i que els nostres opositors verbalitzen que som una alternativa real.  ”Els seus estridents lladrucs només demostren que cavalquem“, deia Goethe al seu poema Kläffer (“…seines Bellens lauter Schall Beweist nur, daß wir reiten”). Si en Montilla es ven a si mateix, sense estalviar megafonia,  com el vot útil per frenar l’independentisme a Catalunya, quina conclusió poden extreure, els catalans, d’un montillisme devaluat? Doncs que l’independentisme és clarament l’alternativa amb més bon pronòstic !!!!
.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.

Etiquetes Política catalana |  4 comentaris »

4 respostes

  1. vallfosca diu:
    Manel, tot plegat prou interesant, tanmateix tens el cap ben quadriculat, això del independentisme i el nacionalisme et ve ample, la teva pseudo anàlisi és gairebé ofensiva.
    Hi ha una cosa, entre altres moltes, que no entenc, diguem ruc, però com és que Sou catalans i no sou nacionalistes?, si no sou nacionalistes, quin estat postuleu?, només em puc respondre des de la ingnorància que preteneu un Estat PluriNacional.
  2. Fantassin Manel diu:
    No pas!!!!
    .
    Tampoc faig de lingüista.
    Em limito a parlar de dos grups polítics.
    Es clar, he d’anomenar-los pel nom com és fan dir cadascú d’ells.
    Els que fins ara s’han dedicat al regionalisme espanyol afegint-hi algunes proclames grandieloqüents -sempre ambigües- que no per això deixaven de ser honorats com “el español del año”, es feien dir a si mateixos “nacionalistes”.
    Els altres ens hem autodenominat “independentistes”.
    Suposo que és com als USA, els nom del partit Demòcrata i el Republicà no impliquen pas que el darrer no ho sigui també de demòcrata.
    De tota manera als llarg de la història hi ha mots que queden cremats perquè malgrat el seu significat no es pot evitar que la gent els associï a altres qüestions. Llavors cal substituir-los. A Europa, per exemple, ningú pot evitar relacionar qualsevol que es reclami “nacionalista” amb els que gasejaven jueus. I a Espanya “nacionalista” s’associa sovint a aquell espanyol no vol deixar de ser espanyol però que demana més privilegis que els altres espanyols.
    L’honorable Carod deia “jo no sóc nacionalista, sóc independentista”.
    .
    Pel que fa al meu quadriculament, t’estic agraït, ho prefereixo a cap de bola, tot i que els caps rodons eren els puritans anglesos d’Oliver Cromwell. Gràcies també per no parlar-me de l’iberisme
    Pel que fa al meu escrit, sempre he reconegut dues coses: 1-que mai no he suportat els intel·lectuals, i els que em cauen fatal fatal fatal de cagar són els intel·lectuals articulistes.
    2-que no tinc ni formació ni ganes d’escriure més enllà de la necessitat de maquinar amb els meus compatriotes carbonaris sobre les tàctiques per alliberar-nos
    En aquest article l’objectiu ha estat compartir la meva creença que ens és “més útil que l’enemic parli molt i malament de nosaltres, més que no pas poc i bé”.
    .
    .
    Salutacions al teu encorsetament cultural identitari de part de les meves necessitats salarials i de justícia social,
    .
    Manel
  3. Indigeta diu:
    Podreu tallar totes les flors, però no podreu aturar la primavera (Pearl S. Buck).
    65 dies i… AL CARRER!!.
    I perdona que no entri en discusions bizantines, ja no val la pena.
  4. Fantassin Manel diu:
    T’ho agraeixo. Es veritat el que dius. Em moro de ganes de seguir les proeses i també les enxampades vergonyants d’en Mas des del Polònia.

dijous, setembre 16, 2010

SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)



Nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:


17/09/2010-SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)(http://blocgran.cat/?p=3007) 

SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)

 setembre 16, 2010 |  Fantassin Manel |

castracioLes que segueixen són reflexions en veu alta. No pretenen ser dogmàtiques, sols analitzar tendències front les quals potser cal reaccionar.
.
SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)
.
Segons alguns, el poder tendeix a adormir els esperits llibertaris. En conseqüència, l’exercici del poder seria el principal enemic del nostre alliberament nacional. Tot el contrari del que pensen els membres sobiranistes de CiU i els líders d’ERC. Ambdues forces coincideixen a afirmar que les independències s’aconsegueixen des del poder i no pas des de l’oposició,  i que governar bé és el màxim factor favorable per ampliar la majoria social sobiranista, en comptes dels assalts als palaus d’hivern  i les guerrilles de sierra maestra, ja demodées.
.
mas_montilla
Diuen que, als hàbils estrategs dels partits principals, ja no els preocupa que la “desafecció” s’instal·li al centre polític perquè estan convençuts que la immensa majoria de l’electorat en té prou de sentir respectada la seva catalanitat sempre que sigui sense gaire soroll. Per tant, la rauxa del “català enfadat” no pot afectar més enllà d’un 15% de la població. Però també és cert que l’independentisme s’ha estès significativament arrel de la indignació reactiva als insults espanyols amb la negociació del nou Estatut i la sentència del Constrictorcional.
.
En conseqüència, no deu ser tan encertat això de l’al·lèrgia al soroll. Podria ser que, per lògica, el discurs tingués més acceptació en la mesura d’evitar radicalitats. Però, si us fixeu en cals veïns, l’augment de la dreta es va aconseguir amb crispació. Jo sóc dels que creu que les persones no som tan diferents, no crec pas que els espanyols siguin més addictes a la radicalitat que altres pobles europeus en igualtat de desenvolupament.
.
feliç_diada
La consideració de la Diada del 11 de Setembre com a Jornada de Lluita, per una banda, o com a celebració per la qual ens haguem de felicitar, per l’altra, va ser, la setmana passada,  un dels temes de conversa amb amics i coneguts. Els adscrits a la dreta sociològica coincidien en acceptar el caràcter de celebració, malgrat l’obvietat que no ho és. En tal data com aquella vam perdre una guerra i ara ens serveix com a recordatori anual de l’alliberament que tenim pendent.
.
Aquest diumenge l’Alfred Bosch, des del seu article a l’Avui, ha caigut sense adonar-se’n en aquest cofoisme festívol, tot especulant sobre  com celebrarem l’onze de setembre quan siguem independents. Dic jo: per què collons hauríem de celebrar una de tantes batalles perdudes un cop ja ens n’haguéssim revenjat? Jo estic convençut que no la commemorarem mai més i que  passarem  els actes institucionals al dia de la nostra festa nacional (no a la regional del 23 d’abril, sinó a la nacional de 24 de juny).
.globus
Per què el centre i la dreta volen celebració, en comptes de commemoració amb pulsions revengistes, en la data de la nostra derrota malgrat ser una contradicció òbvia?  Per desig de seguretat alhora que es dissimula la violència que s’amaga sota la realitat? Probablement! A més, l’alegria és una necessitat vital,  “borroka bai, jaia ere bai!”. En el bressol d’extrema esquerra de l’independentisme modern, en concret durant l’escissió que donà lloc als Nacionalistes d’Esquerra, ja expressàvem el desig d’estendre l’independentisme vers el centre i la dreta a nivell massiu en un context de festa, diversió, estabilitat, seguretat…
.
ccnPerò jo crec que els centristes i dretans que ara acaben d’arribar a l’independentisme i que ja s’apresten a donar certificats de bon independentista, com fa el Cercle Català de Negocis,es limiten a recollir el fruit dels sacrificis d’anteriors radicalismes i de la violència de l’enemic. No seria, doncs, veritat que avancem en el seny sinó en la indignació! En tot cas, si és veritat i jo m’equivoco, CiU i PSC tindrien raó i continuarien In Secula Seculorum mantenint la població en els catanyolisme mentre els independentistes romandríem en aquest 15% arrauxat.
.
Però jo, després de molt discutir, continuo en el dubte sobre aquesta qüestió. Aquests dies s’estàn gastant molta tinta i molts pixels teoritzant sobre l’interès per la tranquilitat com a principal esquer per estendre l’independentisme. S’ha dit que, en conseqüència, la inestabilitat consubstancial a qualsevol secessió allunyaria la majoria de l’electorat; però també recordem com el centre-dreta ha crescut tant a Espanya com a França i a Itàlia amb tàctiques populistes.
.touchepas
De tota manera, l’esquerra es caracteritza (ens caracteritzem), des de Marx i abans, en descobrir allò que s’amaga sota el vernís de la “normalitat”. Aquests dies he sentit alguns dels “nous independentistes catalans de dreta”, d’aquells que sempre apel·len al liberalisme i a la tolerància, desinhibint-se acusant-nos (als treballadors d’esquerres) de ser “progres filomusulmans”.
.
Però, a més d’aquests  tics contradictoris típics i tòpics de la dreta, el problema és que sota la façana no hi ha sacrifici. Recordo bascs de dretes, que recolzaven l’esquerra abertzale, justificant-se dient que ho feien perquè l’esquerra és més patriòtica. Recordo un empresari valencià justificant la seva militància en un partit marxista-leninista independentista “en tant que el més patriota”. I això és perquè el sacrifici és més habitual en els que no tenim gaire res a perdre, i la gent honrada així ho reconeix!
.cataluña
Si no, per què creieu que l’extensió de l’independentisme vers la dreta ha coincidit amb el discurs que justifica la castració nacional de les nostres comarques meridionals i insulars? Amb l’argument que la regió espanyola anomenada Catalunya ha “d’anar a la seva” i que la resta de la nació ja s’apanyarà (“ja ens confederarem quan s’alliberin” –si s’alliberen-), aquests nous líders de “l’independentisme alegre i en positiu” estan preconitzant una  renúncia territorial inèdita en la història dels alliberaments nacionals.
.
ppcc_300
En Vicent Partal va especular fa uns anys sobre la possibilitat que Espanya condicionés la secessió a la pèrdua de la província de Tarragona. No ens hauria d’estranyar la pretensió de contrapartides territorials per part de l’enemic, això ja va passar a Irlanda. Però allí, la dreta arriscava i, tot i recollir també els fruits del sacrifici dels altres, al menys no va renunciar a cap territori sense abans lluitar. Aquí, en canvi, la renúncia és d’antuvi, perquè les barricades són cosa de les esquerres i ells són una dreta civilitzada, liberal, tolerant (tot i que antimusulmana quan toca fer populisme i no estem captant vots dels nous catalans), respectuosa amb els peperos valencians i partidària de l’independentisme festívol.
.
La defensa de la nació (de tota la nostra nació) sense amputacions, la lluita per estendre l’independentisme a la frontera, la lluita per tenir la “pota de pernil” (sense la qual –en paraules de Josep Guia- Catalunya sempre ha perdut), s’està convertint en “responsabilitat exclusiva de l’esquerra”, igual com ho ha estat la resistència independentista durant els anys més durs.
.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.

Etiquetes Política catalana |  18 comentaris »

18 respostes

  1. Indigeta diu:
    Company, ho sento, però la “esquerra”, per tradició és centralista, jacobina i estatalista i contraria a la secessió, i ja que menciones a Marx, recorda el seu internacionalisme i el seu centralisme “democràtic”.
    Una mica de rigor, siusplau.
  2. Fantassin Manel diu:
    Si, però si ara t’oblides una mica de fer propaganda i t’apliques el rigor que prediques, saps perfectament que “estatalisme, jacobinisme, centralisme democràtic (que no geogràfic) són una cosa i “ser contrari a la secessió” és una altra cosa.
    .
    Hi ha massa llegenda urbana al respecte, massa rigidesa esquemàtica. Fins al punt que un dia un espanyol em qüestionava el meu independentisme
    (òbviament d’esquerres, com tots: com ETA, com BNG, com l’IRA, com occitans i bretons…)
    fent la comparació de broma: català/”polaco”,
    dient-me que Marx era contrari a la independència de Polònia. :-D
    Al molt burro li vaig fer empassar-se el fet històric que Marx va ser un fervent partidari de l’alliberament nacional de Polònia.
    .
    Si realment vols carregar-te de rigor quan tractis el tema, et proposo aquesta lectura:
    http://www.scribd.com/doc/26900603/Nacionalisme-Josep-Guia-1983-04MB
    .
    Malauradament l’estatalisme no és prerrogativa de l’esquerra. I l’internacionalisme tampoc! Tu ho saps prou bé per poc que hagis llegit.
    .
    O creus que és per casualitat que tots els moviments d’alliberament nacional sorgits als anys seixanta han estat d’esquerres? Quan la gent no-d’esquerres catalana estava cantant el cara al sol, qui eren els independentistes?
    .
    T’ho poso més fàcil encara, els independentistes catalans des de 1968 fins 2008 (40 anys!) han estat d’esquerres o han estat de “centre”?
    .
    Bé, ara ja pots tornar a la propaganda i no solament confondre la gent amb ortodòxies esquemàtiques. Si ho repeteixes molt fins i tot t’ho pots arribar a creure tu mateix.
    .
    Una abraçada,
    Manel
  3. Indigeta diu:
    Els moviment independentistes(que no secessionistes) dels anys 60 ni son de dretes ni son d’esquerres, son fruit de la guerra freda…entre altres coses, que evidentment hi eran.
    És clar, que si consideres al politbureau de la URSS, al règim castrista o al de Corea del Nord com d’ “esquerres”, a les hores, ja callo.
  4. maria benitez diu:
    amén.
    Em disculapràs, però aquesta exaltació de tòpic dels “països catalans lliures i socialistes” doncs és una utopia que en molt moments en allunya de la independència de Catalunya.
    Si el País Valenccià, les Illes i la Franja i fins i tot la Catalunya Nord dessitgessin ser independents amb el mateix percentatge de gent que ho vol de les que som al Principat, i realment volguessin un Països Catalans potser les coses anirien millor, però no és així, si més no, ara per ara.
    I pel que fa al socialisme, bé, ara per ara, cap règim socialista ha funcionat i com em diguis igual que fa la canalleta jove o els sectaris de torn que no són socialistes, potser caldria que ens ho fessim nirar.
    Per a que el socialisme funcionés primer hauries de canviar el gènere humà i eliminar del nostre codi genètic la necessitat de l’alfa del grup.
  5. Fantassin Manel diu:
    Indigeta:
    ETA, PSAN, EMGANN i la versió dels setanta de l’IRA i del Sinn Feinn pot ser que siguin fruit de la guerra freda però no per això deixen de ser l’expressió d’esquerres de l’independentisme en un moment on l’expressió de centre i de dretes era marginal o no existia.
    .
    maria benitez:
    potser cap règim socialista ha funcionat, i no em posaré a discutir si són o no, ni tampoc filosofaré sobre com hauríem de canviar perquè funcionés en un espai tan limitat com aquest.
    .
    En tot cas l’exaltació de tòpic dels “països catalans lliures i socialistes” respon a un sector fins ara hegemònic de l’independentisme català. Potser a partir d’ara quedarà tan reduït com ho és de reduït el sector d’Iniciativa dins del sistema espanyol de partits a catalunya. Però tot i reduït és digne, legítim i necessari.
    .
    Però a més cal valorar-lo també per ser un sector històricament important atès que fins fa poc era l’únic.
    .
    En concret és el sector que ha aconseguit traslladar la idea independentista dels dels quaranta o cinquanta individus que ens reuníem als darrers anys setantes, passant als quaranta-mil en què aconseguim multiplicar-nos durant els anys vuitantes (en bona part per efecte de la repercussió mediàtica de la banda sonora) i que a partir de mitjans dels norantes trasllada el concepte de “socialisme” des de l’esquerra radical fins al centre-esquerra, al desembarcar dins ERC.
    .
    Aquest socialisme socialdemòcrata similar al dels altres socialdemòcrates europeus no desqualifica el concepte, només el contextualitza en els significats de “control del mercat i de protecció social” stardards a Europa.
    .
    T’hauràs adonat que Europa no és com els USA, Europa ha incorporat elements socialistes que manquen a Amèrica. Això ho pots llegir a qualsevol llibre d’història.
    .
    I pel que fa al primer paràgraf, dius:
    “…Si el País Valenccià, les Illes i la Franja i fins i tot la Catalunya Nord dessitgessin ser independents amb el mateix percentatge de gent que ho vol de les que som al Principat, i realment volguessin un Països Catalans potser les coses anirien millor, però no és així, si més no, ara per ara…”
    .
    Doncs si, tens raó, tant de bo!
    El mateix deia jo a finals dels anys setanta, deia:
    “…si Catalunya desitgés ser independent en un percentatge significatiu!…” Era desesperant! Saps quants independentistes hi havia al meu poble de deu mil habitants? Jo sol, únic i reconegut. Saps quants n’hi ha trenta anys més tard? Un 12% del cens. Multiplicat per 12 en trenta anys és un gran èxit!
    Ja m’hauria agrada tenir el 15 % de sufragis independentistes que tenim actualment a tot catalunya segons les enquestes convergents, perquè llavors érem 40 individus i ens coneixíem tots.
    .
    De fet, en aquella època ja ens deien els convergents: “els independentistes esteu bojos i la vostra actuació és contraproduent per Catalunya perquè espanta la gent del nacionalisme”.
    .
    Però en aquella època NO VAM DEIXAR DE REIVINDICAR la independència en la qual NOMÉS HI CRÈIEM 40, la mateixa independència que anés DE LES CORBERES AL SEGURA I DE FRAGA FINS A MAÓ,
    …IGUAL COM CONTINUEM FENT ARA !!!!
  6. Josep Aixalà diu:
    Alça, Manel! Aquest cop em fa una mica de “cosa” ficar-hi cullarada, per no ferir susceptibilitats en aspectes diguem que neuràlgics de la nostra qüestió nacional. Però vaja, en el fons de tant en tant a un li sembla que té alguna cosa a aportar, encara que no sigui original del tot.
    Pel que fa a l’afer nacionalitari, la meva opinió s’inspira en aquella idea de Benedict Anderson de la nació com a “comunitat imaginada” per un col·lectiu de persones. Si no hi ha col·lectiu que la imagini (que la vulgui, somïi, desitgi) mo hi ha nació que valgui, o si més no que tingui oportunitat o possibilitat real d’estructurar-se al darrera d’un Estat. Òbviament sol haber-hi factors objectius que d’alguna manera ajuden a què un col·lectiu imagini les coses d’una manera o altra, però al meu entendre allò primordial és el factor subjectiu, el pensament de la gent, fins al punt que en un moment determinat és capaç de crear una nació del no-res (els països americans, posem per cas) o per una pura segregació ideològica dels Estats (França, posem per cas, o bona part dels actuals estats africans). Una altra qüestió, per bé que molt relacionada, és el respecte que els estats o el poder en general tinguin vers aquesta opinió identitària de la gent. Per sort vivim avui en un context geopolític en què l’opinió de la gent compta, i del respecte a la mateixa se’n diu democràcia. Aquest és el marc, entenc, en què cal atendre els debats nacionalitaris. La nació serà (és) Catalunya en la mesura en què un important nombre de persones la sentin com a pròpia, la imaginin; la nació serà (és, o són) els Països Catalans en la mesura en què es donin aquestes mateixes circumstàncies. O la nació serà (és) Espanya si els que tenim consciència de catalanitat passem de ser molts a esdevenir veritable minoria. Tots aquests projectes o imaginacions són legítims, en la mesura en què siguin democràtics. No té sentit barallar-nos (discutir probablement sí) sobre quina és o ha de ser la nostra nació. En tot cas, donem arguments i sí, que cadascú defensi el seu projecte. Jo de moment ho deixo aquí.
  7. vallfosca diu:
    Posats a reflexionar en veu alta…
    El més colpidor, és la seva línia argumental, que no és més que un calc d’un catecisme essencialista i platònic tronat, que arreu dels països civilitzats del nostre entorn fa anys i panys va quedar obsolet. Però examinem-ho.
    “La independència és un objectiu polític, no una ideologia. Però hi ha qui segueix sense entendre-ho, aferrat a un nacionalisme essencialista,…” (Ignasi Llorente-portaveu d’Esquerra) al Avui.
    A veure xicot, la dialèctica materialista és i ha estat un bon mètode d’anàlisi, tanmateix reduir i restringir la realitat a la “dialèctica de la lluita de classes” , és a més de pretensiós i groller una mancança ideològica de gruix.
    Que el motor de L’Historia és la lluita de classes és un mite, que els excedents de producció varen generar les oligarquies i les classes socials és un altre mite.
    El mon occidental, avui, es debat i es qüestiona si tothom te dret igualment als beneficis socials tot i no haver aportat res a la cooperació, i si, els diferents capteniments respecte de l’esforç cooperatiu responen a paradigmes culturals identitaris diferenciats, i per tant i en conseqüència posen en qüestió l’organització social en base a un model de justícia “formal”, i es demanen si aquest model pot regir sense el concurs de la sinèrgia que proporciona l’empatia del nínxol cultural identitari. Valgui a dir, que un nínxol cultural identitari procura normalment una major sinergia en la resposta i això mateix es valora com a un bon model de justícia perquè és veu com a més representatiu.
    Basta lo aquí dit per veure i entendre, que el nacionalisme identitari és pragmàtic i amés, respon avui a tot un seguit d’idees que s’articulen en una manera de pensar el mon en un moment de procés de la Humanitat.
    El principal problema de l’esquerra a Catalunya és que tenen per dogma que la realització humana de la “felicitat” no es pot assolir sense la igualtat, és a dir que el dogma diu que la realització humana consisteix en assolir un estadi d’igualtat, això és una religió messiànica platònica essencialista. Hi tenen dret, però aspirar a fer de pal de paller de La Nació, aspirar a aplegar La Nació en un dogma de fe és una collonada dels collons i una disfunció fisiològica emotiva intel·lectual.
    Ah! per cert, encara no hi he entés, si el Liberalisme existeix o no més enllà de una realitat merament declamativa, perquè l’autor només s’hi refereix en tant que tal.
  8. Fantassin Manel diu:
    Josep Aixalà:
    En Guia també es basava en Fuster quan usava el mapa de les formigues per justificar l’abast de la població que es reivindicaria potencialment nacional, i la història ens demostra com en un període d’anys els percentatges canvien a favor o en contra. Per tant, tens raó en quant als criteris poblacionals objectius i també a com són de legítims els projectes partidaris en favor d’un mapa o d’un altre.
    Els projectes nacionals són legítims, tu ho has dit. Ningú negarà que l’independentime català té una història en la qual han intervingut no solament Joan Fuster, Josep Guia, Toni Villaescusa… raó per la qual el mapa de’n Ballester surt per la tele cada dia des de fa una mar d’anys. No tinc necessitat, doncs, de posar-me a discutir sobre l’abast de la nació, perquè de moment ningú la nega!
    Es precisament per això que la meva crítica no va adreça a gent que tingui un concepte diferent. La meva crítica l’adreço a gent que, tenint el mateix concepte d’abast territorial, en fa una renúncia prèvia. Renúncia que atempta fins i tot contra l’antic art del regateig i que segueix l’argumentació que l’actual demarcació de nom Catalunya (coincident amb la regió ecspanyola del mateix nom) ha “d’anar a la seva” i que la resta de la nació ja s’apanyarà (“ja ens confederarem quan s’alliberin” –si s’alliberen-).
    Per tant no discrepo sobre l’abast de la nació. Difícilment, donat que aquests nous polítics que comencen renunciant beuen de la tradició de l’independentisme de Salses a Guardamar i porten anys veient el mapa del temps de tv3. Del que discrepo és del seu seny i la seva valentia.
    Atès que la diferència entre cedir i no cedir està en el signe (dretes o esquerres) el que estic aventurant és que la dreta catalans és poc patriota i que allò normal arreu de no cedir d’antuvi queda en mans de les esquerres. Per què? Per inexperiència? Per covardia? Per manca de patriotisme? Perquè mai no han sortit del Principat? Per poc contacte amb la resta del país?
  9. Fantassin Manel diu:
    Vallfosca:
    Que el motor de L’Historia és la lluita de classes sigui un mite o no pot esdevenir un debat bizantí. Sigui com sigui jo sóc d’esquerres com un altre por ser carlí i jo put ridiculitzar que sigui carlí o puc repectar-lo.
    Aquest col·lectiu d’esquerres tan legítim com ho pot ser el col·lectiu carlí o el col·lectiu democristià té dues característiques: 1-ha lluitat en la trinxera independentista durant els anys més durs aconseguint que es multipliqués i s’extengués cap al centre
    (malauradament encara no ha arribat significativament a la dreta més dretana però tot arribarà i llavors serem més normals)
    2-constitueix actualment un col·lectiu sistèmicament necessari (a tots els sistemes de partits de tots els països i ha un extrem esquerre necessàriament minoritari que exerceix de consciència essèncialista del centre-esquerra majoritari) amb un nombre de gent reduït però que mereix tant respecte com qualsevol.
    .
    Tu ets partidari del paradigma cultural identitari i jo no solament te’l respecto sinó que ja saps que afirmo que en el teu cas, és una percepció alienada d’una hubicació en el centre-dreta del sistema formal i universal de partits de tots els països normals.
    En tot cas tu i jo som conscients que mai ens posarem d’acord al respecte.
    .
    En tot cas no dic que l’esquerra aspiri a fer de pal de paller de la Nació, sols constato que s’està quedant sola reivindicant el límit a Guardamar i que els altres (potser essencialistes però curiosament fins la Sènia) s’estan quedant amb el mateix mapa de Cataluña que usen els escolars de Caceres.
    En la meva època l’essència anava de Salses a Guardamar, ja és curiós que només s’ho creguin els marxistes això de Salses, i que els suposadament culturetoessencialistes passsin.
    .
    Jo crec que el Liberalisme existeix, és clar que si. Faig meva la definció que trobis a la viquipèdia, simplement hi afegiré coses.
  10. vallfosca diu:
    Manel, hi teniu tot el dret, i l’aportació històrica de les esquerres és substantiva i quantiosa. Tanmateix sou una església amb una fe, una veritat, i això és veritablement alienador, entre altres coses, perquè no us en podeu estar de fer o bé, proselitisme ,o bé, imposició. Perquè no podeu tolerar que algú decideixi que el sentit de la seva existència li concerneix en primera i última instància a ell.
    El vostre model és una imatge especular del model determinista del rusc, idealista i platònic, és a dir alienador.
    Encara, la qüestió dels “excedents” i demés només és bizantina quan les fonts disponibles son mancades, en això he tingut sort, reconec que soc privilejat per haver accedit a un altre font.
    La majoria sou bona gent, i segur que podem fer moltes coses xules plegats, una abraçada.
  11. vallfosca diu:
    Ah! se m’oblidava, alerta amb la Viquipedia…
  12. Fantassin Manel diu:
    Moltes gràcies, Vallfosca. Valoro molts els bons desitjos dels amics.
  13. Andreu diu:
    Una mica massa excloents, no, Manel?
    Es normal que cadascú conegui més els viaranys per on hi ha estat, però amb els anys que han passat, i vistos el que van deixar uns i altres, com a llavor germinada positiva, o negativa, trobo exagerada l’exclussió de tothom que no “fos formalment de l’atoanomenada esquerra independentista”. Exagerada, i no certa, de cap manera.
    Pau Casals, per eemple, era gaire d’esquerres? I qui va fer més per la Catalunya irredenta, en Pau Casals o la suma dels Psan’s de totes les colaraines, els medeteru’s, els catalanyeros lliures, els banderoles roges, els troskys, els oce’s i qui vulguis més, sesne incloure el Psuc.? Per a mi està clar, en Pau Casals.
    NO ho he entès mai aquest interès per l’exclussió, i, com altra cara de la moneda, per l’exclussivisme dels mèrits. Es evident que durant 25 anys, i de manera conscient, raonada i fonamentada, molts sectors del pais van decidir no fer política (perque la politica que es podia i es va fer era pura classe teorica de minories minoritàreis que es consideraven portadores del Sant Grial) i alguns, bastants, van optar per allò que s’anomenà “fer pais”, que no era polítca, era prepolitica o parapolitica però sense organitzacio partidària.
    Tot això ja ha passat de moda (fara 35/40 anys), i no acabo de veure cap utilitat ni interès en voler fer na ratlla separadora, quan realment va ser una fase mlt transversal, amb la única autolimitació de determinats sectors joves, molt joves, d’esquerra que es mantingueren aillats per a no contaminar-se, deien.
    Jo sempre em mantinc, en el que puc, en l’escola del que va escriure en Felix Cucurull, i la seva extraordinària Panoràmica del Nacionalisme Català (de 3 segles ença…, quan no hi havia ni carlins, ni marxistes, ni demòcratacristians ni liberals…. i ja hi havia les beceroles del catanisme polític posterior). I d’allà, de les analisis d’en Cucurull, no em moc gaire, potser per comoditat,potser.
    Cordialment,
    Andreu
  14. Fantassin Manel diu:
    Andreu, em confons!
    No entenc pas a què et refereixes? Excloent qui o què?
    .
    No és pas fer exclusió denunciar que la dreta estigui renunciant a la unitat nacional i que la defensa dels països catalans estigui quedant limitada a l’esquerra.
    .
    Tampoc és fer exclusió reivindicar el paper d’aquesta esquerra durant els anys més durs. Només faltaria que, en base de criteris sectaris sobre si és més o menys utòpica, haguéssim d’oblidar els sacrificis que dut a terme des de 1968 !
    .
    De debò la crítica a la renuncia nacional dels nous independentistes l’has interpretat com si fos una comparació entre psan i pau casals? No caiguem en les dèries d’en Vallfosca! Jo sóc el primer que reconeix la necessitat sistèmica de tots, el primer que reivindica la necessitat d’un centre (dreta i esquerra) majoritari que governi, i unes esquerres radicals que, com arreu del mon, exerceixin el seu paper de consciència social des de posicions inevitablement minoritàries.
    .
    El que si que t’agrairia és que, en comptes -o a més a més- de crítiques a l’exclusió i d’apel·lacions generals a la transversalitat les quals no solament puc subscriure sinó que també les puc redactar jo,
    et mullessis en relació al que denuncio: “La Renúncia que fan de la Unitat Nacional” els nous independentistes de centre-dreta deixant la defensa dels països catalans en mans de l’esquerra”
  15. Joan P. diu:
    Manel,
    Unes poques precissions:
    - Home no!! no només l’independentisme d’esquerres (extremes?)reconeix i reivindica la integritat dels PPCC, el que succeeix és que en som conscients que això avui com avui no és possible, entre d’altres coses per que en els territoris que no son el Principat, aquest sentiment avui per avui és molt minoritari i pretendre integrar-los tots en un procés únic seria el mateix que imposibilitar-lo.
    - Segons ens expliques , en el teu poble en trenta anys no s’ha multiplicat només per dotze l’independentisme, fixa’t: Si teniu trenta -mil habitants i suposant que només hagin votat mil (que serien molt pocs) i d’aquests un dotze per cent ho han fet per la independència, ja en son 120, si fa trenta anys erets tu sol, voldria dir que us hauríeu multiplicat per 120 o sia un 12.000%. Un gran éxit!!.
    - Ho sento, pero en els mapes que has posat no queda gens be que en dels PPCC hi figuri un embossat en actitud amenaçadora, ni el fet que es tapi amb un mocador amb la estelada ho millora. Això no ens fa cap favor, ni que siguis d’esquerres home!!.
    - Dius que en els anys setanta i vuitanta només existia l’independentisme d’esquerres, i es ben cert. Malgrat tot cal situar-nos en aquells temps per entendre-ho, recorda quye fins els partits mes dretans no volien fos dit que eren de dretes, doncs la gent associava dreta amb franquisme.
    Salutacions molt cordials
  16. Joan P. diu:
    Perdó, ho recordava malament, el teu poble era (o és) de deu mil habitants, però els números no varien, i potser s’incrementen i tot doncs parlaves del dotze per cent del cens i no dels votants. Peró tan li fa, l’important és que en trenta anys ens hem multiplicat per molt més que per dotze. No ho dic per esmenar-te la plana, sinó per deixar constància d’un fet encara més engrescador.
    Salut i Independència
  17. Andreu diu:
    Benvolgut Manel,
    O em vaig explicar molt obtusament (podria ser,.. duc uns horaris rars darrerament,) o no havia entés prou bé el que havies escrit. (també pot ser)…o les dues coses.
    Ho sento, però jo vaig entendre que l’independentisme només havia estat assumit per les “esquerres”, durant la 2a. part de la dictadura franquista, i durant l’etapa “reformista autonomista espanyola”, per dir-ho d’alguna manera, (1975-2010).
    No vaig copçar en cap moment, i repeteixo, ho lamento, que et volguessis referir a la Soli i a Rcat, els dos nounats aspirants a entrar al Parlament. Vaig creure que era una afirmació genèrica per a totes les forces polítiques significatives, electoralment parlant.
    D’ací la meva primera frase de la pressumpta exclussió…
    Dels “ja nats”, home, coses n’han fet, bones o no tant bones. A part de les teories polítiques, discutibles, com tot, i dels graus diferents de “realisme” implementats, el cert es que, culturalment, s’han mantingut relacions preferents amb els altres països de llengua catalana, des d’alguns partits (ERC, CDC, sobre tot) quan han pogut influir des d’institucions. Els suports a Accio Cultural del PV, la difussió de TV3 i CatRadio a les Illes i al PV, a la Franja i a la Catalunya Nord; la validació dels títols per a l’ensenyament, per als nivells de català, etc. I politicament bé la relació de cooperació preferent (cas de CDC amb el nacionalisme més similar del PV i amb dos partits de les Illes, o un, segons els moments, o a la Catalunya Nord, després de mantenir un esquema de cooperacio similar, la sorprenent nova via, al sí de CDC, de la Convergència de la Catalunya Nord; i en el cas d’ERC, la seva implantació directa i participació electoral tant al PV com a les Illes…). No dono la meva personal opinió al respecte, però que han fet coses i ho han intentat tant des de ERC com des de CDC crec que cal reconeixer-ho.
    Sobre els nounats, que dic jo, sí, et dono la rao. Pel que he sentit o vist, no s’han referit mai, ni en termes culturals ni polítics, als altres països de llengua catalana. Sincerament, els veig massa apressats, massa reinventats depresa i corrents, i amb moltes altres urgències pròpies, com per a , no justificar, però si arribar a entendre que ni els ocupi ni els preocupi, ara, les situacions al PV i a les Illes. També, sincerament, els veig amb massa oportunistes i de massa curt recorregut, anterior i futur, com per pensar que se’n ocuparan en una segona fase. Ja ho veurem.
    Bé, no sé si ara m’explico millor o encara ho enredo més. Però, de ben segur, vaig ser jo el qui no vaig saber entendre el teu article, tal com t’he reconegut.
    Fins la propera, Manel.
    Cordialment,
    Andreu
  18. Fantassin Manel diu:
    Gràcies Joan i Andreu per la vostra contribució de l’anàlisi que deriva de les meves intuïcions.
    Es veritat Joan que la darrera imatge podria haver estat més afortunada, tot i que m’ha semblat prou realista al referenciar una estètica prou estesa entre el jovent que participa en aquestes que estan quedant com darreres organitzacions estructurades realment a nivell nacional (de les Corberes al Segura).
    Però és veritat que seria injust representar amb l’emmascarat tot aquest sector política en aquestes organitzacions d’esquerra i juvenils hi ha molta altra gent que no combrega amb aquesta estètica i pot induir a la confusió que pogués tractar-se d’organitzacions anti-sistema, quan no és realment així, atès que la mateixa ERC està organitzada a aquest nivell.
    No és pas el cas de CiU de Perpinyà perquè en l’experiment del Jordi Vera en realitat ha ha massa ombres i massa incògnites encara.