Nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:
...no ens podem permetre estar coixos si volem guanyar la sobirania, sense els treballadors (la defensa dels seus interessos i llur participació organitzada en el procés d’alliberament), no hi ha sobirania...
29/04/2010-Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania ( http://blocgran.cat/?p=1830 )
Els més exigents en qüestions d’intel·ligència i menys paciència en l’ús d’obvietats pel que fa a titulars d’un article m’haureu de disculpar. I creieu que no vull avorrir-vos, sinó que el meu objectiu és adreçar-me especialment a aquells altres lectors del Bloc Gran del Sobiranisme que encara participen de l’esquematisme tronat de segles enrere i no saben, o no poden, veure quins interessos motiven les forces que lluiten per l’alliberament de Catalunya (de les Corberes al Segura i a Maó) i quins interessos motiven les forces que pugnen per espanyolitzar-nos. Quasi mai és sentiment, quasi sempre és l’economia, ja sigui de forma conscient o alienada.
Puc entendre que no és fàcil comprendre els interessos econòmics que hi ha darrere d’imposicions que semblen lluny de l’economia. Jo mateix n’he sentit de tots colors, i lamentablement moltes opinions no emergien ni un dit de concepcions ingènues o de mites sobre l’etnicisme, l’enveja cultural i d’altres formes del vernís alienador que camufla la realitat. Diversos investigadors socials han assenyalat que fins i tot elements tan “antropològics” com la manca de tolerància front la nuesa al llarg dels segles han tingut més a veure amb els interessos de la indústria tèxtil i no tant amb costums i religions que, al contrari del que hom podia suposar, s’han adaptat en cada moment a les necessitats culturals d’aquests interessos econòmics.
La permeabilitat dels ciutadans a la manipulació ideològica dels mitjans de comunicació de tots els temps, i en tots els temps sota control dels més potentats, ha estat i continua sent l’arma més potent de l’enemic. Fixeu-vos que el darrer terç del segle passat hi va haver tal pressió mediàtica dedicada al negacionisme de la “unitat social i nacional” que vam veure com aquesta pressió actuava fins i tot com una pinça: des de la suposada esquerra negant l’obvietat de les revolucions socialistes d’alliberament nacional (us recomano al respecte l’article de Josep Guia “Sobre el nacionalisme”http://www.scribd.com/doc/26900603/Nacionalisme-Josep-Guia-1983-04MB ) i des de la dreta negant que el triomf electoral d’aquesta dreta era obra, ni més ni menys, que d’una majoria de treballadors amb llur vot alienat, que es tiraven pedres a la seva pròpia teulada triant uns diputats el principal objectiu dels quals era robar-los.
A Catalunya, com arreu, l’objectiu dels potentats és eixamplar el suport popular en favor de llurs interessos cleptòmans. Ja és normal que la classe mitjana, en estar mancada de projecte autònom, s’alineï alternativament en favor dels interessos dels treballadors i dels interessos del capital. Tanmateix, quan l’organització dels treballadors és feble, com en el cas actual, les minories financeres cleptòmanes dels consells d’administració al servei dels gran bancs tenen via lliure per influir en les classes mitjanes. Si hi afegim la circumstància que els dirigents polítics dels partits de centre dreta i de centre esquerra també treballen a favor dels gran capital, llavors s’arriba a l’estupidesa de veure com tot de petits empresaris, autònoms, botiguers… (classes populars), creient-se que llurs interessos coincideixen amb els dels seus botxins, acaben donant suport electoral a aquests partits (subordinats, com he vist, al grupet de financers que viuen de que els diners dels catalans continuïn sent malbaratats en aquest negoci ruïnós que és Espanya).
