dissabte, de maig 02, 2009

Carretero o el sobiranisme entre la tactica i l’estrategia en la fase de clarificacio del centre independentista.

Carretero (o el sobiranisme entre la tàctica i l’estratègia) en la fase de clarificació del centre independentista.


Aprofitant que en
Josep Sort ha començat elogiant que Polònia parli de la sortida de Carretero d’ERC, m’afanyo a fer el mateix, però assenyalant com el sentit comú dels guionistes “polacs” els veuen abocat a CiU quan la lògica sistèmica i les realitats post-electorals hagin situat la necessitat dels sobiranisme en una conjuntura de front patriòtic (acord tàctic entre les forces sobiranistes) en comptes de en una "candidatura suposadament transversal i plebiscitària de punt únic ni de dretes ni d’esquerres".


I això és perquè l'experiència de l’independentisme històric, aquell que ha fet avançar la consciència independentista a partir dels grups socials més interessats en la independència, ens assenyala que en aquest moment la clarificació està situada en l’espai electoral de CiU. Per això m’agrada el gest de Carretero, perquè les clarificacions són bones, encara que suposin pèrdues electorals temporals, i no sols a ERC sinó també a CUP. Es lògic, la confusió de l’electoral du a una certa decepció que comporta menys ganes de votar, però és el preu per fer un pas endavant.


Per a que funcioni un front patriòtic (a l’estil del que formen PSOE i PP contra Catalunya però a l’inrevés) cal que CiU esdevingui independentista de dretes. El procés és lent però ja se li veuen els ulls. De la mateixa manera que els demòcrates de centre van començar a abandonar el PSUC quan van tenir altres opcions, de la mateixa manera que alguns empresaris que vaig conèixer dins el PSAN van tenir posteriorment opcions de centre-esquerra més adequades al seu pensament que no pas el marxisme-leninisme, de la mateixa manera els independentistes menys esquerrans comencen a desembarcar dins de CiU, perquè no hi ha cap altre espai disponible dins del sistema català de partits.


Ara bé, és un procés contradictori en el qual s’evita justificar-se en l’eix dreta-esquerra perquè, com en tot procés d’alliberament, allò que arrossega les consciències és la reivindicació patriòtica i la capacitat de liderar totes les capes populars. Ho fa CiU reivindicant-se com els més catalanistes (i transversals) -i molta gent , amb mala memòria, s’ho creu-, ho fa ERC, ho fa l’extrema esquerra independentista i ho fa en Carretero.


Tot i així, el determinisme sistèmic és taxtatiu i, com deia, no hi ha més espais dins el sistema sobiranista de partits, que una extrema dreta, un centre-dreta, un centre-esquerra i una extrema esquerra. Les candidatures suposadament transversals i de punt únic són superades sense contemplacions per la història, com ha passat a nivell català amb el PI i a nivell ecspanyolista amb Siudadanos. Allò que estem contemplant ara és l’esperada clarificació (afavorida també gràcies a la inoperància de la direcció republicana) de l’espai de centre-dreta, i que ha de culminar amb l’acceptació de l’objectiu sobiranista per part de CiU.


Serà a partir d’aquell moment que es podran dur a terme mogudes transversals, però de la manera lògica, és a dir, en forma de front patriòtic del sub-sistema sobiranista de partits, i en el moment decisiu de la nostra història, quan el principal partit de centre-dreta, CiU, i el principal partit de centre-esquerra, ERC estiguin totalment d'acord en trencar amb Ecspanya, i probablement ambdós "estimulats" per l'acció reivindicativa de les CUP, és a dir, d'aquells que poden ser més patriòtics donat que tenen menys a perdre.



Bon jorn i salut a totes i a tots!

1 comentari:

Fantassin ha dit...

He obertun fòrum de debat a Xarxa Independentista en aquesta adreça:
http://xarxaindepe.ning.com/group/debatdesquerraindependentista
i l'he encetat amb aquesta reflexió:
Sabem quin ha estat el paper de l'independentisme revolucionari des del 68 fins ara. Quin haurà de ser el paper de l'esquerra independentista en els moments decisius del nostre alliberament ?
Entre les fantasies que sovintegen per la Catalunya sobiranista n'hi ha de dramàtiques per exteses, entre les quals: que no hi ha interessos econòmics i personals en l'opció independentista, o allò típic de mirar-se el melic i creure que hi ha una majoria electoral independentista, o fins creure factible a curt termini una revolta armada exitosa. Tanmateix la realitat del primer mon es caracteritza per un sistema de partis, des de l'extrema dreta fins l'extrema esquerra on els respectius centres detempten aclaparadorament les preferències electorals i per això s'alternen al poder, i depenen de com els extrems agiten les consciències per a no apalancar-se, de forma estèril, en el conformisme. _Als països on coexisteixen dos projectes nacionals (l'unitarista -tan federal com es vulgui- i el sobiranista) hi ha un doble sistema de patits. De la correlació de forces dins de cada un dels dos sitemes dependrà que el país s'allunyi o s'aproximi a la independència, perquè sempre hi ha sectors socials més combatius. S'arriba a l'alliberament quan el sistema sobiranista és majori i en el moment determinant es coordina en forma de Front Patriòtic. O a l'inrevés quan el front patriòtic l'exerceixen les forces espanyoles, com ha passat ara a Euskadi.
En aquest moment el sistema del projecte espanyol compta a nivell electoral amb el sistema complet, però el sistema català té una CiU pendent de clarificar-se i està mancada d'una extrema esquerra amb representació parlamentària que pugui estirar de la corda. En conclusió, que no farem res fins que al CUP no entri al parlament i fins que CiU no es declari independentista.