Enllestint el tema Mayte Martín.
He llegit una mar de comentaris sobre el tema de l'actuació de Mayte Martín en espanyol a l'acte institucional de recordatori de l'ocupació espanyola de 1714, i no m'ha agradat cap d'ells, acabant per l'entrevista de la mateixa Mayte Martín al Periódico d'avui. No m'ha agradat per simplistes, els uns perquè no en saben més i els altres per perverses ocultacions d'interessos reals.
A mi m'agrada moltíssim el flamenc, i reconeixo haver gaudit amb la seva interpretació, però una cosa no treu l'altra, i el principal problema de l'acte era que va semblar que es pretenia donar una imatge de Catalunya com si fos una societat dual. Les societats diverses són més democràtiques que les societats duals, i Catalunya és diversa, no és dual.
El poble de Catalunya a través de les seves organitzacions han volgut que el nostre poble incorpori poblacions d'arreu i les integri a través de l'idioma (com als Estats Units) independentment de que, fora dels àmbits públics més formals, parlin els idiomes que els doni la gana, independentment de que es lideri la producció editorial en espanyol arreu del mon, o de que es canti i s'exporti música paquistanesa.
Ja hem vist com Catalunya va integrar una massiva immigració occitana, i que després va patir, amb manca d’eines, una massiva immigració espanyola. I que Catalunya ha canviat, la Catalunya d’abans de la guerra ja no tenia res a veure amb la repressiva Catalunya reprimida i missaire d’un segle enrera, i la radical Catalunya pre-franquista no te res a veure amb l’actual. Però l’idioma continua sent aquí, a diferencia d’altres llocs, el factor cohesionador.
Durant la transició vam haver de renunciar a força coses, a canvi de la consideració legal de "la llengua pròpia". Per tant, independentment que hi hagi bilingüisme legal, perquè la llengua oficial de l'Estat és legal a Catalunya, Catalunya no és exactament bilingüe, donat que legalment la llengua pròpia és una altra i només legalment aquella. En conseqüència tots els idiomes són benvinguts, i un d'ells, l’espanyol, en ser legal a l'estat, té més prerrogatives legals que els altres (gallec, urdu, berber, xinès, àrab...).
Suposo que el problema és que alguns encara no han paït aquesta singularitat legal i continuen intentant donar l'aparença de que som una societat dual (catalanoparlants i castellanoparlants), i els gallecs, àrabs, urdus, etc. que es fotin.).
Total, que la polèmica ja no hauria d’haver començat, o es podria haver arreglat sense estendre aquest sentiment de que "ens l'estan jugant" si, en comptes de programar únicament la Mayte Martín, haguessin programat la Mayte Martín i un cantant gallec, i/o àrab, i/o berber, i/o indi...
Això en el cas de voler que la Diada Institucional reflexés la producció artística de Catalunya. I si, en canvi, haguessin volgut quelcom més simbòlic, podien haver fet que artistes forasters cantessin en català.
Ambdues fórmules haurien evitat la sospita de que es vol imposar la concepció de que Catalunya és uns societat dual, perquè tots sabem que les societats duals pateixen manca d'integració, enfrontaments, l'adhesió de la resta de les minories a un o altre bàndol, normalment al bàndol més fort, etc. Per això molts han reaccionat amb més por que no pas angunia.
I és que cal estar vigilants perquè hi ha interessos inconfessables darrera d'aparences molt formals (només cal veure el racisme catalanofòbic que transpiren molts suposadament respectables locutors de l'emissora de l'Església). No badem!
He llegit una mar de comentaris sobre el tema de l'actuació de Mayte Martín en espanyol a l'acte institucional de recordatori de l'ocupació espanyola de 1714, i no m'ha agradat cap d'ells, acabant per l'entrevista de la mateixa Mayte Martín al Periódico d'avui. No m'ha agradat per simplistes, els uns perquè no en saben més i els altres per perverses ocultacions d'interessos reals.
A mi m'agrada moltíssim el flamenc, i reconeixo haver gaudit amb la seva interpretació, però una cosa no treu l'altra, i el principal problema de l'acte era que va semblar que es pretenia donar una imatge de Catalunya com si fos una societat dual. Les societats diverses són més democràtiques que les societats duals, i Catalunya és diversa, no és dual.
El poble de Catalunya a través de les seves organitzacions han volgut que el nostre poble incorpori poblacions d'arreu i les integri a través de l'idioma (com als Estats Units) independentment de que, fora dels àmbits públics més formals, parlin els idiomes que els doni la gana, independentment de que es lideri la producció editorial en espanyol arreu del mon, o de que es canti i s'exporti música paquistanesa.
Ja hem vist com Catalunya va integrar una massiva immigració occitana, i que després va patir, amb manca d’eines, una massiva immigració espanyola. I que Catalunya ha canviat, la Catalunya d’abans de la guerra ja no tenia res a veure amb la repressiva Catalunya reprimida i missaire d’un segle enrera, i la radical Catalunya pre-franquista no te res a veure amb l’actual. Però l’idioma continua sent aquí, a diferencia d’altres llocs, el factor cohesionador.
Durant la transició vam haver de renunciar a força coses, a canvi de la consideració legal de "la llengua pròpia". Per tant, independentment que hi hagi bilingüisme legal, perquè la llengua oficial de l'Estat és legal a Catalunya, Catalunya no és exactament bilingüe, donat que legalment la llengua pròpia és una altra i només legalment aquella. En conseqüència tots els idiomes són benvinguts, i un d'ells, l’espanyol, en ser legal a l'estat, té més prerrogatives legals que els altres (gallec, urdu, berber, xinès, àrab...).
Suposo que el problema és que alguns encara no han paït aquesta singularitat legal i continuen intentant donar l'aparença de que som una societat dual (catalanoparlants i castellanoparlants), i els gallecs, àrabs, urdus, etc. que es fotin.).
Total, que la polèmica ja no hauria d’haver començat, o es podria haver arreglat sense estendre aquest sentiment de que "ens l'estan jugant" si, en comptes de programar únicament la Mayte Martín, haguessin programat la Mayte Martín i un cantant gallec, i/o àrab, i/o berber, i/o indi...
Això en el cas de voler que la Diada Institucional reflexés la producció artística de Catalunya. I si, en canvi, haguessin volgut quelcom més simbòlic, podien haver fet que artistes forasters cantessin en català.
Ambdues fórmules haurien evitat la sospita de que es vol imposar la concepció de que Catalunya és uns societat dual, perquè tots sabem que les societats duals pateixen manca d'integració, enfrontaments, l'adhesió de la resta de les minories a un o altre bàndol, normalment al bàndol més fort, etc. Per això molts han reaccionat amb més por que no pas angunia.
I és que cal estar vigilants perquè hi ha interessos inconfessables darrera d'aparences molt formals (només cal veure el racisme catalanofòbic que transpiren molts suposadament respectables locutors de l'emissora de l'Església). No badem!
2 comentaris:
Jo aposto per un grup de música rai pel proper any.
Salute!
De fet, tota aquesta conya semblaria un dels acudits de la teva web.
Més val riure !
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada