Expulsar ERC del govern

El que segueix no és sols meu, està amenit amb les diferents elucubracions que he sentit al carrer... el carrer és més savi del que hom pensa!

Probablement l'electorat del PSC no podia assumir, al principi, un govern amb CiU;

probablement els quadres de CiU no podien viure sense els recursos derivats del poder i garantits per la condició de ser socis del partit governant a Espanya;

probablement el PSC-PSOE necessitava una retallada dràstica de l'Estatut si no volia perdre més sufragis espanyols;

probablement CiU estava disposada a retallar l'Estatut, i tot el que fes falta, per tal de recuperar oxigen de poder, és a dir, governar;

probablement els socialistes quedaven en deute amb els convergents davant d'un servei de tal magnitud, i estarien disposats a acceptar qualsevol condició, especialment amb una CiU presentada com a força centrista que ja ha purgat possibles corrupteles i excessius acomodaments;

probablement la condició era expulsar ERC del govern...

Què és més patriòtic?

En anteriors posts comentava que el preu per la traïció de CiU a l'Estatut de Catalunya deu ser probablement el d'accedir a ser soci dels sociates a mig termini, però no deu ser solament això, perquè el desgast que patirà ara CiU serà considerable, per tant aquí hi deu haver més coses en joc, i alguna l'apuntava en Mas, com si haguessin de governar aviat, al temps que ha començat una campanya per intentar forçar ERC a abandonar el Tripartit. Per tant, estic convençut que la segona part de la jugada consisteix en alguna bateria de martingales per a precipitar alguna espècie de govern de suposada salvació nacional format per convergents i socialistes.

Em causa vergonya aliena una estratègia tan infantil, perquè no serà fàcil focalitzar responsabilitats en els socialistes. El PSC no té entitat pròpia i com a PSOE són coherents en l'escassa ambició per al nostre poble. Per tant, qui ha escenificat el rol de retallador de l'Estatut ha estat en Mas. El més patriòtic no és qui se'n diu, sinó qui ho demostra. Que en prenguin nota les ments esquemàtiques que continuen demanant als republicans un govern amb els convergents, perquè no es pot premiar qui ha quedat retratat com a principal responsable de la derrota. Al menys els espanyolistes saps de quin pal van i no te'n refies, en canvi la traïció és més perillosa. En aquests moments la gent té l'evidència de que allò MENYS patriòtic seria precisament ajuntar-se amb CiU. No hi ha gaire més alternatives de govern, o ERC fa president en Mas, o ERC abandona i facilita un govern CiU-PSC o ERC continua al govern i aprofita per a criticar que ha estat CiU qui s'ha carregat l'Estatut.

La butxaca o la pàtria!

Ja us anunciava, fa uns quants posts, que podíem esperar qualsevol traïció del partit "dels socis", perquè és una gent que, després de tants anys fent la mà, és més fàcil que, a l'hora d'optar entre la pàtria i la botigueta, acabin triant la botigueta. El dubte és saber quin ha estat el preu, però allò més probable és que sigui precisament el paper de "soci", a mig termini, dels socialistes espanyols.

S'ha notat que en Mas ha fet un pas en fals (...o no...!) perquè podria haver aconseguit millor resultat mediàtic si hagués fet el mateix que quan es va aprovar l'estatut al Parlament, és a dir, fer-se l'estret fins al darrer segon i llavors donar la sensació que ha salvat el país.

En canvi la sensació que ha donat ha estat de precipitació i de ser l'encarregat de posar els límits, retallant l'estatut que va sortir de nostre parlament i acceptant molt menys del que hauríem pogut aconseguir, a canvi de no se sap què. Les explicacions sobre terminis posteriors per a fer millores al cap d'uns anys, etc., etc., són massa intel·lectuals i tenen escassa transcendència mediàtica.

Aquesta és una oportunitat pels republicans. El seu paper decisori en el tema de l’aprovació de l'estatut és necessàriament limitat, perquè és un partit petit, però l'objectiu prioritari d'ERC és precisament créixer, i el creixement en l'espai de centre-esquerre amb requisits d'alts nivells de consciència nacional, en una societat com la nostra, només pot aconseguir-se "de vot en vot". Per tant, ara que ERC ja ha demostrat la seva vàlua havent impulsat la reforma de l'Estatut, podria preconitzar l'abstenció per dignitat.

