divendres, abril 27, 2007

Conflicte nacional i violència

Interessant article de El Periodico, però potser hi faria una matització: el patriotisme és més una necessitat humana instrumentalitzada per les classes socials en conflicte per l'accés al o el manteniment en el poder.

----------

27/4/2007 UN PROBLEMA QUE VA MÉS ENLLÀ DE LA REIVINDICACIÓ IDENTITÀRIA // ÍÑIGO BULLAIN
Conflicte nacional i violència
• Reduir l'acció d'ETA a terrorisme nacionalista i oblidar el seu caràcter revolucionari és un error
ÍÑIGO Bullain*
Gairebé mig segle d'activitat d'ETA ha procurat que es visualitzi el terrorisme com l'expressió violenta d'un conflicte polític. No obstant, malgrat les pretensions de l'organització armada i d'altres agents, no es pot establir una relació de causalitat entre conflicte polític i violència. De fet, els conflictes polítics al planeta són tan antics com la polis i obeeixen a multitud de factors. Tenen a veure amb la distribució dels recursos, o amb la discriminació per molt diversos motius, amb qüestions ambientals, religioses, culturals, civils... No obstant, només uns quants van acompanyats sistemàticament d'expressions violentes. Sense anar més lluny, a Europa són diversos els conflictes al voltant precisament de les identitats nacionals, que la majoria --a Catalunya, Flandes o Escòcia-- discorren de manera pacífica, de manera civilitzada. Contràriament, fins fa poc a Irlanda del Nord, i encara a Euskadi o a Còrsega, s'ha fet jou d'un problema nacional amb la violència. Segons el meu parer, aquest lligam anterior té a veure amb l'existència d'organitzacions armades que es nodreixen del conflicte i fan de la violència el seu leitmotiv, i no amb una relació de causalitat entre conflicte nacional i violència.AIXÍ, al País Basc, la violència és l'expressió de l'estratègia politicomilitar d'un grup, el denominat MLNB (Moviment d'Alliberament Nacional Basc). L'MLNB, com el seu nom indica, és un moviment d'alliberament nacional. Aquestes organitzacions tenen l'origen en l'experiència d'organització revolucionària que va liderar Mao Zedong. Inspirats per l'exemple de la Xina, també a Cuba, a Algèria o al Vietnam, moviments d'aquestes característiques van arribar al poder combinant el marxisme amb el nacionalisme. A Europa van donar lloc a l'aparició de diversos grups, i actualment ETA, creada en plena dictadura franquista, és el seu degà i supervivent actiu. En contradicció amb les tesis propagades des de l'oficialitat, les bases ideològiques de l'MLNB estan en la praxi revolucionària i no en la doctrina sabiniana, de manera que és més correcte, en tot cas, buscar un RH ideo- lògic, no pas genètic, a l'hora de mirar de caracteritzar el moviment operant a Euskal Herria.Com a moviment d'alliberament nacional, l'MLNB compta amb un projecte revolucionari, i el seu objectiu no és precisament la reforma de la democràcia parlamentària, sinó combatre-la. Per això són quimèriques les pretensions d'incorporar-lo al joc democràtic. Com ho és pretendre que Batasuna condemni la violència d'ETA. De la mateixa manera que equiparar Batasuna amb ETA és desconèixer l'estructura organitzativa de l'MLNB. S'hauria d'entendre que la violència és un element estructural en un moviment d'alliberament nacional, com ho és la dialèctica o la lluita política de masses. Així, l'MLNB com a organització politicomilitar té l'origen en el projecte emprès el 1974 per ETA militar per adaptar la seva lluita revolucionària al context de la --futurible-- democràcia espanyola, el desenvolupament adaptatiu de la qual continua en marxa des d'ales- hores. És en aquest marc que s'haurien d'entendre algunes claus dialèctiques com que la negociació és una arma de guerra, o que un procés de pau és necessari per prolongar el conflicte.No obstant, tant la intel.lectualitat com els nacionalismes espanyol i basc, fora d'algunes excepcions, s'han entestat, per diferents motius, a presentar la naturalesa del terrorisme com a expressió d'una radicalitat nacionalista, alhora que han silenciat el caràcter socialista i revolucionari que l'organització armada reivindica de manera regular. Aquestes simplificacions sobre la naturalesa de la violència d'ETA falsegen la realitat i la converteixen en inintel.ligible. Una bona mostra d'aquesta distorsió cognitiva ha estat la patètica campanya informativa que la classe política i mediàtica ha mantingut des del comunicat d'ETA fet el març del 2006. Durant tot aquest període s'ha especulat majoritàriament amb la dissolució de la banda o també sobre la condemna de la violència per part de Batasuna...LES TESIS que simplifiquen la violència d'ETA com a terrorisme nacionalista no tenen rigor. No entenen que ETA utilitza el conflicte basc --un conflicte al voltant de la identitat nacional de la població basca-- per als seus propis fins revolucionaris. No semblen percebre que l'objectiu de l'MLNB no és un Estat (burgès) basc, com tampoc les seves reivindicacions en favor de l'autodeterminació o del Poble Basc tenen el mateix sentit que el que els dóna el nacionalisme basc o interpreta l'espanyol. La seva concepció del poble no fa referència a la majoria de la població, sinó que té a veure amb un concepte de subjecte revolucionari, així com l'autodeterminació implica, des de la seva òptica, la ruptura revolucionària amb l'ordre estatal capitalista i no es limita a la celebració d'un referèndum consultiu. Per l'MLNB, el patriotisme és un instrument revolucionari, i l'enfrontament entre nació i Estat forma part d'una perspectiva internacionalista.Res del que s'ha exposat hauria de sorprendre. De fet, la mateixa autodefinició emprada des del 1967 en ocasió de la seva Cinquena Assemblea ha estat la utilitzada en el comunicat del gener del 2007 reivindicant l'atemptat de Barajas: "ETA, Organització Basca Socialista Revolucionària". No es tracta, per tant, de cap novetat, sinó d'un mateix plantejament perseguit des de fa 40 anys i fet públic regularment, per més que per diferents motius es prefereixi ignorar-lo o distorsionar-lo.*Professor de Dret Constitucional i Europeu de la Universitat del País Basc.

dijous, abril 12, 2007

300 anys d'ocupació, 300 anys de resistècia


El 2007, els i les catalanes, viurem el tercer centenari d’ocupació espanyola sobre els Països Catalans. Aquest fet, de gran importància històrica, no pot seguir passant desapercebut. Gran part de la societat catalana, desconeix episodis transcendentals de la pròpia història i, per tant, de la realitat d’opressió nacional i social, que ha patit i continua patint el nostre país.


Malgrat l’evident significació històrica de l’any 2007 (per l’efemèride de la Batalla d’Almansa el 1707), l’ocupació del nostre país va ser llarga, com a conseqüència de la resistència popular, i no conclogué fins el 1715 amb la caiguda de Mallorca.Conseqüentment, la denúncia i la recordatori d’aquests fets no ha de finalitzar pas enguany. Aquesta campanya, per tant, ha d’allargar-se fins el 2015 i estendre’s arreu de la geografia dels Països Catalans. Tampoc no podem oblidar que una part del país, la Catalunya Nord, ja fa més de 300 anys que resta ocupada, però aquest cop és un altre botxí qui intenta aplicar l’aniquilació del nostre poble, l’estat francès.


La denuncia i la reivindicació de l’inici dels 300 anys d’ocupació dels Països Catalans s’ha de concebre amb un objectiu clar: evidenciar les fermes conviccions de lluita del nostre poble per alliberar-se, tal i com s’ha demostrat en els tres segles de resistència. Una prova evident d’aquesta oposició a la imposició espanyola és la nostra pròpia existència malgrat els anys de tortures, guerres, dictadures, presons, exilis… Persecucions que han estat tant físiques com mediàtiques i que no han pogut amb nosaltres. El moviment de resistència a l’ocupació espanyola segueix aquí, viu, existint i qüestionant l’ordre econòmic i sociopolític establert.