Cal recompondre la força dels treballadors per moltes raons: 1-per dotar el sobiranisme català d’una capacitat de lluita que no té la petita burgesia, 2-per continuar integrant els nou vinguts –com estem fent des dels segles de les grans migracions occitanes- evitant que caiguin sota influències propagandístiques colonials, 3-per evitar que les classes mitjanes s’impregnin solament amb la força mediàtica del gran capital, 4-per fer front a les retallades salarials que proporcionen substanciosos beneficis a pocs grans accionistes alhora que provoquen greus conseqüències a la cohesió social i nacional de Catalunya…Alerta, que quan no ens toca directament i no passegem gaire pels barris amb els ulls prou oberts és fàcil que relativitzem la importància d’aquests efectes, però les dades són públiques: 1-Mesures anticrisi de congelació salarial, abaratiment de l’acomiadament i temporalització. 2-El model de lliure mercat ha afavorit un creixement desmesurat que només ha afavorit l’élite financera. 3-Quan la bombolla ha petat deixant endeutades milers de famílies, aquesta mateixa élite n’ha sortit gairebé indemne. 4-Tot i que durant el període de vuit anys els beneficis empresarials van augmentat un 50%, el valor de les accions un 90% i el patrimoni immobiliari un 125 %, els salaris solament van créixer un 1% i les prestacions d’atur un 4%. 5-És al col·lectiu laboral a qui li toca pagar la crisi, compensant els “desajustaments” en les economies dels que l’han provocat, a un cost altíssim que està destrossant milers de famílies. 6-El 16% dels catalans no guanyen més que 1.823 euros anuals (si, anuals). 7-On ha anat a parar el 60% que ha crescut el PIB espanyol? No pas a les economies de la majoria social! 8-Les empreses més afectades per la davallada industrial són les PIMES. 9-Les deslocalitzacions estan donant el tret de gràcia a l’economia productiva que ens caracteritzava…
En resum: el gran capital roba a treballadors i a petits empresaris i treu un gens menyspreable rendiment econòmic del rol subsidiari que a nivell d’Estat espanyol ha reservat a Catalunya. En conseqüència no vol perdre els guanys de robar els catalans i per tant treballa sense descans contra la independència de Catalunya influint a nivell mediàtic i a través dels polítics subordinats. Les classes mitjanes li donen suport creient compartir interessos i mancades d’una anàlisi de la realitat des del punt de vista dels treballadors, que no solament són l’aliat adient en aquest context sinó que a més són la base electoral de la independència (de fet són la base electoral de tots els partits!). La causa principal és la desmobilització i desorganització dels treballadors. La conclusió és clara: no ens podem permetre estar coixos si volem guanyar la sobirania, sense els treballadors (la defensa dels seus interessos i llur participació organitzada en el procés d’alliberament), no hi ha sobirania.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
22 comentaris »
abril 30, 2010 a les 5:48 am
abril 30, 2010 a les 8:40 am
abril 30, 2010 a les 9:10 am
-Manel-
abril 30, 2010 a les 10:07 am
abril 30, 2010 a les 11:50 am
abril 30, 2010 a les 12:05 pm
abril 30, 2010 a les 3:15 pm
abril 30, 2010 a les 7:10 pm
Dius bé, Dídac. El transversalisme no ha de ser transvestisme, sinó que s’ha d’entendre en el sentit de front conjuntural, perquè l’anulació dels diferents posicionaments que comentes, sovint sota l’eufemisme d’aparcar els plantejaments “de classe”, sempre acaba sent l’anulació del plantejament de la classe dels d’abaix, no pas dels que ja estan prou còmodes.
Transversal ha de ser entès com una tolerància conjuntural d’uns i altres. Els de dalt mai no es tallen pas de fer comentaris perquè creuen que apel·lant a la normalitat ells són normals, i que els revolucionaris quan ens caguem en el capital i n’anunciem la seva eliminació estem posant en perill la transversalitat. Doncs no és això ! La maduresa vindrà de que de la mateixa manera que els tolerem, a ells i al seu punt de vista, també ells ens tolerin a nosaltres i als nostres postulats.
maig 2, 2010 a les 7:06 am
Entre les persones que se senten identificades i/o donen suport a les esquerres, no falta qui opini que això de la Nació és “un abstracta”. Abstracta o no, el que postula l’esquerra és que la idea de Nació és sovint i instrumentalitzada en la lluita de classes.
