Les que segueixen són reflexions en veu alta. No pretenen ser dogmàtiques, sols analitzar tendències front les quals potser cal reaccionar..
SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)
.
Segons alguns, el poder tendeix a adormir els esperits llibertaris. En conseqüència, l’exercici del poder seria el principal enemic del nostre alliberament nacional. Tot el contrari del que pensen els membres sobiranistes de CiU i els líders d’ERC. Ambdues forces coincideixen a afirmar que les independències s’aconsegueixen des del poder i no pas des de l’oposició, i que governar bé és el màxim factor favorable per ampliar la majoria social sobiranista, en comptes dels assalts als palaus d’hivern i les guerrilles de sierra maestra, ja demodées.
.
Diuen que, als hàbils estrategs dels partits principals, ja no els preocupa que la “desafecció” s’instal·li al centre polític perquè estan convençuts que la immensa majoria de l’electorat en té prou de sentir respectada la seva catalanitat sempre que sigui sense gaire soroll. Per tant, la rauxa del “català enfadat” no pot afectar més enllà d’un 15% de la població. Però també és cert que l’independentisme s’ha estès significativament arrel de la indignació reactiva als insults espanyols amb la negociació del nou Estatut i la sentència del Constrictorcional.
.
En conseqüència, no deu ser tan encertat això de l’al·lèrgia al soroll. Podria ser que, per lògica, el discurs tingués més acceptació en la mesura d’evitar radicalitats. Però, si us fixeu en cals veïns, l’augment de la dreta es va aconseguir amb crispació. Jo sóc dels que creu que les persones no som tan diferents, no crec pas que els espanyols siguin més addictes a la radicalitat que altres pobles europeus en igualtat de desenvolupament.
.
La consideració de la Diada del 11 de Setembre com a Jornada de Lluita, per una banda, o com a celebració per la qual ens haguem de felicitar, per l’altra, va ser, la setmana passada, un dels temes de conversa amb amics i coneguts. Els adscrits a la dreta sociològica coincidien en acceptar el caràcter de celebració, malgrat l’obvietat que no ho és. En tal data com aquella vam perdre una guerra i ara ens serveix com a recordatori anual de l’alliberament que tenim pendent.
.
Aquest diumenge l’Alfred Bosch, des del seu article a l’Avui, ha caigut sense adonar-se’n en aquest cofoisme festívol, tot especulant sobre com celebrarem l’onze de setembre quan siguem independents. Dic jo: per què collons hauríem de celebrar una de tantes batalles perdudes un cop ja ens n’haguéssim revenjat? Jo estic convençut que no la commemorarem mai més i que passarem els actes institucionals al dia de la nostra festa nacional (no a la regional del 23 d’abril, sinó a la nacional de 24 de juny).
.
Per què el centre i la dreta volen celebració, en comptes de commemoració amb pulsions revengistes, en la data de la nostra derrota malgrat ser una contradicció òbvia? Per desig de seguretat alhora que es dissimula la violència que s’amaga sota la realitat? Probablement! A més, l’alegria és una necessitat vital, “borroka bai, jaia ere bai!”. En el bressol d’extrema esquerra de l’independentisme modern, en concret durant l’escissió que donà lloc als Nacionalistes d’Esquerra, ja expressàvem el desig d’estendre l’independentisme vers el centre i la dreta a nivell massiu en un context de festa, diversió, estabilitat, seguretat…
.
Però jo crec que els centristes i dretans que ara acaben d’arribar a l’independentisme i que ja s’apresten a donar certificats de bon independentista, com fa el Cercle Català de Negocis,es limiten a recollir el fruit dels sacrificis d’anteriors radicalismes i de la violència de l’enemic. No seria, doncs, veritat que avancem en el seny sinó en la indignació! En tot cas, si és veritat i jo m’equivoco, CiU i PSC tindrien raó i continuarien In Secula Seculorum mantenint la població en els catanyolisme mentre els independentistes romandríem en aquest 15% arrauxat..
Però jo, després de molt discutir, continuo en el dubte sobre aquesta qüestió. Aquests dies s’estàn gastant molta tinta i molts pixels teoritzant sobre l’interès per la tranquilitat com a principal esquer per estendre l’independentisme. S’ha dit que, en conseqüència, la inestabilitat consubstancial a qualsevol secessió allunyaria la majoria de l’electorat; però també recordem com el centre-dreta ha crescut tant a Espanya com a França i a Itàlia amb tàctiques populistes.
.
De tota manera, l’esquerra es caracteritza (ens caracteritzem), des de Marx i abans, en descobrir allò que s’amaga sota el vernís de la “normalitat”. Aquests dies he sentit alguns dels “nous independentistes catalans de dreta”, d’aquells que sempre apel·len al liberalisme i a la tolerància, desinhibint-se acusant-nos (als treballadors d’esquerres) de ser “progres filomusulmans”.
.
Però, a més d’aquests tics contradictoris típics i tòpics de la dreta, el problema és que sota la façana no hi ha sacrifici. Recordo bascs de dretes, que recolzaven l’esquerra abertzale, justificant-se dient que ho feien perquè l’esquerra és més patriòtica. Recordo un empresari valencià justificant la seva militància en un partit marxista-leninista independentista “en tant que el més patriota”. I això és perquè el sacrifici és més habitual en els que no tenim gaire res a perdre, i la gent honrada així ho reconeix!
.
Si no, per què creieu que l’extensió de l’independentisme vers la dreta ha coincidit amb el discurs que justifica la castració nacional de les nostres comarques meridionals i insulars? Amb l’argument que la regió espanyola anomenada Catalunya ha “d’anar a la seva” i que la resta de la nació ja s’apanyarà (“ja ens confederarem quan s’alliberin” –si s’alliberen-), aquests nous líders de “l’independentisme alegre i en positiu” estan preconitzant una renúncia territorial inèdita en la història dels alliberaments nacionals.
.
En Vicent Partal va especular fa uns anys sobre la possibilitat que Espanya condicionés la secessió a la pèrdua de la província de Tarragona. No ens hauria d’estranyar la pretensió de contrapartides territorials per part de l’enemic, això ja va passar a Irlanda. Però allí, la dreta arriscava i, tot i recollir també els fruits del sacrifici dels altres, al menys no va renunciar a cap territori sense abans lluitar. Aquí, en canvi, la renúncia és d’antuvi, perquè les barricades són cosa de les esquerres i ells són una dreta civilitzada, liberal, tolerant (tot i que antimusulmana quan toca fer populisme i no estem captant vots dels nous catalans), respectuosa amb els peperos valencians i partidària de l’independentisme festívol.
.
La defensa de la nació (de tota la nostra nació) sense amputacions, la lluita per estendre l’independentisme a la frontera, la lluita per tenir la “pota de pernil” (sense la qual –en paraules de Josep Guia- Catalunya sempre ha perdut), s’està convertint en “responsabilitat exclusiva de l’esquerra”, igual com ho ha estat la resistència independentista durant els anys més durs.
.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
setembre 24, 2010 a les 7:16 am
setembre 24, 2010 a les 8:06 am
.
Tampoc faig de lingüista.
Em limito a parlar de dos grups polítics.
Es clar, he d’anomenar-los pel nom com és fan dir cadascú d’ells.
Els que fins ara s’han dedicat al regionalisme espanyol afegint-hi algunes proclames grandieloqüents -sempre ambigües- que no per això deixaven de ser honorats com “el español del año”, es feien dir a si mateixos “nacionalistes”.
Els altres ens hem autodenominat “independentistes”.
Suposo que és com als USA, els nom del partit Demòcrata i el Republicà no impliquen pas que el darrer no ho sigui també de demòcrata.
De tota manera als llarg de la història hi ha mots que queden cremats perquè malgrat el seu significat no es pot evitar que la gent els associï a altres qüestions. Llavors cal substituir-los. A Europa, per exemple, ningú pot evitar relacionar qualsevol que es reclami “nacionalista” amb els que gasejaven jueus. I a Espanya “nacionalista” s’associa sovint a aquell espanyol no vol deixar de ser espanyol però que demana més privilegis que els altres espanyols.
L’honorable Carod deia “jo no sóc nacionalista, sóc independentista”.
.
Pel que fa al meu quadriculament, t’estic agraït, ho prefereixo a cap de bola, tot i que els caps rodons eren els puritans anglesos d’Oliver Cromwell. Gràcies també per no parlar-me de l’iberisme
Pel que fa al meu escrit, sempre he reconegut dues coses: 1-que mai no he suportat els intel·lectuals, i els que em cauen fatal fatal fatal de cagar són els intel·lectuals articulistes.
2-que no tinc ni formació ni ganes d’escriure més enllà de la necessitat de maquinar amb els meus compatriotes carbonaris sobre les tàctiques per alliberar-nos
En aquest article l’objectiu ha estat compartir la meva creença que ens és “més útil que l’enemic parli molt i malament de nosaltres, més que no pas poc i bé”.
.
.
Salutacions al teu encorsetament cultural identitari de part de les meves necessitats salarials i de justícia social,
.
Manel
setembre 24, 2010 a les 8:58 am
setembre 24, 2010 a les 9:12 am