Així doncs, des de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència“, instem a tots els casals i ateneus populars escampats arreu del territori català, a tots els col·lectius que lluiten per salvaguardar la nostra llengua i cultura de la imposició espanyola, a les associacions que batallen dia a dia per transmetre la veritat històrica viscuda als Països Catalans, i a totes aquelles persones que senten que cal plantar-se davant de 300 anys d’ocupació espanyola, a treballar per demostrar que els catalans i catalanes ja n’estem tipes d’aquesta colonització econòmica i nacional, que no restarem callats davant les injustícies que ha viscut i viu el nostre poble i que vèncer és l’únic que ens podrà aturar.Fem que escoltin la nostra veu.


Si el present és de lluita, el futur serà nostre!!
Països Catalans, abril de 2007


dijous, abril 05, 2007

Manifest per la Diada de Sant Jordi . Països Catalans, Diada Jordi de 2007

----- Original Message -----
From: espanyansescanya
To: catalonia-europa@yahoogroups.com
Sent: Thursday, April 05, 2007 10:50 AM
Subject: Manifest per la Diada de Sant Jordi . Països Catalans, 2007.

En la història dels pobles, les ocasions reals d’arribar a l’emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats.

En la història immediata dels Països Catalans n’hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d’or degudes, a la mort de Franco i a l’empenta basca respectivament.

Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació..

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d’un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d’edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil•lenària, la nostra, no s’ha d’emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s’ha d’emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal•lades al bell mig d’Europa.

I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d’una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l’autodeterminació) i d’altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s’autoproclamen “Estats de Dret” fins a la nàusea). D’aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col•laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d’igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. “La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei”.

Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l’Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.

És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l’altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s’uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l’arrel i la font de tota sobirania nacional.

O s’haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?
Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d’esclavitud continuada.
Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!

Lluís Maria Xirinacs i Damians.

dimarts, abril 03, 2007

La mala imatge d’ERC ??

El meu paper estratègic en l’extrem sinistre de l’arc parlamentari (independentment del vot útil) em permet preguntar-me si és veritat això de la mala imatge que diuen els espanyolistes que té ERC entre els catalanistes. Veig que en l’entorn radical “anti-erc” és on millor ha funcionat la provocació de Xavier Vendrell contra CiU, i és on més perdonen la vida als republicans i carreguen contra Mas. Però jo estic buscant un votants autèntics d’ERC.

M’havia proposat aconseguir trobar algú d’ERC en estat pur, és a dir, no un votant ocasional sinó un partidari convençut; algú que en coherència amb la satel·lització que va patir el partit per part de CiU no fos partidari de tornar al “més del mateix”. Aquest “algú” també hauria d’estar en línia amb l’objectiu de convertir ERC en el gran partir de centre esquerra catalanista en contraposició al partit de centre esquerra espanyol que és el PSC, en paral·lel als papers que tenen respectivament CiU i PP.

Una de dues, o només he trobat mediocritats per defecte de cerca o és que ERC encara no ha consolidat l’espai propi que li toca consolidar: tots els votants d’ERC que m’han parlat de mala imatge d’ERC estan lluny del paradigma independentista, són simples convergents o iniciatius en vot de comissió de servei.

De tota manera està clar que el gran defecte dels republicans és la poca capacitat de comunicar-se amb la població, la qual cosa segurament és deguda a la manca de mitjans de comunicació “propis” (a l’estil de El Periódico amb el PSC o de El Mundo amb el PP). Al final ens acabem trobant que la opinió dominant és l’opinió de la premsa dominant, i els lectors acaben coneixent més les propostes, a partir del mirall deformat de l’enemic, que no pas de forma directa. L’únic independentista de debò que he trobat està convençut que ERC té mala imatge entre l’electorat republicà perquè així ho diuen els espanyolistes en la premsa espanyola.