--------------------
Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta
En una fracció de segon notava com tota la seva vida s'havia capgirat. Era com si hagués tingut un accident gravíssim però sense que hagués passat res. Només era una sensació que no sabia explicar, però sabia que havia percebut el perill i que tenia els minuts comptats.
Encara va tenir temps, en una fracció de segon, de fer el dol per la pèrdua de totes aquelles il·lusions que havia posat en la relació romàntica que acabava d'estrenar amb en Jordi.
Havia pujat al metro a l'estació de Passeig de Gràcia. Li agradava aquesta línia de metro perquè son vagons lluminosos i amples, i els passatgers tenen majoritàriament un aire simpàtic.
Havia donat una ullada general als passatgers en el moment de pujar, amb l'únic objectiu de cercar un seient buit, l'havia trobat i s'hi havia assegut. Però en aquell moment sabia que, d'alguna manera inconscient, en quelcom que havia vist en aquelles fraccions de segon, havia detectat el perill. Un perill de mort imminent que segurament es materialitzaria al finalitzar el trajecte. Potser tenia una possibilitat però aquesta depenia d'identificar l'amenaça.
Notava que havia après a preparar-se per aquest moment des de petita, però no en va ser conscient fins que el seu pare, durant els dos minuts que va durar la seva agonia, l'hi va revelar , esquemàticament però clara, la realitat de la seva vida.
Criada de petita a El Caire, de pare libanès, va viure entre els quatre i els deu anys a Ciutat de Mallorca. Després va anar a viure a Istanbul.
El dia 1 de maig de 2003 van despertar-se amb la notícia del terrible terratrèmol que havia fet una terrible matança a Bingol. Més sorprenent, si és possible, va ser l'anunci del pare, després d'atendre una trucada telefònica, de que se n'anaven immediatament cap al lloc del desastre.
Quan estaven arribant el pare va fer-la baixar del cotxe, no sense abans dir-li:
- Recordes com sempre et preguntava pels mínims detalls dels teus companys d'escola? I com vaig animar-te a adaptar-te a tot arreu on hem viscut fins a confondre't amb l'entorn?
Li va sorprendre un comentari tant enigmàtic, però sobretot que definís de forma tan precisa aquelles manies que eren tan típiques del pare.
Doncs, -va dir el pare- vull que et quedis entre la runa i que aparentis ser una veïna afectada. Després vindré a buscar-te.
Confosa com va quedar-se, no s'atrevia a protestar en mig de les circumstàncies tant espantoses de l'entorn i la cara greu del pare. El cotxe va girar pel revolt i va veure com s'anava allunyant. Al següent revolt s'aturava de sobte. Tot i la llunyania havia vist que alguna cosa havia passat i va córrer cap al cotxe.
Quan va arribar la gent del carrer també s'havia apropat a veure què passava. El vidre del cotxe estava trencat i s'hi veia clarament un forat de bala a mig, i el pare tenia tot el pit ple de sang. Ella se li va adreçar però el pare li va respondre en català:
- Fuig el més lluny que puguis! Crec haver ocultat prou la teva existència com a filla meva però quan obrin els arxius soviètics, per a tancar la meva fitxa, ho sabran. No tens més de dos o tres dies per a desaparèixer. Pren aquesta maleta!
- No ho entenc! No ho entenc! -va cridar ella desesperada i terroritzada.
- Parla'm en català! -li respongué el pare amb dificultat-, així no ens entendrà ningú, ...és per això que vaig voler que l'aprenguessis perfectament de petita a Mallorca. Escolta'm bé, no hi ha res a fer, ja no tinc opcions. Vaig treballar pels soviètics i pels americans i llavors era un home respectat, però després vaig haver de negociar amb drogues i fins de matar a sou dels senyors mafiosos sorgits de la guerra freda. Avui m'han enganyat, m'han fet creure que anaven a liquidar-me i que venir al lloc del terratrèmol seria una bona via d'escapament. Es tractava de tot el contrari, m'han fet anar a un lloc on fos fàcil liquidar-me perquè no sabien on estava vivint però en podrien reconèixer arribant a un lloc com aquest.
Va aturar-se estossegant sang i, després d'aconseguir prou aire, va continuar:
- Qui m'ha enganyat deu haver estat comprat pels uns o pels altres. L'únic que volen amb la meva mort és evitar que mai pugui explicar coses del passat, i ara et buscaran a tu.
- Però si jo no sé res! -va cridar amb cara de no poder creure aquell malson.
- Però ells no ho saben segur, -respongué el pare- i no s'arriscaran. Serà més fàcil liquidar-te i assegurar-se'n. Corre! Fuig i amaga't per sempre! -va poder dir amb un darrer esforç abans de caure-li el rostre damunt l'espatlla ensangonada.
Terroritzada, va prendre la maleta i va fugir fins que va trobar un racó per a centrar-se. Dins la maleta hi havia molts diners i també documents falsos, tant d'ella com del pare, així com indicacions precises d'anar-los destruint a mesura que anés travessant fronteres.
Quan va arribar a Barcelona el seu aspecte s'havia transformat radicalment. Durant els quatre dies anteriors que havia estat a París havia canviat tot el seu vestuari fins convertir-se en tot el contrari de la noia discreta que havia estat a Istanbul. Un parell d'ensurts que va tenir prop del Sena, quan va creure que algun dels turistes que s'hi arreplegaven, l'havia reconeguda i la seguia, van empènyer-la a fer un canvi radical de mentalitat. Realment se sentia una noia diferent. Va dir-se a si mateixa que quan arribés a Barcelona hauria esborrat totes les pistes. Però, per si de cas, també va jurar-se que no abaixaria mai la guàrdia.
Malauradament quatre anys més tard se sentia absolutament fora de perill. S'havia fet passar per una estudiant mallorquina mentre feia esforços per perdre l'accent illenc i així poder fondre's millor en la massa barcelonina. Era estimada pel veïnat del seu carrer d'Hostafrancs, havia cedit a l'amor i només feia dos dies que s'havia compromès amb un xicot que treballava de mecànic. Precisament l'hi agradava pel fet de ser un típic i tòpic mecànic, perquè els dissabtes jugava al fútbol, però sobretot perquè no tenia família i havia acceptat que viurien junts sense papers pel mig.
Ara tenir clar que no solament no arribaria al matrimoni sinó que ni tan sols arribaria a sortir viva del metro.
Va aconseguir reunir prou sang freda i es va sorprendre de que el seu cor ja no bategava tant desbocat. Fins va voler creure que potser tot havia estat una neura, una fantasia, potser fins i tot un trastorn mental sobtat, i que la seva vida era tant segura com ho havia estat el dia anterior.
Amb un tímid esguard va donar una ullada al vagó. Gairebé tothom tenia un aire festiu i despreocupat. L'únic amb cara seriosa era un home xinès, i tampoc no li donava cap sensació de perill. La majoria eren parelles que es miraven amb amor o diversió. Va pensar que l'executor, si existia i era un d'ells, hauria de ser massa bon actor, però tot i així va posar-se a mirar tothom amb més deteniment, com l'hi havia ensenyat el pare de petita.
El primer que va notar la va fer ajupir el cap novament en un acte defensiu. Havia notat que la majoria de les veus que sentia eren eslaves. Tanmateix una mirada més atenta va convèncer-la de que, tot i que la casualitat hagués concentrat un bon nombre d'immigrants i de turistes de l'est prop d'ella, tots ells eren els que menys aspecte sospitós tenien. Una noieta es petonejava amb el seu xicot i li deia tendreses en rus però amb cara d'estar farcida d'alcohol i de no veure ningú més al vagó que la seva parella.
Degut a la intensa calor del carrer gairebé tothom vestia escassament. Si algú se sortís de la norma potser seria qui li havia activat el sentit de perill, la sensació de que alguna cosa no quadrava del tot en l'entorn. Però no, i ningú amb pantalons curts i cara de babau podria ser l'assassí.
Va fixar-se amb les marques: cicatrius que indiquessin històries traumàtiques, tatuatges...
L'home del costat tenia uns punts tatuats a la ma. Una mirada més global va fer-la adonar que l'home era, de ben segur, un ex-presidiari; però, tanmateix, no li transmetia cap sensació de perill perquè es notava que havia caigut en la marginalitat de la subsistència miserable i l'alcoholisme. No el creia capaç ni d'aixecar la veu, i molt menys un ganivet.
Un noi fornit, que s'amagava darrera el gruix de la gent, lluïa un entramat de tatuatges a l'espatlla i l'esquena que li donaven un aire agressiu, però va sentir-lo parlar i s'expressava amb un català massa pagesívol per a creure que pogués ser un sicari encarregat de matar-la.
Novament li va passar pel cap la possibilitat de que tot era com ahir i que estava segura, que potser havia patit un trastorn...
De sobte una mirada es va creuar amb la seva. La sang se li va glaçar a les venes. Una de les noies que estaven dempeus petonejant-se amb la parella l'havia mirat amb ulls d'intel·ligència. Va ser només un instant, una fracció, però estava clar que no podia ser ningú més. Va sentir com el noi parlava a la noia en anglès. El noi era sens dubte un turista i anava molt begut, i de sobte s'adonà que el seu físic era menys atlètic que el de la noia. Era una parella difícil, però en canvi el noi era ideal per a deixar-se portar com un ninot per una noia força més guapa del que ell sabria lligar. Era ella! No hi havia cap dubte!
Ja no podia apartar els ulls de l'esquena de la rossa. Així, va adonar-se fàcilment de que aguantava la bossa amb la ma dintre una butxaca de la mateixa. Segurament estava empunyant una arma; la noia podria disparar-li i, alhora, tirar el noi a terra en obrir-se les portes, per a fugir aprofitant la confusió, i perdre's entre la gernació fins sortir a l'exterior on canviaria d'aspecte en un no-res.
Va maleir-se per haver renunciat a aconseguir una pistola durant el primer any a Barcelona. Havia tingut por de que, si algú detectava l'arma per atzar, seria detinguda per la policia, i ja podria donar-se per descoberta.
Novament va imaginar que si es tractava d'un error i hagués tingut una pistola podria donar-se el cas que matés una innocent, i en aquest pensament va assaborir novament el desig de que tot fos una confusió dels sentits. Però no, estava segura d'haver percebut quelcom que no era en realitat allò que aparentava.
Va tornar a mirar fixament tothom. Aquesta vegada, sense perdre de vista la principal sospitosa, es va centrar en tots aquells que abans no li havien inspirat cap recel. Cares de mestresses de casa vestides i maquillades com mai no ho faria una assassina. Homes amb aspecte nyicris, panxuts de mirada extraviada absolutament inofensius. Únicament hi havia un home fornit i ros, d'uns cinquanta anys, amb el pit de la camisa descordat i amb un barret de cowboy que s'obria pas pel vagó acompanyant una dona molt ben vestida en l'estil clàssic. Estava clar que eren estrafolaris, però la parella tenia química malgrat l'absurd del conjunt que feien, no podien ser els dolents.
Novament fa focalitzar l'atenció en la noia. No tenia cap dubte de que era ella. Les seves mans van trobar la llima d'ungles dins la bossa. Va planejar un cop fugaç, que era la única cosa que podia salvar-la, una ganivetada de la petita llima just al coll sense pensar-s'ho més i després ja s'espavilaria per a fugir. Sabia que la dona debia tenir, no gaire lluny, un col·laborador que la perseguiria, però al menys tindria una oportunitat.
Al moment d'aixecar-se per a donar el cop, la ma del pobre home que tenia al costat va subjectar-la dissimuladament. La seva reacció d'autodefensa, de forma incomprensible, va anar minvant, en comptes d'allò que seria lògic. Una nova mirada li va confirmar que els punts tatuats a la ma eren pintats, però la veu que li deia que dissimulés era tranquil·litzadora, era una veu que li parlava en l'idioma i en el to que li havia parlat sempre el pare quan vivia. Només podia ser el pare!
Estava paralitzada, com embriagada en una sensació s'extrema confusió. El temps semblava aturat, podria haver passat molta estona en aquell instant. Tornava a dubtar dels seus sentits però la mirada del marginat va fer-la adonar que no corresponien a la resta del seu aspecte, eren més vius i desperts.
Se li va acostar a l'orella i li va xiuxiuejar:
- Un supervivent de la guerra freda no s'elimina tan fàcilment. Encara que quan vaig rebre el tret volia morir per por de que em fessin cantar sobre la teva existència i el teu parador. Però vaig tenir sort i va passar un metge en aquell moment, conscient de que cap ambulància arribaria a temps, va arriscar-se a dur-me en el cotxe fins on poguessin atendre'm. Jo encara tenir una pistola i diners per a convèncer-lo de que m'ajudés a desaparèixer. Quan vam arribar a Ankara també hi tenia prou contactes i recursos com per a amagar-me de forma prou confortable fins guarir-me i poder sortir del país. He trigat a aterrar a Barcelona per tal de confondre els meus enemics i finalment t'he buscat discretament disfressat d'indigent.
Tampoc llavors va sentir-se com pensava que tocava sentir-se un moment com aquell. Va pensar que, en comptes de la distensió i la sensació de que havia acabat el malson, la història podia acabar amb pare i filla morts per la noia del darrera, convertida en executora d'un final implacable dictat pel destí. Va girar la cara instintivament, amb por, i va veure la noia que se li atansava. Indubtablement venia cap a ells. Va intentar arribar a la llima d'ungles de la bossa en un darrer i desesperat esforç al temps que cridava embogida, tant que totes les mirades del vagó se li adreçaren encuriosides. El pare, però, l'agafava amb força mentre li deia:
En una fracció de segon notava com tota la seva vida s'havia capgirat. Era com si hagués tingut un accident gravíssim però sense que hagués passat res. Només era una sensació que no sabia explicar, però sabia que havia percebut el perill i que tenia els minuts comptats.Encara va tenir temps, en una fracció de segon, de fer el dol per la pèrdua de totes aquelles il·lusions que havia posat en la relació romàntica que acabava d'estrenar amb en Jordi.
Havia pujat al metro a l'estació de Passeig de Gràcia. Li agradava aquesta línia de metro perquè son vagons lluminosos i amples, i els passatgers tenen majoritàriament un aire simpàtic.
Havia donat una ullada general als passatgers en el moment de pujar, amb l'únic objectiu de cercar un seient buit, l'havia trobat i s'hi havia assegut. Però en aquell moment sabia que, d'alguna manera inconscient, en quelcom que havia vist en aquelles fraccions de segon, havia detectat el perill. Un perill de mort imminent que segurament es materialitzaria al finalitzar el trajecte. Potser tenia una possibilitat però aquesta depenia d'identificar l'amenaça.
Notava que havia après a preparar-se per aquest moment des de petita, però no en va ser conscient fins que el seu pare, durant els dos minuts que va durar la seva agonia, l'hi va revelar , esquemàticament però clara, la realitat de la seva vida.
Criada de petita a El Caire, de pare libanès, va viure entre els quatre i els deu anys a Ciutat de Mallorca. Després va anar a viure a Istanbul.
El dia 1 de maig de 2003 van despertar-se amb la notícia del terrible terratrèmol que havia fet una terrible matança a Bingol. Més sorprenent, si és possible, va ser l'anunci del pare, després d'atendre una trucada telefònica, de que se n'anaven immediatament cap al lloc del desastre.
Quan estaven arribant el pare va fer-la baixar del cotxe, no sense abans dir-li:
- Recordes com sempre et preguntava pels mínims detalls dels teus companys d'escola? I com vaig animar-te a adaptar-te a tot arreu on hem viscut fins a confondre't amb l'entorn?
Li va sorprendre un comentari tant enigmàtic, però sobretot que definís de forma tan precisa aquelles manies que eren tan típiques del pare.
