He participat en una interessant discussió. Érem tres catalans, un alemany, tres polonesos i tres espanyols. El tema ha començat quan un de Saragossa ha comentat als polonesos que els catalans són denominats "polacos" per part dels espanyols, i a la demanda d'un polonès per a conèixer-ne l'abast ha respost un madrileny especificant que en el seu entorn veïnal és el terme més habitual per a denominar els catalans. A continuació, mentre l'alemany preguntava l'origen del mot, un altre polonès ens ha preguntat si ens avergonyim de rebre el malnom i un espanyol ha sentenciat que malnoms com "sudaca", "moro", "chilango" o "polaco" acaben causant vergonya en qui rep l'apel·latiu.
La resposta dels catalans ha estat interessant perquè de forma tranquil·la i desenfadada, com si no anés amb nosaltres, hem donat respostes que han desconcertat els uns i encuriosit els altres. D'entrada els hem dit que són qüestions molt relatives, que depenen sovint de la cultura i consciència de l'entorn on s'usa, i com a exemple els hem recordat que el terme "espanyol" en molts sectors de Catalunya i d'Euskadi s'usa com a insult i causa prou incomoditat en uns al mateix temps que d'altres se n'enorgulleixen.
El primer de nosaltres ha explicat que, a diferència de "sudaca" o "gabacho", el terme "moro" no és un insult. Ni tan sols una referència racista (com creien els espanyols malgrat dir-ho sense penediment) sinó que fa referència als habitants (berbers des del segle IV) de la Província Romana de Mauritània (actual Magreb). Posteriorment s'havia popularitzat allò de ser "moreno" (o sigui, "bruno como un moro") referit a la gent de pell blanca amb molta exposició a la radiació solar, donada la calor que fa al nord d'Àfrica". Al segle X els moros encara eren cristians (en la conquesta àrab d'Hispània recordo haver llegit que el mateix arquebisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invasores) però quan foren arabitzats i islamitzats el terme "moro" a poc a poc va ser utilitzat per referir-se no sols als habitants de l'antiga Moritània, sinó també als musulmans en general (de la mateixa manera que els musulmans anomenaven "francs" a tots els cristians).
I després un altre dels catalans ha manifestat el seu orgull per la comparació amb els polonesos. En aquell moment un dels polonesos interromp fent un incís, perquè deia saber que abans de la unificació i la independència de Polònia hi havia catalans que s'hi sentien identificats, donat que ambdós eren pobles sense estat esquarterats entre els estat veïns, igual que els kurds. Deia que ho havia sentit feia poc en un altre fòrum amb catalans. Nosaltres li hem aclarit que no és això, que aquest terme no va sorgir com una bandera dels propis catalans, sinó que va ser un malnom nascut a les casernes de l'exèrcit espanyol per part de comandaments que seguien les informacions sobre la guerra europea i en concret durant l'aniquilació de la insurgència de Varsòvia l'any 1944. Segurament s'identificaven amb els alemanys o fantasiejaven comparant l'ocupació polonesa amb la catalana, ...o potser més probablement fou una reacció, d'aquests comendaments, a comentaris de solidaritat en vers els habitants de Varsòvia, massacrats davant la traïdora passivitat de soviètics i americans, comentaris escoltats entre els reclutes catalans.
Allò millor de tot ha estat el final de la conversa. Els polonesos no podien creure que els espanyols insistissin en continuar usant de forma malèvola un malnom que els assimila als alemanys en un moment tant cruel, i més si els catalans per contra se n'enorgullien de la mateixa manera que els propis polonesos recorden el fet d'una manera especialment emotiva. Però, llevat de la resposta de l'aragonès (el qual, per cert, deia votar PP) que se n'ha desdit de forma discreta, els dos madrilenys (que deien ser d'esquerres) s'hi han reafirmat amb l'argument de que, independentment de l'origen del mot "...la realitat és que el malnom generalitzat és polaco...", i també que dubtaven molt que cap altre català llevat de nosaltres tres se n'enorgullís de ser així anomenat, com tampoc els que reben altres malnoms com "sudaca" i "moro". Ha tancat la conversa magistralment l'alemany, davant la cara d'al·lucinats dels polonesos, adaptant a l'ocasió la sentència de Goscinny: "estan bojos aquests espanyols".
La resposta dels catalans ha estat interessant perquè de forma tranquil·la i desenfadada, com si no anés amb nosaltres, hem donat respostes que han desconcertat els uns i encuriosit els altres. D'entrada els hem dit que són qüestions molt relatives, que depenen sovint de la cultura i consciència de l'entorn on s'usa, i com a exemple els hem recordat que el terme "espanyol" en molts sectors de Catalunya i d'Euskadi s'usa com a insult i causa prou incomoditat en uns al mateix temps que d'altres se n'enorgulleixen.
El primer de nosaltres ha explicat que, a diferència de "sudaca" o "gabacho", el terme "moro" no és un insult. Ni tan sols una referència racista (com creien els espanyols malgrat dir-ho sense penediment) sinó que fa referència als habitants (berbers des del segle IV) de la Província Romana de Mauritània (actual Magreb). Posteriorment s'havia popularitzat allò de ser "moreno" (o sigui, "bruno como un moro") referit a la gent de pell blanca amb molta exposició a la radiació solar, donada la calor que fa al nord d'Àfrica". Al segle X els moros encara eren cristians (en la conquesta àrab d'Hispània recordo haver llegit que el mateix arquebisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invasores) però quan foren arabitzats i islamitzats el terme "moro" a poc a poc va ser utilitzat per referir-se no sols als habitants de l'antiga Moritània, sinó també als musulmans en general (de la mateixa manera que els musulmans anomenaven "francs" a tots els cristians).
I després un altre dels catalans ha manifestat el seu orgull per la comparació amb els polonesos. En aquell moment un dels polonesos interromp fent un incís, perquè deia saber que abans de la unificació i la independència de Polònia hi havia catalans que s'hi sentien identificats, donat que ambdós eren pobles sense estat esquarterats entre els estat veïns, igual que els kurds. Deia que ho havia sentit feia poc en un altre fòrum amb catalans. Nosaltres li hem aclarit que no és això, que aquest terme no va sorgir com una bandera dels propis catalans, sinó que va ser un malnom nascut a les casernes de l'exèrcit espanyol per part de comandaments que seguien les informacions sobre la guerra europea i en concret durant l'aniquilació de la insurgència de Varsòvia l'any 1944. Segurament s'identificaven amb els alemanys o fantasiejaven comparant l'ocupació polonesa amb la catalana, ...o potser més probablement fou una reacció, d'aquests comendaments, a comentaris de solidaritat en vers els habitants de Varsòvia, massacrats davant la traïdora passivitat de soviètics i americans, comentaris escoltats entre els reclutes catalans.
Allò millor de tot ha estat el final de la conversa. Els polonesos no podien creure que els espanyols insistissin en continuar usant de forma malèvola un malnom que els assimila als alemanys en un moment tant cruel, i més si els catalans per contra se n'enorgullien de la mateixa manera que els propis polonesos recorden el fet d'una manera especialment emotiva. Però, llevat de la resposta de l'aragonès (el qual, per cert, deia votar PP) que se n'ha desdit de forma discreta, els dos madrilenys (que deien ser d'esquerres) s'hi han reafirmat amb l'argument de que, independentment de l'origen del mot "...la realitat és que el malnom generalitzat és polaco...", i també que dubtaven molt que cap altre català llevat de nosaltres tres se n'enorgullís de ser així anomenat, com tampoc els que reben altres malnoms com "sudaca" i "moro". Ha tancat la conversa magistralment l'alemany, davant la cara d'al·lucinats dels polonesos, adaptant a l'ocasió la sentència de Goscinny: "estan bojos aquests espanyols".
1 comentari:
Polonesos (i amb orgull)
Coincidències cordials.
Publica un comentari a l'entrada