Un fantasma de realisme a sacsejat Catalunya; acostumats com estem els catalans a mirar-nos el melic ara resulta que potser els nous immigrants equatorians són l’avançada espanyolista que celebra els gols de l’opressor, i resulta que aquella meitat tan espanyola de ciutadans de Catalunya no està tan adormida com ens han fet pensar les eleccions autonòmiques i, pitjor encara, els catalans de pedra picada, els lectors de l’Avui, se senten orgullosament ecspanyols (“els ha il·lusionat la selecció espanyola”) en un 46 per cent i, a més, un 34 per cent se senten espanyols. Espanya ens prohibeix competir per manca de cultura democràtica (estan a anys llum dels anglesos), però necessita jugadors catalans per fer alguna cosa decent cada mig segle, i a més no solament té l’adhesió alienada de l’esclau sinó que fins i tot aquells jugadors que crèiem que eren dels nostres han resultat estar al seu servei, com en Xavi, que ha quedat ben marcat.En aquesta conjuntura, la Pilar Rahola l’encerta quan diagnostica que bona part del prestigi català, que facilitava la renúncia a l’espanyolitat de tants nouvinguts, era en realitat producte del desprestigi espanyol, però això ara ja és més difícil, donat que –ni que sigui amb diners catalans- Espanya ha enllestit el procés iniciat pels “nuevos nacionalistas españoles” de Felipe González i ja és un estat modern que pot aportar orgull als espanyols i també als orfes de nacionalitat catalana.
I, per l’altra banda, els resistents ens apuntem a “no parar de fer coses”. Això de “fer coses” potser marcarà la diferència entre estar preparats, en cas de que la història ens doni una oportunitat, o perdre la hipotètica oportunitat. En Salvador Cardús parla de fer el salt endavant. Donada la manca de masses revoltades, el pas endavant s’haurà d’entendre com la gosadia dels activistes. A partir d’aquesta gosadia hi ha punts de vista per a tots els gustos, des dels leninistes, que no tenen por a la reacció dels enemics, interns o externs, per allò de que “quan pitjor millor”, fins als democristians, partidaris de continuar l’estratègia d’aglutinar, contentes i barrejades, les heterogènies masses que se senten majoritàriament espanyoles en termes civils però catalanistes en allò folklòric, de cara a mantenir al poder èlits polítiques de confiança, per tal d’anar resistint amb una certa dignitat, i qui dia passa any empeny.
Per reforçar la primera de les opcions, una anècdota, el comentari d’un conegut, de nacionalitat quebequesa, que m’ha felicitat –i per extensió a tots els que vivim entre les Corberes i el Segura- per la idea catalana de posar una data a la independència, el 2014. Li he hagut de dir que la cosa no és tan clara com ell creu, que en última instància no és més que una tàctica electoral a l’estil de la d’Ibarretxe i que, segons algun destacat catalanista regional escpanyol de CiU, és un error perquè l’ús d’aquesta data pot dur noves frustracions al poble català. L’amic, en canvi, m’ha insistit en què les dates liminals són útils per engrescar la població, i que de frustració ja en tenim cada dia i ja no ve d’aquí, i que l’únic que passa és que aquests dirigents no són aigua clara.
Tornant a en Cardús, si la disjuntiva és entre la Catalunya decadent que constata la Rahola i l’anar fent petites coses –que diu l’Enric Canela- des de la militància de formigueta, aprofitant també les febleses de l’enemic, fem-ho! En aquest sentit, quan més soroll fem, millor! L’objectiu del 2014 ha de focalitzar totes les energies, totes les planificacions, hem de considerar-la una idea-força, una fita real, un límit. Que serà frustrant? Més que ara? No ho crec pas!
Bon jorn i salut a totes i a tots!
.jpg)
.jpg){kind=link}