Doncs, -va dir el pare- vull que et quedis entre la runa i que aparentis ser una veïna afectada. Després vindré a buscar-te.
Confosa com va quedar-se, no s'atrevia a protestar en mig de les circumstàncies tant espantoses de l'entorn i la cara greu del pare. El cotxe va girar pel revolt i va veure com s'anava allunyant. Al següent revolt s'aturava de sobte. Tot i la llunyania havia vist que alguna cosa havia passat i va córrer cap al cotxe.
Quan va arribar la gent del carrer també s'havia apropat a veure què passava. El vidre del cotxe estava trencat i s'hi veia clarament un forat de bala a mig, i el pare tenia tot el pit ple de sang. Ella se li va adreçar però el pare li va respondre en català:
- Fuig el més lluny que puguis! Crec haver ocultat prou la teva existència com a filla meva però quan obrin els arxius soviètics, per a tancar la meva fitxa, ho sabran. No tens més de dos o tres dies per a desaparèixer. Pren aquesta maleta!
- No ho entenc! No ho entenc! -va cridar ella desesperada i terroritzada.
- Parla'm en català! -li respongué el pare amb dificultat-, així no ens entendrà ningú, ...és per això que vaig voler que l'aprenguessis perfectament de petita a Mallorca. Escolta'm bé, no hi ha res a fer, ja no tinc opcions. Vaig treballar pels soviètics i pels americans i llavors era un home respectat, però després vaig haver de negociar amb drogues i fins de matar a sou dels senyors mafiosos sorgits de la guerra freda. Avui m'han enganyat, m'han fet creure que anaven a liquidar-me i que venir al lloc del terratrèmol seria una bona via d'escapament. Es tractava de tot el contrari, m'han fet anar a un lloc on fos fàcil liquidar-me perquè no sabien on estava vivint però en podrien reconèixer arribant a un lloc com aquest.
Va aturar-se estossegant sang i, després d'aconseguir prou aire, va continuar:
- Qui m'ha enganyat deu haver estat comprat pels uns o pels altres. L'únic que volen amb la meva mort és evitar que mai pugui explicar coses del passat, i ara et buscaran a tu.
- Però si jo no sé res! -va cridar amb cara de no poder creure aquell malson.
- Però ells no ho saben segur, -respongué el pare- i no s'arriscaran. Serà més fàcil liquidar-te i assegurar-se'n. Corre! Fuig i amaga't per sempre! -va poder dir amb un darrer esforç abans de caure-li el rostre damunt l'espatlla ensangonada.
Terroritzada, va prendre la maleta i va fugir fins que va trobar un racó per a centrar-se. Dins la maleta hi havia molts diners i també documents falsos, tant d'ella com del pare, així com indicacions precises d'anar-los destruint a mesura que anés travessant fronteres.
Quan va arribar a Barcelona el seu aspecte s'havia transformat radicalment. Durant els quatre dies anteriors que havia estat a París havia canviat tot el seu vestuari fins convertir-se en tot el contrari de la noia discreta que havia estat a Istanbul. Un parell d'ensurts que va tenir prop del Sena, quan va creure que algun dels turistes que s'hi arreplegaven, l'havia reconeguda i la seguia, van empènyer-la a fer un canvi radical de mentalitat. Realment se sentia una noia diferent. Va dir-se a si mateixa que quan arribés a Barcelona hauria esborrat totes les pistes. Però, per si de cas, també va jurar-se que no abaixaria mai la guàrdia.
Malauradament quatre anys més tard se sentia absolutament fora de perill. S'havia fet passar per una estudiant mallorquina mentre feia esforços per perdre l'accent illenc i així poder fondre's millor en la massa barcelonina. Era estimada pel veïnat del seu carrer d'Hostafrancs, havia cedit a l'amor i només feia dos dies que s'havia compromès amb un xicot que treballava de mecànic. Precisament l'hi agradava pel fet de ser un típic i tòpic mecànic, perquè els dissabtes jugava al fútbol, però sobretot perquè no tenia família i havia acceptat que viurien junts sense papers pel mig.
Ara tenir clar que no solament no arribaria al matrimoni sinó que ni tan sols arribaria a sortir viva del metro.
Va aconseguir reunir prou sang freda i es va sorprendre de que el seu cor ja no bategava tant desbocat. Fins va voler creure que potser tot havia estat una neura, una fantasia, potser fins i tot un trastorn mental sobtat, i que la seva vida era tant segura com ho havia estat el dia anterior.
Amb un tímid esguard va donar una ullada al vagó. Gairebé tothom tenia un aire festiu i despreocupat. L'únic amb cara seriosa era un home xinès, i tampoc no li donava cap sensació de perill. La majoria eren parelles que es miraven amb amor o diversió. Va pensar que l'executor, si existia i era un d'ells, hauria de ser massa bon actor, però tot i així va posar-se a mirar tothom amb més deteniment, com l'hi havia ensenyat el pare de petita.
El primer que va notar la va fer ajupir el cap novament en un acte defensiu. Havia notat que la majoria de les veus que sentia eren eslaves. Tanmateix una mirada més atenta va convèncer-la de que, tot i que la casualitat hagués concentrat un bon nombre d'immigrants i de turistes de l'est prop d'ella, tots ells eren els que menys aspecte sospitós tenien. Una noieta es petonejava amb el seu xicot i li deia tendreses en rus però amb cara d'estar farcida d'alcohol i de no veure ningú més al vagó que la seva parella.
Degut a la intensa calor del carrer gairebé tothom vestia escassament. Si algú se sortís de la norma potser seria qui li havia activat el sentit de perill, la sensació de que alguna cosa no quadrava del tot en l'entorn. Però no, i ningú amb pantalons curts i cara de babau podria ser l'assassí.
Va fixar-se amb les marques: cicatrius que indiquessin històries traumàtiques, tatuatges...
L'home del costat tenia uns punts tatuats a la ma. Una mirada més global va fer-la adonar que l'home era, de ben segur, un ex-presidiari; però, tanmateix, no li transmetia cap sensació de perill perquè es notava que havia caigut en la marginalitat de la subsistència miserable i l'alcoholisme. No el creia capaç ni d'aixecar la veu, i molt menys un ganivet.
Un noi fornit, que s'amagava darrera el gruix de la gent, lluïa un entramat de tatuatges a l'espatlla i l'esquena que li donaven un aire agressiu, però va sentir-lo parlar i s'expressava amb un català massa pagesívol per a creure que pogués ser un sicari encarregat de matar-la.
Novament li va passar pel cap la possibilitat de que tot era com ahir i que estava segura, que potser havia patit un trastorn...
De sobte una mirada es va creuar amb la seva. La sang se li va glaçar a les venes. Una de les noies que estaven dempeus petonejant-se amb la parella l'havia mirat amb ulls d'intel·ligència. Va ser només un instant, una fracció, però estava clar que no podia ser ningú més. Va sentir com el noi parlava a la noia en anglès. El noi era sens dubte un turista i anava molt begut, i de sobte s'adonà que el seu físic era menys atlètic que el de la noia. Era una parella difícil, però en canvi el noi era ideal per a deixar-se portar com un ninot per una noia força més guapa del que ell sabria lligar. Era ella! No hi havia cap dubte!
Ja no podia apartar els ulls de l'esquena de la rossa. Així, va adonar-se fàcilment de que aguantava la bossa amb la ma dintre una butxaca de la mateixa. Segurament estava empunyant una arma; la noia podria disparar-li i, alhora, tirar el noi a terra en obrir-se les portes, per a fugir aprofitant la confusió, i perdre's entre la gernació fins sortir a l'exterior on canviaria d'aspecte en un no-res.
Va maleir-se per haver renunciat a aconseguir una pistola durant el primer any a Barcelona. Havia tingut por de que, si algú detectava l'arma per atzar, seria detinguda per la policia, i ja podria donar-se per descoberta.
