"Elogi de l'extremisme des de la sistèmica independentista"
16/12/2008-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 )
desembre 16, 2008 |
Em diverteix conversar amb gent, com més exòtica millor, sobre temes ben diversos, a partir d'apropar-me a les seves pròpies percepcions i punts de vista. Aquí escric sobre els comentaris que escolto, allò que veig i les meves reflexions al respecte - [http://sites.google.com/site/xfantassin/]
La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L'article arribava a qualificar la nostra llengua d'"obsessió nacionalista". El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m'ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat "l'obsessió nacionalista" britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l'opció d'estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d'"obsessió nacionalista" és que un utilitza la llengua pròpia a l'escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d'aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l'editor de The Economist s'hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.
Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s'integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s'ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d'integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!
Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d'imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n'hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s'assabentessin de la realitat tal com és.
La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d'aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?
Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l'economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l'anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.
Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d'haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?
Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d'història i defensa patèticament l'honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de "cacic" com si el punt més important de l'article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l'honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.
Surto d’un preliminar d’una hora i cinc minuts que tenia com objectiu un divertiment que ha durat exactament un minut i quaranta-vuit segons. Però no és tracta de res sexual, era el “circuit aventura per a nens de 5 a 12 anys" de La Festa dels Súpers, lloc on tinc un paper patern, en una mena de ritus de pas que passen els nens, consistent en tastar la Festa dels Súpers i afartar-se’n. El meu paper sembla el d’aquells mites grecs on un fet tràgic es repeteix fins l’eternitat, perquè ja ho vaig passar amb la meva filla gran, la qual ja mai més hi ha volgut tornar.
marroquina (sé distingir un marroquí d’un algerià) en què els pares es parlen entre sí en àrab però parlen en espanyol als seus fills i aquests en espanyol als pares. Jo estic esperant que la meva filla surti d’un stand on els nens pinten un dibuix durant deu minuts després d’haver esperat mitja hora llarga de cua. Els nens surten contents perquè s’han assegut una estona a l’ombra i els han regalat una goma, un parell de plastilines. Al meu costat continua la cua dels que encara no hi ha arribat. “Què hi fan aquí dins?” -pregunta un que arriba. “No ho sé” –respon un altre dels que fan cua- “...però era la cua més curta que hi havia per aquí” –acaba d’aclarir.
stificar-se: “és que l’espectacle del Club Super3 és només allò de l’escenari (balls i cançons) i tot la resta és accessori. Potser si, però el conjunt forma part de la planificació general de l’acte, i dubto molt que passés l’iso de qualitat més tercermundista. Com he dit, no em ve de nou, la meva filla gran mai no ha volgut tornar, i la petita, que estava emmirallada per la intensa propaganda televisiva, ara que surt d’aquest stand ja em diu que vol tornar a casa, perquè veu un carrussel aquí al costat, ella voldria pujar-hi però sap que això significaria molta més espera avorrida sota un sol esgotador. Sort dels falcons de Vilafranca! L’únic moment que he vist la meva filla entusiasmada ha estat quan pujava l’enxaneta.
Ara fa anys la deesa catòlica anomenada “mare de déu” o “verge maria” va cometre el sacrilegi –a França- de fer les seves declaracions públiques EN OCCITÀ! Això passava a Lourdes, i molts catòlics exagonals ho devien passar molt malament! Però passat l’ensurt França ha gaudit aquests dies amb la imatge del summe sacerdot dels catòlics fent lloances a una de les coses bones que tenen els nostres veïns de nord, el laïcisme (lloances expressades en dialecte polític, és a dir, amb termes com “laïcisme positiu”).
He comentat altres vegades com vaig començar a usar el “nom de guerra” Fantassin com a homenatge als patriotes anònims, a aquells soldats oblidats que són carn de canó i que al final són oblidats. Aquest matí he acomiadat al tanatori en Fermí Valverde. Fort als seus 90 anys, si més no de conviccions esquerranes, catalanes, anticlericals i antiimperialistes. Fou presoner al camp de concentració d’Argelers de la Marenda i va viure feliç amb la seva estimada Esperanza, la mort de la qual fou un colp que ha marcat els seus darrers anys i és un dolor que no ha pogut minvar malgrat la companyia de la seva filla i la cura que ha tingut de la família de la seva esposa.
No és només nostàlgia, és recarregar piles després de veure tanta mediocritat en els nostres dirigents, és un context de debat i de catarsi. Serveix per a recordar, per valorar, per cabrejar-se amb allò de “no era això!” i per a proposar nous combats. Cal que el jovent que puja aprengui dels nostres errors. “...Encara hi ha combat!”
Mohammed és paleta i Antonio també, ambdós han quedat en atur degut a la crisi que ens afecta i ambdós cobren el mateix sou que, per cert, gairebé dobla el meu. L'esposa d'Antonio fa neteja domèstica i la de Mohammed també. Ambdós tenen fills petits i han vist com s'ha desbordat la seva hipoteca deixant-los en la pobresa i la incertesa de poder mantenir un sostre. Ni Mohammed pensa tornar a Tanger ni Antonio pensa tornar al seu poble de Sevilla. L'única diferència és que aquest Mohammed genèric, idèntic a molts que he conegut, s'està bellugant de forma frenètica buscant qualsevol tipus de feina, fent gestions per a embarcar-se en un negoci, treballant a estones en treballs agraris, ajudant a descarregar els camions que fan el repartiment pels comerços del barri, oferint-se a tots els tallers i fabriquetes ...però compte! de moment rebutja qualsevol sou que no dobli el meu. En canvi l'Antonio genèric no es belluga gaire; creu equivocadament que l'altre troba feines perquè les accepta a un preu indecent i ell no està disposat a passar per això, i quan veu que la família se'n ressenteix s'excusa amenitzan-los amb un discurs xenòfob contra l'altre. Suposo que és la història de les civilitzacions, els més forts han fet el gran viatge, que també els ha enfortit, i conserven l'empenta, però els seus fills, o aquells que ho van immigrar de xics i han crescut estables, s'han afeblit fins a nivells molt depenents.
Per fugir de l’onada de calor africana hem fet vacances a les platges de Narbona. Són genials perquè estan a dues hores de BCN per autopista, són hipernetes, la gent és hipersimpàtica i educada, sense la cutrada hispànica, s’hi està tranquil perquè ningú crida, ni tan sols els nens parlen alt, els serveis són d’altíssima qualitat, amb l’avantatge principal de que d’estada és molt més barata que aquí, al menys per als mileuristes com jo (ja imagino que els rics tenen avantatges incomparables a la Costa Brava; també que els guiris espanyols, amb els seus problemes monoidiomàtics, ni se’ls acudeix anar a França; i que a molts guiris francesos els surt més barata la borratxera a l’Empordà).
tat un parell de dies per Prada, Elna, Cotlliure, Argelers i Perpinyà i ja he hagut de sentir comentaris idiotes i derrotistes de l’estil: “...està tot perdut aquí, ningú parla català...!” Aprofito per respondre’ls ara i aquí: “escolti, senyor, que jo vaig estar tres quarts d’hora plantat al mig de Barcelona fins sentir algú que no parlés espanyol, i allò que vaig sentir no m’atreveixo a qualificar-ho tampoc de català (...va, Jordi, puja de l’acera, per favor!...) i amb això no dic pas que tot estiga perdut a Barcelona, i tampoc no ho puc dir d’aquí dalt després de veure per la televisió francesa abans d’ahir un partit de rugbi dels Catalans”.
Estava senguint el discurs pronunciat per Obama a Berlín davant de la joventut europea i només podia pensar com hauria estat el mateix acte a Barcelona. La resposta a les magnètiques paraules de l'orador eren massives per part dels 200.000 seguidors de l'acte. A Barcelona em temo que la gent hauria respost: ....mande? ...lo cualo de qué? Em temo que tenim dos greus problemes idiomàtics, ni tenim el català necessari per a ser dignament catalans ni l'anglès necessari per a ser dignament europeus.
El dia que es despertin convençuts d'estar imbuïts de dignitat els diputats o els dirigents d'ERC, i potser també aquells d'ICV, de CiU i fins del PSC que se senten malament quan els manen mirar cap a un altre costat, podrien demanar públicament que s'aclareixi qui és l'últim responsable de que els Mossos d'Esquadra multin els ciutadans que porten el cat o de que no se sancioni als Mossos que pel seu compte se signifiquen en la creuada contra els nostres símbols. http://www.radiocatalunya.ca/noticia/8640/
desembre 19, 2008 a les 10:11 am Edita
Despres cal tenir en compte la inter-relació i la catalanització escenica ( i alguna vegade sincera de persones puntuals). I s’ha de tenir clar la historia de l’independentisme catalá com a minin desde la fundació l’any 1931 amb ERC per Francesc Macià, ex militar espanyol que ens va portar a la Independència momentanea. I despres cal analitzar al Front Nacinal de Catunya i la escisió tranquila d’ell del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1968. Cal tenir clar tot el que va pasar a l’any 1984 amb la creació del MDT, les lluites internes consecuencia de vegades de discrepancies politiques i de vegades personals. Germanes Serrqa, Cala, Fernandez Calvet, Castellanos, etc. Cal tenir en compte el paper que van jugar, i jugen, els serveis d’informacíó de l’Estat desde fora i desde dintre amb infiltrats. Cal tenir en compte la questió de la Crida, la seva fundació despres del cop d’Estat de Milans de Bosch, Armada i Tejero i un elefant blanc. El que va passar entre els espanyols per permitir aquell cop, Mugica, (PSOE) i demes. Cal tenir en compte tot aixó (Maulets, CSPC,T.LL. etc. I cal tenir en compte el proces de juliol de 1991 amb ERC. La entrada de la Crida al poder de ERC amb Colom al capdavant. La campanya electoral 1992 “Cap a la Independencia” de ERC. La creació del PI. La discriminaltzació de l’independentisme a nivell social una vegade al 1992 ERC pasa de sis a dotza diputats. La direcció posterior d’ERC, el paper d’en Carod Rovira. El paper de Puigcercós en aquell moment. La direcció actual de Puigcercós i Vendrell, els problemes interns i tot aixo. Cal analitzar la creació de CDC la aliança historica amb UDC. El paper de Pere Esteve, el paper dels “Talibans”, etc, etc. I aixo cal que ho analitzem correctement sense sectarismes per part de tots, cal ser un país normal, cal conquerir els obxectius que estan sobre la taula historicament desde el nacionalisme i l’independentisme català. Cal coneixer que va ser i que va representar el Partit Catalá del Proletariat, cal normalitzar i posar damunt de la taula qui va ser Andreu Nin,. qui va ser el Noi del Sucre, etc. El paper de la CNT-FAI a la guerra antifeixista del 1936-1939. La DICTADURA DE fRANCO, EXILI INTERIOR I EXTERIOR, i cal tenir clar que l’objectiu dels que exerceixen sincerament com a Catalans conscients desde tots els ambits social tenim que conseguir la independencia pel pais. Dintre de la legalitat marcada per les institucións internacionals. I TOT AIXÓ I MES COSES ES TENEN QUE EXPLICAR A LES ESCOLES A LA CANALLA PERQUE SAPIGUEN D’ON VENINJ I ON ANEM. a LA INDEPENDENCIA. Salut i Patria. Salvador Soutullo Carolo. (Cogolo).
gener 9, 2009 a les 9:23 pm Edita
O surt el genit del poble, o ja pots seure a la cadira i esperar sentat.
catalansreaccionem.wordpress.com
abril 30, 2010 a les 12:00 am Edita
maig 6, 2010 a les 10:43 pm Edita
maig 20, 2010 a les 8:59 pm Edita
maig 27, 2010 a les 10:32 pm Edita
juny 3, 2010 a les 11:12 pm Edita
juny 18, 2010 a les 12:03 am Edita
juliol 16, 2010 a les 3:27 pm Edita
A ver si os van a meter todas vuestras paranoias por santa sea la parte.
No teneis ni idea de lo que fue el pasado y menos aún de que futuro nos vais a dejar.
Coger pico y pala y a trabajar hatajo de imbéciles.
Viva España.
Os lo dice un catalán de verdad no de Córdoba ni Mainar
juliol 29, 2010 a les 4:35 pm Edita