L'Estatut sortirà igual i les millores que conté ens donaran una mica d'oxigen, però ara és també l'hora de la pedagogia i d'augmentar la consciència, i un partit sobiranista no pot dir que si a la baixada de pantalons en el tema del concert econòmic o a la negació de les conseqüències jurídiques que deriven de la nostra condició nacional.

He sentit que des de l'extrema esquerra independentista es vol demanar el no en el referèndum. No és adequat si hem de coincidir en el vot amb el PP, perquè això resta adhesions; fora de la militància estricta ningú no entendrà que es pugui coincidir en vot amb l'enemic.

Cal reconèixer que la consciència no ens ve tant de les nostres habilitats com de les agressions de l'enemic. He conegut en els darrers mesos força gent d'origen espanyol i anteriors votants de formacions espanyoles que, de tanta indignació pels atacs de la COPE estan decidits a votar ERC a les properes eleccions. Però només de vot en vot anirà creixent el centre esquerra catalanista a costa dels socialistes i, també de vot en vot, però demostrant-se més patriota que CiU, a costa dels convergents. Ara que CiU s'ha destapat cal evidenciar el paper de casdascú.

Retallar l'Estatut seria donar ales al terrorisme

En l'article anterior parlava de terrorisme i en aquest sembla que hi torni en relació a altres arguments. No és cap fixació, és casualitat, però tampoc no cal mossegar-se la llengua sobre fenòmens que són ben reals i bé propers. Cal recordar que a casa nostra es va desactivar una pràctica terrorista embrionària amb l'argument que no seria necessària, que desaparegut el xantatge de l'exèrcit espanyol damunt Catalunya ningú podria negar-nos allò que democràticament decidíssim per immensa majoria.
Per tant, si tot això es demostra fals, donaran molts arguments als grups d'extrema esquerra que preconitzen la necessitat d'accions de resistència armada. I pel que fa al tema ideològic, també les que sortiran guanyant seran les opcions sobiranistes, que demostraran que el comentari de Zapatero en el debat d'investidura dient a Puigcercós que ja no necessitarà ser independentista de tant a gust que es trobarà a Espanya, no era ni tan sols una broma, sinó que era una simple ingenuïtat.
Per tant, més val no esverar-se, no crec que els socialistes espanyols s'atreveixin a enfortir l'argumentació terrorista ni a donar vots a ERC, més aviat crec que les mostres d'extrema gasiveria obeeixen a uns nivells de negociació que se'ns escapen als simples mortals. Algú deia que aquestes negociacions deuen ser tan dures, tant "a cara de perro" com les de les cimeres europees sobre els pressupostos de la Unió. Potser exageren un xic, però només un xic.
O potser estic molt equivocat. Ho sabrem ben aviat.

Terroristes dolents i terroristes bons

La preparació de la comèdia Euromediterrània que comença diumenge a Barcelona està de moment enrocada per un tema que, encara que no dubto què ho resoldran en les properes hores, el trobo interessant perquè no és anecdòtic. Precisament és un dels trets que ha acabat cabrejant el mon àrab durant el segle passat.

Em refereixo al típic joc de paraules dels barruts que consisteix en predicar amb conceptes però exigint-ne el compliment només als altres amb el vell truc de posar noms antagònics a les mateixes coses, segons si són meves o teves, i definir-ho també de forma diferent. Seria com una variant d’aquella dita espanyola: “Quien parte y reparte, se lleva la mejor parte”, o aquella altra, més periodística, de la “doble vara de mesurar”.

Ara li ha tocat el tema a la violència política contra formes il·legítimes de violència (l'ocupació estrangera) i els àrabs demanen allò que cap país occidental mai ha negat: reconèixer que quan un país és envaït per un altre té dret a l’ús de la violència (de fet rarament té altres opcions) per tal d’alliberar-se.

