Ambler Moss (Quatre) Barres i Estrelles

Fa un parell de mesos “platicaba” amb una persona resident Miami, que jo creia mexicana o cubana i que va resultar ser de nacionalitat espanyola i origen alacantí (raó per qual deia que podia entendre els meus escrits), tot i haver viscut els darrers trenta anys als USA. Estava planejant el retorn a Europa, perquè aviat es jubilava, i per això, cada cop més, navegava per la blogosfera d’ací. Aquest home havia llegit el meu blog i li va cridar l’atenció la capçalera, on presumeixo de tenir, sense haver estudiat, “facilitat per a discutir en català, espanyol, francès, italià, fer-me entendre en anglès, comprendre portuguès, occità i romanès i fins poder usar uns mots en alemany i àrab”.

Quan vam parlar, després de saludar-me amb cortesia, va començar demanant-me aclariments sobre dos punts: que em declaro treballador mileurista i segons ell no ho aparento, que tampoc no li quadraven alguns comentaris anti- intel·lectuals amb el contingut intel·lectual que creia veure als meus escrits, i en el tema dels idiomes.

Li vaig explicar que això ja entra en el camp de les febleses personals. Segurament l’experiència obrerista m'ha fet menysprear un xic el “típic intel·lectual”, i per altres raons tampoc no soc gaire emprenedor en tema d’estudis, més enllà de consultar un manual d’idiomes o de la lectura de diaris i de revistes interessants.

En la resposta vaig aprofitar per explicar-li que els catalans NO SOM BILINGÜES, sinó POLIGLOTES, o al menys, tendim a poliglotisme, pel caràcter central de la nostra llengua en la romanística. Només cal afegir les característiques geogràfiques del nostre país, a diferència dels espanyols, més perifèrics, i el tarannà més obert dels mediterranis, i la resta sols depèn de l’oportunitat.

Pel que fa al tarannà, és habitual entre els espanyols no arribar ni a bilingües. Vaig explicar-li que vaig conèixer a Sant-Etiève i a Liyon a immigrants espanyols, que presumien de no parlar ni un borrall de francès, tot i portar-hi vivint quaranta anys, i que altres immigrants àrabs m’havien confirmat que tal marginació era habitual únicament entre els d’origen castellanoparlant.

De tota manera jo reconeixia que la raó de la meva “certa facilitat” te a veure amb trets del meu caràcter: que em diverteix la discussió amb gent quan més exòtica millor i des del seu punt de vista (per això em cal parlar a mi l’idioma d’ells), i que simplement amb quatre o cinc mots ja em llanço a parlar sense cap vergonya. De fet, el segon dia que vaig parlar francès em deien que el parlava bé, tot que amb un registre massa culte, i el que passava era que, quan vaig lligar com funcionava la transformació al francès d’aquells mots que jo coneixia en català i en espanyol, vaig posar-me a inventar les paraules amb fluïdesa, i molt sovint allò que m’inventava no eren les expressions més habituals, sinó cultismes i arcaismes.

El meu interlocutor de Miami em va respondre dient-me que jo li recordava molts americans que ell coneix, que a Europa tenim una visió deformada del tarannà ianqui, que ell havia viatjat molt i no havia vist mai tanta gent poliglota com als USA. De fet creia que les raons del fenomen són semblants a les meves: els motiva la curiositat i, a més, les característiques del seu idioma, que no sacralitzen en absolut, fan que també es llancin a parlar altres idiomes sense vergonya, inventant i sense por al ridícul.

Tot això m’ho ha recordat el llibre d’Ambler Moss “(Quatre) Barres i Estrelles”, amb el subtítol “Memòries d’un ambaixador nord-americà a Catalunya” editat per Símbol a la col·lecció Memòria. Anava llegint i pensava que això és precisament el que m’agrada d’una persona, que m’expliqui com em veu des del seu punt de vista, i de forma desacomplexada (deu ser per això que escolto la COPE?). Ambler Moss no és el típic ideòleg d’extrema esquerra que, per rebuig a uns mals polítics, renuncia a la seva pàtria i esdevé nicaragüenc (per dir alguna cosa) d’adopció, sinó que és un ianqui, orgullós de ser ianqui, però amb bon rotlle, amb curiositat, obert a parlar un idioma tan important o tan poc important com el que parlem en aquest racó de mon.

