M'assabento de la mort de Xirinacs a punt de tornar a Barcelona i pel camí no puc evitar recordar l'admiració i exemple que va despertar en mi quan jo només era un adolescent de quinze anys i em sentia a les antípodes del seu pensament místic però li reconeixia valentia, coherència i patriotisme.Absort en aquests pensaments arribo a l'Àrea del Gironès. Està plena de turistes francesos que per fi fan una aturada per descansar i fer un primer contacte conceptual amb Catalunya. D'aquesta manera tots ells prenen consciència de que "això és Espanya" alhora que confirmen tots els tòpics del nostre país de pandereta i flamenc, donat que el terra i les taules estan fastigoses d'allò més, i l'ambient està dominat per una música estrident (tant que en països més civilitzats probablement deu ser delicte) cantada en espanyol. Volia explicar-los que segurament aquesta illa en mig de l'autopista si que és Espanya però que quan surtin entraran a Catalunya, però m'estic de fer-ho per inseguretat, ...ni jo mateix estic gaire segur d'això trenta anys després del 77.
Només fa dos dies, a Calella de Palafrugell vaig poder gaudir escoltant una conversa política, a la taula veïna, d'uns turistes francesos, sobre la nostra llengua (no és habitual donada la incapacitat dels nostres polítics per a difondre la nostra realitat nacionals entre els turistes malgrat la quantitat d'europeus que acollim cada any). La dona deia sentir-se sorpresa per la importància del català donat que deia haver vist que la majoria dels rètols estan en català, anglès i francès. Un dels companys de taula li responia, amb cara d'informat, que aquest fet era degut a que per la Costa Brava gairebé no hi ha espanyols, només catalans i turistes francesos, holandesos, anglesos... raó per la qual no calia rètols en espanyol. El tercer comensal també confirmava la importància del català, però finalment la dona sentenciava que si tot allò era veritat seria possible aconseguir algun diccionari català-francès o català-anglès a les llibreries del poble, però diu que no ho havia aconseguit, només hi ha diccionaris en espanyol (aquells petits) per a turistes i fins li havien explicat que per aconseguir un diccionari en català calia demanar-lo i era quatre vegades més car. La conclusió de la dona fou que el català no és important, ni tan sols a les comarques de Girona, i els seus companys de taula van haver de donar-li la raó. Com deia, tot això trenta anys després del 77!
Jo vaig participar activament en la campanya de Xirinacs al Senat i en les següents. Recordo especialment aquells cartells de paper de diari que enganxàvem per les parets i també un encontre pel carrer amb una persona progressista, mestre d'escola d'origen espanyol, a qui vaig proposar que ens donés un cop de ma, i que em va respondre amb un rebuig escandalitzat. Després vaig saber que era simpatitzant (potser signant, no ho vaig saber mai) d'aquell manifest colonialista conegut com "de los 2300". Jo era molt jovenet i això em va permetre adonar-me com és de dolent mirar-se el melic (la raó no és garantia d'adhesió i un català, encara que porti hàbit de capellà, si és íntegre, és reconegut com enemic).
Em sap greu pel punt d'amargor que traspua la mort de Xirinacs, però penso que ell ho ha calculat fins l'últim moment, amb sentit de transcendència i amb vocació de ser útil a l'alliberament del nostre poble, fent allò que sabia fer, és a dir, fent arribar el seu missatge malgrat el poder dels mitjans de comunicació contraris (m'avergonyeix no veure la notícia en la portada del diari en espanyol La Vanguardia) i m'alegra que el seu darrer missatge esdevingui, com a epitafi, una llosa damunt la covardia (quan no traïció) dels líder polítics catalans.
1 comentari:
De ContraInfos 477
http://sindominio.net/zitzania/pdf/cat/cat477.pdf
La mort de Xirinacs desencadena una marató d’hipocresia política
OGASSA/EL RIPOLLÈS .- El cos de Lluis Maria Xirinacs fou trobat enmig del bosc de la pista d’Ogassa el passat 11 d’agost a mitja tarda. Un home que hi passejava el va trobar i tot seguit va avisar als mossos d’esquadra. Durant les hores immediates després de que es conegués aquest desenllaç molt pocs polítics i mitjans de comunicació hi van dedicar massa paraules. Tots esperaven a veure que deien els altres polítics, els altres mitjans. Es va reproduir la típica cultura del “que diran?, que pensaran?”. La cultura del políticament correcte. Tot el contrari del que representava Xirinacs. El mateix Xirinacs va avançar-se a la resposta de la classe política en una nota testimonial sobre la taula del seu despatx a la Fundació Randa. Parlava d’haver viscut oprimit durant 75 anys per l’Estat espanyol, francès i italià i que volia alliberar-se deixant a aquest estats amb un esclau menys, i a més, ho volia fer fusionant-se amb el bosc on va voler viure les seves últimes hores. Però, a la nota també deia que l’esclavitud venia de la covardia dels liders polítics massificadors del poble. La mateixa covardia en el moment de posicionar-se davant la notícia de la seva mort. Això sí, un cop es va obrir la veda de les declaracions tots s’hi van apuntar. Al marge de la buidor informativa sobre la seva mort a les portades de diaris com La Vanguardia o El Periódico, les reaccions han estat inevitables i en la majoria de casos profundament hipòcrites. Només llegint l’hemeroteca de fa dos o tres anys es fa prou evident. Lluis Maria Xirinacs no fou dels que un cop arribada la democràcia va agafar una poltrona i va adoptar el discurs clònic de la classe política acomodada. Es tracta de l’únic polític en actiu durant la transició que ha passat per la presó 30 anys després de la mort de Franco arran d’un delicte d’opinió, i no és que la resta de polítics no hi puguin anar a la presó, és que Xirinacs és l’únic que es va atrevir a dir el que pensava sense por a les conseqüències. Va passar per La Model 25 anys després d’haver-s’hi estat plantat a les portes durant 19 mesos exigint la llibertat de tots els presos i les preses polítiques. La causa del seu empresonament fou haver ratificat una frase tan lúcida i raonable com aquesta: «“Em declaro amic d’ETA i de Batasuna”, que certament vaig dir, que havia d’anar acompanyada de “i em declaro enemic de l’Estat espanyol” i que em vaig oblidar de dir. Aquesta frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”. Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.» El retorn de Xirinacs a La Model fou deliberadament silenciat ara fa tres anys, era massa incòmode enmig del debat sobre l’Estatut. A les portes de la presó, tan sols hi van passar la nit una desena de persones amb cadires i sacs de dormir exigint el seu alliberament. Els polítics com Joaquim Nadal, Carod-Rovira, Jordi Pujol i tants d’altres van callar. La millor opció en aquells moments, amb Xirinacs viu, era tractar-lo de boig, de persona que no hi tocava. Ara amb Xirinacs mort tothom hi diu la seva i en treu cullerada, saben que el difunt no podrà vomitar sobre les declaracions políticament correctes que li han dedicat aquells personatges covards que ell mateix defenestrava a la nota manuscrita que va deixar com a preludi del seu alliberament.
AQUELLS QUE EL VAN MARGINAR I INSULTAR ARA L’HOMENATGEN I EN DEFENSEN ELS SEUS IDEALS
Publica un comentari a l'entrada