dimarts, de març 18, 2014

Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular

Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 18/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/pobresa-marginacio-social-sofriment-i-unitat-popular-25415

Diuen els nostres polítics que el Ple Monogràfic sobre la Pobresa celebrat al Parlament de Catalunya no ha estat un fracàs. Ha permès fer un diagnòstic i aprovar algunes dotacions econòmiques per a projectes concrets dins del Pacte contra la Pobresa i per la Inclusió Social. Sí, és clar, no és poca cosa diagnosticar el problema, és bo tenir un Pla, cal fer una acció coordinada amb les entitats que intervenen directament amb aquelles situacions on l’administració no arriba, i és cert que cal repensar i reforçar recursos i estratègies, com també és obvi que cal ampliar pressupostos i que cal blindar els subministraments bàsics d’aigua i energia a les famílies pressionant les empreses... fins i tot trobo bé que l’atenció a la dependència tingui en compte els béns patrimonials de les persones dependents. A més, està clar que el principal impediment econòmic que tenim  deriva de l’explotació econòmica Espanyola.
Tant els discursos parlamentaris com totes aquestes mesures i aquestes limitacions no han suposat cap sorpresa ni cap canvi, estaven cantades, i suposo que és per això que el visionat del Ple del Parlament hauria pogut causar frustració entre els principals interessats si l’haguessin seguit. Quants d’entre els més necessitats l’hauran vist i analitzat? No sé pas si ho sabrem mai. Però sí que podem suposar que ni el ciutadà mig ni els partits polítics ni les entitats que lluiten contra (que treballen amb) la pobresa extrema s’hauran sorprès gaire. Tanmateix, queda un altre actor a valorar, un actor encara inexistent però no utòpic: l’autoorganització en el sí de la Unitat Popular.
Els activistes de les llibertats cíviques, socials i de gènere, de l’alliberament de les nacions sotmeses, de la solidaritat i dels drets humans en general, som tan contradictoris com tothom, i cometem errors seriosos. Però en determinats moments històrics i en diversos indrets geogràfics de tot el món ens hem dotat d’eines prou efectives de democràcia participativa, gestionant des d’olles populars fins a formes de guerrilla urbana. El nom d’Unitat Popular, en sí mateix, no diu res, perquè històricament hi podem incloure formes organitzatives molt diverses, però l’experiència Catalana actual comparteix algunes característiques interessants de coordinació dels moviments socials (em refereixo a la interacció d’àmbits i de formes de lluita molt diverses). Tanmateix, la pobresa extrema no en forma part encara. Sembla estrany si la situació és realment tan dramàtica. Però hi ha vàries raons que impedeixen que situacions tant greus i tan mal ateses no acabin d’esclatar: el coixins.
Catalunya sofreix la pèrdua d’una generació sencera, pertanyent majoritàriament als fills de l’immens contingent d’immigrants espanyols arribats a Catalunya des de la postguerra fins els anys setantes. Segurament els anteriors, descendents del mig milió arribat  abans de la guerra, han gaudit, gràcies al llarg període d’arrelament, d’uns nivells de formació acadèmica que els fa globalment més competitius, al menys per a poder emigrar a Europa. Tanmateix, la generació perduda és una generació escassament formada per raó de les facilitats que tenien, quan encara eren molt joves, d’aconseguir treball molt ben pagat en la construcció. La majoria viuen en grans concentracions per tota l’àrea metropolitana de Barcelona, tenen en torn dels quaranta anys i segurament ja no trobaran feina  mai o quasi mai. No és sols pobresa, és drama, aquesta població sofreix molt i més que sofrirà.. No és sols un camp adobat per les tragèdies humanes sinó també  per  a que hi puguin niar tota mena de populismes, començant pels espanyols. Per TOTES aquestes raons ha de ser un camp de treball prioritari de la Unitat Popular.
