Ara que l’independentisme s’ha consolidat al centre-esquerra tot just hem començat. No és com als anys vuitanta, que ens coneixíem tots, però encara queda molt camí per esdevenir hegemònics i poder encarar un referèndum.Mirant de lluny les anomalies del sistema català de partits és evident que els següents grans passos són tres:
1- La consolidació d’una extrema esquerra creïble, que podria cohesionar-se si accedís al parlament, ni que fos amb un parell de diputats (he parlat amb gent de les CUP, d’Endavant i de Maulets que ho veuen factible en les properes autonòmiques, però jo crec que abans han de fer-se creïbles al carrer, en lluites i mogudes reals, no en reunions de patums).
2- La definició independentista del centre-dreta convergent (això va per llarg, abans cal que la federació toqui fons, perquè sovint els privilegis personals impedeixen les clarificacions).
3- L’avenç a les comarques de València i Alacant (segurament a partir d'accions de suport més obertes i desacomplexades per part dels polítics cagadubtes barcelonins)
Però són passes massa llargues tenint en compte la nostra situació. Només un exemple que ha passat avui mateix: un home ha fet un comentari en un bar dient que els polítics estan imposant el català de la mateixa manera que ho va fer Franco amb l’espanyol. L’únic dels present mínimament conscient era qui m’explicava l’anècdota i, per més senyes, un destacat activista (és a dir, que no hi ha gent normal conscient ?) i només ha dit que la diferència era obvia: al franquisme s’imposava un idioma aliè en un territori foraster i en canvi ara els catalans no anem a imposar-lo ni a Saragossa ni a França, sinó al nostre propi territori, tal com fan els parisencs amb el francès a París o els madrilenys amb l’espanyol a Madrid sense que ningú els critiqui. No cal dir que tots els presents han posat a parir aquest amic negant que l’espanyol fos aliè a Catalunya.
En fi, que és obvi, que encara hi ha tram per recórrer fins deixar de ser quatre gats.
Per tant, els propers passos han de ser intel·ligents, i al temps que s’avança poquet a poquet en els 3 punts assenyalats abans, cal que l’actual força hegemònica de l’independentisme sàpiga d’alquímia.
El primer gran alquimista va ser Pujol, amb la unió de la CDC de centre-esquerra i la UDC de centre-dreta fardaven de ser el centre perfecte, i les eleccions ho demostraven.
Doncs ara li toca a ERC fer un doble paper, per una banda en Carod i en Puigcercós, des del govern no ha de parlar com a partit, han de conquerir el centre de l’electoral demostrant que són govern i que són bons gestors per si mateixos, i les fronteres electorals, especialment els monolingües espanyolistes, han de digerir amb convenciment la fórmula independentisme=bona gestió i millora social.
Però en segon lloc ERC ha d’expressar-se molt més que abans per tal de contiuar fent ideologia (que després esdevindrà vots), i no per boca de Carod i Puigcercós, ni limitant-se a recolzar el govern, sinó des de l’aparell del partit, mobilitzant la societat, des dels barris, recuperant els instituts i liderant tota mena d’accions reivindicatives.
Tot això, és clar, fins allà on ho permeti l’estreta capacitat mobilitzadora del centre-esquerra. Allà on ja no dóna més de sí és on ha de créixer l’extrema-esquerra. El problema és que aquest altre ningú sap on és, també ha desaparegut dels instituts, només surt a passejar per la diada, i ara que es poden difondre manifestos a través del messenger ja no cal ni pancartes ni pintades. A veure si comencem a espavilar!
7 comentaris:
No vas mal encaminat, ara lo de CDC, això ja es mes complicat
----- Original Message -----
From: Jordi Salvador Duch
To: escac-al-poder@yahoogroups.com
Sent: Tuesday, December 05, 2006 7:09 PM
Subject: [escac-al-poder] RE: Alquímia i ERC
Conscient que és un tema molt complex per respondre de manera ràpida
i que a més s'entengui alguna cosa de la que vull dir, però som-
hi....
Interessant visió, malgrat discrepi en alguns punts. El Pal de
paller de L'Esquerra Nacional que ens hauria de portar al
referèndum, a exercir el dret a l'autodeterminació crec que encara
està molt verd. ERC és una part d'aquesta esquerra nacional, al meu
parer, no LA part. Hi ha gent i discursos del PSC, d'ICV-EUiA i
de "moviments socials" varis que són imprescindibles per moltes
raons en la construcció d'un front d'unitat que sigui capaç
d'imposar el dret de sobirania i de lliure determinació de la nació
catalana i una visió de país que valgui la pena i sigui engrescadora
per una gran majoria.
Utilitzant el teu mateix exemple, el de la llengua és vàlid. Pel
nacionalisme essencialista català i espanyol, la llengua és una
qüestió lligada i inseparable de la identitat nacional. Quant
Ciutadans/Ciudadanos reivindica l'espanyol el que està reivindicant
és la identitat espanyola a Catalunya, o una manera de ser català
subordinada a la gran Nació que és per ells España... la "nación de
naciones" de l'imperialisme espanyol. Però, i amb ànim de polèmica i
de reflexió sobre el catalanisme actual, no és veritat que el
castellà també és llengua pròpia de molts catalans (sigui per les
raons històriques o personals que sigui)? Ens creiem realment allò
de que és català qui viu i treballa a Catalunya que deia Pujol? És
suficient sentir-se català per ser-ho? És que no hi ha molts
catalans parlants que són espanyolistes radicals i d'altres
castellanoparlants que estan pel dret de l'autodeterminació, etc.?
No és veritat que Irlanda, Euskadi, etc. el tema de la llengua és
secundari en les seves particulars lluites d'alliberament nacional?
No es pot ser independentista català amb una actitud del tot
favorable al català, però des de la condició de castellanoparlant?
No hi ha en la comunicació en una llengua o en un altre una
component també de "classe"? Ens explicava el company Pako l'altre
dia que en les assembles pel tema de la vivenda, un tema transversal
en la societat, en les assemblees fetes a la universitat el català
era la llengua majoritària, mentre que en les assemblees fetes amb
víctimes de la violència immobiliària de classes més pobres el
castellà era hegemònic. Aquestes reflexions sobre llengua i
identitat no significa que s'hagi de baixa la guàrdia en la defensa
del català, de l'escola en català (contra els plantejaments de
separació d'alumnes per llengua, etc.), de potenciar cursos gratuïts
de català en les diferents nivells ( és molt fàcil demanar que
l'aprenguin i no posar facilitats als noucatalans), de defensar la
llengua contra la globalització, etc., però, com deia al
començament, la llengua és una qüestió lligada i inseparable de la
identitat nacional? És compatible una societat que avui al segle XXI
és més plural que mai amb el vell esquema d'un estat (poder
coercitiu)//una llengua? Com hem de guanyar catalanoparlants al
carrer? És pot fer sense la força sens les imposicions que tots els
estats han fet servir per crear la seva "llengua nacional"? Cal una
reflexió des del catalanisme sobre el lloc i el paper de l'espanyol
a Catalunya... no val amagar el cap sota l'ala... cal respondre als
Ciutadans/ciudadanos amb un discurs clar i contundent... No sé, què
en penseu? què hem de fer?
Jordi Salvador Duch
___________________________________
Fantassin-RESPOSTA:
Be, jo em miro aquestes coses com en un zoo. Si per una banda m'identifico amb el comunisme més ortodox, per l'altra m'agrada observar els procesos des d'un punt de vista sistèmic (pots afirmar tranquilament que soc massa determinista !). Conscient que en època de pau manen els centres i els extrems queden relegats a estirar de la corda com a consciència social dels respectius, soc també conscient que ERC ara mateix és sols la força de centre-esquerra que es defineix independentista. Això pot canviar, poden canviar les sigles i les persones, fins i tot sectors ara partidaris de l'Espanya plural poden arribar a confluir-hi. Però independentment dels canvis de gent i sigles, cal que l'espai independentista de centre-esquerra existeixi, i aquest espai sols existirà si s'hi consolida una força amb qui pugui identificar-se. De moment ho està fent ERC. Ja s'ha vist quanta gent ha sortit de l'armari i ha desdramatitzat la definició "independentista".
El referèndum propiament dit és sols una forma tangible d'expressar un objectiu de vegades poc tangible o fins i tot no reconegut verbalment. I ja veure'm si es durà a terme mai. De moment hi ha les mateixes possibilitats de fer el referendum que de que hi hagi una crisi del capitalisme y fem una revolució a la cubana o algeriana o vietnamita.
Pel que fa a la llengua el debat ha de ser menys científic i més tàctic. Tota nació (entesa com un sistema social hegemonitzat per determinats grups socials) cerca mecanismes de cohesió que impliquin l'adhesió de la majoria al seu projecte de dominació de classes, és a dir, al seu estat. Si les classes que defensen el manteniment de la nació espanyola tal com és ara, usen la llengua com a arma, seguint l'exemple reeixit dels francesos, és lògic que les classes que defensen el projecte nacional català cerquin armes útils, i normalment és útil usar allò que et diferencia del símbol amb què el colpegen els enemics. Però fem bé (fa bé en Carod) de diversificar i no usar tant la llengua com a bandera, perque és un arma de doble fil, al ser l'arma de l'enemic és fàcil que molts que la tenen com a materna s'identifiquin amb l'enemic. En tot cas és un tema tàctic, com ho és el patriotisme social, el lema del que "viu i treballa", el prestigi cultural, el benestar, fins el folklore...
Per, anant a allò que anomeno "Alquimia" al meu article, penso que és normal que encara estiguem força temps usant tàcticament el tema lingüístic com a element de cohesió (entre la gent que el parla) i que evitem usar-la allí on no es parla tant (extraradi de BCN per tal d'evitar que la població s'identifiqui amb l'enemic) perque queda pendent el tema de València. Ho volguem o no, les forces que des de Girona a Alacant han conceptualitzat el projecte nacional català ho han fet incorporant-hi tot aquest territori, i describint una lluita de classes que té explicacions de classes i grups socials i en la qual València ha fet històricament el paper de frontera.
No dic que no es pugui apelar a rotlles històrics com la corona d'Aragó, però desenganyem-nos! Les lluites no es fan en base a la història sinó a la voluntat futura de grups socials que viuen en un determinat territori i que se senten en part homogenis, és a dir, part del mateix. Allò que dibuixa el mapa d'aquesta població destinada a independitzar-se és la llengua. Si la població d'Alacant a Girona hagués rebut en la Transició el nom de Catalunya, els seus habitants podrien haver passat sobiranament de la llengua, haurien pogut fer com els escocesos, els vascos o els irlandesos, apelar al poble que rep aquest nom i que se sent cridat a autogovernar-se amb el mateix nivell d'autonomia que té Portugal.
El problema és que no és així, hi ha un poble que es reconeix com a català i un altre que es reconeix com a valencià, i un altre que es reconeix com alacantí (i darrerament sembla que està naixent un nou patriotisme comú al sud anomenant "la comunitá" que englobaria valencians i alacantins). En tot cas o aconseguim unificar el terme català referit a la llengua dibuixant tots els territoris que volem part del projecte nacional català o ens quedem sense un arma important que l'enemic no obvia pas usar contra nosaltres. Tenint en compte que les classes burgeses dominants al Principat aposten pel projecte nacional espanyol i sols usen el catalanisme per homogeneitzar una quota de poder dins Espanya, fixeu-vos com els partits que en participen CDC i UDC passen sobiranament del tema de la llengua a València.
Per cert, espero que no et sàpiga greu, incloc aquesta conversa al meu blog.
:-)
Bé, jo no em miro aquestes coses com un zoo jajajaja, però bé... es pot fer
així. Des de la descripció del que està passant, segons el teu parer com no
pot ser d'altra manera, és correcte i estaria en molts coses d'acord...
també per proximitat ideològica, etc. És veritat que el centre esquerra
independentista és ocupat per ERC i és desitjable que continui sent així i
que creixi perquè aquest sector estigui representat, etc. Però si estem
parlant de "tàctica" com dius tu, no sols de descripció i des d'una òptica
parlamentària, també és desitjable que ICV-EUiA es consolidin i augmenti la
seva força. ICV-EUiA si vols, no és independentista (encara que n'hi ha més
dels que et penses d'independentistes declarats i fora de l'armari i de
sempre :-) dins d'ICV-EUiA, etc. que per raons ideològiques de pes no poden
militar en l'actual ERC, ja que es percep com una neo CDC), però sí que és
clarament autodeterminista i té un component roig i verd superior a ERC (sí,
ja sé que molt allunyat dels sectors dels "moviments" i "radicals" per qui
tant ERC com ICV-EUiA som traïdors, etc.), i si tenim en compte que a més té
una capacitat de penetració en sectors de població que el discurs d'ERC, en
la forma, la tàctica o el que vulguis, és hores d'ara estèril; afegit a la
meva dèria de sumar esforços, crec que el creixement i l'obligació de
conviure en un govern com el "d'Entesa" és molt positiu i necessari tant per
ERC com per ICV-EUiA. Ambdues formacions, com moltes altres d'esquerra,
estan encara en una crisi ideològica profunda, que ve de lluny; i estan
reconstruint els seu discursos i sumant esforços. Es per això que alhora que
es governa --que ja toca! es gestiona el país donant resposta i la cara als
principals problemes de la població: precarietat laboral, drets i deures per
a totes les persones independentment del seu origen, habitatge, frenar i
recuperar el la degradació del medi, reforma fiscal i perseguir l'enorme
evasió d'impostos dels qui tenen, polítiques socials i màxima atenció a la
potenciació de serveis públics, aturar privatitzacions, evitar
deslocalitzacions, etc. etc. cal fer tot això sense renunciar i seguir
avançant amb l'objectiu d'una República Catalana. Cal imposar la idea de la
sobirania de Catalunya i el dret d'autodeterminació i dic imposar perquè
estem parlant d'una qüestió de força que cal de majories convençudes i
unides per poder plantar cara amb la raó a aquesta història de resistència.
L'exemple de l'ocasió desaprofitada del tripartit en el govern i
l'espectacle lamentable en la "negociació de l'estatut" ens han de fer
reflexionar que cal unitat i treballar en un programa capaç de convèncer
aquestes majories de població avui raonablement escèptiques en qualsevol
cosa que soni a política --partidista i no partidista, no siguem ingenus. En
aquest sentit, la suma de la part del PSC allunyada del PSOE dels Boyer
(avui a les FAES), Barrionuevo, Solchaga, Bono, Ibarra, etc. més ERC, més
ICV-EUiA... tots junts amb coratge, amb polítiques de país i no partidistes,
anant per feina, ampliant la base de suport a un projecte clar, guanyat no
per imposicions ni mals menors, sinó per convenciment... podria donar una
bona empenta a una visió de país atractiva per moltíssima gent nascuts, o
no, aquí, etc. En una societat complexa com la catalana i enormement
heterogènia cal repensar la política en clau de noves fusions i coalicions,
diàleg, etc. és difícil avui que un sindicat, partit, moviment... per si sol
pugui plantar cara a res. Es podran guanyar batalles puntuals però no
guerres. És una mostra de gran estupidesa que en una estat on el PP és força
de govern, o en un país com Catalunya en què CiU és majoritari, les
esquerres i els independentistes es barallin entre ells oblidant qui és
l'enemic a batre. En resum, la reflexió sobre la ideologia i les pràctiques
és important i hauria/desitjaria que fossin vistes com un deure civil, de
millora de les societats, etc. Ja n'hi ha massa de gent entregada i que
renuncia a la presa del poder.
Dius: "Pel que fa a la llengua el debat ha de ser menys científic i més
tàctic...." COM: jo crec que les dues coses poden anar juntes i es reforcen.
Poder contestar les preguntes que plantejava respecte a la llengua en
l'anterior missatge és clau.
Dius: "Però fem bé (fa bé en Carod) de diversificar i no usar tant la
llengua com a bandera, perque és un arma de doble fil, al ser l'arma de
l'enemic és fàcil que molts que la tenen com a materna s'identifiquin amb
l'enemic. En tot cas és un tema tàctic, com ho és el patriotisme social, el
lema del que "viu i treballa", el prestigi cultural, el benestar, fins el
folklore..." COM: Diria que ne carod és un nou vingut en aquest discurs i
molt allunyat del que pensen molta gent d'ERC. En qualsevol cas, altres
grups fa molts més anys que ho tenen clar això sense renunciar a res.
Dius: "Tota nació (entesa com un sistema social hegemonitzat per determinats
grups socials) cerca mecanismes de cohesió que impliquin l'adhesió de la
majoria al seu projecte de dominació de classes, és a dir, al seu estat"
Això em sona massa a discurs marxista sobre el nacionalisme, un discurs molt
vàlid encara per analitzar molts aspectes de la vida social, però que per a
mi va fracassar en la interpretació i anàlisi de fenòmens com l'esportiu, el
religiós o el nacional. Tenint en compte això no veig el catalanisme com un
epifenomen o un instrument de classe com creia en Sole Tura, per exemple o
avui encara molta esquerra partidista i no partidista. Em falta espai per
desenvolupar això que dic, pe`ro un dia o altre acabaré un document al
respecte...
bé, continuarem... :-)
Jordi salvador Duch
Resposta a Jordi Salvador Duch:
Bé, ara que tinc una estoneta toca comentar amb em Jordi, ni que sigui a corre-cuita. Què hi farem, no tinc massa temps per més
.
Segurament soc determinista però no tant com autodeterminista, vull dir que vist el sistema en la seva globalitat si partim de que tot projecte nacional conté un sistema de partits, als països on hi ha doble projecte nacional (la "Espanya còmoda" per una part i la "catalunya amb el mateix grau d'autonomia que Portugal" per l'altre) tenen també per lògica un doble sistema de partits. El que pot passar és que per circumstàncies històriques els sistemes estiguin coixos, i que presentin moltes contradiccions que depenen de nivell de consciència dels distints electorats. Ara explico per què dic que no soc tant determinista: jo penso que els espais existeixen però els partits i les persones varien. Des d'aquest punt de vista es crea una profunda competència no solament entre dreta i esquerra de cada projecte nacional sino també competència entre ambdos projectes. Això ocasiona moltes contradiccions, molta mobilitat, moltes traïcions. Per això estic d'acord que és bo que Esquerra Unida creixi perquè l'esquerra està menys lligada a interessos inconfesables i per tant acaba sent més patriòtica, de tal manera que acaba assumint més fàcilment l'independentisme. Esquerra Unida podria acabar votant independència en funció de que aquesta fos la tendència ideològica de les classes populars. Això no vol dir que hagués de desapareixer, també podria ser que simplement ocasionés escisions. M'explicava un conegut d'Euskadi que coneix la tira de gent abertzale que prové del comunisme espanyolista i va limitar-se a canviar de partit.
En tot cas jo penso que tothom té clar i així s'ha manifestat públicament des d'ERC que cal deixar els objectius pel final però la via per arribar al final és liderar les lluites socials i millor el nivell de vida del poble. En això totes les esquerres estan d'acord i això és el que s'està fent (només el debat de l'estatut ha provocat confusió i que ha rebut ha estat el PSC que a ulls de molta gent ha donat l'aparença de nacionalista).
I pel que fa a l'anàlisi marxista, què vols que et digui? No ho sé fer d'altra manera. Ho volguem o no venim d'una anàlisi marxista-leninista de la nació. Potser altres països s'ho han estalviat i és evident que el marxisme ha comés errors, però jo no ho sé fer d'altra manera i si llegeixes la majoria de documents independentistes tots sonen a discurs castrista barrejat amb el llenguatge pseudocientífic de Lenin a el "Dret de les Nacions a l'autodeterminació" i fins de Stalin a "El marxisme i la qüestió nacional". Es veritat, està en part fonamentat en bases tercermundistes molt allunyades de la nostra realitat, i potser per això l'extremaesquerra independentista està com està, però no poder negar que venim d'aqui i segurament és a partir d'aquí d'on cal començar a evolucionar.
----- Original Message -----
From: Jordi Salvador Duch
To: escac-al-poder@yahoogroups.com
Sent: Wednesday, December 13, 2006 11:57 PM
Subject: Re: [escac-al-poder] RE: Alquímia i ERC
També a correcuita, per variar, diria que tot plegat em sembla una mica més
complicat i em cal continuar la reflexió que intentaré escriure un dia o un
altre. Sobre el que dius, i per començar, afegiria que hi ha diferents
projectes d'Espanya (estat) i de Catalunya, alguns incompatibles entre si i
altres més compatibles. No acabo d'entendre o estar d'acord amb això de què
hi ha uns espais, inamobibles, per damunt de les persones, etc. La única
cosa que val, diria, és el que hi ha. Si l'espai està buit, doncs, no hi ha
espai. No em val dir és que no "estan conscienciats", etc. I com tots els
projectes nacionals no són iguals, està clar que seria més fàcil entendres
amb EU a Espanya que amb el PP. De fet, a Euskadi EU i els partits
abertzales s'entenen prou bé. A Catalunya, a part de EUiA hi ha ICV que
voldria recordar que és un partit independent de EU. De fet, EuiA és una
escissió o al contrai si es prefereix. És cert que hi ha abertzales qe
provenen del comunisme espanyolista, però també a l'inrevés, abertzales que
no es veuen identificats amb els partits nacionalistes bascos com podria ser
el cas de Javier Ortiz o Bernardo Atxaga, etc. i això no implica renunciar a
un projecte nacional basc. El que vull dir és que parlant de Catalunya
definir espais com tu dius de manera nítida i clara et pot servir a tu per
pensar sobre el tema, però la variació en el per què a l'adscripció a un
projecte nacional català i les estratègies a seguir poden ser molt més
variables i complexes.
Dius: "En tot cas jo penso que tothom té clar i així s'ha manifestat
públicament des d'ERC que cal deixar els objectius pel final però la via per
arribar al final és liderar les lluites socials i millor el nivell de vida
del poble." COM: I és aquí on sóc més escèptic, no veig a ERC en la majoria
de mogudes o lluites socials o un punt de mira en la justícia social, la
igualtat, etc. com a tema prioritari en la seva acció política. Ni els seus
vots ni èxit vénen de la seva praxis en aquests camps. Un exemple, quan
Saura ha agafat la conselleria d'interior (una conselleria predestinada al
fracàs per molts) tothom ha posat el crit al cel --dins d'ICV-EUiA, molts, i
fora d'ICV-EuiA més. Per què? perquè es veu una contradicció des d'una
òptica electoral. Com potser que es posi al cap de la repressió de les
lluites socials il.legals que no vol dir il.legítimes a una persona d'ICV
que haurà de "castigar" a molts dels considerats potencials votants seus? Si
molts dels militants d'ICV-EuiA provenen del món sindical, ONG,
organitzacions en favor drets immigrants "il.legals", etc. com viuran
aquestes mateixes persones la repressió? Això ho dic encara que no sigui el
tema de la conversa, per evidenciar que no crec que el mateix debat s'hagués
produït si ERC hagués agafat interior. Les lluites socials, tret del tema
nacional, no es perceben com cosa d'ERC. És a dir, que ERC en els temes que
ha de millorar és justament en això, en demostrar que el seu partit és un
instrument de canvi i de lluita social i no sols nacional. El vessant
positiu de tot plegat és que ara per ara ERC i ICV-EUiA han de conviure
plegats en el govern i això potser els ajudi a madurar als dos en els seus
respectius discursos complementaris. I això és un començament. ja m'agradaria
a mi que més sectors de l'esquerra estiguessin obligats a dialogar i a sumar
esforços.
Dius: "I pel que fa a l'anàlisi marxista, què vols que et digui? No ho sé
fer d'altra manera. Ho vulguem o no venim d'una anàlisi marxista-leninista
de la nació." COM: El que pensi que el marxisme no és un bon marc teòric per
analitzar el nacionalisme i la religió, no és cap retret, és una conclusió
que ha arribat després d'anys de lectures sobre el tema nacional (i les que
em queden per veure una mica de llum en aquest tema tant difícil de les
identitats, nacions, etc.). Un discurs nacionalista com qualsevol altre
sistema ideològic necessita d'un cos d'idees. Hi com tots els nacionalismes
no són iguals, tampoc ho són els seus discursos legitimadors. De vegades a
estat la sang, la raça, el ius sanguinis, d'altres la consciència de classe,
etc. Bé, el discurs català també té i necessita de legitimacions
ideològiques i en aquest sentit les marxistes avui no funcionen com a
instrument "consciençador" ni legitimador. En Montserrat Guibernau, Josep
Termes, Pujadas, el mateix Delgado, tenen discursos analitzadors de la
etnicitat avui dia més clars per entendre el fenomen que el marxisme. Que
consti que no dic que el marxisme no sigui vàlid, en altres anàlisis és
immillorable... no sé... el concepte "d'exèrcit de reserva", per exemple
segueix molt vàlid per entendre el paper dels "immigrants" en el (nou)
capitalisme, etc.
bé, estic un amica espès jajajaja fins un altre,
Jordi Salvador Duch
----------------------
Resposta de FANTASSIN:
Jo aquí ha de reconéixer que he pecat de veure més la realitat des
del futur desitjat que des de la realitat, en el sentit de que m'he
avançat als esdeveniments. Realment he dissenyat un esquema que crec
de debó que compleix regles científiques de funcionament polític i em
penso que en conseqüència puc preveure quin serà el seu
desenvolupament.