Novament va imaginar que si es tractava d'un error i hagués tingut una pistola podria donar-se el cas que matés una innocent, i en aquest pensament va assaborir novament el desig de que tot fos una confusió dels sentits. Però no, estava segura d'haver percebut quelcom que no era en realitat allò que aparentava.
Va tornar a mirar fixament tothom. Aquesta vegada, sense perdre de vista la principal sospitosa, es va centrar en tots aquells que abans no li havien inspirat cap recel. Cares de mestresses de casa vestides i maquillades com mai no ho faria una assassina. Homes amb aspecte nyicris, panxuts de mirada extraviada absolutament inofensius. Únicament hi havia un home fornit i ros, d'uns cinquanta anys, amb el pit de la camisa descordat i amb un barret de cowboy que s'obria pas pel vagó acompanyant una dona molt ben vestida en l'estil clàssic. Estava clar que eren estrafolaris, però la parella tenia química malgrat l'absurd del conjunt que feien, no podien ser els dolents.
Novament fa focalitzar l'atenció en la noia. No tenia cap dubte de que era ella. Les seves mans van trobar la llima d'ungles dins la bossa. Va planejar un cop fugaç, que era la única cosa que podia salvar-la, una ganivetada de la petita llima just al coll sense pensar-s'ho més i després ja s'espavilaria per a fugir. Sabia que la dona debia tenir, no gaire lluny, un col·laborador que la perseguiria, però al menys tindria una oportunitat.
Al moment d'aixecar-se per a donar el cop, la ma del pobre home que tenia al costat va subjectar-la dissimuladament. La seva reacció d'autodefensa, de forma incomprensible, va anar minvant, en comptes d'allò que seria lògic. Una nova mirada li va confirmar que els punts tatuats a la ma eren pintats, però la veu que li deia que dissimulés era tranquil·litzadora, era una veu que li parlava en l'idioma i en el to que li havia parlat sempre el pare quan vivia. Només podia ser el pare!
Estava paralitzada, com embriagada en una sensació s'extrema confusió. El temps semblava aturat, podria haver passat molta estona en aquell instant. Tornava a dubtar dels seus sentits però la mirada del marginat va fer-la adonar que no corresponien a la resta del seu aspecte, eren més vius i desperts.
Se li va acostar a l'orella i li va xiuxiuejar:
- Un supervivent de la guerra freda no s'elimina tan fàcilment. Encara que quan vaig rebre el tret volia morir per por de que em fessin cantar sobre la teva existència i el teu parador. Però vaig tenir sort i va passar un metge en aquell moment, conscient de que cap ambulància arribaria a temps, va arriscar-se a dur-me en el cotxe fins on poguessin atendre'm. Jo encara tenir una pistola i diners per a convèncer-lo de que m'ajudés a desaparèixer. Quan vam arribar a Ankara també hi tenia prou contactes i recursos com per a amagar-me de forma prou confortable fins guarir-me i poder sortir del país. He trigat a aterrar a Barcelona per tal de confondre els meus enemics i finalment t'he buscat discretament disfressat d'indigent.
Tampoc llavors va sentir-se com pensava que tocava sentir-se un moment com aquell. Va pensar que, en comptes de la distensió i la sensació de que havia acabat el malson, la història podia acabar amb pare i filla morts per la noia del darrera, convertida en executora d'un final implacable dictat pel destí. Va girar la cara instintivament, amb por, i va veure la noia que se li atansava. Indubtablement venia cap a ells. Va intentar arribar a la llima d'ungles de la bossa en un darrer i desesperat esforç al temps que cridava embogida, tant que totes les mirades del vagó se li adreçaren encuriosides. El pare, però, l'agafava amb força mentre li deia:
- No tinguis por, ambdós son amics meus. M'alegra veure que has mantingut els sentits entrenats per a distingir qui no és allò que aparenta, però ara hem de fugir ràpidament perquè hem cridat l'atenció de massa gent i de les càmeres de vigilància, i t'asseguro que l'enemic no trigarà ni tres dies a identificar-nos. Demà hem d'estar molt lluny de Barcelona, i d'Europa, i tornar a començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada