dijous, setembre 29, 2005

Convergencia contra la retolacio en catala


Un dels espectacles més penosos del debat de l'estatut ha estat quan CiU ens ha furtat allò que portàvem tant temps esperant: que la retolació a casa nostra es faci al menys en la llengua pròpia del nostre pais.
Això passa quan les eleccions consisteixen en realitat en que allò que fem és votar als representants dels nostres empresaris.
Quina sort que te una classe empresarial, a qui fa mandra haver de gastar-se la calderilla etiquetant en català, de tenir eines fidels (més que no pas als interesos generals dels ciutadans) com CiU.

dissabte, setembre 24, 2005

Llenguatge minoritari ????


La Comissió Europea contraposa, en aquest document, el català a altres idiomes, alguns minoritaris amb un nombre de parlants excàs en comparació amb el nostre; però allò que fa ràbia, no és tant que digui que el minoritari és el nostre, com que cap ni un dels notres polítics no hagi protestat per tal qualificació.
Si al menys, en el document, s'hagués qualificat també de minoritari el Grec, el Txec, el Bielorus, el Suec, el Búlgar, el Croat, el Finès o el Danès...!
Fins i tot el portuguès a Europa.
Creieu que algún els nostres polítics ens sorprendrà i tindrà nassos de declarar, davant la premsa, que el senyor Barroso, com a màxim representant de la Comissió que ha publicat el document, és un perfecte ignorant?
Jo no ho crec. Molt em temo que tenim allò que ens mereixem.

diumenge, setembre 18, 2005

La diferencia McDonalds-KFC no es el pollastre a Catalunya


La diferència, a Catalunya, entre McDonald's i Kentucky Fried Chicken no és el pollastre.

Com avui tocava restaurant exòtic, no ens venia de gust ni la cuina xinesa ni la japonesa, i ja hem abusat molt els darrers dies de les menges italianes, hem acabat anant a un restaurant típic americà. Malauradament hi havia massa cua al McDonald's de la Sagrada Família i hem entrat al Kentucky Fried Chicken. Acostumats com estàvem a l’extrema catalanització del primer, ens ha frapat l’extrema espanyolització del segon.
Recordo com les manifestacions del matí de l’onze de setembre a la dècada dels vuitanta tenien per costum, al pas pel McDonald's, fer una trencadissa. Algú al mig de la moguda, i en desacord amb els agressors, sempre qüestionava què tenia a veure l’imperialisme americà, que havia afectat a espanyols, sud-americans i d’altres nacions, però mai a Catalunya, amb les reivindicacions de la Diada. S’argumentava que l’enemic era Espanya i no USA, i que, posats a fer, potser calia apedregar restaurants espanyols. I també recordo que en les discussions que es generaven sovint la resposta derivava en l’explicació, gens internacionalista, de que “no podem permetre que els guiris vinguin a espanyolitzar-nos encara més que els espanyols”. De tal manera, que devia córrer l’any 89 o adjacents, quan el servei d’ordre de la manifestació es va posar a protegir els vidres del restaurant, i quan algun exaltat els va increpar, un dels defensors va respondre que “no podem permetre que sigui atacat un lloc totalment catalanitzat quan el restaurant espanyol d’uns metres més enllà no tenia ni un sol rètol en català”. Aquí van acabar les trencadisses. Sort que aquelles èpoques salvatges i estèrils van acabar.
Estava en aquestes reflexions quan m’ha sorprès la gran diferència entre ambdós restaurants. No podia ser que no hi hagués ni un sol rètol en català quan en l’altre ho són gairebé tots. Però no, ni un, ni en cartells, ni en adhesius, ni en rètols... Únicament el rètol amb la normativa de la Generalitat, que fins i tot fa riure, de tan isolada, perquè sembla ella fora de lloc; sembla que estigui penjada en un restaurant situat a Salamanca. No m'extranya que després els turistes tampoc no percebin la diferència, entre barcelonins i salmantins, si nosaltres no mirem que, en aquests llocs, no es doni una imatge equivocada del nostre pais.

dimarts, setembre 13, 2005

Enllestint el tema Mayte Martín


Enllestint el tema Mayte Martín.

He llegit una mar de comentaris sobre el tema de l'actuació de Mayte Martín en espanyol a l'acte institucional de recordatori de l'ocupació espanyola de 1714, i no m'ha agradat cap d'ells, acabant per l'entrevista de la mateixa Mayte Martín al Periódico d'avui. No m'ha agradat per simplistes, els uns perquè no en saben més i els altres per perverses ocultacions d'interessos reals.
A mi m'agrada moltíssim el flamenc, i reconeixo haver gaudit amb la seva interpretació, però una cosa no treu l'altra, i el principal problema de l'acte era que va semblar que es pretenia donar una imatge de Catalunya com si fos una societat dual. Les societats diverses són més democràtiques que les societats duals, i Catalunya és diversa, no és dual.
El poble de Catalunya a través de les seves organitzacions han volgut que el nostre poble incorpori poblacions d'arreu i les integri a través de l'idioma (com als Estats Units) independentment de que, fora dels àmbits públics més formals, parlin els idiomes que els doni la gana, independentment de que es lideri la producció editorial en espanyol arreu del mon, o de que es canti i s'exporti música paquistanesa.
Ja hem vist com Catalunya va integrar una massiva immigració occitana, i que després va patir, amb manca d’eines, una massiva immigració espanyola. I que Catalunya ha canviat, la Catalunya d’abans de la guerra ja no tenia res a veure amb la repressiva Catalunya reprimida i missaire d’un segle enrera, i la radical Catalunya pre-franquista no te res a veure amb l’actual. Però l’idioma continua sent aquí, a diferencia d’altres llocs, el factor cohesionador.
Durant la transició vam haver de renunciar a força coses, a canvi de la consideració legal de "la llengua pròpia". Per tant, independentment que hi hagi bilingüisme legal, perquè la llengua oficial de l'Estat és legal a Catalunya, Catalunya no és exactament bilingüe, donat que legalment la llengua pròpia és una altra i només legalment aquella. En conseqüència tots els idiomes són benvinguts, i un d'ells, l’espanyol, en ser legal a l'estat, té més prerrogatives legals que els altres (gallec, urdu, berber, xinès, àrab...).
Suposo que el problema és que alguns encara no han paït aquesta singularitat legal i continuen intentant donar l'aparença de que som una societat dual (catalanoparlants i castellanoparlants), i els gallecs, àrabs, urdus, etc. que es fotin.).
Total, que la polèmica ja no hauria d’haver començat, o es podria haver arreglat sense estendre aquest sentiment de que "ens l'estan jugant" si, en comptes de programar únicament la Mayte Martín, haguessin programat la Mayte Martín i un cantant gallec, i/o àrab, i/o berber, i/o indi...
Això en el cas de voler que la Diada Institucional reflexés la producció artística de Catalunya. I si, en canvi, haguessin volgut quelcom més simbòlic, podien haver fet que artistes forasters cantessin en català.
Ambdues fórmules haurien evitat la sospita de que es vol imposar la concepció de que Catalunya és uns societat dual, perquè tots sabem que les societats duals pateixen manca d'integració, enfrontaments, l'adhesió de la resta de les minories a un o altre bàndol, normalment al bàndol més fort, etc. Per això molts han reaccionat amb més por que no pas angunia.
I és que cal estar vigilants perquè hi ha interessos inconfessables darrera d'aparences molt formals (només cal veure el racisme catalanofòbic que transpiren molts suposadament respectables locutors de l'emissora de l'Església). No badem!

diumenge, setembre 11, 2005

Aparentment... La Caixa no confia en la tolerància dels espanyols.


Aparentment... La Caixa no confia en la tolerància dels espanyols.

Si no vaig errat La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa" és una entitat catalana amb presència probablement multinacional. He vist el seu anunci a TV3 en català, però m'ha sorprès que el personatge que figura ser un voluntari du pintat al vestit el rètol "voluntario". Suposo que la publicitat de l'Obra Social deu estar pensada per a tot l'estat espanyol, ...però a l'hora de dissenyar el rètol es devien trobar en un dilema: si ho escrivien en català potser els espanyols s'empiparien (quina por!); en canvi, si ho escriuen en espanyol no hi ha cap problema, perquè els catalans ja estem molt acostumats a empassar. A part del fet que no hi ha cap perill que els estalviador catalans es passin a la competència. Dit d'una altra manera, que aquesta entitat deu tenir escassa confiança en la capacitat de tolerància dels madrilenys.

divendres, setembre 02, 2005

Records de París. Petit anecdotari.


Ja he tornat de fer el turista a París, sort que encara em queden uns dies de vacances. He llegit alguns blogs d’intel·lectuals que també hi han estat, i també han coincidit companys treballadors com jo. Ja és curiós!

SEGURETAT
En tertúlies prèvies, al bar, ha sortit vàries vegades la idea de que París havia esdevingut la capital més segura, i penso que més d’un ha (hem) canviat els plans previs d’anar a Roma, a Londres o a Egipte.
En tot cas, la seguretat francesa només és aparença: cap control d’entrada (en canvi els controls espanyols en la frontera intercatalana són rigorosos, i potser més atents a la immigració que a altra cosa), tot París ple de soldat amb el fusell a punt, però en actitud de tenir només un paper estètic més que efectiu (malgrat l’orgull que mostra el taxista pakistanès, que em comenta la necessitat del suport de l’exèrcit en les patrulles urbanes). La veritat és que no sé que pensar del fet que l’home sigui pakistanès.
I si bé, cal reconèixer les bones mesures de control de museu d’Orsay, amb un nombre reduït de visitants, fa por, en canvi, veure tot el contrari al Louvre, la qual cosa fa pensar que les paradoxes juguen sempre en camp enemic, i en aquest cas es constata que, a major nombre d’objectius –persones-, pitjor és la seguretat.

COMPARACIONS
Les comparacions són inevitables. La primera que frapa és que “a París no hi ha cagades de gos per les voreres”. Llevat de les espantoses papereres que hi han posat, el servei de neteja sembla semblant, i no tenen pas pinta de treballar millor que els d’aquí. Però al cap de poc t’adones que no pares de veure treballadors de la neteja pel carrer, a totes hores, en canvi podria dir l’horari que fan els que passen per davant de casa a BCN cada matí. També observo conductes incíviques dels vianants, per tant no és una simple diferència cultural entre ciutadans, sinó entre ajuntaments i la forma que tenen de gastar-se els diners.

COM A CASA
Feia 20 anys que no trepitjava París, però la sensació ha estat la mateixa, és com estar a casa. Es una sensació contradictòria que he comentat sovint amb altres catalans: tot i la secular enemistat entre Catalunya i França, hi ha una gran afinitat dels barcelonins que parlem francès amb París. Ens hi sentim moltíssim menys forasters que no pas a Madrid. I deu ser mutu, perquè ja he sentit uns quants turistes parisencs a BCN comentar còm els recorda París –suposo que en miniatura- tal o tal altre carrer de la capital catalana.

SIMPATIA
Fa ràbia parlar de clixés, però donat que he vist que ni els suposadament més correctes se n’estan, jo també ho faré. Penso que l’antipatia referida als parisencs és com la suposada gasiveria dels catalans. En concret observo que els parisencs “de vàries generacions” supersimpàtics que em trobo, estan de lleure, i que tots els antipàtics –molt- que he encepegat són nous-francesos, que precisament són els únics que em trobo pencant, i no m’estranya que no tinguin temps ni ganes d’estar simpàtics. En conclusió, que igual com la suposada gasiveria dels catalans, més observable en nous catalans, que van de cul, que no pas en catalans de més d’una generació que no treballen per menys de 1500 euros, es tracta –com tot- d’un factor soci-econòmic.

IMMIGRANTS
Com deia, o s’han quedat treballant els immigrants i els “vell-immigrants” són tots de vacances, com jo mateix, o aquí és com a la resta d’Europa. I encara hi ha qui es queixa, com ho proven conflictes com el nostre de Ca n’Anglada i, aquí a París, moltes enganxines xenòfobes i pintades que veig al carrer. En tot cas, em fa molta gràcia al Sacré Coeur la impressió de que la manca de vocacions ha obligat a importar també capellans i escolanets. Els espantossos i dramàtics incendis en pisos d’immigrants, que aquests dies s’han cobrat especialment la vida de molts nens, han permès demostrar que molta de l’atenció a la cohesió social francesa era pura façana, que els polítics no fan bé la seva feina i que després es paga amb vides humanes, amb explotació i amb conflictivitat. Es a dir, s’acaba pagant a la catalana: pagant alts sous a mals gestors, pagant en pròpia pell les consqüències i després pagant per triplicat els costos d’arrajar-ho a posteriori i malament.

IDIOMA
No puc evitar preguntar, a la rossa ukraniana que tinc davant, a la cua de la caixera del súper, per què parla –amb molt d’esforç- al seu fill de dos anys en francès, sent com és aquest l’idioma dominant, amb la qual cosa el nano inevitablement aprendrà el francès correctíssimament –ho vulgui o no- i en canvi ara la mare l’està privant d’aprendre rus o ukranià en una edat fonamental per a incorporar-ho. La noia em respon amb sorpresa –més per l’obvietat, que no pas pel fet de preguntar-li, que està convençuda que, si no ho fa, el nen potser mai no parlarà bé el francès, i això el pot perjudicar.
Es espantós veure com una idea equivocada i culturalment genocida, no solament ha arrelat en la ment del major poble culturalment genocidat d’Europa, l’occità, sinó que, fins i tot en els nous immigrants. L’obsessió per l’aprenentatge perfecte ratlla el terror al fracàs. Arreu sents la cantinella musical “bonjour” amb quasi la mateixa dicció, tant en els africans de París com en les riuades de pagesos de sud, que venen a visitar la seva ciutat-aparador com si fos la Meca, al menys un cop en la vida, com en els moltíssims catalans que s’hi han establert i que hauran prosperat –sempre que hagin perdut tot altre accent.
Només he conegut una excepció, un cambrer ja gran, davant del metro Odeon, que no tenia cap escrúpol per parlar amb accent de poble. Des d’ací el meu agraïment per haver-me alegrat les reflexions.

LA CULTURA DE L’AIGUA
Europa te una cultura fluvial desconeguda per nosaltres. Els rius són una forma de vida. Quina enveja quan veig aquesta gent vivint en aquestes barques ancorades o viatjant pels canals.París és aigua brollant de les voreres per a netejar-les, és el Sena cabalós, són tantes fonts i tanta gespa! (“París és el Sena i el Sena és París”.) Es molt diferent el Plan Hidrológico de l’opulència del malbaratament i també d’algunes obres de transvasament que podríem dir “humanitari”. Per cert, no entenc com poden cobrar-la embotellada als bars de Paris per 3 i fins 4 euros.
Tot això ve al cas d’un dia que em desperto aviat i escolto per la ràdio una entrevista que li fa Radio France Culture a Pedro Arrojo. Tota la meva admiració per ell i el moviment que ha endegat. Parla molt bé el francès per ser espanyol –perdoneu el reduccionisme però he conegut espanyols que fins després de viure trenta anys a França s’enorgullien de les seves dificultats idiomàtiques i de no haver après a dir ni “bonjour”-. Pedro Arrojo explica que, més enllà de l’aigua per a viure, l’aigua-dret-humà o de l’aigua-social, ell no és pas contrari a l’ús dels recursos hídrics com a negoci (“eau-business”), però “no pas pagat amb diners públics”, i per tant la seva bandera és la del consum sostenible.
Fins aquí hi estic d’acord, però de sobte critica el possible transvassament del Roina. No fotem! Cal que anem més enllà de generalitzacions simplistes i pensem també que la solidaritat “humana” està també en qüestionar tanta aigua com es perd, en una Europa del Nord on en sobra. Quan es perd a un nivell indecent podria arribar no solament a BCN, sinó també a l’Àfrica on tanta gent es mor de gana i set. I tot això en base a l’aigua que es perd, SENSE AFECTAR els cabdals del Roina o d’altres rius. Una cosa molt diferent és, després controlar que, un cop acabada la set i desenvolupat un mínim les zones pobres, no s’està pagant amb diners públics una aigua-business.
Potser José Bové rebutjaria el transvassament a BCN, però s’atrevirien a rebutjar enviar tanta aigua sobrant a Somàlia? Això no treu que cal evitar la pèrdua del 40 % de l’aigua catalana, de la mateixa manera que no perdem pas un 40 % d’oli o d’orxata. I no treu que si cal aigua-business, cal que la paguin els empresaris després d’assegurar-nos que no s’afecten els ecosistemes dels grans rius del nord d’Europa ni els paisatges amb les obres dels transvasaments. Au va! Qui s’atreveix a dir que si al trasvassament –controlat, social i ecològicament ben fet- del Danubi i del Rhin a zones assedegades d’Àfrica o Palestina?

VEINS
Com podeu veure, a París no m’he limitat a visitar museus. De tant bé que s’hi està dóna ganes de barrejar-se, de copsar la quotidianitat. I això inclou la radio i al TV, la qual cosa aporta noves curiositats.
Anuncien la Visa per la Imatge de Perpinyà, i per descomptat que no hi ha la més mínima referència al sobrenom “la catalana” que ha imposat l’actual batlle. La mostra fotogràfica és un esdeveniment francès, i punt. En canvi quan acaben de parlar de modernitats i passen al folklore, en concret a les festes populars d’Euskadi nord, no paren d’usar el gentilici de “basc” de forma francament exagerada. El dubte després és si la causa és la temàtica o el subjecte.
Sempre hi ha a París la sensació de que Catalunya els fa por, i sempre acaba sortint la relació amb Occitània. La cosa folklòrica està bé perquè, després, si pots, te’n fots. Però Barcelona està massa prop de Tolosa i potser és molt mal exemple.
Entro en una farmàcia de Montparnasse, prop de la Place de Catalogne, cercant un producte molt concret que acostumo a comprar a Barcelona. L’amable dependenta em demana el nom comercial del producte a Espanya, i li responc que a Barcelona en tenim dues marques que li comunico. Ella llavors s’atura, fa aspecte d’estar pensant un moment, i al final m’etziba una pregunta interessantíssima: còm és que, amb el que va de pocs dies, ja s’ha trobat quatre turistes de Barcelona que, quan els pregunta per una marca espanyola, li responen amb evasives del tipus “a Catalunya s’anomena” o, com he fet jo, “a Barcelona s’anomena”.
Em posa en un compromís, perquè no tinc temps ni ganes per a explicar-li coses que, d’altra banda, està programada educativament per la France, per a menysprear o rebutjar –ja li noto en el posat-, i d’altra banda tampoc no vull donar-li una idea d’irredentisme. Tot i això, decideixo prendre la medecina, que tinc pressa, i respondre-li amb una altra evasiva: “potser el fet que el carrer Vercingetorix creua la Plaça de Catalogne tingui alguna cosa a veure..." i me’n vaig, esperant que tot plegat la indueixi a interessar-se més pel nostre país.
De tota manera l’anècdota em fa reflexionar sobre el fet de que els catalans que s’ha trobat la farmacèutica hagin coincidit. Es estadísticament improbable, és com quan al Gran Basar d’Istanbul els venedors que t’atabalen et pregunten si ets espanyol, i quan dius que no ja et pregunten de seguida si ets català, perquè se n’han trobat a milers fent la mateixa conya (i amb la malfiança de si serem amics dels kurds). Si tenim en compte que a Catalunya, fins i tot entre els votants catalanistes, dominen clarament els que diuen sempre frases del tipus “aquí a Espanya”, arribarem a la conclusió de que els que viatgen son els altres, ...o potser ho són degut al fet que viatgen??

AU REVOIR, PARIS
A la Gare d'Austerlitz està a punt de sortir el tren de Barcelona. Que el tren és espanyol es nota en els mànecs desmanegats, els coixins desfilats i els velcros trencats. Al bar de l’andana volen acomiadar-nos i posen música en espanyol, igual com quan vam arribar. Em sembla que no tenen ni idea de què diu la cançó, un cambrer es desplaça fent moviments com si estigués ballant salsa; molta menys idea deuen tenir de Barcelona, i segur que quan pensen en un país tan proper i tan afí com Catalunya ens volen ballant sevillanes amb barret mexicà. Sona la cançó a l’andana: Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Che Guevara. ¡Seguiremos adelante, como junto a ti seguimos, y con Fidel te decimos, "Hasta siempre Comandante!"
Au Revoir, París, espero que no tornin a passar 20 anys, que continuem sentint-nos com a casa, i que els catalans siguem capaços de saber comunicar-te també qui som i com som de debò.