Vaig tornar a escriure al meu contertuli de Miami per a dir-li que no em molesta que em comparin amb un ianqui, de fet els que m’han perjudicat no han estat mai ianquis, això és cosa dels espanyols, que encara estan tocats per la Guerra de Cuba i la pèrdua "del imperio" (una altra cosa és que en la Guerra Freda ens haguem alineat amb els soviètics, o que puguem rebutjar algunes accions bèl·liques dels americans per considerar-les equivocades) i vaig preguntar-li si coneixia Ambler Moss, perquè es un bon exemple del que havíem estat parlant. Em va respondre que si, que a Miami n’havia sentit parlar perquè un amic belga el coneixia i aquest amic li havia explicat que no sols parlava francès sinó també català i espanyol.

I la conversa va acabar en allò que sempre acaba: la diferència ideològica. Però és igual, això no és tant important, el meu collistaire de Miami i jo teníem allò que cal per poder fer de la conversa una experiència agradable, igual com el tarannà de l’Ambler i el que jo crec que compartim els catalans. Una altra cosa molt diferent és després arribar a acords. Probablement l’ex ambaixador i jo xocaríem en el tema de Cuba i, efectivament, l’amic de Miami i jo vam xocar en el tema independentista. Segurament Mr. Moss seria més comprensiu en vers la independència, perquè en el fons, més enllà de la simpatia, segurament se li’n fot, i en canvi, per l’alacantí segurament és massa tard, després de tota una vida sent conegut arreu com “el español”, per passar ara a corejar allò de “Alacant, Alacant, Alacant és Catalunya” com si fos un maulet.

I és que una cosa no treu l’altra, es pot pensar molt diferent i veure les coses molt semblants. El llibre d’Ambler Moss està prologat per Jordi Pujol, i per tant no és d’estranyar la poca crítica al pujolisme. Ja està bé això de fer-ne elogis, fins i tot en Carod, en Maragall i en Montilla han elogiat Pujol, però si no li veus errades vol dir que ets de la mateixa corda, oi? Tampoc no he llegit el prefaci que fa Moss d’un llibre sobre Jorge Mas Canosa, però no crec que faci cap discurs extremista, probablement se situï també al mig. Penso que Ambler Moss es caracteritza pel típic centrisme polític que s’atribueix actualment als europeus en general i als catalans en particular.

En aquest sentit, després de llegir altres catalans d’adopció que s’arrengleren amb l’independentisme combatiu, és d’agrair algú que ens pugui dir com som, o com ens veuen, sense fals cofoisme i sense mitologia. Quan, citant la Isabel-Clara Simó, diu que hi ha tres tipus de catalans: els sobiranistes en un extrem, els espanyolistes de pedra picada en un altre, i al mig els provincians (un tipus d’espanyolisme camuflat) està dient que veu com la majoria dels catalans està en aquest mig, i com els catalans sols practiquen la rauxa quan la pressió espanyola ja és insuportable, l’esdevenidor serà, amb tota probabilitat, aquest provincianisme. Ell, com americà, no li costa res recolzar la independència, però com no és cosa seva, com és cosa dels catalans, ho tenim cru. La única solució (no ho diu clarament però és el missatge que hi intueixo) és, dins d’aquest pragmatisme, la política pujolista d’anar fent país.

Però per això m’agrada tant la discussió exòtica de què presumeixo, perquè per a fer una bona estratègia cal un bon diagnòstic, i per a fer un bon diagnòstic cal una certa distància. Les anàlisis intel·lectuals dels nostres intel·lectuals no ens serveixen, i menys les planificacions sobiranistes que se’n deriven, perquè de tant que ens mirem el melic ho pintem tot tan fàcil que després ens acabem frustrant. No hi ha res com un retrat des de fora per a poder aportar aire fresc al diagnòstic i, a partir d’aquí, poder elaborar estratègies alliberadores efectives. Encara sort que escoltem de tant en tant la cope, la qual cosa també ens permet saber què pensen de nosaltres a cal veí. Si ens ho haguéssim d’imaginar per com ho pinten els nostres polítics ens pensaríem que ja som al cap del camí.