He estat discutint amb una ciberamiga peruana sobre un tema tan tronat com la dictadura de l'aspecte físic. Ella m'ha enviat escanejat un mètode de taxació de mamelles i culs que diu que té força anomenada al seu país perquè valora també que la dona estigui compromesa en causes "trascendents" com un atractiu. Tanmateix la meva amiga vol aclarir que, en la seva opinió, aquest "atractiu" és sols la proba de la supeditació de la valoració femenina a les necessitats sexuals de l'home.
Com no és un dels meus temes i ja m'estava bé la seva anàlisi li ha anat donant la raó, però ha estat graciós, i aprofito per a comentar-ho com acompanyament de la foto del "mètode", que la meva amiga ha anat variant el seu discurs com si simplement estigués pensant en veu alta mentre em parlava, fins que ha acabat reconeixent que ella mateixa ha estat sovint molt crítica amb algunes actrius poc atractives, més que no pas els seus amics masculins.
Després ha dit que acabava d'adonar-se que potser l'atractiu que descriu aquest quadre no s'adreça tant als homes com a les dones. Fins i tot ha dit que un jurat de dones seria molt més exigent que un d'homes en els criteris del mètode.
Per últim diu que tot just acabava d'adonar-se, en plan autocrític, que allò que l'havia indignat del mètode fou que ella sortia mal quantificada, la qual cosa sempre havia sabut però li feia ràbia que una enquesta ho evidenciés.
Per la meva banda li he donat el pèssam per patir la dictadura de la imatge, i més si, com ella mateix reconeix, no és tant una estratègia hormonal per cercar un semental sinó, més aviat, un sistema classista dins del gènere femení.
Posteriorment una altra contertúlia texana s'ha embrancat en una discussió, indignada amb la companya peruana, però jo ja he passat i m'he anat a dormir. Tanmateix després he pensat que també podia servir per avaluar un home i ho he probat. En tot cas la sensació que m'ha donat ha estat d'inutilitat. Crec que les relacions socials entre els homes no venen determinades per la imatge, i em temo que les hormones masculines es valen d'altres estratègies, diferents del físic, per atraure les dones, en concret per les demostracions de poder.
Al final hem de reconèixer que no som tan diferents de les tribus de micos, dominades per mascles gens atractius però que mantenen estructures classistes (no soc expert però m'ho sembla dels documentals de la tele) a base de demostracions de poder. En fi, no puc dir gaire cosa més perquè no és el meu tema, ho deixo en mans de sociòlegs i de psicòlegs, però sembla com si l'interès de les dones pel tamany del seu pit i per la seva cintura superés l'interès dels homes pel tamany del pit de les mateixes dones. I a l'home, de moment (encara tardarem alguns centenars d'anys en evolucionar), doneu-li pistoles i diners, i probablement triarà les dones més aviat per l'expressió d'admiració de les mateixes i no tant per les seves mesures.
2 comentaris:
Tot això és molt vell. Quan jo anava a l'institut a Barcelona totes ens qualificàvem amb la fórmula típica de "defi, insufi, sufi i bé". La meva cosina, sis anys més petita que jo, també m'ho explicava quan anava a un institut de Lleida, i jo ara treballo en un institut de Tarragona i veig que es continua fent així.
Tot això respon al disseny genètic dels homes, que estan programats per fixar-se en les mamelles de les dones perquè el seu comès inconscient és triar les més fèrtils, i el tamany dels pits és un indicador de fertilitat.
Això precisament ens ho van explicar en unes activitats que fèiem unes quantes fora de l'institut, i una de nosaltres, que ara és una bona sociòloga (i ja se li notava llavors que ho seria) va decidir fer una enquesta entre els companys de curs (recordo que van ser seixanta nens justos), que no sabien res dels que ens havien explicat al cau. El resultat va ser aclaparador: la totalitat dels 60 nois, va dir que en allò que es fixaven primer era en els pits, i la quasi totalitat assegurava que decidien lligar amb una noia o amb una altra en funció del tamany dels pits. Tot això va servir al profe de natus per a introduir el tema de les hormones i tot això.
De tota manera una cosa és la genètica (i que no puguin deixar de fixar-s'hi) i l'altra quan a l'hora de la veritat han de lligar. Per exemple, jo sempre he lligat més que la resta i tinc els pits molt petits. En canvi algunes companyes, que tenen el pit perfecte i són guapes, no lliguen mai malgrat que, quan passen, tots els nois s'hi giren.
Fins i tot alguns novius que he tingut, quan anàvem agafats pel carrer m'hadonava que el noi es girava a mirar els pits d'alguna noia que passava. Si jo els ho recriminava em responien que no ho podien evitar, fins em reconeixien que durant una fracció de segon, s'imaginaven follant-la però que si s'ho pensaven amb el cap fred mai anirien amb la dona degut a la seva personalitat, sino que em triarien a mi. Pensareu que eren excuses. Ja us dic jo, que em conec, que no és així.
Si jo era desitjada pels tius (mig per simpàtica, mig per interessant, mig per atrevida sense ser desinhibida, i mig per extremada en el vestir) i la meva qualificació segon el baròmetre que usàvem era "sufi, insufi, sufi, sufi" (cara, pit, ventre i cintura) n'hi havia una que era "bé, bé, bé, bé" de qui tots els nois sempre parlaven en termes de tirar-se-la, i em consta que encara està soltera, suposo que perquè era molt neures.
Una altra cosa que havíem constatat és que la majoria de les noies lletges de cara tenen el pit "bé", i que la majoria de les guapes de cara tenen el pit "insufi". Com en aquella època no ens interessava tant lligar com presumir de roba i qualificar-nos en funció de les mesures, teníem molt ben considerada la tonta de les mesures "´bé, bé, bé, bé" (de fet ens queia molt bé bàsicament perquè tenia bon tipus, era uns espécie de submissió i reconeixement). Jo em conformava encara que dolguda amb les meves pobres mesures.
També envejàvem les "sufi, sufi, bé, bé", però en canvi ens feia molta pena que la majories de les guapes fossin "bé, sufi (o insufi), bé, bé", és a dir, que les guapes tenien poc pit. I finalment ens fèia molta ràbia que la majoria de les lletges fossin "insufi (o defi), bé...), o sigui, que la majoria de les lletges tenien el pit perfecte! Oh, quina ràbia que ens feia! Però després, amb els anys, quan perdem crueltat, he pensat que està bé que sigui així, i que forma part del pla diví per a compensar les més desafortunades.
Ni "defi", ni "insufi", directament "la de les tetes desinflandes"! Es el que he sentit avui quan estava comprant verdura al mercat i una senyora al meu costat li assenyalava a la seva acompanyant referint-se a una altra dona que estava a dues parades de distància. La dona "de les tetes desinflades" estava prou bé, al meu parer, en conjunt. A més, anava amb un home lleig, estret de pit de d'espatlles i panxut, però la senyora del meu costat no s'ha referit a ells assenyalant les evidents mancances estètiques de l'home (podria haver dit "aquella que està al costat d'aquell individu tant lleig"), sino fent ènfasi en les dissonàncies relatives de la dona. Ja és curiós!
Publica un comentari a l'entrada