http://blocgran.cat/?p=5450
Valentia per no (fer-nos) perdre el tren
abril 20, 2011 | 
Fantassin Manel |
Abans d’ahir començava a escoltar l’entrevista de RAC-1 al Josep Ma. Vila d’Abadal, convençut que la seva intervenció era per a desdir-se (ara en diuen “matisar”) de les declaracions que feu la setmana passada quan va demanar el recanvi de Duran Lleida al front del partit on ambdós militen. He de reconèixer que, malgrat alguns errors comesos fent d’alcalde de Vic (com el tema del padró), en Vila d’Abadal és prou valent de mantenint-se ferm en allò que molts altres dels seus correligionaris no s’atreveixen a dir en veu alta. Això és perquè, al marge d’encerts i errors, hi ha homenots valents significant-se per damunt de tanta mediocritat, ni que sigui al preu de sacrificar dietes i notorietat..
Precisament foren acusacions de “pretendre només notorietat” els arguments convergents etzibats contra els impulsors de la Llei d’Independència durant el seu debat parlamentari. ¿Que no saben que la notorietat deriva del contrast (davant de càmeres i micròfons) entre actes de dignitat com els d’en Gòmez Tena i en Vila d’Abadal, per una banda, i del grup parlamentari convergent, per l’altre? A partir d’aquí tothom és lliure de triar entre bona fama a Catalunya i rebuig a Espanya …o l’inrevés.
.
En el fons em sap greu, pel Duran, el seu èxit hispànic, per tot allò que té de demodé a casa nostra. Tants d’anys a l’ombra d’aquell mític Jordi Pujol, caracteritzat per un gran “sentit d’estat” (d’Estat Espanyol), que encarnava l’ideal ingenu de l’època, consistent en “el català estimat” (una mena d’espanyol amb trets folklòrics irreductibles però gens sospitós de rebel·lia), que era un concepte compartit llavors tant pels espanyols com per la majoria dels ciutadans de Catalunya.
.
Però ara que en Josep Antoni PER FI ha aconseguit emular el mestre …resulta que ara això ja no toca! Ara corren altres temps, fins el punt que l’imitat expresident de la Generalitat s’ha permès el luxe d’aprofitar els nous vents transversals per netejar la seva biografia en paràmetres més patriòtics. Però en Duran no pot, se li fa tard per reinventar-se. Podria seguir el consell d’alcaldes notoris com en Vila d’Abadal i evitar que Unió sigui percebuda en l’equip espanyolista. Podria, però en comptes d’això, s’embarca en un viatge al passat, acompanyat per l’aparell del Partit, que el qualifica -en boca del Conseller Josep Ma. Pelegrí- de “millor actiu que té Catalunya per afrontar les eleccions municipals”..
No és qüestió d’ideologia, ni de sentiments, ni de l’argument tronat sobre la família de la Franja que, en cas d’independència, estarien a l’estranger. Tampoc és un problema d’en Duran, al contrari, és conegut com persona honrada, coherent i sabia. És una simple qüestió de valentia de tota una camarilla que encara no ha percebut la importància del paper històric que els ha tocat jugar. Algú els hauria de dir que ja han passat els temps de peix al cove fent calaix amb les engrunes del nostre propi espoli. Ara estem en un d’aquells moments, singulars en cada segle, que requereixen valentia per donat passos agosarats i valentia per deixar lloc als que estan disposats a donar el pas.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana | 
2 comentaris »
2 comentaris »
abril 21, 2011 a les 6:57 pm
Ara encara és d’hora per a que es conegui la veritat, però un cop hagi passat tot, un cop siguem ja lliures, tothom ho podrà saber. Em refereixo a la doble identitat política del Sr Duran. La ” Pimpinela Escarlata ” de Catalunya.
Ell ha triat l’immens sacrifici de passar devant dels catalans, per un agent dels interessos espanyols. Per un anticatalà que coqueteja amb el poder ocupant. Tot, per tal de mantenir-lo distret i enganyat.
I a fe que ho fa amb matrícula d’honor. Amb un entussiasme i una professionalitat inimitables.
Ell accepta el sacrifici de forma heròica i discreta, sense poder dir la veritat.
Accepta el menyspreu i la mofa del populatxo per amor al seu país.
Alguns, que sense conèixer tot això, senten llàstima i pietat envers la seva persona, intenten disculpar-lo, justificar-lo, endolçir la seva imatge. Cometen un gran error. I si la discrecció que imposa la seva missió no li ho impedís, ell mateix els ordenaria que callessin i deixessin que el poble continués llençant-li tota mena de retrets. Perquè això forma part del joc. I per això mateix, ell vol que ho fem; per a donar més verossimilitud a la seva interpretació. Amb les seves accions, a vegades provocatives, a cops inclús histrióniques, ell ens anima a seguir. No el decebem. Fustiguem-lo tant com poguem, per tal que la seva heròica auto-immolació sigui més vistosa, i més efectiva.
Algún dia els nens catalans celebraran el dia de la Pimpinela Catalana, trucant a les portes i demanant un ministeri en un govern d’un estat diferent al català ( anirà canviant segons l’any i l’imaginació dels nens ). Aleshores els adults riuran tendrement, tot recordant l’entranyable figura incompresa del polític més ben valorat ( deixant de banda el President Pujol ) de la prepolítica catalana.
abril 22, 2011 a les 9:04 am
D’altra banda, algú hauria d’avisar el seu amic, l’alcalde de Vic ! Perquè quan la gent més patriota dins les files d’Unió, destronin Duran, llavors ens quedarem sense els seus valuosos serveis com a quintacolumna i, a més, la història el vilipendiarà sense que es pugui saber …sense que es pugui saber que no era un agent al servei dels interessos ecspanyols sinó un simple comediant.