Tanmateix, el fet mateix que les distintes classes socials siguin capaces d’arrogar-se “la nació”, per tal de motoritzar els moviments i/o revolucions socials amb la complicitat d’altres classes, és demostració fefaent que la Nació deu ser alguna cosa externa a l’estructuració social de classe.
El marxisme ortodoxa no nega el fet històric de les nacionalitats dels Pobles, tanmateix postulen que La Nació és sempre una construcció de classe, al servei d’una classe, i que això només pot ser superat per a un estat socialista, en superar la divisió de classes socials.
Primerament, aquesta bona gent, ignoren els Fets antecedents a la mateixa estructuració classista de les societats, i ho ignoren com ho ignoraria qualsevol que no tingués en compte que allò que la “historiografia oficial” no ens sap explicar, o malintencionadament negligeix o amaga, importa molt més “significat”, sovint, que no que allò que ens relata.
Que les classes socials varen nàixer per causa i efecte dels excedents de producció, és a dia d’avui, un “tòtem sagrat”, una veritat absoluta inqüestionable, article de Fe, que cap persona sensata que vulgui fer carrera gosarà discutir, “doctors te l’església”. Tanmateix això és absolutament fals, la divisió social de classes és causa i efecte directíssim del model organitzatiu tribal, nòmada ramader, oligàrquic i patriarcalista propi del paradigma ari i també semita, no pas iber, o riberenc de pagès, si és que es vol dir així, perquè els pobles riberencs no estaven organitzats tribalment, sinó que seguien el model de “protomasia”, assentament familiar, matriarcal, liberal i assembleari. De fet les primeres “democràcies” en el món varen ser les jònies i les ibers.
Ara en aquest punt, em permeto aportar un comentari d’en Joan R. Solanes que fa en els seus treballs d’epigrafia ibèrica, encara que segur serà insuficient per als doctors que menen càtedra, els quals ni tant sols es dignaran a baixar en aquesta arena, on els sense pedigrí ens debatem tan inútilment com prosaiques son les raons que ens impulsen a fer-ho.
D’aquest comentari, n’hagués pogut obviar els primers paràgrafs, no ho he fet però, per a dues raons; que indiquen en quin context s’ha fet el comentari, i que donen indicis també, que l’autor parla amb coneixement de causa.
Em pregunto si podem considerar sòlida la conclusió, deduïda del plom d’Alcoi, que el SINEGUNTZIR, l’algutzir, a més de castrador oficial del brau, també fos l’encarregat de pronunciar el discurs de festes del Carnaval. Si acceptem que aquest plom conté un text que només pot ser interpretat com a discurs (inaugural ?) de festes, i recordem que la fusaiola de Valls serveix per a que el ZINEGUNTZIR castrés « el fosc », llavors la primera persona del verb (BIDU) DADIN = tingui jo (fil) implica que l’algutzir sigui també l’orador. Amb això no hi guanyem gran cosa, i seguim sense saber el més important : si el càrrec d’agutzil era vitalici o anyal, posem per cas. Mancat d’arguments m’inclino a creure en la segona possibilitat simplement perquè sembla més congruent amb el tarannà dels ibers. Amb el tarannà que, malgrat les tesis aristocratòfiles d’autors prou reconeguts, molts indicis fan aconsellable atribuir als ibers. Una manera de fer corresponent a una cultura i una societat ni de lluny tan estratificades com pretenen els partidaris d’aquestes tesis. Potser actualment no resulti gaire políticament correcte pretendre que l’economia d’excedents no ha de generar necessàriament estaments com la noblesa, el clergat i l’exèrcit. Jo mateix, fa gairebé trenta anys, vaig ser lector apassionat d’Althusser i del « catecisme » de Marta Harnecker, entre molts d’altres, i d’ambdós en segueixo usant més d’un esquema. Però no