1 de Maig català, la crisi del capital damunt dels treballadors

Un altre primer de Maig. Manifestació i converses de carrer –d’aquestes que m’agraden a mi- amb un grup de guiris italians per a explicar-los que l’independentisme català té més a veure amb el nacionalisme cubà castrista que no pas amb la dreta de la Padània.

Al meu costat hi ha un grupet que sembla ser una sola família. Porten una estelada i també una bandera espanyola republicana, una bandera roja amb la falç i el martell i una altra amb la cara estampada del Che fumant un puro, demostració, tot plegat, de que la unió majoritària dels treballadors mobilitzats fa sentir-se acollides diverses sensibilitats polítiques.

Voltant per la gran manifestació em vaig trobant, com cada any, amb altres independentistes enquadrats a CCOO, a la CGT (“-què feu aquí els àcrates? –Venim a espiar-vos, però no facis cas, hi ha més catalanistes a la CGT i més toreros espanyolistes a la CNT que anarquistes!), i fins a l’UGT. Aquests darrers, per més que estiguin a la CUP em costen més de pair, però em repliquen que el meu problema és que simplement se m’han enganxat els prejudicis de CCOO. -No sé, no sé...! Un altre, en Marc, que és nou en l'ús del català (fins fa dos anys no el parlava) i nou en l'independentisme (des de l'any passat), sentencia: "-Algú haurà de reconéixer algún día que els dos factors més importants en la integració dels immigrants a l'idioma nacional català han estat l'escola i CCOO, perquè si fos per l'actitud dels parlants... ja podríem plegar!

En fi! Com cada any ens preguntem què fem aquí en comptes d’estar amb la COS o amb la Intersindical CSC, o en l’acte de Maulets d’aquesta vesprada. Costa poc respondre-ho perquè és la resposta de cada any: som més els independentistes en aquesta mani que tots els que poden anar sumats a les altres convocatòries.

A més aquests sindicats ens permeten abastar quasi totes les empreses del país (en canvi els altres son marginals en un nombre marginal d’empreses), els treballadors ens valoren com a vers sindicalistes i tothom sap que som independentistes, per tant és la millor manera de donar exemple.

Els guiris que us comentava s’adonen que tots els manifestants, blancs i negres, criden en català, i llegint les pancartes i les pintades comenten que aquest idioma sembla una barreja de francès i d’italià. Però de sobte passen uns cridant en espanyol que, a més, no semblen treballadors. Els comentem que no ho són, perquè la lògica dels treballadors és integrar-se en la classe obrera del país, i aquests de la UCE, a més de no fer-ho, es limiten a matxacar que la nació catalana és una regió de la nació espanyola, com Extremadura. Al darrera hi desfilen uns altres nacionalistes també de tall imperialista que tampoc no és possible con fondre’ls amb treballadors: són els de Ciutadans, que cerquen la foto per tal d’intentar compensar l’afinitat que tothom els fa amb el PP i que, de tant encorbatats, el seu aspecte no lliga ni amb el dels treballadors de Banca.

Ens apropem a la columna de l’USOC, força marginal també. Hi trobem un vell conegut de les lluites obreres (“-què voleu que us digui... molts treballadors confien en mi... no canviaré ara, però... per això mateix, quan calgui fer-ho no marxaré sol.”).

Com és prop de la una ens arribem a la plaça Universitat a manifestació de la Intersindical CSC, on ens trobem la mateixa quarantena que ja ens trobàvem als anys vuitanta a la plaça Goya davant l’estàtua d'en Layret. Al capdavant les germanes Serra tampoc no acaben de lligar amb un perfil obrer que pugui engrescar la classe treballadora catalana: “-Benvinguts, feia temps que no ens vèiem” (rebuda emotiva donat que no solament ens incorporem sis a un grup tan reduït, sinó que tenim més aspecte de treballadors que tots ells . “-Només estem de pas”, diem , i els preguntem si ens veurem a la tarda a la convocatòria de la tarda de que fa Maulets amb uns quants col·lectius entre els quals un bona colla d’espanyolistes. Els nostres interlocutors no hi aniran. Els preguntem si van a l’acte de la COS de la tarda a Sitges. Tampoc. Doncs a siau!

Cofois i més que convençuts, tornem a la mani gran, on hi ha els treballadors i on som coneguts i reconeguts com a sindicalistes i com a independentistes, raó per la qual creiem que fem un eficaç proselitisme de la causa independentista . Em diu un conegut que em trobo que va està comptant la gent la gent, que creu que superem les cinquanta mil. Em sembla que aquest comentari ja l’hem repetit altres anys: “-Potser un dia hauríem de fer un bloc visible, amb estelades i tal...? –Nooo! -responem la resta-, els blocs solament fan que diferenciar-nos de la majoria dels treballadors. Es millor ser reconeguts individualment i és millor que les estelades estiguin per arreu, disperses. Un bloc de l’UCE és un ghetto, en canvi totes aquestes estelades seran percebudes com patrimoni compartit de tots els manifestants, igual que les altres banderes catalanes i les roges que hi ha per tot el llarg.

Arribem al davant de la Catedral. Dels parlaments finals em quedo amb el clam de Joan Coscubiela contra l’espoli fiscal que pateix Catalunya i contra la segregació a les escoles catalanes, i també la frase: “l’esquerra no guanya cap batalla on no lluita”. I de Josep Maria Álvarez que “els salaris han de pujar en proporció als beneficis de les empreses. Cap conveni per sota dels 1000 euros!” També les referències d’ambdós als constants assassinats de sindicalistes arreu del mon, a la manca de drets sindicals que es pateix a l’únic estat català independent, Andorra, així com a tots els treballadors que avui estan passant el dia a la platja gràcies a que altres s’han manifestat en dates com la d’avui. En canvi, el manifest que més m’ha agradat, com sempre (avui com des de fa 40 anys ) és el del PSAN, (a veure quan serem capaços d’unir l’intel·lecte independentista a l’acció de les masses treballadores!).

Ah! Recordeu: 7 d’octubre de 2008, jornada de lluita mundial.