La situació no deu ser gran greu com ho pintes –m’han dit aquests dies-  atès que no hi ha senyals d’alarma social en aquestes zones. Aquesta frase semblava recolzar el debat parlamentari, on  també sonaven tranquil·les les argumentacions de tots els polítics, des de les referències genèriques a la solidaritat, passant per les idees de nous impostos, seguint per les apel·lacions al realisme i acabant en les proclamacions de que no hi ha peles (perquè Espanya ens roba).  Em recordava aquella frase del film “1 2 3” de Billy Wilder: “la situació és greu però no desesperada”. La situació hauria de ser desesperada atès que 1 de cada 3 Catalans vivim sota el llindar de la pobresa, que 225.000 famílies tenen tots els seus membres a l’atur i més de 95.000 d’aquestes són LLARS SENSE CAP INGRÉS. A més, durant el 2012 es van ordenar 25.422 desnonaments (72 per dia), mentre segueixen havent-hi 80.000 pisos buits. Per què no es desesperada? Diguem-ho clar, a Catalunya tots ens hem empobrit perquè els que treballem o percebem alguna prestació mantenim aquells dels nostres familiars que no tenen res. Estem repartint i fent de Coixí. Després, la pobresa extrema arriba quan fan acte de presència situacions de desarrelament personal i de malaltia. Aquí intervenen les entitats fent de coixí substitutiu de les famílies amb el suport d’alguns recursos de  l’administració i de la gestió de la caritat (menjadors socials, distribució d’aliments, colònies infantils, RMI, etc.).
Tornem a la Unitat Popular: dic que en la seva forma d’autoorganització dins del camp de la pobresa, és un actor necessari però encara inexistent, i dic que la raó de la seva inexistència és aquest “coixí” que no elimina el sofriment i en canvi sí que desactiva l’activisme, i posa en perill la cohesió social i nacional en zones importants de Catalunya. Després, les entitats socials permeten intervenir allí on no arriba l’administració, però per a gestionar bé els projectes d’atenció social no sempre s’aconsegueixen evitar formes que podrien semblar clientelistes. En tot cas, les relacions d’interdependència amb les administracions dificulten la reivindicació política oberta i també les accions directes més imaginatives. Sovint, dins les mateixes entitats, per molt que parteixin del treball voluntari, hi ha un moment que l’objectiu és la pròpia organització. Això és degut a que cal dirigir-la bé, la qual cosa requereix un sou; i després cal contractar personal tècnic i això implica aplicar convenis i associar-se a una patronal. Al final les relacions internes acaben sent laborals, dialèctiques i dedicades a una intervenció social limitada, pactada amb l’administració que aporta diners. Aquestes entitats són molt lloables, m’atreviria a dir que són fonamentals, però el paper de l’activisme social no s’hi ha d’assemblar en res (ni de lluny); aquest no ha de ser mai el camí de la Unitat Popular.
Allò que ha demostrat, al meu parer, el Ple monogràfic sobre la pobresa celebrat al Parlament de Catalunya és que aquí ningú s’atreveix a abordar un canvi radical i imaginatiu, arran de carrer. El que cal és “un bon cop de falç”, un abordatge original, nou i militant (sense cap sou, ni càrrecs ni salaris) de la lluita contra pobresa a Catalunya, a partir de l’autoorganització de les persones més necessitades (des de les que cerquen treball, fins als col·lectius més marginats), conjuntament amb els activistes polítics, combinant el radicalisme que requereix la realitat, les accions de solidaritat a nivell de veïnat (fins i tot olles populars si calgués), amb mecanismes pragmàtics de tipus sindical (per exemple de recerca laboral o de foment del cooperativisme), amb protestes al carrer i negociant amb els poders públics. Tot plegat, orientat amb criteris patriòtics (és a dir, a través de la Unitat Popular), perquè de l’organització del poble, en la recuperació de tot allò que li cal per satisfer algunes necessitats dramàtiques i alhora en la reivindicació, en depèn la cohesió social de les classes populars i per tant el nostre futur nacional.

divendres, de març 14, 2014

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT
Article publicat a Llibertat.cat 14/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/30-anys-de-l-assemblea-constituent-del-mdt-25380

Creieu que estaran les institucions i la premsa del nostre país a l’alçada de la importància que té aquesta efemèride per a reconèixer-la? No trigarem gaires dies a veure-ho, però d’entrada ens cal començar amb un record entranyable pels companys que ens han deixat, uns en la lluita durant aquells anys tan durs, i molts altres després,  alguns massa recentment.
No tinc cap intenció de discutir per enèsima vegada sobre el paper fonamental que va tenir el MDT, perquè estic cansat de polèmiques  amb nous independentistes que justifiquen en les contradiccions d’aquell moment les seves actituds patriòticament distretes d’aleshores. En tinc prou recordant la il·lusió i el sacrifici d’aquells anys, ja tan llunyans. Què feia jo aquell març de 1984?
No és fàcil fer un exercici de memòria, perquè guardàvem pocs papers i menys fotos, i el deteriorament cognitiu comença a treure el nas a partir dels cinquanta. Però recordo que durant l’any anterior en Toni Villaescusa, l’Antònia, el Josep, la Pilar, el Cesc, el Julià…  ens trobàvem immersos en la construcció del Moviment de Defensa de la Terra, entre Sant Boi i Martorell. En aquells primers mesos de 1984 érem sols quatre, però ens fèiem veure molt, o això deien els veïns. Precisament el verb “Fer” era una mena de lema del Grup de Defensa de la Terra de Martorell.
Tinc constància que aquell març havíem fet un petit homenatge particular al Xavier Romeu, mort uns mesos enrere, amb la lectura d’una de les seves obres. Una altra curiositat de l’època és que recordo que mentre preparàvem pancartes també sonaven cançons en espanyol, en concret nicaragüenques sandinistes: “Pàtria o Mort”.
Al sí dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans havíem estat treballant de valent tot 2013, i recordo que m’havia centrat especialment en els casos de Pere Bascompte, Jaume Llussà, Jordi Puig, Joan Ridaura, Carles Benítez i Xavier Montón, però la repressió havia estat molt més extensa, i a comarques eren pràcticament rutinàries les detencions d’independentistes per part de la guàrdia civil. A mi m’havien detingut a Bilbao per un pancarta i estava pendent de com aniria el procés judicial.
Havíem enllaçat el període nadalenc de solidaritat amb els presos amb el judici a diversos companys a València, amb actes en memòria de Puig Antich, i amb el període constituent del MDT que havia de ser entre els mesos de març i maig. Fins el 15 de gener s’havien anat recollint les esmenes que haurien de ser votades en l’assemblea de l’11 de març per a triar els principis fonamentals del moviment. Les ponències serien posteriorment debatudes a l’assemblea constituent de maig. La coordinadora celebrada a Cervera el mes anterior havia acordat la metodologia que regiria l’acte.
El dia 11 de març tingué lloc al Centre de Lectura de Reus la primera part de l’Assemblea Constituent del MDT. Ens havíem escarrassat en les esmenes, el debat havia estat profund, estens, il·lusionat i metòdic. La Declaració de Principis s’aprovà amb 7 punts i un annex. Recordo que en relació al quart punt vaig estar discutint força amb els companys que tenia al costat, d’un perfil més possibilista i que segurament provenien de l’autonomisme. No hi estaven gens d’acord perquè en aquell punt s’hi feia co-rresponsables de la nostra opressió als partits llavors denominats nacionalistes “perquè en la pràctica reforcen l’Estat opressor” (no sé com ho deia exactament perquè escric de memòria).
La meva discussió amb els companys de seient no va ser res comparada amb un grup d’unes quaranta persones que van abandonar l’assemblea després de constatar que la seva postura era minoritària a totes les votacions. En tot cas vam tornar de Reus diferents perquè érem diferents entre nosaltres, però ens sabíem tots part del front revolucionari d’alliberament nacional dels Països Catalans. S’havia acabat això de fer cadascú la guerra pel seu compte; sentíem que havíem posat la llavor d’una organització potent destinada a desvetllar l’independentisme popular.
A partir de l’endemà l’acció independentista a Martorell i comarca es multiplicà: accions de solidaritat amb els aturats de Sant Vicens dels Horts que romanien en vaga de fam, accions en solidaritat amb Carles Benítez i Xavier Montón, i mobilitzacions contra l’energia nuclear a Barcelona amb presència cada vegada major d’independentistes.
Aquest és el meu record d’aquell març de fa 30 anys. El mes següent l’acció independentista quedaria un xic silenciada per la campanya electoral al Parlament Catalunyès, però el judici contra el comitè executiu del PSAN, les tortures sofertes pels patriotes catalans de Sant Just Desvern, detinguts i alliberats, la instrucció del cas Berga o la condemna del cas RCAN, tingueren com a resposta una munió d’accions de resistència Catalana tant a Barcelona com a València. Cada dia que passava s’hi implicaven nous militants i arrossegàvem més gent al carrer.  Anàvem fent llavor… i aquest passat 11 de setembre ja hem estat dos milions els mobilitzats al carrer fent una cadena humana històrica. Algún dels nous indepes que esmentava a l’inici dirà que ambdós fenòmens no són la mateixa cosa, i és cert, són distints moments, sí, però d’una evolució que tingué el tret de sortida  justament aquell març de fa 30 anys.
*Aquest article ha aparegut publicat avui simultàniament al Diari Gran del Sobiranisme