Però vet aquí que ara els països de la riba nord ho rebutgen, però en canvi no podrien negar-ho com a concepte perquè tots n’han fet ús i cap se n’ha penedit. Es més, alguns ho han glorificat. I no em refereixo al terrorisme d’estat, que ja és normal que no se’n penedeixin, sinó a atemptats terroristes típics i tòpics contra l'ocupant en situacions de resistència front una invasió estrangera.

La notícia diu textualment:
"Quan falten quatre dies per a la cimera euromediterrània de Barcelona, hi ha "serioses dificultats" per pactar un codi de conducta antiterrorista, segons va admetre ahir un portaveu de la Moncloa. Diversos països àrabs, amb Algèria, Síria i el Líban al capdavant, reclamen que el text inclogui una referència explícita al dret de resistència contra l'"ocupació estrangera" --amb la mirada posada en el conflicte palestino-israelià-- mentre que la Unió Europea rebutja qualsevol justificació de la violència".

En tot cas no em semblaria malament que, conscients d’haver evolucionat com a humans, aprofitem per a fer un pas més, renunciant fins i tot a aquesta violència (quelcom semblant hem fet els catalans amb el tema de les curses de braus).

Però, si no volem aplicar "més del mateix" al món àrab, cal començar a predicar amb l'exemple (no és pot continuar fent com els espanyols, que només veuen el nacionalisme en les reivindicacions democràtiques dels qui tenen segrestats, i no s'ho veuen en ells mateixos), és a dir, cal començar a condemnar en un mateix allò mateix que pretens condemnar en els altres.

I si, ja sabem que alguns països han fet actes de penediment, però fixeu-vos que solament els perdedors de les guerres, Alemanya, Japó, la Nicaragua sandinista... curiosament no ho ha fet ni França ni els USA ni Rússia. Si volen convèncer, que comenci per exemple França condemnant la Resistència Francesa. A veure si s'atreveixen!

Evidentment no ho dic per que jo ho cregui, ho dic per a que ells siguin coherents amb les ximpleries amb que pretenen fer combregar els veïns del sud.

No a una Mediterrània del capital i la guerra!

El partit dels "socis" em fa mes por que una pedregada.

Digueu-me exagerat! Reconec que en aquest moment escric amb l'estómac i que no tinc més elements de judici que la intuïció ...però compto també amb la sintonia de força gent del meu entorn.
Estic convençut que som molts els que tenim percepcions semblants sobre en Duran en concret i CiU (no sols Unió) en particular.
De la mateixa manera que els canvis cosmètics d'Iniciativa, cap l'ecologisme, no desvirtuen el seu paper de consciència crítica de l'esquerra que gestiona el poder; de la mateixa manera que el viatge d'ERC, vers el centre esquerra, no desvirtua l'objectiu independentista d'una part del catalanisme moderat; de la mateixa manera que la C final del PPC no ha aportat catalanitat al seu projecte... no veig en CiU objectius més importants que el de ser "soci".

No conec ningú que no vegi els pactes d'ERC amb el PSOE com quelcom tàctic (molts coneguts fins fan cabòries per endevinar com i quan ho trencarà ERC per aprofitar-se'n electoralment), però en canvi perceben el mateix paper en CiU com quelcom estratègic.
No em sorprèn, perquè tenir càrrecs a través de CiU va esdevenir per a molts un modus vivendi vital (v.l.r.), i ja se sap que per alguns la pròpia vida passa sovint per davant dels grans objectius del país.
La sensació, que percebo com a compartida amb força gent del carrer, és que, un cop aconseguit ser "soci" del govern espanyol cal mantenir-s'hi, demostrant que "saben ser bons socis", és a dir, aparcant tot aquest vernís sobiranista que s'han tret darrerament de la màniga.

Detencio de Xirinacs i provocar els catalans igual a polaritzacio

En primer lloc, cal recordar i fer córrer que demà dimecres 26 d'octubre, a les 9 del matí: concentració davant del Jutjat núm. 2 de Barcelona, pg. de Lluís Companys 1-5.

El PP ja fa temps que ha decidit perdre tota aspiració per créixer a Catalunya, ara només pensa en créixer a Espanya a costa de l’anticatalanisme. Per a fer-ho no n'hi ha prou dient mentides, també cal que la seva militància catalana entri en una espiral d'acció-reacció-acció i, per tant, també cal provocar els catalans per a que es prestin a deixar-se fotografiar en actituds que després titllaran a la COPE o a El Mundo de "kale borroka".

De tota manera allò més interessant es comprovar que, tot i estar a l'oposició, encara controlen força mecanismes de poder; els suficients per a provocar-nos (a hores d’ara s’hauria de ser molt curt per a creure que l’acció contra Xirinacs ha estat casual i que, podria haver passat un any abans o després, en funció de quan s’hagués volgut renovar el DNI). Cal recordar que l’estament judicial continua sota control de la dreta ecspanyols, que és un dels preus que es paguen per ser dels pocs estats on el feixisme no ha estat derrocat, sinó que, “graciosament” s’ha avingut a compartir el poder.

Em diuen els amics dels xats que soc massa bo amb els sociates, que no hi ha garanties de que la detenció no formi part de la típica barroeria ecspanyola o fins d'una mena de "plan B" psoecialista. Bé, és cert, reconec que els meves sospites sobre la ma negra pepera són pura intuïció i que només em fonamento en l'audició diària dels matins de La Cope (us ho recomano), però és un fonament que em dóna elements molt valuosos a l'hora de diagnosticar situacions com la present. Encara que no descarto cap hipòtesi, perquè si fóssim tan llestos no estaríem com estem després de tres-cents anys.

En fi, encara que sigui a costa de facilitar la feina als mitjans del PP, també la polarització és una arma per a nosaltres, i no podem fer altra cosa que fer valer totes les nostres capacitats per a organitzar la solidaritat en vers Xirinacs i fer-la massiva. No serem nosaltres els que haguem de posar vaselina a la corda, ja ho farà el PSC.

Avui sentia una de tantes bajanades radiofòniques anticatalanes, en concret deien que els empresaris aposten per l'independentisme pacífic perquè, en el context europeu, és ideal com a forma d'atomitzar el controls polítics que detempten els grans estats damunt del capital. Es una ximpleria que també té doble fil, perquè molta gent del PP sacralitza el capital i condemna els independentismes. Ara ja no sabran què pensar. Al director del programa no li ha fet cap gràcia l'explicació i hauria preferit un comentari diferent, per exemple que alguns empresaris catalans estan molt (MOLT) equivocats, o potser que reben xantatge

En tot cas a nosaltres ja ens aniria bé, de moment, que fos certa aquesta creença al sí d'alguns grups empresarials; ens donaria prou alè per fer avançar els nostres objectius. Per això, de moment caldrà també que aconseguim l'adhesió de les principals organitzacions empresarials a les accions de solidaritat amb Xirinacs, ...ni que sigui per a veure quina cara faria la dreta ecspanyola!

Anem. Per la lenga occitana. oc

Deu mil persones a Carcassona per l'occità és un èxit tenint en compte que vivim al desert, i és també una misèria tenint en compte que es tracta d'un dels majors pobles d'Europa, però per sobre de tot és l'exemple de com l'estat més racista del nostre subcontinent pot exercir el genocidi cultural amb plena impunitat.

Pel que fa a la Catalunya institucional, res de nou, els líders que ens ha tocat tenir intueixen que és útil tenir un soci econòmic occità, però encara no han entès que els interessos estratègics de Catalunya requereixen una Occitània que hagi recuperat el seu idioma, i que justament en favor dels interessos estratègics de Catalunya cal immiscir-se tant com calgui, des de l'Aran i amb mitjans audiovisuals molt més enllà de les necessitats araneses, que abastin al menys fins a Tolosa, i que facilitin el camí de les avantguardes occitanistes en el camí de la recuperació de la consciència nacional occitana.

Amb la rao i la força guanyarem?

Amb la raó i la força es guanya?

Ell vell lema idealista s’ha fet miques avui a l’Àgora en l’entrevista que han fet els directors de La Vanguardia, El Periódico i l’Avui a president del PP.

Al meu entendre ha quedat clar que en allò que fa respecte a Catalunya la raó no té la més mínima transcendència. A qualsevol al·legació raonable n’hi ha prou amb respondre de forma repetitiva amb una frase feta per falsa que sigui.

La insinuació és que Catalunya no podrà fer valer res de res (amb raó o sense) si no te la força per imposar-ho, i que, per tant, Espanya no tindrà en compte raons sinó que farà ús de força que té per a imposar a Catalunya qualsevol cosa, amb raó o sense, perquè al final qui tenia la raó és que escriu la història, i qui l’escriu és qui tenia la força.

ACCIO (de justicia)-REACCIO-ACCIO (consciencia)

De tota manera cal no oblidar que la consciència ja és en si mateixa un capital, i que per a guanyar consciència cal que la realitat es mostri crua, la qual cosa solament passa en moments de crisi.

Ho dic en relació a l'article anterior: si continuo pensant que els perdedors electorals de les retallades a l'estatut seran PSC i CiU és perque vaig veient com reaccionen els meus coneguts, que per sort en tinc votant totes les opcions.

Els més interessants són els votants socialistes. Alguns d'ells se senten francament malament davant el tracte de Madrid, i n'hi ha que ja fan proclames pseudoindependentistes, suposo que per a sorpresa d'ells mateixos (la majoria dels que coneixo són d'origen immigrant dels anys seixanta, és a dir, relativament recent).

També veig gent de CiU que, després de sentir-se cremats amb l'estratègia negociadora convergent, i de creure's després que va valdre la pena, ara tenen la sensació que el sr. Mas els ha aixecat la camisa. I, per postres, per a ells l'estatut és gairebé una fita.

També és quasi la gran fita per als autoanomenats recentment ecosocialistes, però la seva estratègia és més de guia crítica del germà gran, de tal manera que poden arribar a comprendre les contradiccions del PSOE. En canvi el PP ja està acostumat a no guanyar ni perdre, atenent al seu caràcter marginal al nostre país, i la seva estratègia va adreçada solament al vot espanyol anticatalà.

Solament veig optimistes els d'ERC, perquè guanyen els vots dels socialistes i dels convergents decebuts (potser no en grans percentantges, però si en nombres concrets i contants, que són de moment els importants), i també guanyen la consciència que es deriva del debat que està havent al carrer. Si obviem les pèrdues econòmiques -relatives- que pot sufrir Catalunya amb la retallada estatutària, els republicans no pateixen la decepció de qui veu l'Estatut com una fita, sinó que es revaliden en la convicció que l'objectiu és la independència, i que, de moment, tot això de més que guanyem ja ho tindrem.

Efectes electorals retallada Estatut

Tumbuctu Zapatero cedeix a la pressió de Rajoy i retallarà l'Estatut d'acord amb el PP

Al marge de les pèrdues en diners i d'augment de capacitats per a Catalunya, hi ha la curiositat de saber com afecta electoralment als partits catalans.
Jo crec que qui pot sortir guanyant és ERC perquè haurà fet el que tocava (fins i tot votant si als guanys d'un estatut retallat) i haurà demostrat que no hi ha altra alternativa que la independència.
També haurà guanyat l'extrema esquerra independentista perquè s'haurà demostrat que la via democràtica no serveix, i que allò de que no calia terrorisme, que n'hi ha prou amb un 90% dels vots, és mentira.

ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO

Ja va bé fer de consciència de l’esquerra independentista, però a l’hora de la veritat més val tenir més eines que menys, i tot allò que obtinguem d’aquest estatut que fins ara no teníem, ben vingut sia ...de moment.
I ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO.
Si la primera porra consistia en saber si aprovaríem l’estatut...
I la darrera serà la quantitat de retalls que hi haurà a Madrid...
La porra del mig, la propera, es saber si els nostres líders tenen prou capacitat per a mobilitzar la població de Catalunya, de forma prou visible com per a que sigui percebut, a Madrid i al mon, que no és solament el vuitanta-nou per cent teòric (electoral) qui vol l’Estatut, sinó que és la població del carrer.
Jo personalment soc pessimista, no crec que els nostres líders tinguin tal capacitat, només cal reconèixer honradament que la informació i el debat previ van ser un fracàs.

Si, fins i tot, gent que llegeix el diari, i propera a mi, desconeixen que ha hagut un autobús recollint propostes i donant a conèixer el tema.
Serem capaços de mobilitzar totes les personalitats mediàtiques per tal que, cada vegada que intervingui en mitjans espanyols o de més enllà, declarin que volem l’Estatut?

No ho crec, però sí tinc el convenciment que és precisament això el que caldria.

Convergencia contra la retolacio en catala

Un dels espectacles més penosos del debat de l'estatut ha estat quan CiU ens ha furtat allò que portàvem tant temps esperant: que la retolació a casa nostra es faci al menys en la llengua pròpia del nostre pais.

Això passa quan les eleccions consisteixen en realitat en que allò que fem és votar als representants dels nostres empresaris.

Quina sort que te una classe empresarial, a qui fa mandra haver de gastar-se la calderilla etiquetant en català, de tenir eines fidels (més que no pas als interesos generals dels ciutadans) com CiU.

Llenguatge minoritari ????

http://www.ecml.at/edl/default.asp?t=celebration

La Comissió Europea contraposa, en aquest document, el català a altres idiomes, alguns minoritaris amb un nombre de parlants excàs en comparació amb el nostre; però allò que fa ràbia, no és tant que digui que el minoritari és el nostre, com que cap ni un dels notres polítics no hagi protestat per tal qualificació.

Si al menys, en el document, s'hagués qualificat també de minoritari el Grec, el Txec, el Bielorus, el Suec, el Búlgar, el Croat, el Finès o el Danès...!

Fins i tot el portuguès a Europa.

Creieu que algún els nostres polítics ens sorprendrà i tindrà nassos de declarar, davant la premsa, que el senyor Barroso, com a màxim representant de la Comissió que ha publicat el document, és un perfecte ignorant?

Jo no ho crec. Molt em temo que tenim allò que ens mereixem.

La diferencia McDonalds-KFC no es el pollastre a Catalunya

La diferència, a Catalunya, entre McDonald's i Kentucky Fried Chicken no és el pollastre.

Com avui tocava restaurant exòtic, no ens venia de gust ni la cuina xinesa ni la japonesa, i ja hem abusat molt els darrers dies de les menges italianes, hem acabat anant a un restaurant típic americà. Malauradament hi havia massa cua al McDonald's de la Sagrada Família i hem entrat al Kentucky Fried Chicken. Acostumats com estàvem a l’extrema catalanització del primer, ens ha frapat l’extrema espanyolització del segon.
Recordo com les manifestacions del matí de l’onze de setembre a la dècada dels vuitanta tenien per costum, al pas pel McDonald's, fer una trencadissa. Algú al mig de la moguda, i en desacord amb els agressors, sempre qüestionava què tenia a veure l’imperialisme americà, que havia afectat a espanyols, sud-americans i d’altres nacions, però mai a Catalunya, amb les reivindicacions de la Diada. S’argumentava que l’enemic era Espanya i no USA, i que, posats a fer, potser calia apedregar restaurants espanyols. I també recordo que en les discussions que es generaven sovint la resposta derivava en l’explicació, gens internacionalista, de que “no podem permetre que els guiris vinguin a espanyolitzar-nos encara més que els espanyols”. De tal manera, que devia córrer l’any 89 o adjacents, quan el servei d’ordre de la manifestació es va posar a protegir els vidres del restaurant, i quan algun exaltat els va increpar, un dels defensors va respondre que “no podem permetre que sigui atacat un lloc totalment catalanitzat quan el restaurant espanyol d’uns metres més enllà no tenia ni un sol rètol en català”. Aquí van acabar les trencadisses. Sort que aquelles èpoques salvatges i estèrils van acabar.

Estava en aquestes reflexions quan m’ha sorprès la gran diferència entre ambdós restaurants. No podia ser que no hi hagués ni un sol rètol en català quan en l’altre ho són gairebé tots. Però no, ni un, ni en cartells, ni en adhesius, ni en rètols... Únicament el rètol amb la normativa de la Generalitat, que fins i tot fa riure, de tan isolada, perquè sembla ella fora de lloc; sembla que estigui penjada en un restaurant situat a Salamanca. No m'extranya que després els turistes tampoc no percebin la diferència, entre barcelonins i salmantins, si nosaltres no mirem que, en aquests llocs, no es doni una imatge equivocada del nostre pais.