Però la realitat és que encara estem a les beceroles i que tampoc no
hi ha cap proba de que la societat vagi en aquest sentit.
Només puc dir que els joves que veig ara en algunes mogudes sindicals
i en rotlles okupes ja no són els d'abans. Ara per fi hi veig gent
que es reclama anarquista o comunista "i independentista",i que ho
diuen amb la mateixa naturalitat que tenien els anarquistes d'abans
reclamant-se espanyols.
Es veritat que són pocs, però com quadra amb el meu esquema ja avanço
que això anirà a més.
I teniu raó. No ho sabem del cert. Podria ser que la cosa no anés com
m'ho imagino. En fi, ja ho anirem veient. El temps ho dirà...!
Salutacions i feliç solstici d'hivern.
----- Original Message -----
From: Rovira, C. - FESA
To: escac-al-poder@yahoogroups.com
Sent: Wednesday, December 13, 2006 12:35 PM
Subject: RE: [escac-al-poder] RE: Alquímia i ERC
jo soc un ferm partidari de tota mena de descentralització en totes les esferes de govern però per a que aixó avanci també cal reforçar tots els mecanismes de control i decisió per part de la ciutadania. Sense el control ciutadà de les decisions que ens afectan, sense la transparència i claretat en la presa de decisions... la descentralització nomes es una eina per amagar millor la corrupció i per a que uns pocs puguin fer de neo-senyors feudals. El tema de les recalificacions urbanistiques n'es un bon exemple.
coincidint per desgràcia ni que sigui únicament en aquest punt amb el partit d'extrema dreta ciutadans, la descentralització per si sola no significa cap millora en la gestió, també pot haver ineptes i corruptes de l'alçada d'un campanar a la generalitat o en una catalunya independent.
per tant al meu entendre el centrar totes les esperances en un futur millor a partir de que siguem un pais independent ho trovo si mes no d'una gran ingenuitat. El fet que catalunya sigui independent o que els municipis tinguin moltes mes competències, te que anar lligat a un canvi també en la forma de fer política per a que això serveixi d'alguna cosa mes que el d'augmentar el nombre de funcionaris.
Quan el discurs independentista vagi lligat a un nou model de governar, a una reforma de la mateixa concepció de l'estat, podem pensar que pot generar certa acceptació entre les esquerres no independentistes com un primer pas en la bona direcció. L'independència per contra, on nomes es busca la obtenció d'un nou estat també centralitzat i excesivament burocratitzat dins el marc polític actual, es aspirar a una forma de govern que ràpidament està quedant caduca i obsoleta en el context polític mundial.
En quant a la llengua com a eix bàsic per reforçar el tema d'identitat cultural trovo per contra que el nacionalisme està abandonant molt ràpidament la seva defensa i això ho considero un error. El mestisatge es basa en la barreja de cultures, per tant es molt positiu que catalunya hagi sigut una terra de pas on conflueixin diferents tipus de poblacions. Per la catalunya recent es molt positiu que hagi vingut 2-3 milions de persones espanyoles i que ara en vingui un milio mes d'arabs, xinesos, sur americans i centre europeus. Una arrivada de gent que amb els seus propis costums i la seva propia visió de les coses a la llarga modifiquen els nostres costums i ens obren la nostra ment, sempre i quan no renunciem a la nostra propia cultura per mes que la fem evolucionar. La globalització que tot ho unifica i ens imposa un unic model ja sigui anglosaxo o espanyol, una globalització imposada que arrasa amb tots els matisos, ens redueix a simples numeros en un carnet d'identitat, sense cap tipus de personalitat.
trovo per tant sorprenent que la desaparició de radió 4 o les emisions de tve catalunya en català no aixequin mes protestes, o la nova hora lectiva en castellà que vol imposar el govern zapatero contra el model d'inmersio linguistica que tenim o el fet que no es reconegui en cap de les institucions estatals el català com a llengua oficial que es, el ple dret d'us. Trovo que de moment l'independentisme es redueix a fer boleiar un drapet de colors diferents al d'altres com a simple utopia inavastable i això en si no es una gran aportació, almenys a mi no em motiva gaire.
ptonets,carles
---------------------------
RESPOSTA DE FANTASSIN:
Una cosa és que Catalunya s'independitzi (la qual cosa dependrà de la voluntat futura de les classes populars, i per tant és una possibilitat que no es plantejarà a curt ni a mig termini) i l'altra que sigui legítim que les forces progressistes partidàries d'aquesta opció vagin avançant en el liderat de les mogudes socials, sindicals, reivindicatives, electorals...
Es veritat que l'extrema esquerra independentista (que neix arrel dels exemples vietnamita, cubà i algerià en el mateix context que neix ETA) actualment està a les beceroles, tot i ser l'origen d'una estratègia que actualment està al centre-esquerre.
La majoria d'aquells prosoviètics que enarbolaven estelades als anys 80 ara estan fent esforços per acomodar-se al pensament socialdemócrata i militen a ERC.
Per tant, des del meu punt de vista el sistema està coix, i el comunisme independentista (els equivalents catalans al pensament polític d'ETA) té pendent reorganitzar-se (tot assumint que ha perdut l'oportunitat de dirigir l'espai que ara ocupa ERC), per tant ara haurà de limitar-se el típic paper minoritari que fan els extrems a les democràcies burgeses.
Però és una assignatura pendent que es consolidi un partit d'aquestes característiques, igual com hi ha extrema esquerra partidària d'Espanya ha d'haver una extrema esquerra alliberadora. Igual com hi ha una Esquerra Unida a l'esquerra del centre sociata ha d'haver una OSAN a l'esquerra d'ERC.
I aquest espai polític ha d'existir des de la hipòtesi de que
"tenir la mateix autonomia que té Holanda afavoreix els interesos populars"
és com a mínim tan lícit com creure que
"afavoreix més al poble la subordinació als veïns".
El tema de la burocràcia és un tema apart. ¿Potser hi ha algú que no va recolçar l'alliberament d'Algèria, Vietnam o Cuba alegant que sabia a ciència certa que esdevindrien sistemes burocràtics?
Finalment, per més que m'ho miro, no veig pas que la tasca que ha fet fins ara ERC s'hagi reduït a fer boleiar un drapet de colors diferents al d'altres com a simple utopia inabastable.
----- Original Message -----
From: Rovira, C. - FESA
To: escac-al-poder@yahoogroups.com
Sent: Thursday, December 14, 2006 4:40 PM
Subject: RE: [escac-al-poder] RE: Alquímia i ERC
una cosa es l'estratègia que tingui ERC per a guanyar les eleccions i un altre molt diferent es que un possible exit electoral d'erc signifiqui ser automaticament el pal de paller de les esquerres.
serà una gran noticia per erc l'anunci la setmana passada de l'arturito de que en les proximes eleccions municipals si ciu te la oportunitat de pactar amb el pp ho farà. Com també els hi va força bé que en montilla sigui el lider del psc amb tot el que això suposa i que no sigui com fins ara un català de soca-arrel. I evidentment per la cuadratura del cercle perfecte us falta com tu dius que existeixi un partit radical independentista perque erc es pugui treure del damunt l'etiqueta de radicals que li han penjat sobretot els mas medias mes espanyolistes. Però tot això nomes serveix perque erc ocupi el "centre" polític i tingui oportunitat de liderar govern. Es a dir per ocupar l'espai convergent
Per tant, altre cosa molt diferent es que el creixement electoral d'erc signifiqui un creixement de l'independentisment entre les esquerres i molt menys que això suposi un lideratge d'erc de tot l'espai d'esquerres. Tot al contrari per el que sembla entreveures, la direcció d'erc te com objectiu estrategic electoral el allunyar-se de les esquerres en direcció al centre-dreta (com ho ha fet anteriorment el psoe) amb la intenció de guanyar el màxim de vots ocupant aquest "centre politic" sembla ser tant preuat.
Quan parles de que el segment electoral d'esquerres es mes afi a la emancipació nacional es cert. Ho desconeixo desde la vesant comunista, però a mi desde l'anarquisme m'esta perfecte que l'independentisme cuestioni l'estat desde una posició identitaria, perque al cap i a la fi es un cuestionament de l'estat com a cosa inamovible. S'ens repeteix insistentment que l'actual regim pseudo-democratic es el millor de tots els possibles i que la seva existencia ha de ser incuestionable sense modificacions importants. Doncs l'independentisme en cuestiona una part important que es l'estructura de l'estat i on ha d'estar el centre de poder. Per tant a mi inicialment ja em va bé que existeixin independentistes, ademes també lluiten contra la uniformitat cultural. Si jo defenso la identitat de les cultures indigenes no defensaré també la identitat catalana que es on he nascut. Tot perfecte com a primer pas, pero jo en cuestiono mes coses de l'estat que unicament l'identitat cultural
Tindre un nou estat dins el panorama mundial en si mateix a mi no m'aporta res, sobretot si al final qui governa es un nou pujolet amb politiques neo-cons. Que catalunya sigui independent pero que segueixi governada per ineptes i politics-vividors sense que la ciutadania tinguem cap tipus d'opció a decidir res com fins ara, no em soluciona res. Tindrem solucionat això sí el tema identitari i en consecuencia dels edificis oficials en penjarà un drapet amb uns altres colors i amb uns altres dibuixos, tindrem seleccions catalanes i tindrem un dni que dirà que som catalans però res mes. I per a mi això en absolut m'es suficient.
Si vosaltres solets tots els independentistes sou prous amb nombre i en influència per proclamar la independència, doncs endavant. Pero si no en sou prous i voleu crear un front ampli contant amb que s'hi afegegi la gent d'esquerres, caldrà que aquest projecte vagi revestit d'una reforma el suficient engrescadora per a la resta de les esquerres. I com diu en Jordi si voleu acostar-vos a les esquerres tindreu primer que participar dels moviments d'esquerres (ja siguin socials, sindicals o politics) i ara per ara no hi sou, i si a sobre preteneu ocupar l'espai convergent imagino que d'ara en endavant encara i sereu menys.
Al meu entendre un possible futur exit electoral d'erc no us acosta a la independència si no treballeu avanç l'espai ideologic. Si nomes voleu creixer en vots i dirigiu l'estrategia electoral a la dreta us trovareu amb els vots convergents si, pero vots conservadors i els vots conservadors son dels que no volen canvis i evidentment no volen ni independencies ni aventures de reformes polítiques.
En el mail anterior he enviat un mail molt interessant aparegut a la llista d'aturem la guerra escrit per Ana bosch, parla de la pacificació d'euskadi però diu algo bàsic que massa sobint obliden els partits politics i es que sense base social que donin suport als canvis, no hi han canvis possibles. Per això critico insistentment perque IC no s'allunyi mai de les politiques d'esquerres quan prioritzan la busca de la menjadora
Si es constata doncs que no sou prous independentistes, a erc li toca decidir si vol seguir lluitant per la independencia creant ideologia o si vol ser un partit que presideixi el govern. I caldrà també que tingueu en compte que perque desde el balco de la gene es proclami la republica catalana, faltan mes coses que erc governi
ptons,carles
-----------------------------
RESPOSTA DE FANTASSIN:
D'entrada una anècdota, un nano de la cgt (jo milito a la conc però
em faig amb tothom) em deia fa poc que per principi rebutja els
estats però que pitjor és pensar que hem de ser menys que els altres,
i que a l'espera d'acabar amb tots els estats, mentres els espanyols
no disolguin el seu estat nosaltres no anem a ser menys que els
espanyols.
Però anècdota al marge, penso que tens prou raó en gairebé tot el que
dius, llevat de l'ènfasi en què qualifiques de centre-dreta el centre-
esquerra.
Ho puc entendre des d'una òptica radical, jo també he cridat al
carrer dient que el sociates eren de dretes. ...i que el pacte social
manté el capital, ...i que l'estat capitalista és l'únic terrorista...
I no hi ha dubte que MOLTES (QUE NO TOTES) polítiques de
l'autoanoment centresquerra són polítiques de dreta, però quan toca
escriure filant fi en termés més ideològics que no pas de Realpolitik
(s'escriu així?) hem de reconéixer que l'espai de centresquerra
existeix, que no és ni molt menys trencador, però que està clarament
delimitat a nivell general per una certa sensibilitat. En tot cas que
es diferencia clarament del centredreta.
Penso que és lícit cridar-ho per carrer (més encara, penso que és
justament allò que s'ha de fer des de l'extrem, és a dir, des de
l'esquerra trencadora) però que no és just dir que és el mateix CiU o
PP que PSC.
També diem que és el mateix als USA el partit republicà que el
demòcrata, però no és cert. Es clar, de vegades una decisió concreta
(el suport dels demòcrates ianquis a Israel) pot cabrejar-nos. Però
anem més enllà. Tots els ianquis són de dreta? No, els que voten
demòcrata no es defineixen com de dreta (al menys algun comunista
ianqui que he conegut, i m'ha defensat el partit demòcrata, no ho
era) i els altres si.
Es veritat que que CiU ocupava també una petita part de centre-
esquerra. Jo coneixo força gent que votava CiU a les autonòmiques i
PSOE a les generals, i que em deien que, sent com eren votants de
CiU, si anessin a viure a Madrid votarien PSOE. Però la meva tesi
(mireu l'esquema que tinc a la meva web) és que aquest espai
existeix, que la immensa majoria de la gent d'esquerres en les
democràcies burgeses s'identifiquen amb aquest espai anomenat centre
esquerra, que el centre-esquerra independentista és embrionari, que
creixerà a costa no sols de CiU sinó també del PSC. I que potser
confonc els desitjos amb la realitat i estic molt equivocat. El temps
ho dirà.
Però com t'he dit, penso que tens prou raó en gairebé tot el que
dius, i que aquests desitjos succeiran solament si les noves fornades
de lluitadors sindicals, socials, veïnals, ecologistes... es
defineixen com a partidaris de la independència, si van a més, si
d'aqui un segle acaben sent majoria esclafant, hegemònics... Jo ja en
començo a veure, abans no se'n veien llevat de la diada i Sant Jordi,
ara estan en mogudes okupes i d'altres, potser n'hi ha més a València
que no pas a BCN,..., són pocs... pot ser un miratge, ....un fet
aïllat ...o no.
Feliç solstici d'hivern.
Publica un comentari a l'entrada