dimarts, d’abril 28, 2009

El Tribunal de Justícia Europeu tracta els catalans com a pàries (Dalit)

El Tribunal de Justícia Europeu tracta els catalans com a pàries (Dalit). Per a qualsevol que no sigui català no s’entendria que el vuitè idioma més important de la Unió Europea, el català, sigui menyspreat (o temut) a nivells tan alts, més quan idiomes residuals com el gaèlic gaudeixen del màxim reconeixement a la Unió Europea. Però nosaltres, que estem avesats a ser considerats com a subjectes de robatori sense drets, ja res no ens sorprèn. Per tant aquest ha estat tema de conversa de cafè i en aquest tema hem reproduït els papers de l’auca de la sociologia catalana.

A un costat el convergent que considera positiu (i jo trobo sorprenent que ell ho consideri positiu) que el PSOE hagi aconseguit la possibilitat d’enviar i rebre propaganda al "tribunal de la discriminació" (sempre que prèviament passi per Madrid i sempre que no siguin documents de caràcter jurídic, ni sol·licitud de subvencions, ni contractes públics, ni sobre llocs de feina...”.

A l’altre costat el psc-psocialista que no comprèn com en López Garrido torna a donar raons als independentistes per a enviar Espanya a prendre pel sac d’una vegada. (Veurem què triga el company a corregir la seva equivocació ideològica i apuntar-se al bon camí !)

En fi, jo diria que l’equivocat és el psociata a la vista de l’estretor d’ambició del convergent i de la manca –a hores d’ara- de resposta –queixes, protestes, condemnes...- dels governs catalans.





Bon jorn i salut a totes i a tots!

dimarts, d’abril 21, 2009

L'enigma Carretero

Estic llegint una novel·leta sobre misteris històrics políticomístics "L'apostol número 13" i, al mateix temps, a la premsa digital, tot un reguitzell d'especulacions, també políticomístiques sobre en Carretero, alguns dels quals (no tant amb el contingut però si amb el to) gairebé semblen insinuar que serà el salvador, aquell que ens durà a l'alliberament. Però per aconseguir-ho abans haurà de ser injustament represaliat, d'entrada interrogat i després expulsat d'ERC. Ja ha arribat un moment que començo a confondre els personatges d'una i altra novel·la.

La diferència entre un i altre personatges no és tant la traïdoria que els envolta ni la distància històrica, ni els malentesos que els acompanyen a partir de les exageracions i manipulacions dels respectius admiradors, sinó allò que en Pere Fontanals anomena el Monoprograma.

Ja ho deia ahir, molt encertadament, en Josep A.Vilalta a l'Avui: "És un intent d’aglutinar el descontentament amb la línia oficial d’ERC. Una candidatura amb un únic punt programàtic només podria tenir sentit si ja hi hagués una majoria social favorable a la independència, que permetés proclamar-la l’endemà".

Si hi hagués de ficar jo cullerada, em remetria a les meves obsessions politicositèmiques per a proclamar, tan deterministament com sempre, que els partits de centre s'espabilen -fins i tot patriòticament- quan se'ls pressiona pels extrems (cosa que no li passa encara a ERC perquè la CUP encara no és al Parlament). Quan estàs al poder i ningú t'atabala tens molt a perdre a nivell personal si et radicalitzes, per això el PSC i CiU són el mateix a nivell catalanista (els primers orgànicament i els segons per interès), i quan CiU ensuma poder de seguida es converteix en el més traïdor de tots.

Tot això ho dic perquè en Carretero no és un extrem, és algú que com el Mas, que ara no té poder. No sabem si quan estigués en la direcció d'ERC no faria el mateix ! Les classes socials més valentes a nivell patriòtic (i reconegudes com tals per les masses que es deixaven liderar) han variat al llarg dels segles. En aquest moment no les trobem encara al centre-dreta i molt poquet al centre-esquerra. En Carretero només els fa por a nivell de competència personal dins d'ERC. Ja està bé que faci les seves declaracions posant en evidència la tebior dels actuals dirigents, però l'estratègia transversal que proposa té les mancances que esmenta en Pere Fontanals al seu bloc.

Com venia a insinuar en Vilalta, els fronts patriòtics s’engeguen quan tens les masses a favor (o, afegiria jo, quan hi ha un partit revolucionari exercint un liderat indiscutible). En Carretero, dins o fora d'ERC, pot dinamitzar el centre independentista però no ens apropa a la independència. La independència s'apropa amb l'aproximació dels no independentistes a l'independentisme com a reconeixement de les lluites socials en les quals els independentistes estem a primera línia.
[...i disculpeu el meu esquematisme típic de mitjans del segle passat ! ]



Bon jorn i salut a totes i a tots!

divendres, d’abril 03, 2009

Langue catalane et langue française

J'ai entamé une conversation intéressante en français par hasard quand un touriste, surpris pour trouver tant de toponymes français dans le répertoire des rues de Barcelone, il a essayé de demander, avec un Espagnol suprêmement faible, dans un kiosque de presse, si notre pays avait fait partie précédemment de la France. Je lui ai répondu en français que si, jusqu'à l'année 988 que nous nous libérons de la France, et ensuite récemment de 1641 à 1652, et ensuite le 1811 quand la publicité de Napoleón essayait de nous attirer avec nous définissant comme « les français de l'Espagne ».

La conversation a été très encouragé et je l'avait même fait plusieurs annotations par écrit sur les matières plus importantes. Après deux heures mon interlocuteur, épuisé déjà le sujet, il a continué, de manière réfléchie, à dire qu'il était très amusant de parler avec moi parce que je comprends tout en français et parce que je parle très très rapide en français, mais il dit que mon français écrit "était réellement effroyable, terrifiant", que c’est bien clair que je n'ai jamais vécu en France ni j'ai étudié français parce que je commets des erreurs «tellement de base» que ne le commettrait pas ni même par un élève de première année, comme la confusion des verbes auxiliares avoir et être. D'autre part il disait que c’est bien claire que je n'ai pas l'accent français mais non plus l'espagnol, mais mon accent rappelle celui des paysans très isolés et ignorants qu'il avait connus une fois dans le sud de la France près de Formiguères.

Je lui ai répondu que c’est logique que je n'ait pas l’accent espagnol parce que Barcelone n’est pas l‘Espagne, et que sûrement l'accent de ces paysans était catalan. Je lui ai alors expliqué que je n'ai pas appris les mots mais quand je parle très rapide j’invente ces mots, et la plupart du temps ces mots que j’invente sont réellement existants en français (bien que peut-être un peu archaïques). Alors je lui ai parlé d'un groupe de facebook avec lequel je m'identifie un peu dans quelques aspects (plus les culturels que les politiciens). Je profite que je raconte ici l'anecdote pour diffuser l'adresse du groupe : http://www.facebook.com/group.php?gid=13652117642



Bon jorn i salut a totes i a tots!