Presa de pèl? Més aviat presa de peles! ...a costa del pèl.
Fent un darrer esforç i pensant que, potser no estalviaré com la resta d’europeus, però al menys semblaré europeu en la despesa, decideixo comprar la recàrrega de fulles d’afaitar. A més, no estan els temps per a semblar un taliban amb llargues barbes. I en aquests pensaments la paranoia em du a sospitar si darrera les darreres guerres no hi ha els mateixos industrials d’aquest afaitat de luxe que patim a Occident, per tal de contrarestar la moda de les barbes fonamentalistes.
Algú dirà que podria usar fulles més barates, o fins una maquineta elèctrica. Els qui us afaiteu ja sabeu que “NO ES EL MATEIX”.
A la cua de pagar la caixera, que fins aquell moment m’ha tractat en català, li fum un crit a la que probablement és la seva cap, dient-li “un paquete de a ocho”, la qual cosa em du a altres dues reflexions, la primera és si cal saber català per a ser cap, o si les caps venen de Madrid entre setmana, o fins si no han reclutat d’urgència una turista madrilenya per a fer de cap, degut a algún embolic en els torns de vacances. La segona reflexió és per què cal anotar especialment les fulles d’afaitar entre tants milers d’altres productes? Ho pregunto obertament i la meva simpàtica caixera m’informa que és degut a que “la gent ho roba i per tant cal fer aquest recompte per a fer-se al menys una idea de les existències.” Ho trobo raonable, fins i tot em sorprèn el relatiu fatalisme, perquè en l’altre supermercat on vaig més habitualment les tenen guardades en un armariet tancat amb clau, on també guarden els whiskys cars i els perfums de luxe.
Alguna vegada ja he començat a mirar en les basars xinesos (antics “tot-a-cent”) si en trobava. Qui m’acompanyava em recriminava el meu desig de que ho fabriquin a Xina com una acceptació de l’explotació en vers gent en situació de semi-esclavatge. De cap manera! No vull que aquesta marca es fabriqui a Xina (que probablement ja ho fan) sinó que vull que els xinesos fabriquin productes xinesos d’igual qualitat que permetin la competència i, alhora, satisfer els meus desitjos (...en el fons, de venjança).
Fent un darrer esforç i pensant que, potser no estalviaré com la resta d’europeus, però al menys semblaré europeu en la despesa, decideixo comprar la recàrrega de fulles d’afaitar. A més, no estan els temps per a semblar un taliban amb llargues barbes. I en aquests pensaments la paranoia em du a sospitar si darrera les darreres guerres no hi ha els mateixos industrials d’aquest afaitat de luxe que patim a Occident, per tal de contrarestar la moda de les barbes fonamentalistes.
Algú dirà que podria usar fulles més barates, o fins una maquineta elèctrica. Els qui us afaiteu ja sabeu que “NO ES EL MATEIX”.
A la cua de pagar la caixera, que fins aquell moment m’ha tractat en català, li fum un crit a la que probablement és la seva cap, dient-li “un paquete de a ocho”, la qual cosa em du a altres dues reflexions, la primera és si cal saber català per a ser cap, o si les caps venen de Madrid entre setmana, o fins si no han reclutat d’urgència una turista madrilenya per a fer de cap, degut a algún embolic en els torns de vacances. La segona reflexió és per què cal anotar especialment les fulles d’afaitar entre tants milers d’altres productes? Ho pregunto obertament i la meva simpàtica caixera m’informa que és degut a que “la gent ho roba i per tant cal fer aquest recompte per a fer-se al menys una idea de les existències.” Ho trobo raonable, fins i tot em sorprèn el relatiu fatalisme, perquè en l’altre supermercat on vaig més habitualment les tenen guardades en un armariet tancat amb clau, on també guarden els whiskys cars i els perfums de luxe.
Alguna vegada ja he començat a mirar en les basars xinesos (antics “tot-a-cent”) si en trobava. Qui m’acompanyava em recriminava el meu desig de que ho fabriquin a Xina com una acceptació de l’explotació en vers gent en situació de semi-esclavatge. De cap manera! No vull que aquesta marca es fabriqui a Xina (que probablement ja ho fan) sinó que vull que els xinesos fabriquin productes xinesos d’igual qualitat que permetin la competència i, alhora, satisfer els meus desitjos (...en el fons, de venjança).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada