Potser estem a les portes del Primer Contacte?

Fa una mar d’anys estava discutint amb una colla de supersticiosos (creients en religions, homeopatia i altres actes de fe) arrel d’una afirmació meva que posava en contradicció la raó i l’Església. Un dels meus contrincants era precisament un seminarista que es preparava per ser capellà, i aquest em va dir una cosa que em va semblar maquiavèlica: que els dogmes són fonamentals per mantenir la fidelitat a l’Església, i que l’Església és fonamental per a difondre els valors ètics necessaris per la subsistència de la humanitat (entre els quals valors aquest precapellà hi ficava la fantasia –ell en deia “la garantia”- de l’altra vida després de la mort). En conseqüència, si mai es descobreix que Crist no va ressuscitar, la mateixa fortalesa de l’Església hauria de permetre aturar “el caos que hauria provocat la notícia”, ajornant-ne el coneixement públic fins modificar els dogmes amb un concili o similar en el qual “el concepte de resurrecció o no” (que fins llavors hauria semblat la pedra fonamental de la fe) quedaria relativitzat o potser directament oblidat. Els dogmes només serien importants per cohesionar la parròquia, però allò important seria la institució que vetlla per mantenir-los encarrilats en allò fonamental.

M’ha vingut ara al record però hi he pensat altres vegades. De fet cada vegada que he vist o llegit com l’Església catòlica s’havia adaptat a l’ascens de la raó eliminant vertiginosament una mar de dogmes que fins llavors semblaven absolutament fonamentals.

Per què m’ha vingut ara al record? Doncs arrel de les declaracions de l’astrònom del Vaticà en el sentit de que l’existència d’alienígenes no entra en contradicció amb el cristianisme i proclamant que “els extraterrestres també haurien de tenir la possibilitat de gaudir de la misericòrdia de Déu”. A Sant de què, vaig pensar, li interessa a l’Església Catòlica fer ara una declaració d’aquest tipus? D’entrada podem semblar els comentaris ingenus d’un bocamoll però no oblidem que fou publicat al principal òrgan de premsa del Vaticà.

He pensat que, de vegades, aquestes declaracions es fan per distreure el personal de coses més importants, però rumiant sobre aquest tema he recordat com, en aquella mateixa època que he esmentat al principi, vaig conèixer també un ufòleg –probablement un dels pocs ufòlegs polititzats del mon i potser l’únic que es definia marxista- indignat amb comentaris que assimilaven els ovnis a l’”opi del poble” i dient-me que si fos veritat no estaria ell i uns pocs més deixant-se la pell intentant que veiessin la llum informacions d’avistament front la terrible pressió contrària dels interessos polítics i econòmics dominants.

Recordo que va dir-me: si tots aquests manàires i empresaris ho guarden en secret és perquè així guanyen més diners que si ho difonguessin. Es clar, la meva resposta fou que també hi cabia la possibilitat de que no hi hagués notícia, i que la raó de no reconèixer una notícia inexistent no és cap contuverni, sinó la seva pròpia inexistència. Però aquest ufòleg no era un creient, era un científic i deia que les proves cantaven.

De tota manera, a l’endemà m’havia oblidat dels extraterrestres, de la jerarquia catòlica i dels meus protoguions mentals sobre conxorxes vaticanes... quan salta el govern britànic desclassificant els documents secrets sobre avistaments, igual com va fer el govern francès fa un parell d’anys, però amb un to diferent, en el qual deixen clar que no es descarta l’existència dels ovnis.

.
Quan em trobo amb dues casualitats encadenades no puc evitar recordar aquell que em deia, al primer paràgraf, que cal canviar ràpidament els dogmes amb l’objectiu de preparar-se la parròquia i les institucions, per donar a conèixer les evidències inevitables, no fos que aquestes evidències els deixin retratats davant l’opinió pública.