dubto gens ni mica que alguns conceptes del materialisme històric, utilíssims quan són aplicats al món de la tribu, no acaben d’encaixar en el món familiar de la masia aïllada. Pensem, per exemple, en la socialització dels mitjans de producció o en les relacions socials de producció. Si a la tribu l’encarregar-se de netejar els fems del bestiar pot connotar una posició baixa en la consideració social, en la masia no ha pas de significar una baixa consideració familiar. I els mitjans de producció no poden ser socialitzats perquè ja estan « familiaritzats » . En la societat ibèrica, on probablement la població urbana era una part percentualment petita de la total, el progrés agrícola derivat de la metal•lúrgia del ferro, va repercutir sens dubte en producció d’excedents. La tesi de l’estratificació social i l’aparició d’una aristocràcia emergent, defensada per historiadors sovint ben autènticament i sincerament progressistes, a més d’atorgar arrels prehistòriques a la noblesa, pot ser més o menys certa en les cultures patriarcalistes, tribals, però també pot arribar a ser grotesca en el món familiar de la masia primigènia. En aquest darrer, el més segur és que els excedents fossin canviats per productes dels mercaders foranis i no pas destinats a llogar exèrcits mercenaris i funcionaris de la cort. Pretendre que la masia funciona igual que la tribu podria ser el pitjor error en la interpretació històrica del passat. I causa de molts d’altres errors.
Els historiadors “oficials” han erigit un model historicista en estudiar únicament l’historia ÀRIA, des de el punt de vista ARI, per això quan van més endarrere no saben com fer-s’ho, perquè no troben personalitats, els pobles Ibers no teníem Cabdells ni falta que ens feien, ho enteneu?.
Us heu parat a pensar que potser “el nostre paradigma civilitzador” no habilitava la organització social en “classes”?
Així és que els Pobles Ibers no van posar el seu “nacionalisme” en valor, en defensar-se dels “nacionalismes” ARIS, per tal de defensar “interessos de classe”.
Volen estudiar la Historia Universal amb el model ARI, com si no existís res més, aleshores per arreglar-ho parlen d’un “sustrato cultural” els molt IGNORANTS.
Aquesta ÉS l’estafa més gran de LA HISTORIA.
És vergonyós, del tot escandalós que encara avui és NEGUI “la qüestió”, perquè en no entendre “la qüestió” tot el que ha succeït després en el món NO es pot acabar d’entendre.
Van ésser els ARIS que en sotmetre’ns al seu jou organitzatiu ens varen dividir, com a Poble, i com a “classe”.
És més, “és el paradigma civilitzador ARI el que fa abús del Determinisme”, és a dir que la “reacció” del Empirisme ÉS condició del model ARI, al que està referit com a contraposició.
Més encara, la pretesa “Historia Universal” és la Historia ARIA des de fa 2.000 anys, i totes les batalles i guerres d’ençà han estat “guerres civils” entre els diferents Pobles i corrents ARIS, això sí involucrant tot Déu, fins i tot “el Problema Catalán” es va pretendre resolt amb un seguit de “guerres civils” dins del Impèrium.
Hi ha, o hi ha hagut, el paradigma de l’aixada i el paradigma de la espasa que és el que ha reeixit, i és al que ens enfrontem, i el fet nacional ha bastit tots dos en el decurs de la Història.
Altre cosa és que el nacionalisme hagi estat i sigui “instrumentalitzat” pel poder, cal no confondre la velocitat amb el tocino.
Agosaradament vallfosca.
Em van ignorar … suposo.
Els Estats occidentals varen ser erigits per a les Nacions Àries, que varen posar en valor el propi paradigma civilitzador, en contraposició dialèctica de “classe” al paradigma Iber.
Va ser el domini Ari que en imposar el seu propi model organitzatiu va estructurar les societats en “classes”.
“L’historicisme – avui dominant- dels paradigmes i les imatges del món, és un empirisme de segon nivell que resta serietat a aquella pretensió de validesa de caràcter universalista que es troba darrera de tota afirmació i negació del subjecte que pren posició; una pretensió de validesa que, si bé se sosté sempre “ara i aquí”, en un context local, traspassa al seu torn tots els criteris merament provincials. Si un paradigma o una imatge del món tenen el mateix valor que el següent, si diferents discursos codifiquen cada un a la seva manera tot allò que pot ser veritable o fals, bo o dolent, llavors s’ha de clausurar aquella dimensió normativa que ens permet sense més identificar els trets d’una vida fracassada, adulterada i indigna d’un ésser humà, i experimentar-la com a privació. Per això, davant l’oblit historicista del mateix oblit, també la filosofia recorre a la força de l’anamnesi. Però ara és la mateixa raó argumentativa la que, en les capes més profundes de les seves pròpies preposicions pragmàtiques, posa al descobert les condicions per a l’apel•lació en un sentit incondicionat i, amb això, manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics. (Jürgen Habermas – Israel i Atenes, o, a qui pertany la raó anamnèstica?. Sobre la unitat en la diversitat multicultural)
La Nació, més enllà de ser susceptible d’esdevenir una eina política de Poder, és una apel•lació en un sentit incondicionat que transcendeix els espais socials i els temps històrics.
Allò que el pòsit que una mateixa cultura en un mateix hàbitat natural, ha anat confegint des de les capes més profundes d’un Poble, al llarg de 5 mil•lennis, no es pot negligir en pretendre “construir una nova identitat Nacional, de nou, entre tots els nínxols identitaris nacionals que comparteixen avui, amb el Poble Català, l’espai territorial de Catalunya …” com postulen les esquerres a Catalunya, potser podrien aconseguir un Estat, però no una Nació, i menys encara un mateix Poble, com diuen que pretenen.
Els marxistes, i les esquerres a Catalunya tenen l’ideal platònic d’erigir un Estat Socialista net de classes socials, aquest és el projecte polític que tant els independentistes com els dependentistes (federalistes) comparteixen, d’aquí allò de “Catalunya serà social o no serà”, i és per això que La Catalanitat en tan realitat incondicionada que transcendeix els espais socials i els temps històrics, els molesta tan i tan, de fet, per tal de realitzar el seu programa, aquesta Nació transcendent és l’enemic a batre, perquè ho veuen com a un impediment per assolir la desitjada igualtat en les bases socials, màxim tenint en compte que, segons ells, la Nació Catalana és una nació de classe, un domini polític burgés de classe.
Les esquerres a Catalunya semblen ben disposades a desballestar la Nació, buidant-la de contingut per tal d’erigir una societat socialista igualitària de nova de trinca, que això sí, sigui susceptible de configurar un Estat de Dret.
Cal potser, explicitar que el contingut de la Nació és la Identitat Cultural Col•lectiva vinculada al Poble, i és per aquest fet, tot i que la Identitat no és un compartiment estanc, que els valors culturals identitaris no poden ser “inoculats” en poblacions alienes al nínxol identitari d’origen. Els processos de penetració cultural per “osmosis” son lents i demanen unes condicions favorables, de les que una Nació sotmesa a un Estat aliè no pot disposar. Més aviat que tard, en les presents “condicions objectives”, estem els catalans a Catalunya abocats a un dolorós procés d’aculturalització.
Bé, arribats en aquest punt, em de dir en justícia, que els drets humans referits als individus, que son el motor ideològic de les esquerres, son també, òbviament, una apel•lació en un sentit incondicionat que transcendeix els espais socials i els temps històrics.
No és menester ser de dretes o ser d’esquerres per entendre que tan la Nació com els drets humans individuals son ambdós una apel•lació en un sentit incondicionat que transcendeix els espais socials i els temps històrics.
Alguns “temes”, amés del econòmic, l’energia i l’aigua, en la meva opinió, seran el teló de fons del escenari sociopolític en el segle XXI.
Per exemple.
Els representants legítims i les Identitats col•lectives, o, el marc sociopolític contextual erigit com a un camp exclusivista de pensament únic al entorn de “lo políticament correcte”.
Si no ho tinc mal entès, el materialisme dialèctic, en el decurs de la Història ha desplegat dues estratègies diferents per tal de produir un canvi substancial de model social.
La primera, és la més clàssica, la revolucionaria. Les bases socials, les classes oprimides, es revolten i assoleixen el Poder, la segona és la transformació induïda des dels llocs de presa de decisions. El socialisme Fabià treballa en l’idea d’ocupar llocs en el Poder, per tal, d’allà estant, anar creant les “condicions objectives” que faran possible el canvi de model, sense el vessament de sang revolucionari.
És prou clar que l’Europa occidental no està per a revolucions, i per tan, les esquerres estan duent a termini plans d’acció política que aposten fermament per a la confecció d’aquestes “condicions objectives”.
Generar un corrent majoritari d’opinió, en favor dels drets humans, i un desprestigi dels drets col•lectius de les “Nacions identitàries”, son les idees vertebradores del catecisme “progressista” que, parapetat en “lo políticament correcte”, ha erigit un model de societat i de món, que, com un “ideal platònic”, exigeix una adhesió emocional refractària a qualsevol crítica, la qual cosa no deixa de ser sorprenent, tenint en compte que els postulats del materialisme pragmàtic varen ser articulats pretesament des de l’exercici crític com a protesta contraposada al model determinista “platònic” del rusc, en tan que model organitzatiu social.
Un poblament dividit, que abasta des de els diferents nínxols identitaris nacionals en forma de guetos, fins una absoluta atomització individualista, és sens dubte, una contingència major, un marc de “condicions objectives” ideal, per tal que prevalguin els “drets socials individuals de ciutadania” per damunt dels “drets col•lectius de qualsevol Identitat particularista, l’autòctona inclosa”. El fenomen de Transculturalització de la immigració massiva, ha estat clau alhora de confegir aquesta “contingència major”. La demografia ha estat des dels albors de la Història una eina política de primeríssim ordre, i res fa pensar que en l’actualitat això hagi canviat.
De fet el fenomen de la immigració massiva a Catalunya ha estat celebrat, beneit, esperonat i tutelat pels apòstols del “igualitarisme redemptor” sense aturador, en un exercici de xantatge moral, anatemitzant qualsevol veu crítica, que ha bastit un model de pensament únic impropi de cap democràcia que es valori a si mateixa, més que res perquè han segrestat el debat, i amagat i potinejat l’imformació. En aquestes condicions no se’ns pot fer estrany que els que vegin la Nació com quelcom abstracta siguin ramat i/o legió.
Les esquerres a Catalunya només son i seran proclius a La Nació, si aquesta ha quedat alienada, desnaturalitzada, buida dels seus propis continguts culturals identitaris constitutius, i es pot articular com a una eina finalista per bastir una societat igualitària, presumiblement lliure de “classes”. O això, o, hauran de fer un pacte democràtic amb altres forces ideològicament dispars, prioritzant així el procés d’alliberació Nacional per damunt la construcció d’una societat “igualitarista”.
Pot ser, encara que és dubtós, que per mor del alliberament de la Nació, les esquerres puguin trencar, ni que sigui com a un interludi, la sacrosanta unitat de “classe”.
Tradicionalment, les esquerres, sempre han retret a la “dreta”, liberal o no, de deixar-los sols en la lluita per a l’alliberació Nacional. Ara però, es donen les “condicions objectives”, potser, perquè les causes d’aquest retret puguin ser posades a proba, i puguin ser superades. Tan de bo.
Agosaradament Vallfosca.
maig 4, 2010 a les 5:32 pm
-Encara que hagis llegit Marta Harnecker fa trenta anys has confós nació amb estat, no és la nació sinó l’estat l’arma al servei d’una classe, i tampoc no és un estat socialista qui ho pot superar sinó la “societat comunista”.
-Que jonis i íbers fossin democràtics no implica que estiguessin organitzats en una societat absolutament igualitària.
-Pel que fa a la frase de Josep Guia, l’apel·lació que fa qualsevol grup dirigent, a la col·lectivitat, per a obtenir el suport de la resta del grups en la conquesta o manteniment del poder, és un mecanisme que no hem deixat mai d’usar nosaltres mateixos i l’hem vist en totes les societats, des de les industrials fins al que apel·la als costums o als esperits dels avantpassats de la petita illa del pacífic.
-La concepció social de la nació (en contraposició a la teva percepció cultural) ja no és patrimoni de l’esquerra.
-Quan dius que per les esquerres catalanes “la nació catalana és un domini burguès de classe” t’estàs referint a les esquerres espanyoles a Catalunya. Si jo hagués de seguir el teu discurs hauria de dir que els catòlics catalans voten PP ? Les esquerres catalanes són PSAN, OSAN, Maulets, CUP, i al centre-esquerra català només hi ha ERC (això no treu que siguin catalanes les persones que formen part de les esquerres espanyoles a Catalunya). (Per si les crítiques: “…que potser m’esteu dient que els membres del PSC i de ICV neguen ser espanyols?”)
-La nació més identitària que conec és Espanya i no veig enlloc cap catecisme “progressista” ni cap idea vertebradora dels nostres veïns de ponent, els progressistes espanyols, tendent al desprestigi dels drets col·lectius de la Nació Espanyola, per tant tampoc no puc validar la teva afirmació al respecte.
-La immigració massiva a Catalunya ha estat majoritàriament rebutjada pels que veuen perillar la influència del percentatge demogràfic espanyol a casa nostra. Un exemple: a l’escola dels meus fills els únics que parlen català són els nens magrebins i els xinesos (no solament no parlen català al pati els d’origen andalús sinó que tampoc no el parlen els nostres fills catalanoparlants perquè això de parlar català al pati de l’escola no mola, és cosa d’immigrants).
-I finalment, ja m’agradaria que les esquerres fossin tan igualitaristes com dius però crec que hauràs d’anar adaptant-te al llenguatge americà i començar a diferenciar entre esquerres (liberals) i conservadors (democristians) perquè em temo que l’igualitarisme ja ha passat a la història.
Tota la resta del teu escrit reconec que em depassa.
maig 5, 2010 a les 4:47 pm
— NO he dit que el paradigma Iber fos igualitari, i menys que ho fos com a implicació del fet que foren demòcrates. No és que fossin igualitaris, per la senzilla raó, que cap d’ells hagués gosat significar-se com a superior. A veure si ho pots entendre, és un ALTRE, DIFERENT, paradigma.
—- Com no has entès que parlem d’un ALTRE, DIFERENT, paradigma, t’entossudeixes en afirmar que el PODER etc etc.
“””” De fet, si el món ibèric durant alguns mil•lennis havia aconseguit bastir un model social no compromès amb la llei natural de “l’evolució”, superant-la, superant-ne el handicap inherent de la prevalença de la llei del més fort, superant la dictadura del model que consagra la prevalença del botxí per damunt de la víctima, la conquesta i dominació ària va procurar una regressió al model de la “dominació”, per més que el vestissin amb subterfugis de “legalitats”, “civilització i progrés””””.
“””” De fet, si el món ibèric durant alguns mil•lennis havia aconseguit bastir un model social no compromès amb la llei natural de “l’evolució”, superant-la, superant-ne el handicap inherent de la prevalença de la llei del més fort, superant la dictadura del model que consagra la prevalença del botxí per damunt de la víctima, la conquesta i dominació ària va procurar una regressió al model de la “dominació”, per més que el vestissin amb subterfugis de “legalitats”, “civilització i progrés””””.
“””””Atenent al fet que el Poder estableix una relació dialèctica amb la “realitat”, en tan que la vol reconvertir, confegir, articular segons la seva voluntat, podríem dir que qualsevol acció humana és un exercici del Poder. Aquí però ens cal veure i discernir les diferents intencionalitats inherents en aquest exercici.
Així doncs, per exemple, en la cerca de innovacions tècniques i culturals que ens permetin una major rendibilitat agrària, tot i ser una actitud que cerca inferir canvis en la “realitat”, les capacitats que infereixen aquests canvis no queden circumscrites en règim restringit de oligopoli, sinó que aquestes poderoses innovacions queden a mercer de tothom que les vulgui implementar, perquè la intenció més enllà de obtenir una millor collita no és la de guanyar capacitat d’influència respecte dels “altres”, la intenció no és usar aquestes poderoses capacitats d’inferir canvis avantatjosos per tal de capitalitzar un Poder que sigui susceptible de ser usat i instrumentalitzat per a sotmetre la voluntat aliena””””. (URAK-Vallfosca.)
—- Que la concepció social de la Nació no és exclusiva de l’esquerra, és ben cert, i és mostra fefaent que estem de fa mig segle si fa o no fa, en un altre paradigma. Tanmateix cap dels grans Filòsofs “polítics” gosa afirmar que el “tema” estigui clos, com tampoc neguen ni amaguen que la Nació com apel•lació incondicionada que rebassa els models socials i temporals estigui exhaurida. Ans al contrari aquesta apel•lació te visos de reformular-se amb més força que mai.
—- Les esquerres a Catalunya, catalanes o ecspanyoles, no prioritzen la Nació Catalana, en tan que no és susceptible d’ésser instrumentalitzada en la lluita per a la igualtat de classes.
—-La immigració massiva a Catalunya, amés de haver estat aplaudida, esperonada, glosada i facultada, ha estat instrumentalitzada políticament per a les esquerres, a fi i efecte de procurar una contingència favorable als drets humans individuals en detriment dels drets col•lectius del Poble Català, és a dir, com a eina eficient amb la que desballestar la Nació.
“””Així, si aconseguim implementar en les consciències les imatges força oportunes de qui som i que pintem aquí, aconseguirem un capteniment condicionat en una direcció predeterminada convenient a la nostre intenció “històrica”, d’això en diem “conductisme social”””” (URAK-Vallfosca).
Afegiria que el procurar una societat dividida en guetos identitaris nacionals, i atomitzada individualment, és l’intenció subjacent que rau en el capteniment d’esquerres, aquest darwinisme social “a la carta”, procura gran Poder, en tan que fa possible que totes les relacions socials estiguin mediatitzades, controlades, sancionades, i articulades, des de i per les institucions en mans del PARTIT. Totalitarisme fàctic.
—El igualitarisme, continua servint a la construcció de l’actualitat, encara que sigui en us propedèutic i finalista, vull dir que sigui útil per assolir altres finalitats.
Cordialment.
maig 6, 2010 a les 10:48 am
(els quals no quadren amb la teva afirmació de que “…les esquerres a Catalunya, catalanes o ecspanyoles, no prioritzen la Nació Catalana…”)
i tu t’entossudeixis a ficar al mateix sac les esquerres espanyoles,
no podrem coincidir gaire tu i jo.
maig 6, 2010 a les 3:56 pm
El dia que ho senti, pronunciat veritablement, canviaré de parer, ara per ara els que sí estem disposats a anar a la independència amb qui sigui, som gent majoritàriament sense representació Parlamentaria ni ideològica específica, i això, també deu voler dir alguna cosa, que potser tingui a veure amb un volta o més en la dinàmica del “nou paradigma”.
maig 6, 2010 a les 10:43 pm
maig 7, 2010 a les 9:01 pm
maig 14, 2010 a les 8:25 am
maig 20, 2010 a les 8:59 pm
maig 28, 2010 a les 6:46 am
juny 3, 2010 a les 11:12 pm
juny 10, 2010 a les 11:22 pm
juny 18, 2010 a les 12:03 am