Oficialitzant els barbarismes
Es una obvietat que l’ús social del català va perdent terreny en favor de l’espanyol, i que tal situació només s’explicaria si ses senyories haguessin dedicat a l’onanisme tants anys de govern catalanista.
El pitjor és que tenim eines i no les sabem usar. Es comprensible que la gernació d’immigrants occitans s’integressin al català, i també que ho fessin igualment les primeres allaus d’espanyols de principis del segle passat. En canvi, s’entén que ja no ho fessin les de mitjans de segle, degut a la política genocida de Madrid i a l’assentament en ghettos (entre altres raons).
Però trobo greu que quan arriben els extracomunitaris, tenint nosaltres les eines educatives així com poderosos mitjans de comunicació audiovisual (que esdevenen els primers socialitzadors), aquests treballadors s’integrin en base a la llengua del país veí de ponent, en comptes de fer-ho en la llengua d’ací. No siguem ingenus, això només és possible per la deixadesa-complicitat de qui té el poder.
Alguns exemples de “disfuncions” que, vist en perspectiva el seu augment, perden la categoria d’anècdotes marginals:
Avui mateix, en una petita farmàcia, prop de la Sagrada Família, he demanat: “...un Kleenex, si us plau...”, i la dependenta m’ha respost: “...en castellano!”. Li he preguntat per què no entén català i m’ha respost que, sent anglòfona, i parlant prou espanyol, pot atendre perfectament “els naturals i els turistes”.
Però ahir mateix, a Catalunya Informació (i fa pocs dies al 3/24 en un cas similar) un corresponsal parlava d’una malaltia usant el terme “enfermetat” (ara no recordo qui era el presumpte “enferm”). Tampoc ningú ha impulsat campanyes, en els mitjans, de correcció dels barbarismes més habituals (culumpiu, què tal, polla, polvo, vivenda, encimera, empollar, empotrat, no hi ha dret, catejar, bronca, atontar, amariconat, a no ser que, a simple vista...) suposo que a l’espera del moment d’oficiliatzar-los. I també La Caixa ja s’ha encarregat de canviar-nos el “si us plau” per una fórmula corrompuda. La tècnica d’impulsar –fent veure que és sols tolerància- barbarismes, que després s’accepten com a sinònims, i que finalment es prioritzen front el sinònim més genuí, és una tècnica que no protagonitza el poble, sinó que s’impulsa des del poder.
Per tant, com volen que ens estranyi que des del poder es toleri l’incompliment dels principis de la política lingüística?
Amb quina paraula podem qualificar un poder català que, amb la seva inoperància, esdevé causa de la substitució paulatina (“sin que se note el cuidado?”) del català per l’espanyol a casa nostra?
Es una obvietat que l’ús social del català va perdent terreny en favor de l’espanyol, i que tal situació només s’explicaria si ses senyories haguessin dedicat a l’onanisme tants anys de govern catalanista.
El pitjor és que tenim eines i no les sabem usar. Es comprensible que la gernació d’immigrants occitans s’integressin al català, i també que ho fessin igualment les primeres allaus d’espanyols de principis del segle passat. En canvi, s’entén que ja no ho fessin les de mitjans de segle, degut a la política genocida de Madrid i a l’assentament en ghettos (entre altres raons).
Però trobo greu que quan arriben els extracomunitaris, tenint nosaltres les eines educatives així com poderosos mitjans de comunicació audiovisual (que esdevenen els primers socialitzadors), aquests treballadors s’integrin en base a la llengua del país veí de ponent, en comptes de fer-ho en la llengua d’ací. No siguem ingenus, això només és possible per la deixadesa-complicitat de qui té el poder.
Alguns exemples de “disfuncions” que, vist en perspectiva el seu augment, perden la categoria d’anècdotes marginals:
Avui mateix, en una petita farmàcia, prop de la Sagrada Família, he demanat: “...un Kleenex, si us plau...”, i la dependenta m’ha respost: “...en castellano!”. Li he preguntat per què no entén català i m’ha respost que, sent anglòfona, i parlant prou espanyol, pot atendre perfectament “els naturals i els turistes”.
Però ahir mateix, a Catalunya Informació (i fa pocs dies al 3/24 en un cas similar) un corresponsal parlava d’una malaltia usant el terme “enfermetat” (ara no recordo qui era el presumpte “enferm”). Tampoc ningú ha impulsat campanyes, en els mitjans, de correcció dels barbarismes més habituals (culumpiu, què tal, polla, polvo, vivenda, encimera, empollar, empotrat, no hi ha dret, catejar, bronca, atontar, amariconat, a no ser que, a simple vista...) suposo que a l’espera del moment d’oficiliatzar-los. I també La Caixa ja s’ha encarregat de canviar-nos el “si us plau” per una fórmula corrompuda. La tècnica d’impulsar –fent veure que és sols tolerància- barbarismes, que després s’accepten com a sinònims, i que finalment es prioritzen front el sinònim més genuí, és una tècnica que no protagonitza el poble, sinó que s’impulsa des del poder.
Per tant, com volen que ens estranyi que des del poder es toleri l’incompliment dels principis de la política lingüística?
Amb quina paraula podem qualificar un poder català que, amb la seva inoperància, esdevé causa de la substitució paulatina (“sin que se note el cuidado?”) del català per l’espanyol a casa nostra?
Prudència? No, l’altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada