Repassant la premsa d'aquests dies m'adono que diversos factors, entre embolics diversos i l'empresonament d'en Franki, m'han fet passar força per alt bona part de les reaccions i els articles relatius a la mort de l'ex-president espanyol Leopoldo Calvo Sotelo. Quan he comentat a la feina i amb els amics m'ha sorprès que, al ser la majoria molt joves, ni el recordaven. Jo sí que el recordo, i molt bé, com també al Suárez i el posterior i etern González. I són anys que se'm fan molt durs en el record.
Veig que li han dedicat grans afalacs: 'Era un profundo liberal que creía mucho en la libertad y en la democracia' , "...figura de la calidad humana...", "...ejemplo de honestidad...". En Llamazares destaca la seva "aportación a España" i és potser el menys mentider. Pel català Duran Lleida, era "una persona íntegra".
Què puc dir jo d'ell? Gràcies a Lluís Llach he trobat els mots escaients:
A força de nits
envejo el nou dia,
malgrat els botxins
de raons i de vides.
No oblideu cap nom:
caldrà fer memòria
per no repetir
el pas d'una història.
"Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” (1983, Leopoldo Calvo Sotelo, president espanyol per UCD).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada