La diferència, a Catalunya, entre McDonald's i Kentucky Fried Chicken no és el pollastre.
Com avui tocava restaurant exòtic, no ens venia de gust ni la cuina xinesa ni la japonesa, i ja hem abusat molt els darrers dies de les menges italianes, hem acabat anant a un restaurant típic americà. Malauradament hi havia massa cua al McDonald's de la Sagrada Família i hem entrat al Kentucky Fried Chicken. Acostumats com estàvem a l’extrema catalanització del primer, ens ha frapat l’extrema espanyolització del segon.
Recordo com les manifestacions del matí de l’onze de setembre a la dècada dels vuitanta tenien per costum, al pas pel McDonald's, fer una trencadissa. Algú al mig de la moguda, i en desacord amb els agressors, sempre qüestionava què tenia a veure l’imperialisme americà, que havia afectat a espanyols, sud-americans i d’altres nacions, però mai a Catalunya, amb les reivindicacions de la Diada. S’argumentava que l’enemic era Espanya i no USA, i que, posats a fer, potser calia apedregar restaurants espanyols. I també recordo que en les discussions que es generaven sovint la resposta derivava en l’explicació, gens internacionalista, de que “no podem permetre que els guiris vinguin a espanyolitzar-nos encara més que els espanyols”. De tal manera, que devia córrer l’any 89 o adjacents, quan el servei d’ordre de la manifestació es va posar a protegir els vidres del restaurant, i quan algun exaltat els va increpar, un dels defensors va respondre que “no podem permetre que sigui atacat un lloc totalment catalanitzat quan el restaurant espanyol d’uns metres més enllà no tenia ni un sol rètol en català”. Aquí van acabar les trencadisses. Sort que aquelles èpoques salvatges i estèrils van acabar.
Com avui tocava restaurant exòtic, no ens venia de gust ni la cuina xinesa ni la japonesa, i ja hem abusat molt els darrers dies de les menges italianes, hem acabat anant a un restaurant típic americà. Malauradament hi havia massa cua al McDonald's de la Sagrada Família i hem entrat al Kentucky Fried Chicken. Acostumats com estàvem a l’extrema catalanització del primer, ens ha frapat l’extrema espanyolització del segon.
Recordo com les manifestacions del matí de l’onze de setembre a la dècada dels vuitanta tenien per costum, al pas pel McDonald's, fer una trencadissa. Algú al mig de la moguda, i en desacord amb els agressors, sempre qüestionava què tenia a veure l’imperialisme americà, que havia afectat a espanyols, sud-americans i d’altres nacions, però mai a Catalunya, amb les reivindicacions de la Diada. S’argumentava que l’enemic era Espanya i no USA, i que, posats a fer, potser calia apedregar restaurants espanyols. I també recordo que en les discussions que es generaven sovint la resposta derivava en l’explicació, gens internacionalista, de que “no podem permetre que els guiris vinguin a espanyolitzar-nos encara més que els espanyols”. De tal manera, que devia córrer l’any 89 o adjacents, quan el servei d’ordre de la manifestació es va posar a protegir els vidres del restaurant, i quan algun exaltat els va increpar, un dels defensors va respondre que “no podem permetre que sigui atacat un lloc totalment catalanitzat quan el restaurant espanyol d’uns metres més enllà no tenia ni un sol rètol en català”. Aquí van acabar les trencadisses. Sort que aquelles èpoques salvatges i estèrils van acabar.
Estava en aquestes reflexions quan m’ha sorprès la gran diferència entre ambdós restaurants. No podia ser que no hi hagués ni un sol rètol en català quan en l’altre ho són gairebé tots. Però no, ni un, ni en cartells, ni en adhesius, ni en rètols... Únicament el rètol amb la normativa de la Generalitat, que fins i tot fa riure, de tan isolada, perquè sembla ella fora de lloc; sembla que estigui penjada en un restaurant situat a Salamanca. No m'extranya que després els turistes tampoc no percebin la diferència, entre barcelonins i salmantins, si nosaltres no mirem que, en aquests llocs, no es doni una imatge equivocada del nostre pais.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada