( http://blocgran.cat/?p=2203)
Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén!
juny 3, 2010 | 
Fantassin Manel |
La nostra vida, fins i tot la dels que creuen seguir hàbits molt naturals, està plena d’obligacions rituals que complim sense ser-ne gaire conscients. Hi ha una part de la litúrgia vinculada al manteniment dels valors familiars, una altra emmascarada en creences sobrenaturals sobre la vida després de la mort, una altra relacionada amb la Declaració de la Renda, una altra amb la identificació nacional, una altra amb l’estructura social… Probablement la relacionada amb el patriotisme és la principal del segle XX i de l’actualitat.Però qui n’és el principal beneficiari? És un Acte de Fe atribuir-ho a la societat en el seu conjunt, però al llarg de la història hom ha sospitat dels predicadors. Tanmateix, aquests,que són els nostres líders, han de ser públics i identificats, la qual cosa els inhabilita per a la divinitat. També, de tant en tant, algun sacríleg denunciava que tot el muntatge servia sols als interessos de l’estament dominant.
Els marxistes no som pas els únics que sabem que darrere dels patriotisme hi ha interessos econòmics. Tanmateix, és un coneixement per a iniciats, és a dir, elitista. Això vol dir que a l’altre costat hi ha el poble ras, que simplement se sent lligat a les sensacions de prestigi que identifica amb la seva identitat nacional.
Tots els polítics, siguin del color que siguin, apel·len a aquesta percepció popular, esquematitzada en referents simbòlics patriòtics. A Euskadi són els comunistes d’ETA els que diuen ser el més ferms patriotes; a Espanya és el PP qui cerca el reconeixement patriòtic després que els “joves nacionalistes espanyols“ del PSOE han hagut de pagar amb alguna renúncia les seves necessitats parlamentàries; i a Catalunya, CiU fa un gran esforç per embolicar-se en la bandera de l’adjectiu “nacionalista”, com si la seva actuació no tingués més interessos particulars que la nació.
Qui vulgui desenvolupar aquest tema, li proposo aquest article de Josep Guia: http://www.scribd.com/doc/26900603/Nacionalisme-Josep-Guia-1983-04MB , però jo no parlaré avui de classes socials, sinó de “noms i cognoms”. Em refereixo a que cal identificar els individus més poderosos; aquells que belluguen els fils i romanen en l’anonimat.
Em pregunta un company si no estic fent trampa, intentant simplement novel·lar la típica paranoia conspirativa que ja és un subgènere literari a yankeelàndia. Bé, jo no crec que els realment poderosos es dediquin a presumir de forma petulant a les revistes sensacionalistes, perquè sovint la seguretat està renyida amb la transparència. Això implica anonimat. A més, és obvi que dalt de totes les jerarquies sempre hi ha algú. Estem parlant, doncs, d’un “algú col·lectiu”, encara que poc nombrós, que viu per a mantenir el poder (atès que no és ruc, perquè si ho fos no estaria dalt de tot) amb l’ajut de totes les litúrgies i fantasies que el camuflen i li garanteixen l’adhesió del poble al sistema.
Diuen els savis que les coses no són allò que semblen. Però per a visualitzar allò què s’amaga darrere de la realitat percebuda cal observar-la des de fora, com els ascetes, o cal desemmascarar-la per la força.
En el devenir dels segles els humans han gestat una mena de societat dual físico-simbòlica: vull dir que la realitat sempre s’ha explicat de forma fantasiosa, tot i ser crua (perquè està basada en l’evolució, en tant que animals, i en la supervivència a través de la violència en diversos graus).
Aquesta societat ha institucionalitzat la violència, en la justa mesura que fos tolerable per totes les parts, dissimulant les jerarquies i l’explotació dels petits pels grans, entre normes, contes i llegendes, religions, nacionalismes, democràcies… un conjunt simbòlic gairebé sacralitzat que emmascara la realitat.
Al final hem arribat a un punt que no solament els usurers, sinó fins i tot els exèrcits, es presenten com allò que no són.Després passa el que passa! Que quan, de forma “inesperada”, els soldats actuen com a tals, hi ha gent que s’estranya. A més, després el poble ho somatitza amb formes socials de neurosi i angoixa. I la gent, traumatitzada, desitja no veure, no saber, tornar a Disneylandia, a l’homeopatia, a Déu… a la tranquil·litat basada en la seguretat dels dogmes compartits amb la majoria dels familiars i dels veïns. A les decisions polítiques normals, preses pels polítics normals i pel bé de la pàtria en el seu conjunt.
Però la normalitat és un sistema de creences no gens neutral, i a alguns (carn de presó!) ens pot la intriga de saber qui hi ha realment al darrere de les polítiques adreçades a la comunitat. Qui n’és l’últim beneficiari amb noms i cognoms.
El qui belluga els fils, poderós i quasi intangible, no sempre està enquadrat en el camp de l’enemic, però els seus interessos econòmics sempre estan per davant dels nostres interessos nacionals i socials. Nogensmenys és un ens format per persones humanes amb DNI. Nosaltres hauríem de poder trencar el tabú, identificant-les, per tal de ser capaços d’una major efectivitat en les estratègies independentistes (sabent de quina manera podem aprofitar per a la nostra causa les febleses que indubtablement tenen).
Em direu exagerat, però fixeu-vos com fa quatre dies el mateix President d’Alemanya (poca broma!), en Horst Köhler en persona, ha hagut de dimitir per haver comès la relliscada de reconèixer allò que la fantasia estructural que domina la nostra societat obliga a amagar. Ja sabeu a què em refereixo, que “la intervenció militar a l’Afganistan respon a la necessitat de defensar els ingressos econòmics de les empreses exportadores alemanyes”.
La desconfiança no és pas un defecte nostre, sinó que deriva sempre dels errors dels nostres pastors polítics, perquè si no fan bé la seva feina se’ls veu el llautó, i per això sovint la seva litúrgia grinyola. Per exemple, quan CiU dijous 27 de maig, al Parlamento imperial, fa possible la congelació de 8 milions de pensions, trencant el precepte de revalorització anual, a quins interessos patriòtics serveix?
Quan de sobte, i “transversalment”, tothom comença a prohibir una peça de roba, la burka, pràcticament inexistent a Catalunya (en una polèmica que “casualment” coincideix amb un moment de creixement de la consciència independentista catalana front Espanya) hem de creure que és casualitat?
Més exemples: a quina pàtria serveixen uns i altres polítics quan s’abstenen de pujar els impostos als relativament pocs potentats que perceben ingressos immorals? La posterior apel·lació d’aquests polítics a les classes mitjanes és pura fal·làcia, i el poble s’ho creu perquè necessita creure. Si, és obvi que sempre n’hi ha un que se n’aprofita més que els altres, però qui mou els fils del polític i qui està dalt de la jerarquia no és l’editor de La Vanguardia, ni el pallasso que surt a la revista Hola.
Es veritat que els catalans som molt torracollons, però …pensar que totes les relliscades que ens estan fent endarrerir anys i panys (des del trencament del MDT fins molts dels “auto-gols” que hem vist els darrers anys i que continuem veient un dia i un altre) responen a incapacitats pròpies, implicaria suposar que qui té el poder no es gasta ni un euro en la guerra secreta contra nosaltres, perquè accepta democràticament l’erosió econòmica que pugui causar-li el nostre alliberament. No, no és creïble!
Malauradament la democràcia és només la façana que camufla aquest poder. Sapiguem veure més enllà de la litúrgia, identifiquem els interessos dels qui més se’n beneficien, identifiquem-los amb noms i cognoms i, probablement, assolirem abans la independència!
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
·
Fantassin Manel
·
————————————————
··
·
Etiquetes Política catalana | 
11 comentaris »
11 comentaris »
És curiós: avui m’he dspertat amb una pregunta al cap -”Gran Hermano”-, què va ser un programa tant famós a tants països, no por haver estat una mena de proba de laboratori? (m’enorgulleixo de saber-ne només el nom, aquesta merda de “cosa”). A més em sembla patètic que els concursants/es no tinguéssin ni idea de qui representa què era el “Gran Germà”. Vaja, avui t’has llevat paranoica, he pensat, però després de llegir-te….potser no tant paranoica com creia.
Estic d’acord amb tu amb el fet què els patriotismes sempre van lligats amb la pasta: jo la primera; n’estic farta de formar part de la guardioola deles espanyes. Malgrat tot, VULL laindependència per al noatre pais, però he de reconèixer que, després de 18 anys essent explotada laboralment i econòmica pel pujolisme, em fa por els que ens pogués caure a l’olla. Uff, escriuria més, però és hora-nanos. Salut!
-Ja sabem que l’estat és un instrument de les clases socials.
-en tot grup hi ha jerarquies
-tota jerarquia té un o altre dalt de tot
-qui té el poder de debó malda per ser anònim
-si des de l’anonimat té poder per maquinar en la defensa del sistema que garanteix el seu poder, no deixarà pas de fer-ho
-les litúrgies socials emmascaren i faciliten l’adhesió popular al sistema.