Esperant la sortida dels nens de l'escola

-“En esta ciudad usan más el coño pa meterse el bicing que en lo que deberían!” Qui diu això, amb un fort accent andalús, té al davant una altra mare amb aspecte amerindi, una amb aspecte xinès i una altra que podria ser hindú o pakistanesa. Només la primera semblava haver entès la frase, però em sorprèn que la possible xinesa, que ho ha escoltat impassible i amb aspecte immutable, al final respon : -“Es normal que las mujeres vayan en bicing”. Llavors la primera replica: -“Pero seguro que en tu país solamente sentais el culo en el sillín, y aquí se lo meten en tool coño!”

*
M’encanta esperar que obrin l’escola per recollir els nens a la tarda, perquè puc parar l'orella i escoltar reflexions populars com l'anterior, al temps que observar com evoluciona l’aglomeració políglota que s’hi concentra. Per exemple, he pogut veure com al principi, en aquestes converses de deu minuts, necessàries no solament per esperar els fills sinó també satisfer les necessitats relacionals, les mares s’unien clarament per religió, probablement a partir del reconeixement visual del signes presents a les indumentàries. Però als pocs dies aquests grups es recompongueren en base a l’idioma, les marroquines de parla amazigh amb les altres amazighs i les marroquines de parla àrab amb les àrabs de qualsevol país. I ara ja tothom parla amb tothom, però no pas en la llengua del nostre país (que per cert és l’idioma en què estan escolaritzats els seus fills) ni tampoc en la llengua franca internacional, l’anglès, sinó en que va imposar-nos Franco i abans el borbó Felipe V a sang i foc.

*
Tanmateix avui hi ha acabat havent un debat interessant. Són les 16:30 a l’entrada de l’escola hi ha una quarantena de mares i pares esperant per recollir els fills. Els homes són majoritàriament de l’Europa de l’Est i les mares són gairebé totes marroquines i pakistaneses. A un dels grupets hi ha una conversa animada i la llengua franca, com he dit, és l’espanyol. Fins i tot en aquest context les dones marroquines que conec, i que sé que eren de parla àrab, intervenen en espanyol, i les altres marroquines de parla àrab responen en espanyol.
*

Una dona es queixa que a casa parlen àrab però els nens, que arriben de l’escola parlant espanyol, han de fer els deures en català i els pares no poden ajudar-los. Una altra dona equatoriana diu que sovint ella ajuda en els deures als seus fills, però escrivint les respostes en espanyol, i diu que la mestra mai s’ha queixat. Una tercera sentencia: “Los emigrantes hablamos en español porque es el idioma de la calle y siempre lo ha sido. Yo soy marroquí pero llegué a Barcelona en 1980 y no oí hablar catalán nunca en el barrio, solamente en el metro y en la tele de vez en cuando”. La primera, que l’han tallat a mig explicar-se, hi torna: “En casa hablamos árabe, los niños llegan a casa hablando en español pero tienen los deberes en catalán. La segona torna a tallar-la exclamant si no vol pas que els nens portin els deures en àrab, però la primera es defensa: -“El problema es que nosotros no sabemos catalán, pero trabajando todo el día es utópico que vayamos a una escuela para padres”. Una mare catalana que està prop i ho ha escoltat tot s’hi fica dient que hi ha cursos de català al Centre Cívic, però llavors li responen totes a cor que és igual de difícil anar a una escola o a un Centre Cívic quan has de treballar tot el dia.
*
En això el grup s’ha ampliat de cop, fagocitant un grup satèl·lit també forma t per marroquines. Una de les noves pregunta com pot ser que al seu fill, que ha estat rebent l’ensenyament únicament en català des de que tenia 3 anys, no solament no sap parlar ni llegir ni escriure català sinó que, en canvi, parla i també llegeix i escriu l’espanyol sense que ningú l’hi hagi ensenyat. En resposta, la mare que abans es queixava de la dificultat (pronuncia “dificultat” amb el mateix to que podria haver dit la paraula “condemna”) que tenen els pares immigrants per anar a l’escola, acaba sentenciant: “no tenemos tiempo para ir durante el día a la escuela ni tampoco por la noche, pero bien que podrían enseñarnos catalán en la escuela de nuestros hijos aprovechando que tenemos que venir a buscarlos. Seguro que todas las madres podemos llegar media hora antes, y en esa media hora o una hora nos pueden enseñar las palabras que ese día les ha enseñado la maestra a nuestros niños, u otras... y así, luego en casa, las podemos practicar juntos.
*

Podria ser una bona idea però soc pessimista; em deia fa pocs dies una persona que havia viatjat a Alemanya només com a turista que només arribar a l’estació de Berlín li provien les ofertes d’aprendre alemany amb totes les facilitats, gratis i a tothora, sense matrícula, en classes obertes, sense esperes, sense matrícules... En canvi, sembla ser que per als catalans, difondre la nostra llengua de forma eficient al nostre país ens suposa un esforç titànic que altres nacions més espabilades no pateixen.

Potser estem a les portes del Primer Contacte?

Fa una mar d’anys estava discutint amb una colla de supersticiosos (creients en religions, homeopatia i altres actes de fe) arrel d’una afirmació meva que posava en contradicció la raó i l’Església. Un dels meus contrincants era precisament un seminarista que es preparava per ser capellà, i aquest em va dir una cosa que em va semblar maquiavèlica: que els dogmes són fonamentals per mantenir la fidelitat a l’Església, i que l’Església és fonamental per a difondre els valors ètics necessaris per la subsistència de la humanitat (entre els quals valors aquest precapellà hi ficava la fantasia –ell en deia “la garantia”- de l’altra vida després de la mort). En conseqüència, si mai es descobreix que Crist no va ressuscitar, la mateixa fortalesa de l’Església hauria de permetre aturar “el caos que hauria provocat la notícia”, ajornant-ne el coneixement públic fins modificar els dogmes amb un concili o similar en el qual “el concepte de resurrecció o no” (que fins llavors hauria semblat la pedra fonamental de la fe) quedaria relativitzat o potser directament oblidat. Els dogmes només serien importants per cohesionar la parròquia, però allò important seria la institució que vetlla per mantenir-los encarrilats en allò fonamental.

M’ha vingut ara al record però hi he pensat altres vegades. De fet cada vegada que he vist o llegit com l’Església catòlica s’havia adaptat a l’ascens de la raó eliminant vertiginosament una mar de dogmes que fins llavors semblaven absolutament fonamentals.

Per què m’ha vingut ara al record? Doncs arrel de les declaracions de l’astrònom del Vaticà en el sentit de que l’existència d’alienígenes no entra en contradicció amb el cristianisme i proclamant que “els extraterrestres també haurien de tenir la possibilitat de gaudir de la misericòrdia de Déu”. A Sant de què, vaig pensar, li interessa a l’Església Catòlica fer ara una declaració d’aquest tipus? D’entrada podem semblar els comentaris ingenus d’un bocamoll però no oblidem que fou publicat al principal òrgan de premsa del Vaticà.

He pensat que, de vegades, aquestes declaracions es fan per distreure el personal de coses més importants, però rumiant sobre aquest tema he recordat com, en aquella mateixa època que he esmentat al principi, vaig conèixer també un ufòleg –probablement un dels pocs ufòlegs polititzats del mon i potser l’únic que es definia marxista- indignat amb comentaris que assimilaven els ovnis a l’”opi del poble” i dient-me que si fos veritat no estaria ell i uns pocs més deixant-se la pell intentant que veiessin la llum informacions d’avistament front la terrible pressió contrària dels interessos polítics i econòmics dominants.

Recordo que va dir-me: si tots aquests manàires i empresaris ho guarden en secret és perquè així guanyen més diners que si ho difonguessin. Es clar, la meva resposta fou que també hi cabia la possibilitat de que no hi hagués notícia, i que la raó de no reconèixer una notícia inexistent no és cap contuverni, sinó la seva pròpia inexistència. Però aquest ufòleg no era un creient, era un científic i deia que les proves cantaven.

De tota manera, a l’endemà m’havia oblidat dels extraterrestres, de la jerarquia catòlica i dels meus protoguions mentals sobre conxorxes vaticanes... quan salta el govern britànic desclassificant els documents secrets sobre avistaments, igual com va fer el govern francès fa un parell d’anys, però amb un to diferent, en el qual deixen clar que no es descarta l’existència dels ovnis.

.
Quan em trobo amb dues casualitats encadenades no puc evitar recordar aquell que em deia, al primer paràgraf, que cal canviar ràpidament els dogmes amb l’objectiu de preparar-se la parròquia i les institucions, per donar a conèixer les evidències inevitables, no fos que aquestes evidències els deixin retratats davant l’opinió pública.

Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia... Leopoldo Calvo Sotelo

Repassant la premsa d'aquests dies m'adono que diversos factors, entre embolics diversos i l'empresonament d'en Franki, m'han fet passar força per alt bona part de les reaccions i els articles relatius a la mort de l'ex-president espanyol Leopoldo Calvo Sotelo.

Quan he comentat a la feina i amb els amics m'ha sorprès que, al ser la majoria molt joves, ni el recordaven. Jo sí que el recordo, i molt bé, com també al Suárez i el posterior i etern González. I són anys que se'm fan molt durs en el record.

Veig que li han dedicat grans afalacs: 'Era un profundo liberal que creía mucho en la libertad y en la democracia' , "...figura de la calidad humana...", "...ejemplo de honestidad...". En Llamazares destaca la seva "aportación a España" i és potser el menys mentider. Pel català Duran Lleida, era "una persona íntegra".

Què puc dir jo d'ell? Gràcies a Lluís Llach he trobat els mots escaients:

A força de nits

envejo el nou dia,

malgrat els botxins

de raons i de vides.

No oblideu cap nom:

caldrà fer memòria

per no repetir

el pas d'una història.

"Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” (1983, Leopoldo Calvo Sotelo, president espanyol per UCD).

Assassins de raons...!

-Hosti! Com mola el teu casc!- No és estrany que se s'exclami així la noieta, perquè si el casc que porta el seu company està en consonància amb la moto, com deu ser la moto...! Qui el porta sota el braç no és tan jove com ella però tampoc no arriba als trenta, i fa ben bé la fila d’haver passat la nit en un afterhours, pel pentinat i la roba, tot i que les persones que hi ha assegudes a banda i banda del passadís del Palau de Justícia reconeixen la toga en el farcell de roba que ambdós joves porten sota del braç. Aquestes persones, citades com a testimonis en un cas d’assassinat, especulen si el jove és el magistrat. L’home gras que està al costat de la porta de la sala s’espera que ambdós “pre-togats” entrin i després diu als altres que creu que la noia és la fiscal. L’únic que parla en espanyol, el guàrdia civil, crida l’atenció als testimonis recordant-los que els que ja han declarat “deben abstenerse de hacer comentarios”. Finalment, dins la sala, amb una escenografia a base de tarimes, que situen els participants en diferents alçades, així com en diverses classes de cadires, des de principesques fins a molt senzilles, permeten visualitzar el sistema de castes que regirà el lloc. Els dos joves d’abans, ara amb un posat seriós, com requereix la toga i l’atrezzo, s’han convertit en el guàrdia civil de l’entrada, és a dir, ja no parlen en català, com tampoc ho faran després cap dels testimonis, preguntats en una llengua aliena, no sols a ells i a la circumstància del crim, sinó també als mateixos lletrats. Ja és trist...!

Experiments de descervellament de la radio eclesiàstica contra els pobres espanyols?

Experiments de descervellament de la radio eclesiàstica contra els pobres espanyols?

Avui m’he vist obligat a prendre un taxi. Habitualment acostumo a fixar-me en l’idioma en què m’atenen, la música o la ràdio que s’hi escolta etc. En base a aquests elements acostumo a decidir si li dono al taxista una propineta mínima o esplèndida.

Avui, en canvi, allò que m’ha cridat l’atenció és que el taxista ha començat preguntant-me l’opinió política, i això m’ha fet venir al cap una situació compromesa fa quinze anys: el aquella ocasió el taxista va fer tot el recorregut girat cap a mi (suposo que deuria mirar el trànsit allò mínim, donat que no vam xocar), begut i molt agitat, preguntant-me què pensava jo del fet que una dona abandonés el marit (amb to evident de que es referia a ell mateix), i jo, que anava amb nens molt petits, intentant que no s’atabalés més fins que vam arribar i vaig respirar...! En canvi avui, aquest molt digne treballador –però probablement alienat ciutadà víctima dels mitjans de comunicació de l’Església Catòlica- em diu: “¿A usté le parece bién que nuestro presidente esté pactando con los nacionalistas el desmembramiento de España? ¿Por qué estará haciendo eso? ¿Qué gana con ello?” Tot això etzibat d’un tret!

Jo d’entrada anava a respondre-li, innocentment que ...ja m’agradaria que fos veritat... però que, per desgràcia, la realitat espanyola és més propera als carpetos i als vetons que no pas a la modernitat de la llibertat dels pobles... Però, per prudència, he callat, pensant que l’home patia algun trastorn. De sobte, al davant meu, sento per la radio una veu de dona (en diuen “tertulianes”) que diu amb indignació el mateix que m’acabava de dir el taxista, i al cap d’un minut encara ho repeteix amb poques variacions, mentre el taxista –evidentment influït per les alarmants notícies que acaba de rebre de l’emissió radiofònica- continua parlant-me, encara que no l’escolto perquè estic prioritzant l’atenció a allò que deien des de la COPE.

Suposo que en altres països, més civilitzats, podeu pensar que, tot plegat, reflexa la indignació dels imperialistes front l’honradesa democràtica dels nous dirigents espanyols, però sapigueu que, en realitat, les afirmacions d’aquesta tertuliana i dels seus companys radiofònics, donant-li la raó, no eren més que pura fantasia.

El dubte és saber quina és la intenció de l’Església Catòlica al difondre la versió política de la Guerra dels Móns: activar una colla d’agents “dorments” que foren hipnotitzats pels científics nazis quan van estar enrolats la Division Asul? Enganyar els espanyols residents a Catalunya, com el pobre home que m’ha venut el seu treball, per tal de crear cèl·lules fanàtiques amb la promesa d’un paradís ple de verges monolíngües de la Secsión Femenina? Estan simplement educant la població de la metròpoli, acostumant-los a allò que s’han cregut que passarà el 2014? O es tracta d’un simple experiment al qual s’ha ofert generosament l’Església Catòlica per tal d’avaluar el nivell cultural espanyol?

Si és el darrer cas, el sistema de quantificació més probable deu estar relacionat amb l’anàlisi de l’increment o pèrdua d’oients d’aquesta emissora. Serà una dada, per tant, que haurem d’observar a partir d’ara.

Amb BABELYOU ens enganxen la llufa de la bandera espanyola

Ja no saben què fer per enganxar-nos la llufa amb la bandereta espanyola. Ara fins i tot ens ens encolomen l'estanquera amb l'esquer de l'idioma: tot en català si acceptes passar per ecspanyol. Doncs ja ho sabeu, tots els que us apunteu a Babelyou, apunteu-vos com andorrans!

Si la sentencia del Constitucional espanyol modifica l'Estatut...

(...)Si la sentencia del Tribunal Constitucional modifica l'Estatut el Govern de la Generalitat, a proposta d'Esquerra, ha de convocar al poble català a una consulta perquè pugui dir si accepta el veridicte del Tribunal Constitucional o dona un mandat al Parlament de Catalunya per poder exercir el nostre dret d'autodeterminar-nos com a poble.

Jaume Renyer

http://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer

1 de Maig català, la crisi del capital damunt dels treballadors

Un altre primer de Maig. Manifestació i converses de carrer –d’aquestes que m’agraden a mi- amb un grup de guiris italians per a explicar-los que l’independentisme català té més a veure amb el nacionalisme cubà castrista que no pas amb la dreta de la Padània.

Al meu costat hi ha un grupet que sembla ser una sola família. Porten una estelada i també una bandera espanyola republicana, una bandera roja amb la falç i el martell i una altra amb la cara estampada del Che fumant un puro, demostració, tot plegat, de que la unió majoritària dels treballadors mobilitzats fa sentir-se acollides diverses sensibilitats polítiques.

Voltant per la gran manifestació em vaig trobant, com cada any, amb altres independentistes enquadrats a CCOO, a la CGT (“-què feu aquí els àcrates? –Venim a espiar-vos, però no facis cas, hi ha més catalanistes a la CGT i més toreros espanyolistes a la CNT que anarquistes!), i fins a l’UGT. Aquests darrers, per més que estiguin a la CUP em costen més de pair, però em repliquen que el meu problema és que simplement se m’han enganxat els prejudicis de CCOO. -No sé, no sé...! Un altre, en Marc, que és nou en l'ús del català (fins fa dos anys no el parlava) i nou en l'independentisme (des de l'any passat), sentencia: "-Algú haurà de reconéixer algún día que els dos factors més importants en la integració dels immigrants a l'idioma nacional català han estat l'escola i CCOO, perquè si fos per l'actitud dels parlants... ja podríem plegar!

En fi! Com cada any ens preguntem què fem aquí en comptes d’estar amb la COS o amb la Intersindical CSC, o en l’acte de Maulets d’aquesta vesprada. Costa poc respondre-ho perquè és la resposta de cada any: som més els independentistes en aquesta mani que tots els que poden anar sumats a les altres convocatòries.

A més aquests sindicats ens permeten abastar quasi totes les empreses del país (en canvi els altres son marginals en un nombre marginal d’empreses), els treballadors ens valoren com a vers sindicalistes i tothom sap que som independentistes, per tant és la millor manera de donar exemple.

Els guiris que us comentava s’adonen que tots els manifestants, blancs i negres, criden en català, i llegint les pancartes i les pintades comenten que aquest idioma sembla una barreja de francès i d’italià. Però de sobte passen uns cridant en espanyol que, a més, no semblen treballadors. Els comentem que no ho són, perquè la lògica dels treballadors és integrar-se en la classe obrera del país, i aquests de la UCE, a més de no fer-ho, es limiten a matxacar que la nació catalana és una regió de la nació espanyola, com Extremadura. Al darrera hi desfilen uns altres nacionalistes també de tall imperialista que tampoc no és possible con fondre’ls amb treballadors: són els de Ciutadans, que cerquen la foto per tal d’intentar compensar l’afinitat que tothom els fa amb el PP i que, de tant encorbatats, el seu aspecte no lliga ni amb el dels treballadors de Banca.

Ens apropem a la columna de l’USOC, força marginal també. Hi trobem un vell conegut de les lluites obreres (“-què voleu que us digui... molts treballadors confien en mi... no canviaré ara, però... per això mateix, quan calgui fer-ho no marxaré sol.”).

Com és prop de la una ens arribem a la plaça Universitat a manifestació de la Intersindical CSC, on ens trobem la mateixa quarantena que ja ens trobàvem als anys vuitanta a la plaça Goya davant l’estàtua d'en Layret. Al capdavant les germanes Serra tampoc no acaben de lligar amb un perfil obrer que pugui engrescar la classe treballadora catalana: “-Benvinguts, feia temps que no ens vèiem” (rebuda emotiva donat que no solament ens incorporem sis a un grup tan reduït, sinó que tenim més aspecte de treballadors que tots ells . “-Només estem de pas”, diem , i els preguntem si ens veurem a la tarda a la convocatòria de la tarda de que fa Maulets amb uns quants col·lectius entre els quals un bona colla d’espanyolistes. Els nostres interlocutors no hi aniran. Els preguntem si van a l’acte de la COS de la tarda a Sitges. Tampoc. Doncs a siau!

Cofois i més que convençuts, tornem a la mani gran, on hi ha els treballadors i on som coneguts i reconeguts com a sindicalistes i com a independentistes, raó per la qual creiem que fem un eficaç proselitisme de la causa independentista . Em diu un conegut que em trobo que va està comptant la gent la gent, que creu que superem les cinquanta mil. Em sembla que aquest comentari ja l’hem repetit altres anys: “-Potser un dia hauríem de fer un bloc visible, amb estelades i tal...? –Nooo! -responem la resta-, els blocs solament fan que diferenciar-nos de la majoria dels treballadors. Es millor ser reconeguts individualment i és millor que les estelades estiguin per arreu, disperses. Un bloc de l’UCE és un ghetto, en canvi totes aquestes estelades seran percebudes com patrimoni compartit de tots els manifestants, igual que les altres banderes catalanes i les roges que hi ha per tot el llarg.

Arribem al davant de la Catedral. Dels parlaments finals em quedo amb el clam de Joan Coscubiela contra l’espoli fiscal que pateix Catalunya i contra la segregació a les escoles catalanes, i també la frase: “l’esquerra no guanya cap batalla on no lluita”. I de Josep Maria Álvarez que “els salaris han de pujar en proporció als beneficis de les empreses. Cap conveni per sota dels 1000 euros!” També les referències d’ambdós als constants assassinats de sindicalistes arreu del mon, a la manca de drets sindicals que es pateix a l’únic estat català independent, Andorra, així com a tots els treballadors que avui estan passant el dia a la platja gràcies a que altres s’han manifestat en dates com la d’avui. En canvi, el manifest que més m’ha agradat, com sempre (avui com des de fa 40 anys ) és el del PSAN, (a veure quan serem capaços d’unir l’intel·lecte independentista a l’acció de les masses treballadores!).

Ah! Recordeu: 7 d’octubre de 2008, jornada de lluita mundial.